«Viure en comunitat és una decisió política»
Són les deu del matí. La majoria encara porten la tassa a la mà. Cafè, mate, infusió. Com cada dimecres i divendres, s’han reunit a l’espai comú per repartir-se les tasques del dia. El Marci dirigeix la reunió. “Per començar, fem la ronda ràpida de check-in”, anuncia. Totes (parlem en femení perquè és com ho fan allà) diuen un parell de paraules sobre com estan avui, i com encaren les següents quatre hores, o el que elles anomenen la jornada de treball. Per grups, es reparteixen l’hort, la reparació de la caldera i el dinar. Som de visita a la comunitat Vidàlia, ubicada a l’antiga colònia tèxtil Cal Vidal. A nosaltres ens toca moure llenya amb l’Amalia i la Laia; encara que aquestes dues més tard marxaran a teletreballar.
La majoria de les que viuen a la comunitat treballen mitja jornada perquè no els cal més o no volen. “Li vaig dir al meu jefe que no volia treballar més enllà de la mitja jornada, que volia temps per fer les coses que m’agradaven”, ens diu la Laia. Té 32 anys i és enginyera de dades. De fet, ens explica que d’aquí un parell de mesos marxarà perquè li costa molt conciliar les hores de feina i el temps i energia que cal dedicar a viure en comunitat. Tot i així, tant ella com altres membres tenen molt clar que, després de l’experiència comunitària, és molt difícil tornar a un model de vida més normatiu.
Fins aquí, és fàcil caure en prejudicis. No és tan senzill imaginar una forma de vida alternativa al sistema. Així Vidàlia és una proposta contracultural. “No és tant una reivindicació, com una decisió política” conclou la Laia. L’Amalia coincideix amb ella. És més gran i porta més temps a la comunitat. De fet, abans d’arribar a Vidàlia, havia treballat en diversos projectes cooperatius, però res que s’apropés tant al concepte de comunitat. Ara creu que ha trobat l’espai que més s’adapta a les seves necessitats i projecte de vida.
Imatge de Canva per: Alexandra Codina Font
Cercles i model cooperatiu
La comunitat opera a través d’una estructura horitzontal inspirada en la sociocràcia. Les decisions són preses col·lectivament per tots els membres, que estan organitzats en cercles de treball —equivalent a comissions— que poden o no variar cada sis mesos. Cada cercle s’encarrega d’un àmbit de responsabilitat i prenen les decisions sobre les tasques que els corresponen. Aquestes es comuniquen a la resta de membres a l’assemblea setmanal.
“És la forma pràctica més representativa d’apoderament i autodeterminació perquè tens el poder sobre les coses que afecten directament a la teva vida”, ens explica l’Amalia durant la seva estona de descans. “Aquí som els mateixos treballadors que prenem les decisions”, conclou i afegeix que, per a ella, aquest sistema és molt eficient perquè tothom se sent partícip de les decisions. Practiquen el que anomena “saviesa col·lectiva”.
Escola de la vida
Així, Vidàlia és també una escola de la vida en molts sentits. Per començar, viuen en un edifici que elles mateixes estan reformant. Si no saps arreglar la caldera, n’aprens. Si no saps canviar bombetes, n’aprens. Si no saps cultivar un hort, n’aprens. I així amb tot.
Però no només això. A nivell relacional, viure en comunitat “és un màster en relacions interpersonals”, segons l’Amalia. Això s’explica perquè conviure en comunitat vol dir relacionar-se amb persones constantment i això, inevitablement, implica conflictes. És tant la importància que li donen que, fins i tot, un dels cercles és anomenat Humà i és l’encarregat de vetllar per les relacions comunitàries. A més, sovint participen en formacions sobre resolució de conflictes. Per a elles, és molt important la comunicació.
Mentre parlem amb l’Amalia, ja han passat les dues del migdia i s’acaba la jornada de treball. Algunes ja havien donada per finalitzada la seva tasca molt abans i han aprofitat per anar a córrer. “Antonio! Toco la campana ja?”, crida un des del menjador de l’espai comunitari. “Espera que encara em queden dos minuts”, respon ell que porta tot el matí cuinant verdures que li ha portat un proveïdor local. Pastanaga, moniato, bleda, carxofa, carbassó. Tot producte de temporada. El menú sempre és vegetarià amb opció vegana. Fins i tot, s’han fet la pròpia llet de soja.
El Benoît fa sonar la campana. És hora de dinar. Cadascuna es serveix el seu plat a la cuina i menja on vol. La majoria escullen sortir al carrer, aprofitant que fa sol. Per a ells menjar junts és molt important. “Hi ha estudis que assenyalen que les famílies que mengen juntes romanen juntes més temps”, ens havia comentat abans l’Amalia. Tothom comenta l’èxit de les verdures de l’Antonio i si algú vol repetir ha de tornar a la cuina. “Aquí si t’aixeques, perds la cadira. No tenim llocs establerts”, diu el Jaume. Al fons de la taula, un senyor menja amb les mans.
Les motivacions no són les mateixes per les 28 persones que hi conviuen. De fet, la diversitat és molt important. Hi ha des de persones més grans, fins a joves que venen sols. Famílies amb infants, parelles… Venen de diferents punts de Catalunya però també d’altres llocs del món, i l’estada depèn de cadascuna. Altres només col·laboren algun dia de la setmana: són els anomenats satèl·lits, com és el cas de l’Antonio. “Amb la meva edat ja no tinc l’energia que requereix viure aquí, però sí que vinc dos dies a contribuir”, ens explica mentre es fa el cafè.
Nosaltres allà som les més joves. Segons l’Amalia és perquè amb vint anys les persones “estan descobrint món”. L’excepció és l’Arai, que va arribar amb 24 anys, quan va acabar la carrera, i ja fa gairebé quatre anys que hi viu (només en fa sis que es va crear Vidàlia). No volia buscar un pis i haver de pagar un lloguer exagerat. “Paguem una quota mensual petita per a cobrir les despeses del dia a dia”, explica l’Arai. I és que viure en espais així és una alternativa davant la crisi de l’habitatge. “No té sentit construir quan ja hi ha edificis abandonats que només cal rehabilitar”, comenta l’Amalia.
En aquest sentit, Vidàlia neix de l’objectiu de restaurar i repoblar la colònia tèxtil. Així, van signar un Contracte de Masoveria Urbana de 75 anys amb el propietari absent. Els membres realitzen més de 5.000€ de treballs de manteniment essencials al mes, tal com explica al seu web. Aquest manteniment també inclou el museu —encara propietat de la família Vidal— i el suport a veïns històrics que encara viuen a la colònia perquè tenen contractes de lloguer indefinits dels anys setanta i vuitanta.
Però la realitat és que viure aquí també té limitacions. La connexió amb els pobles propers és complicada i és difícil moure’s si no tens cotxe. No és impossible, perquè l’Amalia ha d’agafar dos busos per anar a la feina. L’Arai també ens explica que si no ets de l’entorn “és fàcil que se t’absorbeixi la bombolla”. “Jo em moc molt per la zona i tinc altres amistats, però hi ha molta gent que no”, continua. És important ser-ne conscient i no aïllar-se.
Durant l’àpat preguntem a la gent si és un lloc de pas o si hi seran un temps indefinit. “Ostres… per sempre és una paraula molt grossa”, diu una d’elles que no ha volgut especificar el seu nom. “Jo he sigut nòmada molt de temps i també tinc ganes de veure créixer els fruits del meu esforç”, comenta en Marci. Tenen molta consciència de present. I ara són feliços aquí. No saben si serà per sempre, però creuen que aquest és el futur, sobretot en termes de sostenibilitat. Un cop més, “dubto molt que pugui tornar a la vida d’abans” és la frase més repetida.
Built with Shorthand