Tornar als orígens

Un reportatge sobre el despoblament al Pallars Sobirà i la història de Llarvent

Núria Abate, Aina Borrut i Júlia Sidro

Al Pallars Sobirà, la muntanya ja fa dècades que no és sinònim de vida. On abans hi havia canalla, ramats i fum sortint de cada xemeneia, avui hi ha silenci, cases tancades i boscos que s’empassen antics camins. El procés no és nou, ni sobtat. Ve de lluny. Des de mitjan segle XIX, la comarca ha perdut població de manera sostinguda i implacable.

El màxim històric de població es va assolir entre els anys 1850 i 1860, amb gairebé 20.000 habitants vivint escampats en una xarxa de petits nuclis de muntanya, segons l'“Evolució dels nuclis de població petits del Pallars Sobirà (1850 – inici segle XXI)” de Josep M. Bosch i Pont. En aquell moment, el territori era viu i autosuficient, basat en una economia ramadera i agrícola molt lligada a l’entorn. Però aquell equilibri tenia data de caducitat.

Dels cims a l’asfalt: el gran èxode rural

A partir del 1860, i amb més força encara a partir de mitjan segle XX, el Pallars es va començar a buidar. La mecanització de l’agricultura, la caiguda de preus dels productes locals, la manca d’inversions i la desaparició de serveis bàsics van empènyer la població a marxar. El capitalisme modern —amb la seva lògica de concentració, rendiment i connectivitat— no encaixava amb la dispersió i la lentitud del món rural pirinenc.

El període comprès entre 1960 i 1980 va ser especialment devastador. Bosch i Pont no dubta a parlar d’una “veritable catàstrofe demogràfica” per al Pallars. En només dues dècades, la comarca va perdre més de 5.000 habitants: es va passar de 10.240 persones el 1960 a només 5.247 el 1981.

Les dades actuals confirmen aquesta tendència a la baixa. Segons l’Idescat, el Pallars Sobirà compta avui amb poc més de 7.300 habitants (2024), repartits en 1.378 km². La densitat de població és d’aproximadament 5,3 habitants per quilòmetre quadrat, una de les més baixes no només de Catalunya, sinó del conjunt de l’estat espanyol. El 2021, només el 13% dels municipis catalans tenia una densitat inferior a 10 h/km². El Pallars hi aporta diversos noms.

Aquesta realitat és el reflex d’una situació palpable: escoles tancades, ajuntaments aglomerats, rutes de transport gairebé inexistents i un mercat laboral que obliga a buscar feina lluny. Molts joves, simplement, no han tingut altra opció que marxar. I no han tornat mai.

L'evolució de la població al Pallars Sobirà

El cas de Llarvent

Llarvent, dins el terme municipal de Sort, és un d’aquests pobles petits que sobreviu com pot a la despoblació. Té una estructura poc comuna dins del paisatge pirinenc: les seves cases no estan agrupades en un sol nucli compacte, com sol passar en altres pobles antics, sinó que recorden més aviat masies disperses. De fet, el poble està físicament dividit en dues parts: la part baixa —el nucli original— on avui només viuen dos veïns, i la part alta —una ampliació posterior— on resideixen els altres nou habitants.

Aquest particular urbanisme té una explicació històrica. Llarvent era d’origen feudal, i fins a l’any 1870 va ser propietat d’un baró. Aquesta condició senyorial va marcar el desenvolupament del poble, que no va seguir el patró d’altres nuclis autònoms i autosuficients.

Com altres petits nuclis del Pallars, Llarvent va tocar sostre demogràfic a mitjan segle XIX, en plena efervescència d’un sistema agroramader que sostenia famílies senceres amb el que donava el bosc, el camp i el bestiar. Però, a partir de 1860 comença una davallada poblacional a causa de la crisi del model econòmic tradicional, la mecanització de l’agricultura, la pèrdua de poder adquisitiu del món rural i la falta d’inversions públiques.

El capitalisme modern no encaixava amb la dispersió i la lentitud del món rural pirinenc.

Resistència i silenci

Avui, Llarvent resisteix gràcies a la tenacitat dels seus pocs habitants. La seva situació no és excepcional: segons Bosch i Pont, molts d’aquests poblets han quedat fora dels radars de la política institucional i de les estadístiques oficials. La realitat sobre el terreny sovint no es correspon amb les dades de padró: hi ha pobles amb empadronats que no hi viuen realment, i d’altres amb residents que no consten en cap registre.

Malgrat tot, el poble ha evitat la desaparició total. No ha viscut una revifalla espectacular, però tampoc ha quedat completament abandonat com altres nuclis veïns. Bosch i Pont inclou Llarvent dins la categoria de pobles petits amb forta pèrdua d’habitatges i població, però encara amb vida humana i activitat en alguna forma.

Llarvent és un símbol viu del Pallars profund. No hi ha grans infraestructures, ni serveis moderns, ni cap promesa de creixement. Però el silenci de les seves cases i la persistència dels seus pocs habitants expliquen el país.

El futur de Llarvent —com el de tants altres nuclis pallaresos— dependrà de si se sap o no repensar les polítiques de despoblament, repoblament i gestió del territori.

Però també dependrà d'històries com la del Lluís Sabarich, un pallarès que, com tants altres va partir cap a Barcelona a treballar. Cinquanta anys després, ha decidit tornar als orígens.

El que tenia la muntanya era més llibertat, però a la ciutat hi havia el progrés.

La història d'en Lluís Sabarich

El Lluís Sabarich va néixer a Llarvent. Amb nou anys va marxar intern a un col·legi a Guissona i després a Lleida, fins als setze. En acabar, va partir a treballar cap a Barcelona, sense experiència professional.

El Lluís explica com, en aquells temps, la majoria de joves van emigrar a les ciutats. La vida als pobles era molt dura, rural i manual. Sabarich diu que “el que tenia la muntanya era més llibertat, però a la ciutat hi havia el progrés”.

En arribar a Barcelona va treballar per poder-se pagar un grau i va escollir el d'Econòmiques. Va començar a treballar a una empresa tèxtil fins a arribar a director comercial. A la crisi del 2008 va fer-se autònom i va anar "remant i remant" fins a la jubilació. Es va jubilar a Barcelona i va començar a pujar més sovint al poble, fins que va arribar la pandèmia, quan va decidir establir-se definitivament. Ja fa quatre anys que està a Llarvent.

Ara té un parell de vaques, una de les quals ha criat un vedell. Té una gossa, la Boira, dos gats, Mel i Mató, i la seva mare. També vuit gallines i un gall. En Lluís explica com "la qualitat de vida dels pobles ara és més alta, amb la tecnologia, i el contacte amb la natura" i remarca com "a la ciutat tot depèn dels altres, estan muntats en una societat de consum. Aquí no. És tot més intranscendent i a la vegada profund".

A Llarvent és feliç i el que més li manca és el net. Li agradaria que pugés més sovint. "Amb els fills és diferent", diu que ni ells el necessiten ni a la inversa, que ja són independents.

Tres veïns, tres camins

Pepito de Familiar

Li diuen que és l'alcalde del poble. És un veí que ha viscut al municipi tota la seva vida i que no n'ha marxat mai. Com és Llarvent des dels ulls d'algú que hi viu cada dia?

Lluís del Forn

Després de cinquanta anys vivint a Barcelona ha tornat a Llarvent, el seu poble d'origen a la comarca del Pallars Sobirà.

Peret del Llarch

Va néixer a Llarvent, però, ben jove, se'n va anar a treballar a Barcelona i s'hi va quedar. De tant en tant, puja al poble d'origen, Llarvent, però no s'hi queda a viure.