TREU LA LLENGUA
Experts i estudiants aborden la crisi del català en un moment crític
GRAN DAVALLADA EN L'ÚS HABITUAL DE LA LLENGUA
LA CRISI DEL CATALÀ
Durant els últims anys, la població catalana ha començat a alarmar-se per la situació del català. L’ús de la llengua ha anat minvant en tots els àmbits i podria estar en risc de desaparèixer. A la sanitat, l’educació, entre els joves… El català va de baixa en la majoria de situacions quotidianes, fins i tot per als catalanoparlants. L’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) revela que un quart dels catalans no pot usar-lo sempre que vol, principalment en restauració, comerços i en l’àmbit sanitari.
Recentment, s’han aplicat diferents polítiques per fomentar el seu ús, però de moment les dades no mostren millores. El català és la llengua habitual de només un terç de la població, segons l’Enquesta d’usos lingüístics de la Conselleria de Política Lingüística i l’Idescat el 2023. Això representa una baixada de més d’un 13% respecte de l’any 2003. En 20 anys, hi ha hagut prop de 375.000 persones menys que parlen català regularment. La dada més alarmant, però, és la dels últims cinc anys. Només del 2018 al 2023, s’han perdut 94.000 parlants.
Amb tot, no sembla que el català estigui en crisi perquè la gent el desconeigui. Al contrari, segons l’Enquesta d’usos lingüístics, més de 400.000 persones han après el català entre 2013 i 2023. A més, l’informe CAT 2022 de Plataforma per la Llengua mostra que el 60% dels migrants arribats des de l’estranger volen aprendre o millorar el seu català, i el 30% ja ha fet algun curs per introduir-se en el coneixement de la llengua. El català s’expandeix, i una proporció considerable dels immigrants també intenten dominar-lo. Però, en aquest cas, saber parlar-lo no vol dir fer-ho.
Cada cop són més les persones que coneixen el català, però alhora cada cop són menys les qui el parlen.
"Ningú vol aprendre llengues problemàtiques"
- Manel Pérez Saldanya, lingüista
Manel Pérez Saldanya (València, 1962) és doctor en Filologia Catalana i catedràtic a la Universitat de València. Al llarg de la seua trajectòria, ha contribuït de manera decisiva a la descripció i la normalització del català i ha participat en obres de referència com la Gramàtica normativa valenciana i la Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, d’on és membre.
Cada cop menys gent parla el català de forma habitual. De qui és la culpa?
No crec que hi haja un responsable únic. Un factor és el canvi demogràfic: al llarg de la història hi ha hagut onades i onades de nouvinguts que han assimilat el català. Llavors, la societat catalanoparlant era fonamentalment monolingüe i, durant una part de la nostra història, el català era una llengua de prestigi,
una llengua reial, i, per tant, era normal que ho feren. També està el factor de la conjuntura política actual.
S’ha instal·lat l’antipolítica, la desafecció per tot, la falta de diàleg. Es qüestiona tot, i, en aquest sentit,
la llengua també pateix
Quin serà l’impacte de la gestió de Mazón en la llengua catalana al País Valencià?
No és només cosa del PP, sinó, sobretot, de VOX. El fet que necessitaren el seu suport per aprovar els pressupostos fa que tinguen la potestat per exercir molta pressió sobre el tema de la identitat i de la llengua. Coses que tothom creia superades i que el mateix Partit Popular havia acceptat, com que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua s’encarregara de resoldre els problemes lingüístics, han tornat a ser qüestionades. Ara, la llengua es torna a veure com una arma política per a afeblir l’adversari. Hi ha actuacions
políticament impresentables, com el debat de l’accentuació de València. O el de la llei de “llibertat”
educativa, que en realitat convida a restringir encara més una llengua que necessita protecció institucional.
Aquestes coses fan que el català, en lloc de ser una qüestió de cultura compartida, es convertisca
en una ferramenta per crear polèmica. És l’antipolítica instal·lada a la llengua, i provoca que persones
que podrien aprendre la llengua no
ho facen. Ningú vol aprendre llengües
problemàtiques.
Immigrants. Com es pot fer que tinguen més ganes d'aprendre el català?
Els immigrants, històricament, sempre han aprés la llengua i s’han integrat. Però ara les onades de migrants són molt més fortes i ràpides, i resulta complicat que assimilen el canvi cultural. A més, si no troben feina ací, no s’hi quedaran, i això provoca que, inicialment, el tema de la llengua no els interesse gaire. Per a mi, la clau és, a banda d’unes bones polítiques lingüístiques, que s’aconseguisca que la llengua tinga una visió positiva, que siga necessària per a comunicar-se. Si nosaltres intentem parlar català amb algú i quan veiem que no el parla, encara que l’entenga, canviem d’idioma estem donant la idea que no és important aprendre la llengua. Però projectar tota la culpa sobre els nouvinguts no és la manera correcta d’enfocar el tema: al contrari, els genera més rebuig.
Com s'ha de reaccionar davant d'aquest canvi?
Des del punt de vista lingüístic és una tragèdia, perquè ¡ una de les llengües perd la seua creativitat i es limita a imitar l’altra. El català actual és interessant lingüísticament perquè té solucions radicalment diferents de les del castellà. Els que parlem de llengua volem que siga una llengua creativa, que tinga capacitat de crear, no una que l’únic que fa és manllevar elements d’una altra llengua. És una mostra clara de pèrdua de vitalitat. Ara que tenim gramàtiques i institucions i que en som més conscients, hem de lluitar perquè les llengües mantinguen els seus trets d’identitat. Així i tot, hi haurà canvis inevitablement i caldrà acceptar-los.
Està la correcció sobrevalorada?
En casos com aquests, està la correcció sobrevalorada?
Les llengües s’aprenen equivocant- se. Què és millor, no parlar una llengua per voler parlar-la perfectament,
o parlar-la? Doncs, evidentment, parlar-la. Però la llengua té registres. Ningú acceptaria un text en castellà ple de faltes d’ortografia. Seria una mica impresentable,
no? Amb el català ha de passar el mateix. Ha de rebre un tracte semblant. Fora d’aquests contextos més acadèmics, però, la cosa canvia. Mai s’hauria d’inhibir un parlant per no obrir les vocals o no fer servir el pronom en.
Com creu que canviarà el català properament?
Es pot preveure un català més acastellanat, amb trets com la pèrdua del pronom en, la desaparició del ieisme,
un lèxic cada vegada més semblant al castellà… Un exemple que cal considerar és el cas del gallec. Històricament, el contacte entre el gallec i el castellà ha fet que s’aprope més a aquesta llengua i s’allunye del
portugués, que ha seguit una evolució diferent. També pot passar el que ja succeeix amb algunes llengües de
l’Índia, que ara només es diferencien entre si pel lèxic, mentre que tota la resta és igual que a l’hindi. Això
ja seria l’extrem absolut de convergència entre dos llengües. Però bé, per estar-ne segurs encara falten
anys, i, potser, segles.
És vosté optimista respecte a l'ús del català?
No sóc molt optimista, però el pessimisme només causa inhibició i inacció. Tracte d’evitar-lo. La història no està escrita. Evidentment, no es pot negar la realitat: la situació és complexa, i no hi ha solucions clares i fàcils. Però caure al pessimisme és inacceptable, perquè només fa que accelerar el procés de pèrdua i perdre, de manera definitiva, la batalla. Veritat que tots ens hem de morir? Sí, però això no és motiu per a amargar-nos la vida. Jo estic viu, i he d’aprofitar tot el que em queda. He de viure. Amb la llengua passa el mateix. Cal guanyar el futur amb una actitud positiva.
Quin rol haurien de mantenir els mitjans?
Apareix molt el català als mitjans? Sí, però per desgràcia, sempre quan hi ha un conflicte. De tant en tant també apareixen articles de reflexió, articles que reivindiquen el plurilingüisme de l’estat espanyol, que dignifiquen l’ús de la llengua… Però no és un tema que interesse especialment. De totes maneres, l’important és que hi haja premsa potent en català.
Carlos Mazón, contra el Valencià
El Govern de Carlos Mazón ha impulsat mesures que han despertat crítiques entre els defensors de la llengua valenciana. Una d’aquestes ha sigut la creació de la Llei per a la llibertat lingüística, que ha permès a les famílies escollir la llengua base dels seus centres educatius. Més recentment, Mazón ha demanat permís al Govern Central perquè el valencià no sigui obligatori a les proves PAU valencianes; però Moncloa li ha denegat la proposta.
Al pati no es fan amics en català
Ni a les escoles, ni a les universitats: el castellà es consolida com a llengua de socialització als espais de lleure
El sol cau sobre el pati d’una escola pública de l’Eixample de Barcelona. Els nens i nenes corren, parlen i juguen. Fins aquí, tot normal. Però en les seves veus que omplen l’espai, el català no hi és. Ens hi acostem, escoltem, observem. A cada racó, les converses són en castellà. “Al pati ningú parla en català”, reconeix un alumne de 10 anys. I és precisament aquí, en aquests espais de socialització informal, on els infants construeixen els seus hàbits lingüístics. És el moment de fer servir el català.
Les escoles són el bressol de la llengua, l’espai on els infants apre-
nen a parlar-la i fer-la seva. Però també poden esdevenir el lloc on, si no s’hi para atenció, la llengua s’esllangueix fins a desaparèixer de la vida quotidiana. Aquesta tendència s’estén a instituts i universitats, i posa en evidència un retrocés preocupant del català entre les generacions més joves, fet que obre interrogants urgents sobre el seu futur en els espais de convivència educativa.
“L’escola catalana ensenya català, però socialitza en castellà”
Les xifres confirmen aquesta tendència: segons l’informe Drets
i usos lingüístics dels infants i adolescents a Catalunya (2022) del Síndic de Greuges, la llengua vehicular a primària en impartició de matèria és el català, amb un predomini del 71,6%. En canvi, el castellà guanya pes en les interaccions entre alumnes al pati: el 56,5% es relaciona en castellà, i només el 43,1%, ho fa en català. A l’ESO, la davallada del català és encara més evident: el seu ús es redueix al 32,2%.
El silenci preocupa els mestres
El professorat és testimoni directe d’aquesta realitat. La Mar Álvarez, professora de l’escola Joan Perucho d’Albinyana (Tarragona), i l’Elsa Bassa, mestra del Torres Jonama de Mont-ras (Girona), expliquen que l’ús del català es redueix progressivament, tant dins com fora de les aules: “Al pati, pràcticament tots els nens parlen en castellà, fins i tot aquells que tenen el català com a llengua materna. Jo els parlo en català, però ells em responen en castellà, i sovint hi incorporen castellanismes”. Destaquen que el canvi es fa especialment evi-
dent en els espais informals, on el castellà s’imposa com a llengua relacional. De fet, l’informe del Síndic corrobora aquesta percepció: en l’àmbit del lleure, el castellà és clarament majoritari. Quina és l’explicació? “A partir del 2017, a conse-
qüència del procés, s’ha produït un retrocés en l’ús del català”, planteja Bassa, que es troba amb expressions com “no ho encontro” en comptes de “no ho trobo”.
“Ens entenen perfectament, però responen en castellà”
A l’escola Ferran Sunyer, l’Olga Garcia coordina les activitats ex-
traescolars des del 2007, i assegura que la majoria d’alumnes es comuniquen en castellà de manera espontània, malgrat que els monitors s’adrecin a ells en català. “Ens entenen perfectament, però responen en castellà”, afegeix en Sergi Casanovas, monitor del mateix centre. Durant l’hora del pati, el català gairebé no s’hi escolta: els infants juguen, riuen i discuteixen en castellà. “A casa parlem en català, amb els profes a vegades també; però amb els amics, mai”, expliquen amb naturalitat tres alumnes de quart de
primària.
Davant del retrocés evident de l’ús del català en els espais de lleu-
re, han nascut diverses associacions de famílies en defensa de la llengua: la plataforma Somescola, que agrupa una seixantena d’entitats, i la Xarxa de Famílies pel Català (Xafa), que alerta que “l’escola catalana ensenya català, però socialitza en castellà”. La Xafa té com a prioritat exigir que el català sigui no només la llengua vehicular de l’ensenyament formal, sinó que ho sigui de
facto en les interaccions quotidianes. A més, denuncia que els projectes lingüístics de molts centres no es compleixen i es queden en “paper mullat”. Somescola, per la seva banda, defensa que cal un compromís ferm del govern per protegir el model d’escola catalana, garantir la vehicularitat del català i establir
criteris comuns per a tots els centres per evitar interpretacions desiguals segons el centre o el territori.
Nenes parlen i estudien al pati de l'escola Ferran Sunyer. Laia Pertegaz
Nens juguen al pati de l'escola Ferran Sunyer. Laia Pertegaz
Cau el nombre de joves que s’identifica amb el català
Entre 2013 i 2023, el percentatge de joves, d’entre 15 i 29 anys, que s’identifica principalment amb el català ha disminuït notablement
Font: Departament de política lingüística i Idescat
El català retrocedeix als màsters
La llengua de docència predominant a les assignatures de màsters a universitats dels països catalans és el castellà, segons un informe de Plataforma per la Llengua del 2024
Tampoc arriba a la universitat
Tot plegat dibuixa un panorama preocupant per a la salut del català a l’escola, especialment en els espais de socialització informal, on predomina el castellà. I aquesta tendència s’estén a l’àmbit universitari: Segons l’Enquesta d’usos lingüístics de la població, elaborada pel Departament de Política Lingüística i l’Idescat, les dades confirmen aquest declivi. L’informe del 2023
indica que només un 30,9% del jovent de 15 a 29 anys (la franja que inclou la major part de l’alumnat universitari) té el català com a llengua inicial, davant del 44,5% que hi té el castellà. Com a llengua habitual, la distància s’eixampla: un 29,2% s’expressa principalment en català, mentre que la meitat (50,1%) ho fa sobretot en castellà. Només un 22,2% dels estudiants afirma par-
lar català amb els companys. En Josep Lozano, estudiant de la Universitat Pompeu Fabra, confessa que a les estones lliures parla tant en castellà com en català. “És una llàstima que el català es perdi, però la responsabilitat és nostra, dels joves”.
Només un 22,2% dels estudiants afirma parlar
català amb els companys
La comparació amb les dades del 2013 mostra una clara davallada: fa una dècada, més del 40% dels joves s’identificaven principalment amb el català. Avui, aquesta proporció ha disminuït significativament, fet que posa en evidència la necessitat de reforçar les polítiques lingüístiques per garantir la continuïtat del català entre les noves generacions.
Depèn del professorat
Tot i que molts estatuts universitaris estableixen que almenys un 80% de la docència hauria de ser en català, les dades oficials mostren una altra realitat. Segons l’Informe de Política Lingüística del 2022, només un 62% de les assignatures de graus i màsters a les universitats públiques catalanes s’imparteixen en català. Les diferències són notables entre nivells i centres: als graus, el català encara és majoritari, però als màsters retrocedeix clarament.
Davant d’aquesta situació, a les universitats també han sorgit or-
ganitzacions que, com Somescola o Xafa, busquen garantir l’ús efectiu del català més enllà del marc teòric. I la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC) n’és l’actor més actiu. Fa anys que defensa que no n’hi ha prou amb promoure la llengua, cal fer-la complir. Tal com afirma l’Àlex Mas, coordi-
nador del nucli de la FNEC a la Universitat Pompeu Fabra, “les campanyes de promoció són útils, però tenen un abast limitat; si no van acompanyades de polítiques efectives, la llengua no es manté”. Conscient d’aquesta realitat, la Federació centra bona part de la seva acció a pressionar les universitats perquè el català sigui no només la llengua dels documents institucionals, sinó també la de la docència i la vida universitària.
Un clar exemple és la fita que s’ha assolit des de la coordinació de la UPF: han fet possible que la Comissió de Política Lingüística deixi de ser un òrgan consultiu opcional i esdevingui un òrgan estatutari obligatori. En aquest sentit, ara compta amb capacitat per intervenir en la gestió de departaments. L’objectiu és incorporar mecanismes de compliment real. En paraules d’Àlex Mas, “no pot ser que hi hagi professors que incompleixin sistemàticament la llei i no passi res”. Per això, la FNEC defensa que els diners que rep cada departament estiguin condicionats al respecte i compliment dels criteris lingüístics. D’aquesta manera, pretenen que la llengua deixi de dependre de la voluntat individual del professorat i passi a formar part d’una responsabilitat real de les universitats.
La clau ja no es limita a quantes classes es fan en aquesta llengua,
sinó a quin espai ocupa en la vida quotidiana dels estudiants. El repte no és només garantir la vehicularitat acadèmica, sinó assegurar que el català sigui una llengua viva també als patis, als passadissos, als grups de treball i als espais de convivència. Ara bé, cal conèixer l’arrel del problema per posar-hi solució. Fins que
això no succeeixi, el futur del català continuarà penjant d’un fil.
Els tres prismes del català
Reunim les personificacions de la crítica, la defensa i l’aprenentatge
José Domingo
President d'Impulso Ciudadano
Żaklina Gapińska
Gestora de projectes a Fundació Catalunya Voluntària
Agustí Tola
Membre de Plataforma per la Llengua
Per descobrir què passa amb el català, seiem a la mateixa taula a tres visions diferents: la crítica, la defensa i l’aprenentatge. Tot i la distància, els participants es recolzen en les mateixes dades per expressar idees oposades. Des de Plataforma per la Llengua, Agustí Tola diu que quan baixa a Barcelona, acaba parlant castellà. A Moià, el seu poble, això no passa.
Per a ell, el català és una llengua en “emergència lingüística” i el que determinarà la seva supervivència serà quanta gent la continuï parlant “d’aquí cinc, deu, quinze anys”, i és una possibilitat que dintre de “cent anys, pugui desaparèixer”, diu.
José Domingo agafa aquesta idea i planteja que ningú realment “té dret a viure plenament en la seva llengua”: dependrà d’on creixi, amb qui es relacioni i d’on treballi. Segons l’informe de la Generalitat #català947, sobre la llengua catalana als municipis, mentre que Barcelona té un 50% de gent que s’identifica com a castellanoparlants i un 31% catalanoparlants, a Moià el 57% són catalanoparlants i el 26% castellanoparlants.
D'aquesta manera Domingo afirma que “el català es parla més que mai; tenim més parlants que en tota la història”. I que, per tant, no hi ha cap perill que desaparegui, com tant temen les organitzacions com Plataforma per la Llengua.
“El català és una llengua en emergència lingüística”
Żaklina Gapińska va arribar a Barcelona el 2022 sense saber català; va trigar un any a començar a aprendre’l. Ja sabia que existia i el comparava amb dialectes minoritaris de Polònia, el seu país de naixement. Va adonar-se’n des del primer dia de la seva rellevància pels cartells de l’aeroport de Barcelona.
Ella percep una exigència que et pot allunyar de voler aprendre’l i, alhora, assenyala que no es pot practicar tan fàcilment al carrer, ja que malgrat els cartells, no està sempre en les persones. No podent “practicar fora de la classe” perquè tothom li canvia l’idioma, “acabes dominant més el castellà”. Segons l’última enquesta d’usos lingüístics de la població (L’EULP 2023), el 80% de població major de 15 anys pot parlar català, tot i que això no vol dir que el parli en el seu dia a dia, i menys davant d’estrangers.
Suport o malbaratament?
El debat entre els participants reflecteix la qüestió controvertida: El català ha de rebre diners públics? Un tema que està més present que mai amb l’aprovació del Pacte Nacional per la Llengua, amb un pressupost inicial de 255 milions d’euros anuals.
Per una banda, Domingo està cansat que algunes persones demanin que tot sigui en català i posa l’exemple dels nens que parlen en castellà amb amics. “Si les organitzacions com Plataforma per la Llengua continueu així, aconseguireu l’efecte contrari”, decreta, interpel·lant directament a Tola.
“Em sembla fatal que es destinin diners a entitats com aquesta perquè facin persecució lingüística”, diu, referint-se als 528.265 euros que va donar la Generalitat el 2024. “I que hi hagi una pàgina finançada per la Generalitat per denunciar comerços perquè un cambrer no parla en català és absolutament demencial, invasiu i coactiu”.
“I que hi hagi una pàgina finançada per la Generalitat per denunciar comerços perquè un cambrer no parla en català és absolutament demencial, invasiu i coactiu”
Gapińska es posiciona “molt a favor” de les polítiques institucionals per al foment del català sempre que tinguin un enfocament positiu. Tola subscriu això amb dades com les de l’Enquesta d’usos lingüístics d’Idescat, que indiquen que parlar habitualment en català ha disminuït un 30%, dada que indica el deteriorament de la llengua, segons els experts.
Ell veu que a l’educació, amb la immersió lingüística, i al món empresarial, amb el Codi de Consum, hi ha un problema: “Com pot ser que tu vagis a un bar i no t’entenguin? Si això passés en castellà, tothom es posaria les mans al cap”. El representant de la plataforma reclama que “se’ns doti d’uns drets dels quals ens estan privant”, i fa especial èmfasi: “No és el castellà la llengua que està en risc; és el català el que la gent no té l’oportunitat d’aprendre”.
Un futur per a la llengua?
Per a Gapińska, que viu a Barcelona ciutat, s’hauria d’actuar amb els expats perquè incorporessin el català. Per a ella, són persones que se’ls deixa “en bombolles d’anglès separades”. La gent que ve amb menys privilegis i ha de “buscar feines més senzilles”, sí que tenen l’exigència d’aprendre’l, igual que els nens a les escoles.
Però “els immigrants blancs” són, per a Gapińska, una dimensió que mereix més crítica i fermesa. Alhora, veu que hi ha moltes direccions de millora: “Crec que negar-se a aprendre català després de viure molts anys aquí és una posició més política que una altra cosa”.
“Crec que negar-se a aprendre català després de viure molts anys aquí és una posició més política que una altra cosa”
D’altra banda, Tola es mostra d’acord amb la postura de Gapińska, i afegeix que la llengua catalana està clarament en emergència lingüística i que cada vegada es parla amb menys habitualitat: “Maria Carme Junyent va dir que en 100 anys el 90% de les llengües de tot el món s’hauran extingit. Això és una pèrdua cultural internacional, i crec que el català va a parar per aquesta línia.”.
Domingo és l’únic optimista: diu que “el català es parla més que mai”, ja que hi ha castellanoparlants que, quan creixen, s’identifiquen com a catalanoparlants, i que no succeeix a la inversa. Alhora, argumenta que 10 milions de persones parlen el català, més que altres llengües oficials de la Unió Europea. “Una altra cosa és que vulguis que et parlin sempre en català”, puntualitza, “això no ho aconseguiràs si no és que els obliguis”.
On s’uneixen els discursos
La conversa revela que el debat del català no és només una qüestió lingüística, sinó també identitària, política i social. Entre la seva defensa i la voluntat de posar-la en igualtat al castellà, es veuen les realitats que conviuen i col·lideixen. Malgrat les tensions, i com passa en el dia a dia, tots tres van acabar parlant ambdues llengües i posant en evidència contradiccions alienes. I això demostra la complexitat de la qüestió lingüística catalana.
Mònica Riu i Pau Panitti
Entre obligació i voluntat
El C2 multiplica els alumnes i es converteix en el certificat més sol·licitat
La demanda per aprendre català i obtenir certificacions oficials no ha parat de créixer en els darrers anys, especialment en el nivell C2. Segons dades del Departament de Política Lingüística (DPL), el nombre de persones que han aconseguit aquest títol superior s’ha multiplicat per més de sis en quatre anys: de 770 l’any 2020 a 4.876 el 2024. El C2 representa ja el 70% de tots els certificats i és, de llarg, el més sol·licitat.
Per entendre aquest fenomen, parlem amb la tècnica del Consorci per a la Normalització Lingüística (CNL) al Maresme, la Berta González. Segons explica, cal distingir dues grans motivacions entre l’alumnat: "Una cosa és voler i una altra és que t’ho exigeixin. Hi ha gent que necessita el certificat per treballar."
"La gran majoria aprèn català per cohesionar-se socialment"
Perquè tenen nens petits, perquè s’han jubilat o per millorar la seva qualitat de vida. Així, a més de l’obligatorietat laboral, hi ha una part important de la població que s’apropa a la llengua per voluntat pròpia.
Molts alumnes nouvinguts, explica la tècnica, comencen pels cursos bàsics inicials (A1 i A2). Aquests són gratuïts i subvencionats, mentre que els nivells més alts tenen reduccions del 70% per a persones aturades o amb famílies nombroses.
Malgrat les notícies que parlen de llargues llistes d’espera per fer cursos o exàmens, González assegura que “no hi ha tanta gent esperant com es diu”. Explica que hi ha moltes vies per preparar-se i examinar-se: “No només el CNL ofereix cursos; també ho fan el Departament de Salut, el d’Educació i altres organismes.” El govern ha ampliat l'oferta de cursos C2 de català amb més de 1.000 noves places. És el resultat d'un acord amb sindicats i entitats, que ja feia temps que reclamaven ampliar l'oferta formativa impartida pel Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL).
Els títols de nivell de català es divideixen en tres nivell amb dos subapartats per cada un. L’A1 i l’A2, son per aprendre expressions quotidianes i conceptes bàsics del dia a dia. Els nivells intermitjos son el B1 i el B2, en aquests ja s’aprèn i s’espera poder parlar i escriure de manera fluida en àmbits socials i professionals. I per últim, els nivells més elevats i protagonistes dels últims anys, el C1 i el C2, son els més demanats a certs llocs de treball i on ja es té un nivell fluit, espontani, eficaç i natural del català.
Un d’aquests estudiants és l’Antoni Cardona Siquier, de 48 anys, que va preparar el C2 de català amb la vista posada en les oposicions per a agent rural. “Sabia que hi havia molta demanda, pel que sentia, així que vaig estar atent i finalment vaig aconseguir plaça sense cap problema”, recalca. Tot i el nivell avançat, assegura que no va trobar una gran dificultat en l’examen: “Surten paraules més difícils, menys quotidianes, sobretot pel que fa a la sintaxi, però és assumible.” En el seu cas, la motivació principal va ser laboral, però reconeix que l’experiència li ha servit també per millorar la seva expressió i confiança en català.
La tendència confirma que la llengua catalana continua guanyant pes com a competència essencial i com a símbol de cohesió social. Tant les administracions com els centres de formació veuen en aquest interès creixent una oportunitat per reforçar les polítiques lingüístiques i consolidar l’ús del català en tots els àmbits de la vida quotidiana.
Certificats de nivell de català l'any 2024
Certificats de nivell de català l'any 2024
Dulceida i Escanes parlen català a 3Cat
La contractació d'influencers castellanoparlants a la televisió pública omple les xarxes de polèmica
“Vei que hauré d’aprendre castellà si
vull seguir treballant a TV3”, comentava
irònicament a X Jair Domínguez,
presentador de l’Està passant, l’informatiu satíric de la cadena.
Domínguez ha sigut un dels treballadors de la corporació que s’han afegit a l’onada de crítiques de les xarxes socials pel recent fitxatge de Dulceida per al nou programa de cites de 3Cat. Entre d’altres motius, els usuaris qüestionen que es prioritzi la fama i el nombre de seguidors al compromís amb la llengua.
Aquesta tendència va començar ja fa dos anys, amb el fitxatge de Laura Escanes per presentar La Travessa, que tot i les crítiques, aviat estrena tercera temporada. L’aposta de 3Cat per a ella és clara, i el seu exemple ha marcat un precedent per seguir per la mateixa línia.
Experts en comunicació, com Marc
Larroya, s’han posicionat en contra
d’aquesta decisió: “No feu periodisme, aneu a Instagram a fer vídeos en castellà i així trobareu feina”.
Per altra banda, moltes opinions també han destacat l’actual panorama d’influencers catalans, “el més variat i creatiu de la història” i el que significa per a ells que s’agafin grans creadors castellans: “Missatge doblement perjudicial de 3Cat ja que ens diu “feu contingut en castellà amb molts followers i us fitxarem... És molt decebedor veure com els creadors en castellà sempre passen al davant”, deia Sergi Boixader a X.
Conscients d’aquesta onada de crítiques a les xarxes socials, Dulceida i Escanes han intentat defensar-se públicament reivindicant la seva catalanitat.
La badalonina n’és l’exemple més
paradigmàtic. A la catifa vermella dels
Premis Forbes, en ser preguntada per
Juliana Canet, Dulceida s’autoproclamava defensora de la llengua i afirmava usar-la amb els seus cercles més propers, inclosa la seva filla. Seguidament, a més, la influencer justificava l’ús del castellà a les seves xarxes amb l’objectiu d’arribar a un públic més ampli, i, així, fer arribar la llengua a més persones. “Faig contingut en castellà perquè em segueixen tres milions de persones de tot el món i perquè m’entengui tothom. Em van dir: poses el vídeo en català i el text en castellà? Ho vaig fer perquè m’entengués tothom, perquè em fa il·lusió que puguin entendre el català”, establia.
Aquestes declaracions no van gaudir d’una bona acollida a les xarxes socials.“Estimes tant la teva llengua que només la fas servir a les xarxes quan et paguen per fer-ho”, comentava Arnau Font, creador de contingut en català i col·laborador del programa de Catalunya Ràdio Loft.
El cas de Laura Escanes no resulta
gaire diferent. Tot i que la influencer
afirma emprar la llengua constantment en la seva intimitat (així ens ho ha deixat veure en alguna història en què parla amb la seva filla), la realitat és que, de les seves 100 últimes publicacions, només quatre tenen un peu de foto escrit íntegrament en català.
L'altra cara de la moneda
Tot i que el qüestionament és majoritari, també hi ha un sector que els dona suport. Molts usuaris defensen la contractació de figures com elles o Gerard Romero com a mecanisme de normalització i difusió lingüística, especialment entre joves i nouvinguts. “Fitxar Laura Escanes (3,1 milions de seguidors a les xarxes socials) per fer un reality íntegrament en català és una decisió encertadíssima que segueix el camí iniciat per Eufòria: fer contingut innovador per atraure més públic jove (i majoritàriament castellanoparlant). Així, sí.”, comentava Àlex Clement, amb més de 20.000 seguidors a la xarxa X.
Sigui com sigui, aquesta situació ha posat 3Cat en una cruïlla. És lícit que la televisió pública aposti per creadores de contingut en castellà? On queden els periodistes i influencers catalans? Realment poden Dulceida i Escanes salvar la llengua?
Judith Colell: “L’amenaça més gran al català són les xarxes socials”
Judith Colell i Pallarès (Sant Cugat del Vallès, 14 de juliol de 1968) és una destacada directora, guionista i productora de cinema català, amb una trajectòria consolidada i reconeguda tant a nivell nacional com internacional. Actualment, és presidenta de l'Acadèmia del Cinema Català..
L’any 2024, va ser reconeguda per Forbes Women com una de les 50 dones més influents del cinema i l’audiovisual espanyol. La seva obra es caracteritza per una gran sensibilitat social, una narrativa sòlida i una aposta clara pel cinema com a eina de transformació, reflexió i difusió del català.
Què representa ser una de les 50 dones més influents del cinema espanyol i quina importància li dones al català?
Jo sempre les llistes les prenc amb una certa precaució. En algunes surts en altres no, per tant, t’ho has de prendre amb una certa distància i no creure-t’ho massa. Un reconeixement com el de més influent fa molta il·lusió.
Per mi el català és crucial des de l'Acadèmia del Cinema Català. El que fem és sobretot prioritzar i pensar en què aquests anys hem aconseguit un gran creixement. Nosaltres defensem que cadascú faci l’ús de la llengua que vulgui. La prova és que nosaltres des de l’inici volem prioritzar que cada cop es facin més pel·lícules amb català i que tinguin més pressupost, podent competir amb les que es fan amb llengua no catalana: castellà, anglès, francès.
Hi ha algun moment o projecte que consideris clau en la teva carrera?
Sí, Elisa K. Penso que és bastant clau, ja que és un projecte petit i en català, on vam guanyar diversos premis com el Premi Nacional de Cultura de Catalunya. És un projecte que em sento molt orgullosa i marca un abans i un després en la meva carrera, ja que va tenir molta repercussió i perquè és en català.
Després del teu “debut” fins avui dia, com creus que ha canviat el panorama del cinema català i la seva audiència? Ha incrementat o ha disminuït?
El cinema, malauradament, ha disminuït molt l’audiència. “53 dies d’hivern” tenien uns 2000 euros per còpia amb una xifra molt bona i que ara seria una xifra abismal. Això indica que els espectadors han baixat.
Crec que el cinema català s’està guanyant un gran prestigi gràcies a autors i joves que estan fent una feina meravellosa. D’aquesta manera, s’estan creant productes grans i amb molta connexió amb l’audiència gràcies a aquestes noves fonts de finançament. Són exemple “Alcarràs” o “El 47” que han tingut molt recorregut a festivals i a nivell de premis. Realment, penso que el cinema català està creixent amb una indústria sòlida, juntament amb els espectadors que ens estan responent amb pel·lícules com “El 47” o “Casa en Flames”, entre d’altres.
Estem en el millor moment amb pel·lícules com el 47 que va rebre el Goya o d’altres que tenen impacte en la societat?
Estem en un moment molt bo. És un moment que té continuïtat i això és molt important. A l’any de “Pa negre”, també va haver-hi un moment molt bo juntament amb nosaltres que vam treure Elisa K i ells van guanyar el Goya.
Però es va deixar perdre. Va ser flor d’un estiu i aquesta aposta pel finançament de pel·lícules en català va durar dos anys. Ara sembla que no i no hi ha hagut aquest problema. Va haver-hi un govern com és el de la consellera Natàlia Garriga amb una gran font de finançament per fer pel·lícules amb pressupostos alts. El cinema no és una qüestió d’estat i no pot ser que cada cop que es canvia de govern, canvien totes les normes.
En el moment en què hi va arribar al seu càrrec, quina era la seva màxima prioritat i objectius?
Fer créixer l’acadèmia, fer-la més gran, juntament amb el cinema català. Crec que hem fet una bona feina i hem creat grans projectes. La meva principal preocupació era fer més coses pels acadèmics i anar fiançant la feina que s’havia fet durant els darrers anys. La meva finalitat en els pròxims anys és la mateixa, és encara fer créixer més l’acadèmia, poguer tenir una nova seu, poder crear nous departaments i donar més facilitats als socis i sòcies o poder-la obrir per persones migrants que es dedicaven al cinema en el seu país d’origen.
Per què ser directora i guionista en català i no en castellà?
Perquè el català és la nostra llengua. Cada pel·lícula té la seva llengua, n’hi ha algunes que les has de rodar amb castellà o altres mig en català i mig en castellà. L’any passat, “El 47” és una pel·lícula en versió original en català, però amb moltes parts en castellà. El que no pot ser és que pel·lícules que per lògica havien de ser en català pels personatges i els llocs on se situaven es fessin en castellà. “Mediterraneo”, n’és un exemple i era una cosa que no semblava real. Els seus productors, que també han fet “El 47”, estic convençuda que l’haguessin rodat en català.
Rodar en català és imprescindible. És una llengua maltractada en aquests moments per les xarxes socials juntament amb la dificultat de trobar contingut en català. És una llengua que és important que la cuidem i de l’audiovisual especialment. És la nostra llengua materna i seria gairebé un delicte que deixéssim perdre la nostra llengua dins la cultura.
Com es podria despertar l’interès dels joves per consumir contingut audiovisual en català?
Penso que seria fonamental que des de les xarxes socials aconseguíssim crear contingut en català potent i que tinguin un cert seguiment. També, la feina que es fa des de la nostra Acadèmia, on fem el cicle Gaudí i que portem al cinema català i en català a les poblacions de tot Catalunya i estranger.
També és essencial ajudar a fer guions en català a nivell de sèries i que aquestes tinguin connexió amb el públic. Nosaltres des de la Residència de guions apostem i recolzem que la major part dels projectes que fem siguin en català amb més d’un 70%. Tots hem de fer la nostra tasca pel català.
Quins motius i moments trobes que són els més decisius que estan comportant la pèrdua del català?
L’amenaça al català són les xarxes socials, fa que la gent jove és passi molt fàcilment al castellà. També penso que el fet que vinguin gent d’altres països ens enriqueix com a societat, però els hi hem de posar facilitats perquè puguin aprendre a comunicar-se amb nosaltres.
Built with Shorthand