«Quan era jove em feia molt respecte morir; ara ho veig natural», diu l’Andreu, de 80 anys. «Si un dia no em despertés, no em sabria greu. Seria una mort serena.» I aquesta frase no és el primer cop que la sentim. Ja un dia, mentre l’Andreu observava el jardí de casa seva, va comentar-nos les mateixes paraules amb una plàcida acceptació.  

A l’Andreu li preocupa una altra cosa, li preocupa "la cosa". «La mort la tinc acceptada. El que em fa patir és el deteriorament: els dolors, les limitacions, veure que el cos ja no respon».

L’àvia Asun, de 81 anys, que assenteix a les seves declaracions, afegeix «No m’espanta morir, m’espanta el que ve just abans: el sofriment i necessitar ajuda per tot». Òbviament, hi ha aspectes que els entristeixen, com ara no veure els nets créixer, però defensen que morir és llei de vida, i que no és injust, especialment si arribes a vell. 

Després d’escoltar els nostres avis, hem volgut entendre un altre escenari clau per la gent gran: el casal. Espais que sovint imaginem com llocs per passar l’estona o per jugar a cartes, en realitat, funcionen com una autèntica xarxa de prevenció, salut emocional i vida social.

El Casal de Persones Grans del Taulat, al barri barceloní del Poblenou, ens ha obert les portes. Esperàvem trobar-nos una altra cosa, però ens ha sorprès l’ambient de vida que s’hi respira. Un avi de vuitanta anys està punxant música i el seu amic, de la mateixa edat, fa classes als més grans d'Intel·ligència Artificial. Al·lucinant.

En lloc d’anar al CAP, venen aquí. «Quan algú està avorrit, aquí troba activitats: zumba, esmorzars amb amigues, macramé, ball, anglès, escalada…», ens explica la Marta, responsable del casal. Així, el casal funciona com un club social, on la gent s’anima, coneix gent nova i crea amistats. A més, a conseqüència de la COVID-19, els casals han experimentat un destacable auge. «Són més vitalistes que mai».

El Pepe, el Miquel i el Josep prenen tranquil·lament el cafè matiner al casal i ens conviden a seure amb ells. Tots, d’entre 78 i 80 anys, enceten la conversa amb molta naturalitat i una certa satisfacció. La satisfacció d'adonar-se que això de morir ho porten millor del que es pensaven? Ens acabem de conèixer i ens obren les portes de les seves viscudes vides. Han patit coses molt dures, però la seva fe a seguir continua intacta: «Fer coses, no aturar-se i buscar l’energia, no esperar-la».

«Tenim més coses a fer que quan treballàvem», ens diuen. Tots coincideixen que no fa por morir, sinó del patiment propi i dels seus estimats. Reprodueixen les paraules de l’Asun i l’Andreu: «El que em fa por és estar malalt i no poder ser independent, no poder venir aquí».