Un turisme en auge

El turisme de cementiris, també conegut com a necroturisme, és una manera de viatjar que consisteix a visitar recintes funeraris i entendre'ls, no només com un lloc associat a la mort, sinó també com un conjunt d’elements arquitectònics amb importància cultural.

La pràctica es va popularitzar molt a Europa quan, l’any 2001, l’Associació de Cementiris Significatius d’Europa (ASCE) va començar a organitzar visites guiades pels cementiris d’arreu del continent. Uns anys més tard, l’any 2010, es va crear la Ruta Europea de Cementiris, un recull que agrupa més de 60 necròpolis en 20 països diferents. 

Entre aquest seguit d’espais, hi ha també els cementiris de Montjuïc i el Poblenou, dos recintes catalogats com a monumentals pel Consell d’Europa i que gestiona Cementiris de Barcelona. Des d’aleshores, es van configurar les rutes per explicar part de la història i cultura dels espais com a una manera de reconèixer la memòria historicocultural de la ciutat de Barcelona. 

“El nostre objectiu també és poder naturalitzar la mort i parlar-ne obertament”, detalla el gestor cultural de l’organisme. Terol venia d’una família que ja havia treballat en el sector funerari i, així, l’interès pel món dels cementiris li venia de casa. “Parlar de la mort, dels cementiris o dels tanatoris era gairebé el meu dia a dia”, assenyala l’historiador. Aquesta passió i la Col·lecció de Carrosses Fúnebres, que es va traslladar al cementiri de Montjuïc l’any 2012, el van dur a entrar de ple en una manera de fer turisme que, a simple vista, es presenta inèdita. 

Així i tot, visitar sepulcres de personatges cèlebres és una pràctica que fins i tot duu a terme el turista més normatiu, tot seguint guies de viatges. Tombes com la de l’escriptor Oscar Wilde o el músic Jim Morrison —ambdós enterrats al cementiri de Père Lachaise, a París— són algunes de les més visitades. Una tendència que Terol relaciona amb les barreres emocionals: “A casa nostra ens costa més visitar els cementiris, perquè és on estan enterrats els nostres familiars i, en canvi, quan viatgem els contemplem molt més”.

En aquest sentit, el gestor cultural de l’organisme explica que el tabú rere la mort i la dificultat a l’hora de parlar-ne ha repercutit tant els cementiris com els espais vistos únicament des de l’enterrament i el dol. “Hi va haver un moment que els lligams amb els cementiris es van trencar, sobretot durant el segle XX i, per això, el segle XXI ens han arribat cementiris o parts d’aquests molt abandonats”, expressa Terol, que afegeix que això ha generat reticència.

Amb l’objectiu de trencar amb aquesta concepció, la idea que projecta Cementiris de Barcelona és que, de la mateixa manera que per conèixer la cultura d’una localitat es pot anar a veure l’església o el mercat, també es pot anar al cementiri. “És fonamental”, evidencia Terol, que explica que, per aquest mateix motiu, l'organisme també promou activitats pedagògiques a centres educatius.

Desfer-se del tabú

Tot i que visitar cementiris internacionals pugui ser més habitual que anar a veure els de casa nostra, les rutes guiades que es fan als recintes funeraris de Montjuïc i del Poblenou estan orientades al públic local o nacional, ja que són en català o en castellà. A Montjuïc, per exemple, un segon diumenge de mes qualsevol, s’hi poden veure parelles o petits grups de persones que s’han apuntat a una visita de prop de tres hores per deixar enrere el tabú, i descobrir com va néixer el complex funerari l’any 1883 i la història que recull fins al 1936. 

“M’agrada molt la cultura i l’arquitectura, i els cementiris agrupen aquests dos vessants a la perfecció”. Així recull un dels visitants l’interès que li brolla per aquest model de turisme: “És el meu regal d’aniversari, imagina’t”. Des de Barcelona, ha vingut a la ruta amb la seva parella, que, tot i que explica que no li agraden els cementiris, gaudeix de les curiositats que el guia els va explicant. “Aquest panteó, de la família de la Riva, per exemple, era molt visitat perquè a l’època tenia la novetat d’haver posat un ascensor per descendir a la cripta”, exposa el guia, com a una de les anècdotes que deixen parats als visitants.

Mentre es mouen d’un punt a l’altre, alguns dels turistes expressen que la seva idea inicial era anar a la ruta nocturna del cementiri, però no van aconseguir-ne entrades. La guia és una proposta que Cementiris de Barcelona ofereix dos cops a l’any amb un recorregut il·luminat amb espelmes, guies vestits d’època i actors que escenifiquen alguns dels personatges enterrats al cementiri. “Sempre s’aprofita alguna efemèride i, així, enguany, coincidint que Barcelona és Capital Mundial de l’Arquitectura, en la darrera ruta va aparèixer l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner”, exposa Terol. 

Una activitat que, tal com afegeix el gestor cultural, “és la que més agrada”, malgrat que les visites diürnes també s’han consolidat amb èxit. “A dos mesos vista tenim cada dia alguna visita guiada i això, quan vaig començar jo, era impensable. És molt bèstia el creixement d’interès que hi ha hagut pel turisme de cementiris en deu anys”, relata l’historiador.

Del Fossar de la Pedrera al Santet i El petó de la mort

Si Terol i els visitants han d’apuntar alguns dels punts més destacats dels cementiris de Barcelona subratllen espais grandiloqüents com el Fossar de la Pedrera, sense pensar-s’ho dues vegades. “L'arquitecte va aconseguir recrear un claustre gòtic que et convidés a la reflexió perquè està completament integrat a la natura”, relata l’historiador.

Ubicat a Montjuïc, va ser utilitzat com a fossa comuna durant el franquisme per enterrar-hi més de 4.000 anarquistes, republicans o catalanistes executats, i avui dia es conserva com a un espai d’homenatge a les víctimes.

El del Santet del Poblenou, però, és també un dels nínxols més visitats de la capital catalana. A la quarta illa del cementiri del Poblenou, envoltat d'espelmes, cartes i flors, descansa Francesc Canals i Ambrós, un jove que va morir l’any 1889, a l’edat dels 22 anys. El noi era conegut amb el nom de Santet, perquè era bondadós i caritatiu, i es deia que feia realitat els desitjos de la gent.

Una creença que va transcendir la seva mort, fins al punt que encara ara hi ha gent que li deixa ofrenes per demanar-li desitjos. “Va crear un dol col·lectiu al cementiri i, així, moltes persones que passen per situacions complicades, allà tenen un punt de trobada”, assenyala Terol.

Pocs metres més enllà, també al del Poblenou, hi reposa El petó de la mort, una escultura esquelètica que abraça una forma humana, besant-la com a símbol de representació de la mort enduent-se les ànimes dels moribunds cap al més enllà.

Si els visitants hi passen per davant, el sorollet que fan els mòbils en fer una fotografia es repeteix en l’ambient. Una tomba que, tal com concreta Terol, té molt d'èxit al cementiri per la il·lusió òptica que projecta: “Si camines al voltant de la figura mentre li mires els ulls, mai et perd de vista”. Una il·lusió entre curiosa i macabre. Anem on anem, la mort ens mira i ens vetlla, independentment de qui siguem i d’on vinguem.