Sant Ramon,
més que un club

Pas a pas

Competir, però, no és encara el més important per a un club amb ni un any de vida. “Hi ha molta gent que no havia jugat mai i l’ofici s’aprèn fent-lo. La meva il·lusió és l’any que ve seguir, i l’altre, i a partir d’aquí ja arribaran els resultats”, expressa el president Josep Maria Carulla. El seu màxim somni amb el Sant Ramon era veure futbol de nou al poble i més amb aquestes ganes. En Roger, en canvi, com que veu una “poc realista” parlar de la Champions, s’imagina guanyar una lliga, i el president s’hi ha jugat la tan estimada perilla.

Sigui quin sigui el rendiment, de moment el que val és haver trencat la monotonia dels caps de setmana al poble: “La gent ja es reunia, però al mateix lloc, sense fer res diferent, i ara, en canvi, aquí sempre hi ha anècdotes a explicar. Al final, el futbol és l’excusa per a socialitzar i fer comunitat, fins i tot per a gent que no és futbolera, i nosaltres som gairebé una part secundària”, diu en Roger. Sant Ramon, això sí, té la sort de ser un poble amb moviment i un jovent molt actiu. Des de l’associació La Mansa es promouen concerts i activitats de tota mena.

La gent dels pobles del voltant sovint s’hi acosta, fent el mateix trajecte que fan en Roger i en Marc Salat els caps de setmana que juguen a casa. Els dos germans de Pujalt s'han criat amb una pilota als peus. No obstant això, mai havien jugat a futbol en una lliga federativa i estan molt contents d'haver pogut debutar en la refundació de la UE Sant Ramon. Tot i ser de Pujalt, un municipi de 207 habitants que pertany a la comarca de l'Anoia, ambdós senten els colors de l'equip sant ramoní, i estan molt contents de poder posar el seu gra de sorra per tirar endavant aquest projecte, ja que en el seu poble no tenen equip de futbol.

Els reptes de fer renéixer un club

Tot plegat comença a gestar-se ara fa un parell d’estius. “Jugàvem fent ‘patxangues’ de futbol sala i una tarda, fent cerveses, es va parlar de fer un equip”, explica en Roger. La idea, però, era quedar-se als pavellons, “perquè no érem gaires”. A poc a poc i de nou al bar –”és on surten les millors idees!”– la cosa es va posar seriosa i “entre uns quants ens vam comprometre”. No van fallar, però per a saltar al futbol 11 els calia reunir més jugadors dels 12 que eren llavors, i es van marcar l’objectiu d’arribar als vint. Al final, “fins i tot alguns s’han hagut de quedar sense fitxa perquè se’n poden inscriure un màxim de 25”. Són amics del poble i del voltant que estaven sense equip o, fins i tot, mai havien jugat. Sobre aquests, en Roger fa broma sobre “si dir algun nom”, però això sí, “estan sent titulars i fent-ho molt bé”.

A més de trobar jugadors, refundar un club implica una inversió econòmica. L’Ajuntament no fa pas massa que ha atorgat la primera subvenció, molt important per  donar “aire” als comptes, però mentrestant s’ha tirat endavant com s’ha pogut. “Hem tingut molta sort perquè els negocis del poble s’han bolcat i, a més a més, aquí a Sant Ramon la gent consumeix molt al bar”. Els somriures d’en Quim i la Míriam rere la barra en són un bon motiu. A la vegada, en existir el club de futbol sala, s’ha pogut aprofitar molt material.

Muntat l’equip i ben vestit, l’altre gran repte era el d’adaptar les instal·lacions. El camp de terra s’estava fent servir com a pàrquing i calia arreglar els vestuaris. “Tots els costos del camp han sigut a càrrec de l’Ajuntament. En aquest sentit, no ens ha faltat mai res”, agraeix en Roger, que també és el regidor d’Esports del poble. Al seu torn, Josep Maria Ribera, alcalde de la localitat, destaca que “sobretot hi ha una sèrie de gent que s’hi deixa la pell, des dels jugadors fins als que venen a marcar les línies, a posar les xarxes i a netejar els vestuaris”. Tot i els pocs recursos, el consistori mira d’ajudar “amb el que faci falta”. De fet, de cara a un futur pròxim, hi ha la voluntat de posar un videomarcador i fer manteniment.

De gespa, és clar, millor no parlar-ne massa. “Són molts diners”, admet l’alcalde, partidari “d'objectius petits i assequibles”. Ara, si es puja de categoria, ves a saber. Mentrestant, el Sant Ramon jugarà a un camp de terra que, diu en Roger, “ara que s’ha anat aplanant, no està gens malament”. Els nois de l’equip fins i tot el prefereixen als camps d’herba natural de la categoria, que no solen estar molt ben cuidats. “El que sí que és veritat”, confessa el segon capità, “és que cada passada que fas és una aventura”. Al capdavall, però, un s’hi acostuma, i el contrast amb la gespa artificial fa que gaudeixin molt més dels camps que sí que se’n poden permetre.

Una altra motivació per al futur és tenir futbol base. “Primer hauria d’haver-hi més gent, però tot arribarà”, comenta el president. Aquest matís el comparteix l’alcalde, que creu que seria “molt bonic”. En Roger, amb altres companys del primer equip d’avui, formava part del benjamí que va disputar l’últim partit de futbol base del club. Era la temporada 2008/2009: “Un amistós amb el Calaf que vam guanyar 4-3, me’n recordo perfectament”. La història del Sant Ramon, però, data de molt més enrere:

Els matins abans del partit

En Joan es lleva ben d’hora per a anar pintar les línies del camp els dies de partit a casa. Quan sona l’alarma al matí, ni fred ni boira li fan res, perquè “penso que ens ho passarem bé i vindrà tot el poble”. De jugar, diu, no en sap gaire, però reconeix que potser en un futur s’anima a anar als entrenaments. Pel que fa a les línies, no hi ha secret: “El president ens va ensenyar un dia com anava a la màquina i des de llavors anem fent amb en Roger”. Sí, un altre cop en Roger! Els matins de partit fa un cop de mà a en Joan amb les línies, marcant-li la recta a seguir amb un tros de corda. No podrien fer-ho, això sí, si el president no hagués dedicat una bona estona a aplanar el camp el dia abans. “A aquests pobles petits, si vols alguna cosa, s’ha de fer una mica de tot!”, exclama en Josep Maria.

La feina feta s’haurà de repetir després dels noranta minuts. A mesura que passa el temps les botes escampen el guix i remouen la terra del camp. Hi ha una persona que s’ho mira des d’un espai privilegiat. Des que va tornar el futbol, en Ramon grava cada partit de casa enfilant-se dalt dels vestuaris. “Soc paleta, les altures no em fan res”. Anys enrere, quan ningú filmava el Sant Ramon, ell hi havia jugat, i no comptava tornar a veure l’equip en marxa: “M’agrada veure continuar la saga. Tot són massa burocràcies i cèntims per a un poble tan petit, però el jovent vol jugar, i això és bo”.

Una que se n’alegra per partida doble és l’Anita del Bar Centre, a tocar del camp, on sempre es troba l’equip. “Cada divendres venen els nois a sopar i es porten molt bé, són molt macos i donen molta vida. De no fer cap sopar a fer-ne vint-i-pico, es nota bastant”. Rere la barra, sent com “la gent en parla”, i no és l’única. Carrer avall, tot just fa uns mesos que la Dàlia va obrir la seva farmàcia, però ja nota que “els dissabtes de partit es veu molt més moviment”. Ningú dubta, com diu l’alcalde, que des que ha tornat el futbol “el poble està diferent i respira molta més vida”.

Més enllà del que pugui passar al terreny de joc, l’ambient del camp i la comunió dels jugadors amb una afició mobilitzadíssima recorden aquells valors que fan gran l’esport. Tant se valen els focus. Feia quinze anys que les tardes al poble tenien un buit gegantí, i l’empenta d’uns quants veïns, joves i grans, han aconseguit omplir-lo. S’acaba el partit, però no es deixa de fer poble. És carnaval i alguns fins i tot surten disfressats del vestuari. Ho han deixat tot al camp, i ara faran barra per a recaptar fons pel club. La implicació no s’atura a la gespa o, millor dit, a la sorra. El Sant Ramon encara no té himne, però està clar que en aquest poble tot va en sintonia perquè el futbol hagi vingut per quedar-se. Llarga vida a la UE Sant Ramon!

Per a aprofundir-ne més