FOTÒGRAF
TONI RICART: “Vull fer la foto que reflecteixi millor com veig a aquesta persona, no com ella es pensa que és”
Toni Ricart Giró (Barcelona, 1957) és un fotògraf, dissenyador gràfic, il·lustrador i músic amateur. L'any 1985 va fundar TR Multistudio, un estudi especialitzat en disseny web i el 2009, l'editorial multistudioBOOKS, on ha publicat el llibre Barcelona, retrats de proximitat, un recull de 80 personatges del món de la cultura i la creativitat a Barcelona.
Ens trobem al seu estudi a la Floresta per parlar de la fotografia d'avui dia, sobre els retrats, l'art i la cultura amb la calma que mereixen.
"Quan et fan una sessió de retrat és una agressió"
Hi ha perfils en el llibre que, quan penses en la cultura, potser no hi entren, com ara un matemàtic. Com és que els inclous?
El matemàtic l’englobo dins la creativitat. En un principi, el llibre era sobre personatges de la cultura a Barcelona, però llavors vaig començar a posar gent com això, un publicista, que dius, no és ben bé cultura, però és creatiu. I el matemàtic és brutal, molt creatiu, per la manera en què et fa veure la matemàtica, els àtoms, el cosmos… El que no hi ha són polítics o empresaris, però hi ha gent que s’escapa d’aquest món de la cultura. Hi ha un impressor, el què ha imprès aquest llibre, que em deia “jo no tinc a veure amb la cultura”, però penso que si, només per la cura que hi posa.
Com definiries la cultura i la creativitat?
Això és molt complicat (riu). L’art per mi és el que t’arriba i t’emociona. Hi ha coses que no et poden emocionar perquè són molt fredes. La música contemporània potser no t’emociona perquè és molt mecànica, però t’interessa molt, per com està estructurat tot plegat. Per tant, o que m’agradi o que m’emocioni.
És aquest el punt de partida del llibre? T’ha emocionat la feina d’algun dels artistes?
El punt de partida és el llibre Músics. Un dia li vaig fer un retrat a un músic i després de 20 o 30 fotos, li vaig demanar que agafés el violí. Li va canviar la cara del tot. Quan et fan una sessió de retrat és una agressió. Has d’estar allà en pilotes pràcticament amb un tio que et va disparant, és molt intens perquè t’estan escanejant de dalt a baix. Quan el músic va agafar l’instrument li va canviar la cara perquè estava com a casa. L’instrument era com una extensió del seu cos, i em va fer pensar, llavors vaig fer aquest llibre. L’experiència de fer retrats és interessant, vaig conèixer molta gent i tenia ganes de continuar. Així vaig pensar de fer un recull de personatges de la cultura i treure’ls-hi el suc. Això que deien els àrabs que quan et fan un retrat t'estan traient un tros d’ànima, seria una mica això.
Els teus retrats son tots en blanc i negre, per què?
M’agrada pels retrats. Hi hauria molts fotògrafs que em dirien que no, però penso que ajuda una mica a treure aspectes superflus i et fa centrar més en el que estàs veient. També, com a trampa tècnica. Els retrats no estan fets en estudi, estan fets a casa de la gent. De vegades la llum és horrible i el blanc i negre t’ajuda a poder matisar i dissimular algunes coses. Però sobretot perquè m’agrada estèticament, és elegant. També ve del passat, tenia un oncle, el Marcel Giró, un fotògraf que es va exiliar durant la guerra civil i va estar al Brasil durant 30 anys. Ell va morir, em va llegar el seu arxiu i vaig fer un llibre perquè en quedés constància. Quan al Brasil van veure aquest llibre, va començar tot. El MOMA, el Tate de Londres… han comprat la seva obra. Ell em va encomanar el gust per la fotografia i em donava consells. El blanc i negre té molt a veure amb això.
Retrat del lutier David Bagué al llibre Barcelona, retrats de proximitat (Toni Ricart)
Retrat del lutier David Bagué al llibre Barcelona, retrats de proximitat (Toni Ricart)
N'hi ha alguns que surten més enfocats o que es veuen en un estudi.
Jo sempre els hi demanava fer-ho en el seu entorn de treball. Jo feia entre 20 i 80 fotos, depenent de la persona i el temps. Després escollia i n'hi ha alguns que penses: on està aquesta persona? Per exemple, a un lutier, ajuda molt veure’l en el seu entorn. Si el treus a fora, tot i que té una cara interessant, canvia molt. D’Amèrica Sánchez, vaig agafar un primer pla per una qüestió tècnica, perquè en el seu estudi entrava llum per tot arreu. No hi havia manera d’agafar-ho i li vaig dir que es posés en un lloc on no hi hagués cap reflex. Els primers plans també m’agraden molt.
Pel que fa a composició i el que em va ensenyar Marcel Giró és que a l’hora de fer els retrats s’han de fer servir també les mans i compondre amb les mans. O sigui, amb la pell, que és amb una o dues mans i la cara. Amb això pots fer triangles o contrapesos. Hi ha un únic retrat on no hi ha mans. Sempre he dirigit al model i n’hi ha molts que no, que jo munto el trípode i m’hi poso i començo a disparar.
"La cara que fem al mirall té poc a veure amb com ens veu la gent al carrer"
Quins criteris has fet servir per escollir els artistes?
Era o gent que conec o gent que m’agrada el que fan. Hi ha gent que em va contestar de seguida, d’altres no em van contestar i quan van començar a haver-hi famosos, em van dir que sí que volien… (riu), una mica de tot. Però m’agrada aquesta barreja, que hi hagi gent molt coneguda i gent totalment anònima.
Hi ha algú que s’ha quedat fora del llibre perquè has pensat “bé, aquest millor que no”?
(Somriu) Evidentment. Bé, només he posat gent que m’agrada. De fet, al llibre hi ha dos peces de text per persona, un en què parlo de la sessió i un que és més el seu currículum, i hi ha gent que m’ha dit “és que els deixes a tots molt bé”. Clar, és que si a algú li tinc mania no el poso. En algun cas van ser sessions una mica… potser no tenses, però que el fotografiat no en tenia ganes, ni li agradava que li fessin fotos ni tenia ganes que jo estigués allà, i tot el procés d’acostar-me al model que jo faig servir cada vegada se me'n va anar. Vaig fer les fotos i vaig marxar, però són dos casos, sí que hi ha gent que està molt disposada. L’Òscar Tusquets, per exemple, vaig estar tota la tarda a casa seva. El coneixia feia molts anys, però va ser fantàstic, quan vaig apagar la càmera ens vam quedar xerrant. També hi ha gent així que és una delícia.
Cada persona davant la càmera es devia sentir diferent.
Clar, cada persona és un món. No hi ha un mètode per això, cada persona, lloc i circumstància és diferent. Un dia puc anar a fotografiar algú i estar fantàstics i al següent no està d’humor. De fet, alguns els he repetit. El projecte va durar quatre anys i quan ja tenia el llibre pràcticament acabat vaig dir, ostres, aquest no m’agrada, no és ell o ella. Els hi deia de repetir-ho i ho milloràvem.
Com es fa un retrat i que la persona surti natural?
No es tracta exactament que surti natural. Jo faig una selecció de sis o set fotos de les 20 o 80 que faig i els hi envio. Després jo escullo la que més m’agrada, però tinc en compte el que em diuen ells també. Però, en l'època que estem ara on tothom porta una càmera a la butxaca, la cara que fem al mirall té poc a veure amb com ens veu la gent al carrer. A mi no m'interessa fer una foto o un retrat de la cara de “mirar-se al mirall”. Vull fer la foto que reflecteixi millor com veig a aquesta persona, no com ella es pensa que és, sinó com jo la veig. A la Martínez, la violinista del quartet casals, no li acabava d’agradar, però trobo que la fotografia és fantàstica, perquè té una mena de dolçor i de delicadesa… i les mans que són tan importants. És també qüestió de sort i també de provocar una mica. Jo arribo, miro l’espai, anem parlant i vaig muntant el trípode. Em serveix per fer tot el ritual. Encara que coneguis la persona que fotografies, has de crear una atmosfera en la qual el menys important és que jo vaig a fer fotos, sinó que estem parlant i fent bromes.
La directora del MACBA, Elvira Dyangani Ose, al llibre Barcelona, retrats de proximitat (Toni Ricart)
La directora del MACBA, Elvira Dyangani Ose, al llibre Barcelona, retrats de proximitat (Toni Ricart)
Has intentat buscar un equilibri entre homes i dones?
Sí, absolutament. Quan portava 60 vaig veure que portava més homes que dones i ho vaig solucionar. Tot i que hi ha un home més. També hi ha més gent gran que joves, i llavors vaig començar a buscar com un boig dones joves. Perquè el talent no té gènere.
Tots són blancs menys la directora del MACBA. Potser t’havies proposat només de fotografiar les persones que t’inspiren de veritat i no tenir en compte això?
A part d'acotar-ho a 80, també ho he acotat geogràficament. Hi ha gent d’aquí, de Terrassa, Sant Cugat… El més lluny és Granollers, però no hi ha gent de Girona. No hi ha asiàtics, només hi ha una japonesa, música. També s’ha de dir que no vivim en una ciutat ètnicament molt variada, almenys dins el món de la cultura. Suposo que en altres generacions es notarà més. He viscut a Mont-real i allà hi ha molta més barreja de races.
Creus que l’era digital pot ajudar a fer créixer l’interès per aquest tipus de produccions?
En Joan Fontcoberta té un llibre, La post fotografia, on parla d’això. Com està canviant des de la producció fins a la percepció de la fotografia. Les agències de notícies a Corea han passat de tenir una plantilla de fotògrafs a donar-li un mòbil o una càmera als repartidors que van en moto (estil Glovo). Està tota la ciutat plena i si passa alguna cosa és més fàcil que hi hagi un motorista per allà que no enviar un fotògraf, i la qualitat, rai. Aquí entra el tema de la percepció, ens hem acostumat a veure fotos en mida mòbil i això et canvia la percepció, perquè hi ha fotografies que a aquesta mida t’impacten i si les veus en gran son una porqueria, i viceversa. Aquesta allau d’imatges que veiem cada dia ens porta al fet que necessitem cada vegada més velocitat. Al final no aprecies res. No sé on pot acabar això, potser en una reacció, que de cop hi hagi un interès a veure les coses amb la calma que mereix.
"Quan s'aconsegueix aquesta connexió que fa que model i fotògraf parlin el mateix idioma, es crea un instant màgic"
Fragment del pròleg de Barcelona, retrats de proximitat
Built with Shorthand