El sostre de vidre darrere la càmera

“Photographs don’t just tell us stories,
they tell us how to see” - Daniella Zalcman

El 85% de fotoperiodistes actuals són homes, segons la sisena edició del Documentary Photography Special. Aquestes xifres reflecteixen una visió parcial de la realitat, és a dir, deixen de banda les experiències, emocions, i sobretot reivindicacions, de la meitat de la població mundial: les dones.

En certàmens de fotografia tan prestigiosos com el World Press Photo la participació femenina es limitava al 15% el 2019, i al 20% el 2020. Aquesta xifra, que està augmentat progressivament fins a arribar al 24% en l’edició actual, mostra que el treball de les dones cada cop es té més en consideració. Per conèixer de primera mà la situació de la dona en el fotoperiodisme i quin abast i significació té en el món, aquest reportatge compta amb el testimoni de cinc grans referents de la fotografia documental que podríem trobar pel metro de Barcelona.

MARIA CONTRERAS COLL

Per la Maria Contreras, la fotografia ha estat sempre la gran aliada per comprendre el món que tant conflicte li ha causat des de molt jove. Una vegada, quan era petita però ja experimentava amb la càmera, va captar el rastre de llum que deixaven els cotxes en passar. Allò li va semblar màgic per la capacitat de capturar el que és imperceptible pels humans a simple vista. Avui, després de quinze anys, segueix creient en aquesta màgia. Després d’estudiar el batxillerat artístic i la carrera de Belles Arts, va especialitzar-se en el postgrau de fotoperiodisme, on va aprendre que la fotografia, a més, podia ser una eina de canvi social.

La seva feina ha estat publicada a The New York Times, The Washington Post i Marie Claire, entre altres mitjans, organitzacions i entitats internacionals; a totes les que ella considera que poden transmetre el seu missatge. Els temes en els quals s’ha especialitzat són els drets de les dones i les problemàtiques derivades del gènere. Sobretot investiga com les dones estan redefinint les estructures socials en diferents països i religions. Per ella, ens explica, tot comença amb un ‘clic’ intern. Amb una problemàtica o situació que li genera tant de conflicte, dubte o interès, que li queda dins i necessita saber-ne més.

Com a membre del Women Photograph and Photographic Social Vision, Contreras reivindica que “el gran problema de la indústria és el mateix reflex del món en què vivim, un món patriarcal no funcional en el que les dones queden relegades”. Però destaca, a més, que no només ens estem perdent el 50% de les experiències humanes, sinó que les que s’han explicat històricament són d’homes blancs i de classe alta i, per tant, aquest percentatge és encara menor.

"Les noves tecnologies possibiliten que els col·lectius siguin representants de les seves pròpies històries"

Contreras explica que fins ara s’ha premiat només un tipus de fotoperiodisme molt específic en el qual les dones no se sentien apel·lades. Ara assegura esperançada que les regles estan canviant i celebra que per primera vegada hi hagi una dona directora en el World Press Photo. Considera que és molt difícil incrementar la participació femenina en aquest tipus d’actes si només hi ha en actiu un 20% de dones fotoperiodistes. I que aquesta mirada limitada de la realitat no es queda simplement en els mateixos concursos, sinó que provoca també que les dones que surten a les fotografies guanyadores acostumin a trobar-se en posició subordinada o de vulnerabilitat. No és solament qui explica el món, sinó també la conseqüència de com s’està explicant.

Conclou, de totes maneres, que iniciatives com el WPP ajuden a donar a conèixer el treball dels fotoperiodistes i a més apropa problemàtiques diverses del món a la gent. “És també la responsabilitat que tenim com a storytellers.”

A continuació, podeu escoltar l'entrevista completa a Maria Contreras.

ANA PALACIOS

Es va llicenciar en periodisme el 1995, tot i que la seva passió des de petita era el cinema. Duia una vida trepidant de rodatge en rodatge, però notava que quelcom no encaixava en ella.

L’any 2010 va viatjar a l’Índia acompanyant les Hermanas de las Anas en el seu projecte de cooperació al desenvolupament. Aquesta aventura va ser el detonant per adonar-se del poder transformador de la fotografia. Va ser llavors quan la seva addicció al cinema es va convertir en interès per les temàtiques socials, de les quals ja no s’ha separat en la seva trajectòria professional.

Tot i que les seves fotografies s'han publicat en mitjans de tot el món com ara National Geographic, The Guardian, Der Spiegel, El País, i molts més, Ana Palacios afirma que en absolutament tots, sense excepció, ha sentit el sostre de vidre.

La seva feina se centra en temes de vulneració de drets humans. Concretament en les “cantonades trencades del món”, un terme que ella mateixa defineix com “aquells llocs amb pobresa estructural que mai són notícia, excepte d’alguna catàstrofe puntual”, i que sempre es mostren de manera “superficial, simplista i majoritàriament des de la mirada occidental”.

Palacios, una de les veteranes del fotoperiodisme actual, veu en les noves tecnologies un aliat per seguir explicant històries “de qualitat i veraces”. Avisa els mitjans de comunicació convencionals que no es poden quedar enrere, ja que han deixat de ser l’única via d’expressió pel fotoperiodisme. I, segons ella mateixa relata, “han de seguir apostant per un contingut de qualitat per no perdre credibilitat”.

"Quan em reuneixo amb editors de grans mitjans sento la falta d'atenció i consideració als treballs, condescendència, i paternalisme"

Pel que fa al futur de la professió, es mostra optimista. Considera que s’estan produint canvis subtils però profunds en el sector. Això sí, no li tremola el pols a l’hora de denunciar la falta de visibilitat que encara pateixen les dones fotoperiodistes. Respecte a la fotografia en general, demana que s’aposti per la qualitat com un “element indispensable per viure en una societat més crítica”.

LORENA ROS

Després d’estudiar Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra va marxar a Londres a perfeccionar l'anglès treballant com a cambrera. Allà va assistir a una exposició de fotoperiodisme que li va canviar de vida. Ho va tenir clar: volia dedicar-se a allò. El llenguatge visual era el que millor encaixava amb la seva manera de ser.

A partir d’aquí es va formar en cursos de fotografia i va començar a publicar reportatges que li van atorgar reconeixement en el món anglosaxó. “Soc d’una generació on a Espanya hi havia molt poca cultura visual —encara és així—, vaig tenir sort de formar-me fora”.

Tot i que ara està centrada en el rodatge d’una pel·lícula i en altres projectes audiovisuals propis, Lorena Ros, que ha desenvolupat tota la seva carrera entre Londres i Nova York, és tot un referent de la fotografia documental, guardonada tres vegades amb el World Press Photo.

Malgrat la seva projecció internacional, afirma que a Espanya sempre s’ha sentit poc reconeguda. Tot el poder del media estava concentrat en mans d’homes, diu, i quan es va fer un lloc en la indústria va rebre comentaris tan roïns com que s’hauria embolicat amb algun cap. “En un món tan masculinitzat, que arribés una dona jove i guanyés no s’ho prenien bé”.

Però Ros no només parla del masclisme, encara molt present a la professió, sinó també de la mirada colonial patriarcal que hi havia quan cobria històries per tot el món. “Els fotògrafs locals dels països tampoc estaven desenvolupats. Ara, tot això, amb les xarxes socials està canviant i hi ha fotògrafs arreu”.

El reconeixement també és important perquè porta amb si més entregues per part dels editors, donacions i beques, que són essencials per poder seguir desenvolupament la seva feina.

"Si hagués estat un home hauria tingut molt més reconeixement a Espanya"

Ros està centrada sobretot en la representació del trauma, concretament en la recuperació de les víctimes d’abusos sexuals i d'altres tipus. Justament és aquesta mirada d’autor la que diu que serà essencial pel desenvolupament de la professió en el futur. “En el fotoperiodisme per les notícies hi ha un temps de crisis, jo aposto pels treballs de llarg recorregut i amb una mirada crítica. És això el que diferencia els fotògrafs de qualsevol altra persona amb un telèfon mòbil.”

Amb tot, remarca el fet que tota la fotografia és personal i, per tant, subjectiva. La realitat és sempre interpretada i interpretable. “Quan s’està fotografiant ja s’està intervenint en la realitat”.

A continuació, podeu escoltar l'entrevista completa a Lorena Ros.

ANNA SURINYACH

Nascuda en una família de metges, va estudiar periodisme com una professió que li permetés dur a terme la seva passió: viatjar. Sempre li havia agradat fer fotos i des de jove sentia la crida de la seva part més combativa. Quan va començar a estudiar va adonar-se que la seva manera de narrar era a través de la imatge. Va ser així com es va anar endinsant en el fotoperiodisme, comprometent-se cada cop més en les realitats que anava coneixent. En definitiva, el seu camí cap al fotoperiodisme ha estat una passió plena de compromís.

A la sala d’exposicions de la Biblioteca Esquerra de l’Eixample - Agustí Centelles, Anna Surinyach presenta el seu darrer treball fotogràfic: ‘Quan tot s’ensorra’, una obra que reflexiona sobre com les persones reaccionen davant les emergències a diferents parts del món.

Allà ens trobem per entrevistar-la, i res més començar ens confessa que la seva manera de fotografiar ha evolucionat d’una forma descriptiva a una de més intuïtiva, imatges que generessin preguntes. “M’ha costat trobar la meva manera d’explicar per la falta de referents”, reconeix Surinyach.

La migració, els refugiats i la defensa dels drets humans són les temàtiques en les quals ha centrat la seva carrera fotoperiodística. Durant la darrera dècada ha viatjat per Àfrica, Àsia i Sud-amèrica per posar sobre la taula aquestes qüestions, ja fos a través d’ONG com Médicos Sin Fronteras o de la Revista 5W, de la qual n’és l’editora fotogràfica.

"Narrem el món a partir de petites històries i grans explicacions"

“El fotoperiodisme és molt més que tenir una càmera”. Surinyach avisa que l’ofici no s’ha d’adaptar a la immediatesa, ja que és molt difícil que un fotògraf professional sigui el primer en capturar quelcom concret en un món on tothom té un telèfon mòbil a l’abast. El valor afegit recau justament en “ser l’últim en marxar”, és a dir, els fotoperiodistes “han de ser qui fan veure allò que tothom ha passat per alt”. En definitiva, es tracta de narrar la realitat d’una manera pròpia però sent fidel als esdeveniments de la història.

Pel que fa als mitjans de comunicació actuals, reivindica la responsabilitat social que tenen a l’hora d’escollir quina foto posen i per què. Es tracta d’una arma de doble tall. Per una banda, “el fotoperiodisme mal utilitzat pot arribar a fer molt mal”; tanmateix, si les coses es fan bé, “pots ajudar a mostrar realitats, a sensibilitzar i apropar col·lectius que es creuen molt diferents”.

A continuació, podeu escoltar l'entrevista completa a Anna Surinyach.

NATALIA SANCHA

Tot i que des de ben jove va tenir clar que la seva passió era la fotografia, no va poder formar-s’hi en un primer moment perquè l’única escola de fotografia estava a Barcelona i era molt cara. Va ser per això que va matricular-se en periodisme a la vegada que experimentava amb la seva primera càmera. Per ella, tothom se sent més còmode amb un dels cinc sentits. En el seu cas és la vista, la manera d’expressar-se que més li agrada, confessa.

Després d’un breu període com a fotògrafa a El País als Estats Units, l’andalusa es va especialitzar en Orient Mitjà, del qual afirma que se sent profundament enamorada. Des d’aleshores publica des d’allà també per a agències com Associated Press, France Press, Revista 5W o Egypt Independent.

Tot i que és considerada una gran referent del periodisme de guerra, Sancha no ho acaba de veure així, perquè tot i l’interès que li provoca, ella no va expressament a zones en conflicte, sinó que la guerra va a ella, diu. Li va passar a Síria i posteriorment al Iemen. I allà es va quedar, on se sentia còmoda i coneixia la llengua i la gent.

En el món arabomusulmà patriarcal on es mou, tot i les evidents dificultats que pot suposar ser dona, Sancha explica que la segregació de gènere tan arrelada que tenen pot ser un avantatge per a les dones fotoperiodistes, perquè com que no són vistes com una amenaça poden des d’anar directament amb els milicians fins a ficar-se en tendes de dones. “Pots veure el 100% de la societat i això canvia la narrativa”.

Les dones fins ara havien estat retratades únicament com a víctimes, però ara també són botxins, motor econòmic i combatents, rols que ha estat possible visibilitzar perquè dones periodistes han estat allà.

"La guerra ens mostra el pitjor i el millor de l'ésser humà, i ens costa molt reflectir-ho tot"

Justament d’això parla al seu segon llibre, Balas para todas, publicat aquest mateix any. Dedica dos capítols a parlar de la por i l'estrès posttraumàtic, que tan poc es tracta encara en la professió, i que ella va patir en primera persona, confessa.

El descriu com “un túnel negre en el qual progressivament caus, però sense adonar-te'n fins que ets al fons”. Aquí resideix la perillositat d’aquesta malaltia mental. “No hi haurà ni el primer ni l’últim que s’ha suïcidat en aquesta professió, o que ha caigut en l’alcoholisme o en problemes mentals”.

Explica que tant a ella com molts dels seus companys ho van patir en veure com la mort s'enduia gent molt propera del seu entorn. A partir d’aquestes experiències ha après que s’ha de mesurar, que en tornar d’un conflicte cal prendre distància i digerir. I que les pauses són molt necessàries: “Aquestes cicatrius invisibles són les més dures i les que més triguen en curar-se”.

A continuació, podeu escoltar l'entrevista completa a Natalia Sancha.