Una ruta fotogràfica per la Rosa de Foc
En els últims anys del segle XIX, i els primers del segle XX, Barcelona es va donar a conèixer com el bressol del moviment anarquista, amb una gran quantitat d’afiliats que seguien aquest pensament. La capital catalana esdevingué un gran focus de violència, forta repressió i grans revoltes populars.
Aquestes son algunes de les seves històries.
L'experiència col·lectivitzadora
Durant les primeres setmanes de la Guerra Civil, a Barcelona hi va haver una veritable revolució anarquista. Veus del moviment llibertari denuncien que la visió que s'ha projectat del fenomen com a violent i anticlerical està molt tenyida de propaganda franquista. No neguen que va haver-hi elements violents, i que a l'Església li va tocar rebre per ser un element més de les forces opressives.
No obstant això, fins al 2016, quan la CNT va poder recuperar el seu fons d'imatges, no es va poder acabar d'il·lustrar una Barcelona on es va posar en marxa un experiment únic a Europa: una ciutat col·lectivitzada, on el 70% de les empreses eren gestionades pels treballadors. Una Barcelona en la qual no s'acceptaven propines, perquè el sou cobria les necessitats dels treballadors. I on el palau reial de Pedralbes es va convertir en una escola, i els seus magnífics jardins al pati d'esbarjo dels nens. Imatges benèvoles de la revolució anarquista, un somni d'autogestió i igualtat fet realitat.
Com era possible que en mitja Espanya es fes costat al feixisme, mentre a Barcelona succeïen aquests fets? No va ser un fet casual. El que va passar a la ciutat entre juliol del 1936 i el maig del 1937 s'havia anat coent a foc lent des de feia moltes dècades.
La propaganda pel fet
Una de les primeres estratègies de lluita anarquista va ser la “propaganda pel fet”, és a dir, conscienciar els obrers a través d’accions contundents, com ara cometre atemptats.
Per tota Europa hi va a ver una onada d’atemptats anarquistes l’última dècada del segle XIX contra reis i polítics. A Espanya, la ira anarquista va tocar de ple la monarquia (Alfons XII), els polítics (Cánovas del castillo, Canalejas), la burgesia (Teatre del Liceu), l’exèrcit (Martínez Campos) i l’Església catòlica. La repressió va ser brutal i va afectar no només la persona que havia comès l’atemptat sinó tot el moviment.
Carrer de Montserrat, 18-20
Teatre Circ de Barcelona. Avui, Edifici Colom
El 1870 va acollir el primer congrés obrer d'àmbit espanyol, que va suposar la seva adhesió a la AIT (Associació Internacional de Treballadors). En aquest congrés van començar ja circular els postulats de Bakunin i de l'anarcosindicalisme.
Teatre del Liceu, 1893: atemptat anarquista contra la burgesia
Santiago Salvador Franch, durant la representació de l’òpera Guillermo Tell de Rossini, va llançar des de la galeria de 5è pis dues bombes Orsini. 22 morts i 35 ferits.
Salvador va ser empresonat i condemnat a mort.
Gran Via cantonada Muntaner, 1893: atemptat de Paul·lí Pallàs contra el General Martínez Campos
Pallàs i Salvador es movien en els grups anarco-comunistes de Sants i Hostafrancs. Va morir un guàrdia de l’escorta. Pallàs va ser empresonat i condemnat a mort.
Plaça Josep Maria Folch i Torres
Hi havia l’antiga presó, i en una placeta adjunta als seus murs s’hi feien les execucions.
Ronda Universitat 96, seu de l’impremta La Acadèmia
S'hi imprimien publicacions republicanistes, federalistes, anticlericals i obreres. Entre les quals la revista La Tramontana (1881-1896), de caràcter anarquista.
Teatre Calvo-Vico (actualment Hotel Plaza)
El 1893, al teatre s’aplegaren estudiants i dirigents anarquistes, entre ells Teresa Claramunt, feminista i anarquista. Havia impulsat un any abans la Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona, una associació lliurepensadora, anarquista i republicana.
A l’acte hi van anar més de 3000 persones i al final hi va haver enfrontaments amb la policia. Claramunt i el seu marit van acabar empresonats al Castell de Montjuïc i sent sotmesos a un Consell de Guerra. Dels cops que va rebre va patir seqüeles de per vida.
Continuarà lligada a la lluita obrera participant a la Setmana Tràgica, i moriria el mateix dia que se celebraren les eleccions de 1931 on guanyaria el republicanisme.
Carrer Canvis Nous, 1896: Atemptat anarquista contra la processó del Corpus Christi que anava a Santa Maria del Mar
Una bomba va caure des d’una finestra i va matar 7 obrers i un soldat. La repressió va ser terrible i acabà amb el tristement famós Procés de Montjuïc, on van ser detingudes 400 persones.
Algunes van ser executades, altres empresonades de per vida i altres desterrades.
La setmana tràgica (1909)
L’espurna de la protesta va ser l’embarcament de les lleves de soldats per a la guerra de Melilla. Alguns nobles espanyols lligats al govern (p.e. el Conde de Romanones) tenien interessos econòmics al Marroc i aquests interessos es barrejaven amb els interessos de l’Estat espanyol als territoris colonials africans.
Els burgesos pagaven una quantitat de diners que els eximia d’anar a la guerra, però els obrers no podien fer-ho. L’exèrcit espanyol s’havia quedat enrere i anar a la guerra significava la mort segura o quedar incapacitat. Molts dels obrers que havien estat cridats eren pares de família. Sense el seu sou, la família no sobrevivia.
L’aixecament va començar amb un objectiu antimilitarista però va derivar cap a l’anticlericalisme. L’església dominava completament el sistema educatiu i això feia impossible una educació laica que ajudés a canviar la mentalitat de la gent. Va ser una revolta caòtica i espontània, que cap partit polític va liderar.
La violència i la duració dels fets li van valdre a Barcelona el nom de “la Rosa de Foc”. L’exèrcit va reprimir durament els aldarulls, provocant més de 100 morts. La repressió posterior va ser duríssima: es va agafar com a cap de turc el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l’Escola Moderna, un mètode pedagògic laic i llibertari, on els nens aprenen sense que se’ls imposi cap tipus d’autoritat, i que era una amenaça contra l’educació tradicional, religiosa.
Algunes esglésies van ser cremades:
Sant Pere de les Puelles
Sant Pau del Camp
Capella Marcús
El temps del pistolerisme
El 1910 es va fundar a Barcelona la CNT, un sindicat anarquista que volia fer front a la majoritària UGT, de caire socialista. Tots dos van convocar el 1917 una gran vaga general, preludi de la gran vaga de la Canadenca, el 1919, per demanar la jornada de 8 hores. Aquell any, la CNT va arribar a tenir més de 700.000 afiliats a tota Espanya.
El període que va del 1919 al 1923 (dictadura de Primo de Rivera) es coneix com el pistolerisme. La patronal, davant la massiva afiliació dels obrers a la CNT (250.000 només a BCN) i intransigent davant les demandes obreres, va contractar pistolers sota la protecció dels governadors civils del moment, per tal que assassinessin els líders anarquistes.
Hi va haver una reacció i durant dos anys de plom (1919 i 1920), només a Barcelona s'hi van cometre més de 400 atemptats.
Assassinat de Salvador Seguí, “el noi del sucre”, 1923
El carrer de la Cadena ja no existeix. Ara és a la Rambla del Raval cantonada carrer Sant Rafael
Assassinat d'Evelio Boal a la porta de la presó Model, 1921
Secretari del comitè de la CNT fins aquell any, quan va ser empresonat a la Model. Quan el van deixar anar el 17 de juny, va ser assassinat a la porta de la presó en aplicació de la Llei de Fugues.
Què en queda avui dia del que fou aquell moviment anarquista? És cert que avui dia l'anarquisme no té el gran corpus organitzatiu que un dia hi va haver. Tampoc la gran quantitat d’afiliats a la CNT, ni els forts esdeveniments d’acció directa.
Hi ha qui defensa que segueix viu, tot i que evolucionat en altres tipus d’accions i maneres de viure. Les ecoviles; el ressorgiment de pobles abandonats de manera autogestionada; l’economia social i solidària, les escoles de pedagogia alternativa; les lluites per l’alliberament d’espais urbans de l’especulació o els centres socials autogestionats.
És a dir, no pocs sectors de la població que, tot i no identificar-se com a anarquistes, assumeixen molts dels seus ideals. Un dels llegats que l’anarquisme del segle XX ens ha deixat.
Built with Shorthand