Valdeltormo, una mirada al despoblament rural
A tan sols 17 quilòmetres de la frontera amb Catalunya i a 24 d’Alcanyís, la ciutat aragonesa més propera, es troba Valdeltormo, un petit poble de la província de Terol.
A través de la mirada d'11 dels seus protagonistes intentarem donar a conèixer molt més que la seva desconeguda situació geogràfica: com és la vida de més de 8 milions de persones, la meitat oblidada del país; l’Espanya despoblada.
Beatus ille:
el somni de la vida retirada
Administrar un poble de 300 habitants pot semblar fàcil, però no ho és quan la teva feina professional no és la política i menys quan no cobres ni un euro per exercir-la. La Marta Navarro té 39 anys, és fisioterapeuta i quan té temps lliure es converteix en l'alcaldessa de Valdeltormo. Ella es va presentar com a candidata durant les eleccions de 2019 per poder oferir més serveis als seus veïns i dinamitzar les activitats al poble.
Marta Navarro, alcaldessa de Valdeltormo en representació del PSOE.
Marta Navarro, alcaldessa de Valdeltormo en representació del PSOE.
Saló de plens de l'ajuntament.
Saló de plens de l'ajuntament.
Navarro entén que la política en un poble no va tant de la lluita entre partits com d’aconseguir solucionar els problemes del dia a dia. A l’ajuntament els càrrecs es divideixen en diferents conselleries, però la realitat és que ho acaben fent tot entre tots. “Aquí te les apanyes una mica com pots, no és política al cent per cent”, afirma.
A part del pragmatisme, en l’elecció del càrrec també hi juga el factor confiança: “La política és més personal. Votes a la persona que creus que ho farà millor, no al partit. Aquí ens coneixem tots entre tots i en acabar el ple és impossible no trobar-nos al bar prenent el cafè tots junts, oposició inclosa”.
Amb aquesta idea de la proximitat de vida als pobles rurals coincideix també la Dora (84). Ella va néixer a Valdeltormo o La Vall, com li diuen els habitants, i hi ha viscut tota la vida.
Explica que tot i ser un poble tan menut, ella s'hi sent feliç. A més, recalca que hi tenen farmàcia, metge i tres bars per a menys de 300 habitants. Orgullosa, afirma que “hi ha pobles que no tenen el que nosaltres tenim”.
Sílvia, Esther, Isabel i Dora a la terrassa del bar Foz.
Sílvia, Esther, Isabel i Dora a la terrassa del bar Foz.
Tant per a la Dora com per a la resta d’habitants, el bar és dels pocs llocs de reunió social. La Lourdes Jiménez és la mestressa del bar Foz i explica que el fet de conèixer els clients li permet saber el que voldran abans que li demanin. Tot i així, setmanalment passavolants de la carretera també hi solen fer una parada i, d'entre ells, alguns ja s’han convertit en cares familiars.
Tot i la proximitat entre els veïns, la vida a pobles com Valdeltormo no es tradueix en una vida pròxima. La localitat encara té la sort que l’atravessa la carretera nacional 420, única via de contacte del poble amb el seu entorn. I és que no hi ha una vida completa a La Vall sense transport privat, perquè aquesta no seria possible sense els pobles colindants, sobretot en cas de necessitar serveis.
La itinerància, el pa de cada dia
Alguns habitants com el mossèn Lucas Gos són els únics professionals del seu camp en treballar a la zona i per complir amb les seves obligacions ha de traslladar-se a cinc pobles per tal de connectar els creients amb Déu. Afortunadament, tot i el moviment que fa, afirma: “aquí es pot viure tranquil·lament la fe, encara que estigui la parròquia tancada, ja que portem Déu allà on anem”.
Laura Pizarro, professora d'infantil de l'escola primària de Valdeltormo
Laura Pizarro, professora d'infantil de l'escola primària de Valdeltormo
Andrea Carvajal, estudiant d'Educació Infantil
Andrea Carvajal, estudiant d'Educació Infantil
Marisa, Pilar, Dora i Rafael.
Marisa, Pilar, Dora i Rafael.
Aquest règim professional itinerant no afecta únicament els que vetllen per l'ànima sinó també per l’educació. La Laura Pizarro és professora d’infantil a l’escola de Valdeltormo i viu una rutina que la fa traslladar-se cada dia des de Saragossa, aixecant-se cada matí a les cinc de la matinada. Ella és tutora fixa, però en cas de ser professora d’una assignatura específica, com català o educació física, treballaria regida pel règim del Centre Rural Agrupat (CRA), impartint les mateixes lliçons cada dia a tres pobles diferents: Valdeltormo, Calaceit i Massalió.
Malauradament, en cursos més avançats l’escola no té places per majors de dotze anys i són els alumnes els que s’han de traslladar a Alcanyís o a Vallderoures, la capital de comarca. L’ Andrea Carvajal, estudiant d’Educació Infantil a Saragossa, així ho feia quan era adolescent per continuar amb els seus estudis.
“Penso que els joves de poble estem molt més habituats al canvi”
Entre tant moviment, però, també es percep la calma. Segons la Maribel, periodista i resident, aquesta es manifesta en els nens que juguen pel carrer: “Les meves filles petites surten al matí i de vegades no les veig fins a la tarda. No em preocupa perquè sé que estaran amb algú del poble", afirma.
Amb tot, per a alguns aquest procés de viure en dos indrets alhora és a la inversa. La Marisa i en Rafael són jubilats residents a Cubelles que, sense tenir família a La Vall, van decidir comprar-s’hi una casa. “Ara baixem al poble tots els caps de setmana i sempre que podem. És qualitat de vida”.
Un locus amoenus?
La despoblació: entre l'encant i la ruïna
La calma no és només símptoma que la vida al poble és més reposada, sinó també més inhòspita. Això ho sap molt bé Navarro, que com a alcaldessa ha testimoniat la lenta despoblació de Valdeltormo i els seus efectes perniciosos: “És un cercle viciós. Menys població implica menys serveis i això significa poques possibilitats que vingui a viure gent nova.”
El poble necessita joves per assegurar-ne la supervivència. Per ara l'interès dels nouvinguts es focalitza en la compra de segones residències per a l’estiu, però no és suficient. “Necessitem gent que faci vida i tingui fills al poble”, apunta.
Els serveis només es posen en marxa si hi ha gent suficient que els reclama i, per ara, el poble només té 308 habitants, dels quals la gran majoria són persones jubilades.
Yolanda Celma, carnissera i propietaria de la botiga d'ultramarins.
Yolanda Celma, carnissera i propietaria de la botiga d'ultramarins.
Ventura Jiménez, responsable del Museu Íber i de l'oficina de turisme.
Ventura Jiménez, responsable del Museu Íber i de l'oficina de turisme.
L'estat d’alguns serveis s'ha convertit en un pronòstic de futur. Per exemple, aquest any la llar d'infants només atén tres nens, el mínim legal perquè continuï oberta. Des de l’escola adverteixen que en cas de no haver-hi nens suficients en els pròxims 15 anys, aquesta haurà de tancar.
“No neixen nens als pobles, la gent ha abandonat el món rural per les ciutats, i la conseqüència és que hi ha moltes escoles que han tancat”.
El mateix dilema passa amb l’única botiga d’ultramarins de La Vall. La Yolanda Celma, la propietària, no sap qui mantindrà el negoci familiar un cop es jubili.
La Lourdes també adverteix dels pocs guanys econòmics i oportunitats. Ella i el seu marit van venir a Valdeltormo sense feina i van agafar el negoci del bar un any abans de la pandèmia: “Des del principi vam anar malament, guanyàvem per anar tirant, però la covid ens va acabar de matar”.
A conseqüència de la poca afluència i de les dificultats econòmiques, la Lourdes va agafar l’estanc de tabac del local per millorar la seva situació, però va ser en va: “Tu treballaries en una feina en la qual has de posar els teus diners?”. Durant el confinament no va rebre ajuts de les administracions i després de cinc anys d’arrendament ho deixaran al gener.
Ni tan sols la bona fama del turisme de natura i arqueològic del Matarranya lliura Valdeltormo d’aquesta sort. Com remarca la Ventura Giménez, recepcionista del Museu Íber, al poble hi ha poc turisme i, si bé aquest està subjecte a certa estacionalitat, les visites a l’estiu tampoc són gaire significatives: “El museu es manté gràcies les subvencions autonòmiques”.
Com només obre des d’abril fins al desembre la Ventura ha de buscar una altra feina per poder mantenir-se, tot i que comenta, que de treball n'hi ha molt poc a la zona. Amb tot, l’escassetat de turisme al poble contrasta amb la d’altres localitats de la comarca com Beceit o Calaceit, altament populars. Valdeltormo “és un poble que molta gent passa de llarg”, confirma.
Els camps d'Aragó i les eòliques: un conflicte d'interessos
Només un factor ha aconseguit interrompre la quietud dels vilatans. De camí a Valdeltormo, passades les Terres de l'Ebre, les extenses fileres de molins de vent que pertorben imponents el paisatge. El 2020 hi havia a la comarca del Matarranya quatre macroprojectes de parcs eòlics en tramitació gestionats per les empreses Forestalia i Greencapital. Ara per ara, resten aturats en espera de rebre els permisos necessaris per part del govern aragonès.
Font: Plataforma "Teruel por los paisajes".
Font: Plataforma "Teruel por los paisajes".
Els habitants de La Vall i els voltants fa temps que es manifesten en contra de la massificació eòlica, un sentiment que es fa present també a gran part dels balcons.
Font: Plataforma "Valdeltormo por los paisajes".
Font: Plataforma "Valdeltormo por los paisajes".
Es queixen de les molèsties que els podria ocasionar la instal·lació d’aquestes estructures gegants, algunes a menys de 5 km. L’alcaldessa ha elaborat els punts d’aquestes protestes i han aconseguit crear la plataforma “Valdeltormo por los paisajes”, a més d’un manifest d’al·legacions.
“No estem en contra de les energies renovables, el que no volem és que les col·loquin aquí. A més, l’energia s’envia a les grans ciutats. No ens aporta cap benefici; ni d’estalvi, ni de llocs de feina i ara que estem venent cases, potser la gent ja no hi vol venir”.
Els vilatans també exigeixen que es millorin les connexions elèctriques del poble, les quals fallen sovint durant les tempestes i han de comptar amb electrogeneradors de suport. Això se solucionaria si se subministrés directament l’energia als pobles propers?
Lo parlar de la Franja
Els molins de vent no són els únics que aixequen polseguera a la comarca del Matarranya. A la Franja de Ponent, el territori aragonès colindant amb Catalunya, existeix un conflicte latent amb la llengua. Català, chapurriàu o LAPAO; com anomenar sense caure en discursos polititzats lo parlar de la Franja?
En Carles Sancho és historiador i membre fundador de l’Associació Cultural del Matarranya, que des de fa més de 30 anys es dedica a la promoció de la llengua en aquesta comarca. Nascut i criat a La Vall, la seva parla, diu, és el català: “Mos entenem a tot arreu”. El català a l’Aragó, segons Sancho, és una llengua de repoblació. “El que passa és que com molts anys no s’ha fet res per a la llengua a l’Aragó, s’ha anat castellanitzant”. Per això, Sancho pensa que no té sentit voler reanomenar una llengua per diferenciar-se.
“Hi ha gent del mateix Matarranya que pensa que per ser aragonès s’ha de ser anticatalà”
Mentrestant, altres associacions com Amics del Chapurriàu reivindiquen el reconeixement d’aquesta llengua com a diferenciada. Des de fa anys, el diari local La Comarca i el Diario de Teruel dediquen una columna setmanal a aquesta entitat de caire regionalista i, de fet, a principis d’any van publicar una normativització gramatical del chapurriàu.
A nivell educatiu, el català s’ofereix com a assignatura optativa a tots els centres de primària i secundària de les comarques de la Franja. Tingui el nom que tingui, però, el procés de pèrdua de parlants és el mateix que ocorre a Catalunya. “Les nostres generacions parlaven millor abans el català que ara les noves”, segueix Sancho.
Tot i que el tema doni molt de sí a d'altres indrets del territori, la nomenclatura de la llengua no sembla que amoïni especialment a Valdeltormo, ja que entre els seus habitants hi ha opinions diverses.
Carles Sancho, historiador
Carles Sancho, historiador
La consciència de la identitat pròpia és present en elements tan quotidians com els parabrises dels cotxes.
La consciència de la identitat pròpia és present en elements tan quotidians com els parabrises dels cotxes.
Entre la mort i la resurrecció
A Espanya s’estima que hi ha més de 3.000 pobles abandonats, la majoria a causa de l’èxode rural. Valdeltormo encara té sort que l’atravessa la carretera nacional, però això no és garantia que sobrevisqui. La situació de pèrdua de serveis, la població envellida i l’atractiu de les ciutats condueixen l’Espanya rural a una lenta mort: “Si el poble segueix així, desapareixerà”, sentencia la seva alcaldessa.
Però no tot està condemnat a la desaparició. L’Andrea, per exemple, espera poder tornar de Saragossa quan acabi la carrera i treballar-hi com a professora: “Per a mi Valdeltormo és un lloc amb futur per poder viure”, declara.
Perquè si bé molts pobles no van sobrats de comoditats, una cosa que mai faltarà serà el sentiment de pertinença. Gràcies a persones com la Marta, que es presenta a l’alcaldia quasi per altruisme, o a la Lourdes, que anima la vida social a Valdeltormo, l’Espanya buidada encara té l’oportunitat de subsistir.
"És el nostre poble, no el podem menysprear"
Built with Shorthand