Els col·lectius que es formen a partir de gustos culturals en comú ja existien abans de les xarxes socials. Maria Castellví, investigadora postdoctoral de la Universitat Pompeu Fabra especialitzada en cultura digital i audiències joves, assenyala: “Les comunitats al voltant de fenòmens culturals venen de fa moltes dècades: als anys 60 els festivals musicals eren esdeveniments molt més amplis on es determinava una manera d’entendre la vida. Amb el moviment hippie i el moviment punk, la cultura era un vehicle per alinear-te amb uns valors que et definien".

“La cultura sempre ha estat una eina de legitimació individual i de diferenciar-te d'alguns i assemblar-te a uns altres”, recalca Castellví. Tanmateix, relata com la manera d’identificar-se i socialitzar en funció de les preferències culturals ha canviat considerablement amb les xarxes socials: “Fa 20 anys que la cultura digital forma part de la nostra vida quotidiana. Les primeres plataformes, com Myspace, Blogspot o Fotolog, buscaven crear aquestes comunitats a través de la fotografia, la música o la literatura, però no hi havia tanta exposició pública.”

YouTube, Instagram i TikTok han canviat les normes del joc. Incorporen “una sèrie de característiques sociotècniques”, tal com les anomena Castellví, “que enfoquen la participació cap a crear comunitats d’una manera més individualista”. També observa com “les lògiques de la viralitat accidental de TikTok, d’un dia per l’altre i a través de l’algoritme, han trencat la manera d’entendre les comunitats en línia i de construir-les a poc a poc”.

“Entrar en una comunitat on es comparteixen referents o interessos ja pot fer que algú se senti part d’alguna cosa”, assegura Masanet, que fa èmfasi en els beneficis socials de connectar a través de la cultura a les xarxes socials: “És molt significatiu que algunes persones trobin en els entorns digitals els vincles d’afecció o de comunitat que no tenen en altres llocs”. Afegeix que això permet “trencar les barreres físiques i geogràfiques”, especialment si la persona viu en un lloc petit, on no hi ha massa gent amb els mateixos gustos.

No només resulten útils per reconèixer-se en altres persones, sinó també en l’àmbit personal, d’acord amb Masanet: “Els elements culturals són molt importants al llarg de la reconstrucció de les mateixes experiències i de la construcció de la identitat, sobretot en la sexualitat i el gènere”.

“Quan comences a matar la infantesa i transitar cap a la vida adulta, es donen moltes primeres vegades, i els joves parlen contínuament de referents, molts d’ells mediàtics, que han sigut rellevants per viure aquestes experiències”, recorda Masanet. Aquestes personalitats poden ser figures públiques, personatges ficticis o, fins i tot, “referents que neixen d’una obra canònica però que s’estenen al fàndom”.

Un dels exemples més notoris és el de la saga de Harry Potter: centenars de milions de persones han consumit els llibres i les pel·lícules i els fans han escrit més de 600.000 obres que acumulen milions de visualitzacions, segons les dades de la plataforma Archive of Our Own. Masanet afirma que alguns d’aquests productes construïts pels fans "han trencat els models hegemònics de gènere que hi havia representats, i això ha ajudat als lectors a entendre’s a ells mateixos”.

Karen Parra de la Rosa, investigadora del grup de recerca Comunicació, Publicitat i Societat de la UPF, argumenta que perquè un interès es converteixi en una part important de la identitat, "ha d’adquirir un significat personal i, moltes vegades, també social”. A més, pot arribar a convertir-se en una manera “d’expressar-nos, de relacionar-nos amb altres persones o de trobar un grup amb el qual ens sentim identificats”.

Les xarxes socials també conviden a emprar els gustos culturals com una manera de presentar-nos als altres, tal com explica Masanet: “Tot el que ens agrada i creiem que ens defineix culturalment forma part de la representació del que som quan ho compartim a les xarxes. Mostrar la nostra imatge, el que fem, com vivim i el que consumim conforma la nostra identitat”.

A més, Parra fa èmfasi en els “sistemes de retroalimentació de les xarxes”, que ens fan rebre una resposta immediata de valoració o desaprovació. Relata com aquest reconeixement social pot portar a “una relació més performativa amb la cultura”: “No només m’agrada una cosa, sinó que vull que els altres sàpiguen que m’agrada i que això digui alguna cosa sobre qui soc”.

Després d’observar l’activitat en línia d’un grup de joves, l’estudi Escriure i compartir: pràctiques escrites i identitat dels adolescents a Instagram de Marina Pérez i Daniel Cassany detecta tres recursos clau per a la construcció de la seva identitat en línia: l’ús de l’anglès per projectar una identitat global; poemes romàntics i lletres de cançons d'hip-hop per mostrar-se com consumidors de cultura popular; i la ubicació de les fotos per projectar un “jo” lúdic.

L’article Curated Self de Bruce Wilson va més enllà i analitza com “la selecció i presentació de contingut sobre nosaltres mateixos és un producte de la revolució tecnològica” i “el potencial de transformar la veritat fins a convertir-la en ficció és el terreny de joc del jo virtual”. Arran d’això, reflexiona sobre el concepte d’autenticitat com “l’antítesi de la identitat virtual”: “la imatge que creem de qui som ens protegeix de les nostres inseguretats, que ara tenen un escut construït per nosaltres mateixos”.

D’altra banda, Masanet puntualitza que les xarxes socials no han originat la necessitat de construir una imatge de cara als altres, únicament l’han fet més visible i quantificable: “Pensem molt a ser performatius a les xarxes, però també ho som en el dia a dia. I, com en els entorns digitals, també curem la nostra identitat a partir el que agrada a la comunitat, com quan algú ens diu que li agrada la roba que portem".

“Ara tothom pot entrar al perfil d’algú i opinar d’ell, i, com més adolescent, més fràgil és davant d'aquesta exposició, perquè està construint la seva identitat social i la seva autoestima a partir de qui l’estima”, assenyala Pilar Medina Bravo, doctora en Psicologia. Tot i que les expectatives i les aparences són molt més antigues que la virtualitat, coincideix en el fet que “ara s’ha magnificat tot”: “Marcar si t'agrada o no un contingut és molt banal, i això porta a preguntar-se el perquè d’aquesta necessitat d’exhibició contínua i perpètua, que potencia un narcisisme frívol”.

Medina també adverteix sobre la importància de plantejar-se “quines són les quotes de virtualitat i presencialitat que tenim en la nostra quotidianitat: un dels costos de viure en la virtualitat és no aprendre a gestionar la presencialitat física, que té més condicionants. La virtualitat fa més fàcil la desafecció i desvirtua la capacitat per a la comunicació no verbal.”

Declara que “en un cas molt extrem, no voldríem una societat d’hikikomoris”, referint-se als joves que s’aïllen a la seva habitació, i només tenen contacte amb la realitat externa a través de la pantalla. “Mantenim la comunitat virtual perquè satisfà algunes necessitats, però no podem oblidar-nos de la comunitat física”, recorda Medina.

Tanmateix, no considera que les comunitats virtuals siguin necessàriament negatives: “Per a una persona jove que no té comunitat física, optar per una comunitat virtual pot ser una manera d’entrar en comunitat i de compensar la solitud, però, en tot cas, ha de preguntar-se què passa amb la comunitat física i ser conscient que la necessita”.

Les xarxes socials han democratitzat l’accés a un ventall de continguts culturals cada vegada més ampli, però això no implica necessàriament que l’usuari s’exposi a una major diversitat. Masanet pondera que “és difícil pensar si el contingut s’ha homogeneïtzat o diversificat”: “Abans tothom veia la sèrie que es posava en prime time i ara tenim una oferta molt més diferent, però l’algoritme et coneix molt bé i acaba decidint per tu el que hauries de veure. La gent jove és més conscient d’aquest risc del que sembla, i això fa que puguin trencar amb l’algoritme i buscar altres continguts”.

L’impacte de l’algoritme queda demostrat a l’estudi Orientar els algoritmes de recomanació augmenta el consum i la diversitat de notícies a YouTube, en el qual l’augment de suggeriments de canals verificats i ideològicament equilibrats a més de 2.000 usuaris de YouTube “va potenciar la diversitat ideològica de les dietes informatives dels usuaris”.

Més enllà, l’article El parany dels algoritmes de les xarxes socials: una revisió sistemàtica de la recerca sobre filtres bombolla, cambres d’eco i el seu impacte en el jovent revela que “els sistemes algorítmics amplifiquen l’homogeneïtat ideològica, els joves demostren una consciència parcial i estratègies adaptatives per navegar pels fluxos algorítmics, i les cambres d’eco fomenten la polarització ideològica i serveixen com a espais per al reforç de la identitat i la pertinença cultural”.

“És més complicat que a les plataformes comercials o mainstream es doni espai a comunitats més espontànies o autogestionades pels usuaris, perquè els seus interessos estan molt marcats per les empreses propietàries”, assegura Castellví. Compara les xarxes socials majoritàries amb “centres comercials on diverses companyies tenen el seu aparador”: “Hem perdut una mica el poder que teníem els usuaris per trencar l’hegemonia cultural o visibilitzar fenòmens més enllà del mainstream".

D’altra banda, Medina manifesta “la necessitat d’un gran pensament crític” per saber que, si en la comunitat física algú pot ser manipulat a través de la voluntat humana de sentir-se acceptat, això mateix pot passar en la virtualitat: “Darrere de la cultura hi ha una indústria i unes estratègies per vendre més i més ràpid. L’algoritme està construint desitjos i preferències de manera oculta i l’usuari creu que està decidint lliurement, però no és real”.

“Per algunes persones és una ocasió per conèixer altres grups i realitats a les quals no tenen accés en el seu entorn quotidià”, reflexiona Medina, sense deixar de banda els perills de dependre del món digital: “Les empreses ens volen en la virtualitat perquè estan guanyant diners, però crec que tornarem al model híbrid amb comunitats virtuals que facin quedades híbrides”.

Masanet manté una visió optimista: “Les xarxes han obert nous espais per accedir a cultura, dialogar, crear comunitats i construir la identitat que poden comportar molts beneficis, com tenir interessos compartits i referents que no trobaries en altres llocs”. Considera que l’únic risc és si “una persona no socialitza presencialment i només està en entorns en línia”, però que també cal preguntar-se quants casos hi ha com aquest i quins problemes pateixen les persones que els viuen.

“S’ha complert la promesa fundacional de les xarxes socials, que era diversificar el que entenem per cultura i democratitzar una mica l’accés a ella, i ara hi ha un ecosistema molt ric de creadors de contingut que fan prescripció cultural i parlen de temes densos a través de referents atractius per als joves”, determina Castellví. No obstant, recorda que “tampoc podem ser ingènues i pensar que l’algoritme està a favor de les minories, perquè, després de 20 anys d’Instagram, les persones amb més visibilitat són blanques, heteronormatives i de classe alta, i hi ha unes empreses darrere que els interessa que sigui així”.

El futur, segons Parra, pot portar cap a una tendència de comunitats més petites i específiques, en les quals el sentiment de pertinença "sigui més important que acumular usuaris”. Afegeix que cada vegada serà més difícil separar allò digital d’allò presencial: “El repte no serà únicament tecnològic, sinó també social, sobre com dissenyem espais que afavoreixin la participació, la connexió i la confiança, en lloc de prioritzar la viralitat o el temps que passem en línia”.

La forma de relacionar-nos amb la cultura i entre nosaltres està en constant canvi, però no la necessitat que hi ha al darrere. L’experiència cultural dels joves continua basant-se en buscar referents, compartir gustos amb altres persones i sentir que formem part d’alguna cosa, ara també en línia. Tal com conclou Castellví, “la cultura sempre ens defineix i crea sentiment de pertinença”.