Sara Diego: "La cultura sembla un luxe i no hauria de ser així"

Sara Diego, actriu catalana, parla de cultura com qui parla d'un bé comú. I la defensa com un dret, com una eina per despertar consciències i apropar realitats.

Què és per tu la cultura?
Per mi, la cultura és identitat i compartir. T’ajuda a entendre millor la gent i el món. Jo, que em dedico a la interpretació, trobo que l’art em fa qüestionar el meu propi pensament i també els comportaments que m’envolten. Quan interpreto un personatge i deixo de ser jo, entenc millor com funciona la societat i puc posar-me a la pell d’altres persones i realitats.

Creus que tothom hi té accés, a la cultura?
Hauríem de partir de la base que és un dret, però la realitat és que molta gent no hi pot accedir, sobretot per qüestions econòmiques. També crec que hi té molt a veure l’educació. Si de petit no tens ningú que et mostri que la cultura és important —un pare, una tieta, un profe...—, potser no t’hi acostaràs mai. I si a l’escola no es fomenta l’art ni es faciliten experiències culturals reals, difícilment sabràs que aquest món existeix o que tu també hi pots formar part.
De vegades sembla que la cultura sigui un luxe, i no hauria de ser així. I és veritat que sovint les entrades són cares, i això tampoc ajuda.

Quina creus que és la funció de la cultura?
Per mi, la cultura serveix per fer-nos més conscients, més empàtics i més crítics. Ens fa pensar, sentir i connectar amb els altres. També ens pot ajudar a entendre d’on venim i cap a on anem. És una eina molt potent per transformar-nos, com a individus i com a societat.

I en el nostre dia a dia, quin paper hi juga, la cultura?
Jo crec que la cultura pot ser com un respir dins la bogeria del ritme que portem. Una pausa, vaja. I penso que una educació més cultural ens podria fer més humans.
Vivim molt desconnectats de nosaltres mateixos, entre la intel·ligència artificial i els mòbils. En canvi, el teatre, per exemple, és un espai on no pots mirar el mòbil, on tot és real. L’actor està allà, en cos i ànima, connectant amb un públic que també és present. I això és molt potent. El teatre t’obliga a estar atent, i això et fa bé, tant per dins com per fora.

Però llavors, per què costa tant omplir els teatres?
Perquè ho volem tot ràpid i fàcil. Tenim Netflix per quatre duros i, clar, això ho posa difícil. Però el teatre no és només un producte de consum, és una experiència. I si mai t’hi han portat, si mai n’has sentit parlar amb entusiasme, com has de saber que et pot agradar?

Creus que la cultura pot ser una eina de transformació social?
Sí, absolutament. La cultura pot obrir ulls, trencar prejudicis i fer que la gent es qüestioni coses. Quan connectes amb una història, un personatge, una cançó... potser entens millor realitats que abans t’eren llunyanes. I això et pot canviar. Jo ho he viscut, tant com a actriu com a espectadora.

El nivell econòmic hi influeix molt, oi?
Sí, clar. Qui té més diners pot accedir a més coses. Però també hi ha gent que podria anar a teatre o al cinema i no ho fa, perquè ningú li ha dit mai que allò també és per a ella. Hi ha disciplines, com l’òpera, que s’han associat a l’elit, com si fossin només per gent “culta” o amb diners.
I molta gent creu que no n’és digna, que no té dret a emocionar-se amb una obra d’art o a formar part d’aquest món. I això és molt trist.

Què en penses del Bono Cultural Jove?
Em sembla una molt bona eina: et donen 400 euros per gastar en cultura. Però hi ha gent que ni ho sap, o que ho demana i després no ho utilitza. Si mai has anat al teatre o al cinema, és difícil que de sobte t’hi llancis, encara que tinguis els diners.
També és veritat que ens criden més l’atenció els llocs amb música i copes. Som una generació que associa molt l’oci amb sortir i socialitzar bevent, i potser per això costa més triar una obra de teatre, que et pot remoure per dins, en lloc d’un concert.

I la cultura fora de les grans ciutats, com ho veus?
Imprescindible. No pot ser que tota l’oferta cultural estigui concentrada a Barcelona o a ciutats grans. Jo, fent gira, he descobert llocs preciosos, i penso que portar cultura a tot arreu és clau perquè tothom hi pugui accedir, visqui on visqui.

Sara Diego es dedica a la interpretació, però parla de cultura com qui parla d’un bé comú. Per a ella, l’escenari és un espai de connexió únic on el públic i l’intèrpret comparteixen una experiència rica pel cos i per l'ànima. Diego defensa la cultura com un dret, com una eina per despertar consciències i apropar realitats. I, alhora, assenyala les barreres que encara n’impedeixen l’accés, com ara l’economia o l’educació. En un món on sovint la cultura es mercantilitza i es concentra en les grans ciutats, la seva veu ens fa pensar en el paper que té —i que hauria de tenir— la cultura en el nostre dia a dia.