L'ofici dels titelles, una forma d'art transgressora

"És el bonic dels titelles. Representen una caricatura de nosaltres mateixos, de la societat, de l'absurd que som. Hi ha qui pensa que els espectacles són una mica violents. És així, han de ser transgressors. Nosaltres no fem apologia de la violència. Es tracta d’un pensament instaurat en les persones que es contraposa quan van al cinema o veuen la televisió. Allà observen accidents, matances, de tot. Ara, això no es critica perquè és una indústria que dona molts diners. Tot està basat en el dòlar. Les marionetes són cultura, però també es crítica".

"És com qualsevol altre ofici, o sigui, necessita dedicació. No és automàtic. Ara em venen alumnes i em diuen que... i on puc arribar en dues setmanes? No ho sé, jo en dues setmanes ni vaig començar a començar, imaginat. Es una qüestió de paciència, sobretot, i de persistència, i de ser fidel a les teves idees, i no trair-te tu mateix".

Diferències generacionals

"La gent jove ara no té un concepte d'ofici. Té un concepte d'èxit. D'èxit ràpid. O sigui, la gent ara no ve i es seu al teu costat i et mira com treballes. No necessiten aprendre. Ho saben tot. I volen ràpidament beneficis del que sigui. Llavors és difícil, perquè jo vinc d'una generació on jo escombrava el taller del mestre. Per mi era un honor escombrar el taller del meu mestre. Avui dia la gent diu: Jo? Escombrar el teu taller? Quant em pagues?"

La crítica a les institucions, necessària per generar un canvi

"L’únic llenguatge que tenen els governs són els impostos. El que haurien de fer és ensenyar-nos com transmetre la cultura i no posar un valor monetari a tot. Construir tallers pels joves, músics, fusters, marionetistes, pintors, etc. El beneficiaris haurien de ser les persones i no les multinacionals amb calés".

El problema de la indústria cultural

"La creació de la indústria cultural ve per amagar la cultura popular, la cultura que sorgeix de la gent. La cultura és tot allò que hem anat aplegant durant tantes generacions, amb tantes cultures, amb tantes civilitzacions, i que transmetem com a testimoni a les noves generacions. Això ho estan tallant perquè ara entrem en una era nova i molt bèstia que ja la gent no tindrà una referència pròpia de cultura. La cultura te la donaran, tu has de valorar això, has de veure això, com tot, has de menjar això. Llavors, es clar, ja no és una qüestió de voluntat pròpia".

"Tot està molt banalitzat, absolutament, res no té valor, la gent ara no es posa davant de les coses i les valora. No hi ha una cultura de la reflexió".

"Això és un negoci, això no és art. Qui posa valor monetari o crematístic a l'art no entén el que és art. L'art és l'expressió lliure de la gent, sigui com sigui, de la forma que sigui. Que tu vulguis atribuir un preu a l'art no ha de suposar fer-nos passar a tots pel mateix embut".

La concepció de l'èxit

"L'èxit per mi no és tenir més actuacions. Està bé no morir de fam i anar cap endavant. Però l'important és no perdre el fil del teu ofici, del que vols fer, on vols arribar i on vols que arribi tota la feina, tota la tasca que estàs duent a terme".

La realitat de treballar al carrer

"Jo vaig començar a treballar al carrer a finals dels anys 70, principis dels 80, i després ja no vaig tornar-hi pràcticament fins l’any 2012, quan vaig traslladar-me a Itàlia, a l’illa de Sardenya. Tenia bastantes gires i molta feina."

"I ara he tornat al carrer. Després de la pandèmia, el temps que ens van tenir amagats, tancats, vaig fer un número pensant que havia de fer carrer perquè la cosa no estava gaire bé, es veia negre tot. Aleshores tenia problemes per viatjar, necessitaves permissos i la meva feina estava fora. Per això vaig pensar fer un número de carrer: en Coco i el Nikolau, l’organeter i el seu gos."

"Per qüestions de la vida me’n vaig anar el 2021, enmig de la pandèmia, a Grècia. Vaig estar dos anys. El curiós és que el Coco i el Nicolau em van donar de menjar, per pagar el lloguer i per viure bé. Després d’aquests dos anys vaig tornar sortosament a Parets del Vallès. Ara, després de tantíssims anys, torno a treballar al carrer. Però em trobo amb un problema que no m’havia trobat fins ara."

"Els governs actuals, que parlen de la cultura, de la llibertat d’expressió i l inclusió, posen molts problemes. Les ordenances municipals no permeten que artistes com jo estiguin treballant al carrer i expressant-se. Encara que no tinc un contacte freqüent amb altres artistes i per això no sé com està el tema, en canvi conec una associació de músics que sí que reben permisos. Ara el que faig és sortir i arriscar-me. És bastant difícil parlar amb els agents perquè no saben quin és el veritable reglament o la disposició municipal en aquest aspecte."

"Algú que surt al carrer i expressa la seva voluntat, no entenc perquè ha d’estar prohibit. La tasca ha de ser que ens expliquin perquè no puc estar al carrer repartint somriures, estant amb els nens…. jo ho necessito això. No és una qüestió de barret. Jo ho necessito.  a mi no em poden prohibir expressar-me al carrer perquè estic morint."