Al ritme de la fe

Adoracions, píndoles de fe, excursions a la natura i dinars universitaris són alguns dels camins per viure l'espiritualitat catòlica juvenil.

Les llums estan apagades. La flama d’alguna espelma tremola enmig del silenci. Sobre l’altar, una custòdia daurada amb una llum encesa que il·lumina la Sagrada Forma que hi ha a dins. Amb prou feines es poden veure les siluetes de la gent i se senten els bancs grinyolar. De cop, els acords d’una guitarra i, a continuació, una melodia, una cançó:

“Em crides sobre de les aigües,
on els meus peus poden fallar.
I allà et trobo en el misteri.
Sobre el mar, caminaré.

I cridaré fort el teu nom,
fixant-me en Tu per sobre del mar,
en el temporal”

(“Oceans”, Worship.cat)

Hi ha gent agenollada, alguns asseguts, d’altres a terra. Cadascú a la seva manera, però tothom és allà per un motiu: Déu. Més enllà de què estiguin pensant, resant, reflexionant, tots tenen en comú que són gent jove, motivada i convençuda d’allò en què creuen.

^{_{Crèdits: Núria Gubert}}

^{_{Crèdits: Javi Gómez}}

Dins l’Església catòlica existeixen realitats molt diferents. Cada fidel és un cas, però, sovint, la fe no es viu de manera individual, sinó col·lectivament, especialment entre els joves. En la comunitat catòlica existeixen tota mena de grups que viuen l’espiritualitat religiosa més o menys intensament, a través de cançons o a través de recessos espirituals, des d’un punt de vista més abstracte o més concret, de manera més reflexiva o més dinàmica i, a vegades, tot alhora.

El papa Francesc es va caracteritzar per la seva proximitat amb els joves. Des del principi del seu lideratge es va mostrar disposat a escoltar les noves generacions de catòlics i la societat en general i ho va voler reflectir en els seus actes i discursos. Un dels seus lemes més recordats entre els joves cristians és “feu sarau, vull sarau a les diocèsis, vull que se surti fora, vull que l'Església surti al carrer, (...) vull que ens defensem del que és estar tancats en nosaltres mateixos”. I aquesta ha sigut, també, la llavor o l’espurna que ha engrescat nombrosos grups de joves a arribar a més gent i a fer activitats atractives i diferents que ajudin a créixer en la fe.

Però no només això. Els joves han revolucionat la manera d’arribar a altres creients i, alhora, de fer-se sentir entre els que no ho són. Això ha sigut gràcies a les xarxes socials i, en general, les noves tecnologies. Tots els grups tenen el seu propi compte a Instagram, TikTok o, fins i tot, a Spotify. També hi ha aplicacions mòbils per viure la fe diàriament i d’una manera senzilla, fins i tot per encendre espelmes en parròquies i ermites com ara la de “Luzea”.

Les adoracions són unes de les pràctiques més comunes entre els catòlics. Es tracta d’estones de reflexió i introspecció amb un mateix. Molts grups congreguen nombrosos joves així. Cadascun, però, té el seu distintiu. Alguns decoren l’altar amb flors seques i murals fets a mà, d’altres són més austers i només posen algunes espelmes. N’hi ha que acompanyen aquests moments de silenci amb cançons, mentre que d’altres prioritzen la intimitat de cadascú i deixen més espai per a fer oració.

Un dels grups més coneguts és Hakuna. No només es tracta d’una associació de joves, sinó que, també, és un grup de música que ha omplert dues vegades el WiZink Center de Madrid -amb entrades exhaurides- i té milers d’oients a Spotify. Tot i no buscar-ho, algunes de les seves cançons, com Huracán, a més de col·locar-se entre les primeres posicions de les llistes d’èxits de Spotify, han arribat a sonar en algunes discoteques.

“Y un huracán
Romperá el cielo desde mi garganta
Gritándote
¿Dónde estás cuando me haces falta?”

(“Huracán”, Hakuna Group Music)

Aquest moviment catòlic va néixer a Rio de Janeiro en la Jornada Mundial de la Joventut de l’any 2013. Allà, uns joves i un mossèn, José Pedro Manglano, van tirar endavant aquest nou grup que, avui en dia, opera arreu del món. A Hakuna tot té un llenguatge diferent. Les adoracions es diuen “Hores Santes” i solen ser al vespre, quan els universitaris ja no tenen classe. Els recessos es diuen “God Stops”, l’acció social l’anomenen “compartiriados” i els seus membres es fan dir “pringats”, entre d’altres.

Un altre tret característic d’aquest grup és la connexió i, sobretot, l’admiració cap a la naturalesa. Per això, moltes de les adoracions i sortides que fan són a l'aire lliure.

^{_{Crèdits: Javi Gómez}}

A la Parròquia de la Mare de Déu dels Dolors, que es troba al carrer de Begur de Barcelona, si arribes més tard d’un quart de deu de la nit, probablement no trobaràs lloc. La petita capella de dins l’església s’emplena de joves cada dilluns a les nou del vespre. Abans d’aquesta hora, alguns nois i noies decoren l’altar amb llençols i li pengen un mural pintat a mà on diu:“Hakuna”. També posen flors seques per sobre les teles i moltes espelmes per terra. Sobre una tauleta de fusta hi ha una petita figura de marbre de la Verge Maria. Ells l’anomenen la Mare de Hakuna.

Comença a sonar una cançó: Descalzos.

“Quiero vivir, vivir
Ser libre y equivocarme
Sentir el frío, el dolor
Emocionarme

Mancharme entera
Y reír y llorar
Abrir nuevos caminos
Y soñar

Vivir mi vida con los pies descalzos
Matar la indiferencia
Gritar al cielo: Libertad
Libertad, libertad”

(“Descalzos”, Hakuna Group Music)

Tres o quatre veus -però sembla que n’hi hagi moltes més- canten a la perfecció acompanyades per una guitarra que no s’equivoca en cap acord. Hi ha gent que també canta, d’altres simplement reflexionen. Hi ha tants nois i noies que tots no hi caben. Els bancs estan plens, fins i tot els dels laterals. A terra també hi ha joves asseguts en coixins. Alguns, fins i tot, es treuen les sabates.

Després de la cançó, el silenci. Cadascú s’asseu com vol i on vol. Cadascú s’adreça a Déu d’una manera diferent. La Maria diu que ve a passar una estona amb el seu “millor amic” i explicar-li com ha anat el dia. Al cap de cinc minuts torna la música:

“Ojalá nos saludemos por la calle
Ojalá no hubiese extraños en el mundo
Ojalá
Sentirnos todos como en casa

Ojalá mío y tuyo se mezclaran
Ojalá no existiesen los favores
Ojalá 70 veces siete
Nos parecieran pocas
Ojalá en la paleta quepan todos los colores”

(“Ojalá”, Hakuna Group Music)

Aquesta dinàmica es va repetint durant una hora. Es combinen moments de silenci amb alguns minuts musicals que poden ajudar a reflexionar sobre algun tema concret o a aprofundir més en un mateix.

^{_{Crèdits: Núria Gubert (Hakuna Pamplona)}}

^{_{Cançó: Madre de Hakuna / Crèdits: Clàudia Wennberg}}

^{_{Crèdits: Javi Gómez}}

Les adoracions d’Effetà duren el mateix i, en aquest cas, les cançons que acompanyen són de grups variats com ara Hakuna, Trigo 13, Tuyo o de Worship.cat, entre d’altres.

Quan ha passat una hora la gent no s’aixeca i se’n va com si res. En el cas de Hakuna i Effetà es canta una cançó conjuntament. El primer li dedica a la Verge que dona nom al grup i, a mesura que la cançó avança, la gent s’anima més i més. Tots agafats entre ells. Alguns fins i tot salten o li diuen “guapa!!”.

“Y que algún día pudiera
Al cielo ir por tu escalera
Y entender que contigo, madre querida
Valió la pena
Que no me canse nunca de mirarte”

(“Madre de Hakuna”, Hakuna Group Music)

A Effetà és més com una espècie d’himne: “No tinc Por”.

“No tinc por de la llibertat,
no tinc por, senyor de la vida,
em vull entregar.
Pren les meves mans la meva veu i el meu caminar”

(“No tinc Por”, UNION3)

Effetà és un moviment religiós que, en la seva pàgina web, es defineix com “un retir catòlic que té com a finalitat viure una trobada personal amb Déu”. Una de les seves característiques és que “està dirigit a joves entre divuit i trenta anys, sigui quina sigui la seva religió, ideologia, grup social o situació personal”. A part dels recessos, però, també fan trobades setmanals en algunes ciutats on s’hi fan adoracions.

Mentre que abans cadascú feia introspecció pel seu compte, ara canten tots abraçats. Tothom se sap sempre l’última cançó, que és la que es repeteix a cada adoració. La resta del repertori es va canviant cada setmana i, així, mai és repetitiu, sobretot pels joves més constants en aquestes trobades.

A prop de l’estació de metro de plaça de Sants hi ha un bar que cada dilluns s’omple de gom a gom cap allà dos quarts d’onze de la nit. Tot són joves que prenen cerveses i mengen patates fregides abans de tornar a casa. La reunió després de l’adoració no falla mai sigui l’estació de l’any que sigui.

De fet, aquesta continuïtat després del ritu religiós és una pràctica que adopten cada vegada més grups. Molts cops serveix d’atractiu per a molts joves que s’uneixen per primera vegada i que, al final, acaba motivant-los a tornar amb l’excusa que “s’hi fa molt més que resar”, com diu la Clàudia.

^{_{Crèdits: Javi Gómez}}

En moltes de les activitats de la Delegació de Girona també s’hi inclou pica-pica o es fa tertúlia al final. En aquests moments, joves de diferents moviments i agrupacions catòliques socialitzen i fan comunitat entre ells. En Josep és un noi que forma part de Schoenstatt, un moviment catòlic de devoció mariana, és a dir, que té a la Mare de Déu al centre de la seva fe. Ell ha participat en la Pasqua Jove i també en tres sessions que es fan cada any sobre fe i que organitza la delegació.

Com que enguany és el jubileu de l’esperança, les píndoles tracten sobre les tres virtuts teologals: fe, esperança i caritat. Cada una en un trimestre diferent. En aquestes trobades es comença amb testimonis de fe, siguin seminaristes, parelles, matrimonis, etc. Després es continua amb una adoració en què participen joves de diferents moviments i, finalment, hi ha conversa amb el bisbe de Girona, Fra Octavi, sobre la importància de cadascuna de les tres virtuts.

“On tu vas, jo hi vaig.
On tu vius, jo hi visc.
Quan tu et mous, jo em moc.
Et seguiré.
Si estimes de cor,
jo també ho faré”

(“Et seguiré”, Worship.cat)

En aquest cas, la dinàmica és diferent. Es reparteix una píndola de plàstic per a cada jove en què, a dins, s’hi amaga un paperet amb un missatge. Llavors, qui vol, la llegeix en veu alta per tal que Fra Octavi en faci una reflexió:

“Trobem cada dia persones pobres o empobrides que a vegades poden ser els nostres veïns. Sovint no tenen un habitatge, ni el menjar suficient per a la jornada. Pateixen l’exclusió i la indiferència de molts.”

(Spes non confundit, 15)

S’acaba l’estona de reflexió amb una foto conjunta. Uns joves canten animadament mentre d’altres xerren entre ells. Es pot endevinar que són d’Effetà per la cançó que entonen. De cop, una noia, la Cristina, s’apropa a un grupet que ve de Palamós i els explica que aviat es farà el recés d’Effetà i que l’organitzen ells. “Va, animeu-vos!! Us encantarà!!”, els diu.

Els parèntesis espirituals que proposa Effetà tenen algunes peculiaritats. La primera, que estan adreçats a tothom, sigui o no sigui creient. La segona, que no es pot dir què s’hi fa. Aquests joves donen molta importància a les dinàmiques que desenvolupen i, per tal que tots els participants ho visquin de la mateixa manera, prefereixen que no es comparteixi.

Tot i això, segons la Míriam, una de les organitzadores del recés a Terrassa,“les activitats s’adapten bé a la condició de cadascú”. “Encara que no siguis religiós, si ets una persona oberta de ment, és per a tu”, diu la Patrícia que fa un any va anar-hi per primera vegada.

^{_{Crèdits: Mechi Nazar}}

N’hi ha que no van de recés, però que els pots trobar a la Cala Sant Francesc o al Castell de Sant Joan de Blanes. Són nou o deu joves d’entre catorze i divuit anys que queden cada dissabte a les onze del matí per a comentar temes, fer pregària, activitats o jocs. Sempre que poden fan la catequesi en algun indret del poble per a connectar la fe amb la natura i, de retruc, conèixer el patrimoni cultural o religiós de la localitat.

En Gerard, en Bernat i l’Arnau són els catequistes del grup. Ells tres s'encarreguen de pensar què faran cada dissabte i de tirar-ho endavant. Tot i que aquests nois són els organitzadors, la realitat és que tenen gairebé la mateixa edat que tots els altres participants.

“És l'hora dels adéus
i ens hem de dir: Adéu-siau!
Germans, dem-nos les mans,
senyal d'amor, senyal de pau.

El nostre comiat diu:
A reveure si a Déu plau!
I ens estrenyem ben fort
mentre diem: Adéu-siau”

(“És l’hora dels adéus”, Xesco Boix)

Han pujat a Santa Bàrbara i n’han conegut la història, han anat fins a la Cala Santa Anna, han descobert la senzillesa de Sant Francesc Xavier, han fet excursions fins al delta del riu Tordera per a parlar d’ecologia i valorar la naturalesa com ho feia Sant Francesc d’Assís, han parlat de generositat, solidaritat i caritat amb l’exemple de Santa Teresa de Calcuta… També han fet sortides en què han visitat les monges clarisses de Vilobí d’Onyar o s’han trobat amb altres grups de catequesi de Girona com l’esplai Kids.

“Amb tu me'n vaig allà on em porti el vent
l'un al costat de l'altre som més forts i més valents.
Amb tu me'n vaig i escapem d'aquest present
que ha perdut tota innocència i la il·lusió de quan som nens”

(“Invencibles”, Els Catarres)

^{_{Crèdits: Grup de catequesi Blanes}}

A Barcelona, la delegació corresponent també ha tirat endavant iniciatives per acostar la fe als joves:

L'Alfonso estudia International Business and Economics a la Universitat Pompeu Fabra. En el mateix xamfrà de la universitat hi ha una petita església i una escola d’educació infantil i primària. Cada dimarts, ell i altres joves entren al recinte de la parròquia de Sant Fèlix Africà. Aquí hi ha servei de menjador social i una petita capella a l’altre costat del pati. Asseguts en uns esglaons hi ha mossèn Carlos i un altre estudiant.

La porta del costat és la d’una sala que fa de sagristia. Allà una noia agafa el calze i se l’emporta. Juntament amb un company, preparen tot el que és necessari per a la Missa. Falten cinc minuts per la una del migdia. Ja gairebé toca començar. El mossèn Carlos encara no ha tornat, un altre jove l’està esperant per confessar-se i un altre assaja les cançons per a l’Eucaristia d’avui amb la guitarra.

La capella és molt petita. El mossèn somriu una mica quan veu els seus joves i ha de vigilar que no se li escapi el riure.

Una de les característiques de Safor UPF és que els universitaris que hi van estan molt units amb el mossèn, que no supera els trenta anys. Quan s’acaba la Missa agafen taules i cadires del pati i s’asseuen junts a dinar. No tothom pot estar-s’hi molta estona perquè n’hi ha que tenen classe a la tarda. D’altres es queden a fer tertúlia durant la tarda i a riure una mica amb mossèn Carlos.

No tots es coneixen. Alguns ja hi han anat abans, alguns altres són nous i es presenten per primer cop mentre dinen. Des de fora, però, poden semblar un grup d’amics ben avinguts.

^{_{Crèdits: Alfonso de Pineda}}

^{_{Crèdits: Alfonso de Pineda}}

A trenta minuts en metro d’on es troben aquests joves és a punt de començar Descalzos, una pel·lícula que intenta explicar com els seguidors de Hakuna viuen la fe i l’expressen a través de l’art. Les llums comencen a apagar-se. Ja comença. De sobte, el WiZink Center ple de llums, que són persones amb les seves polseres que pinten de colors l’estadi sencer. Canten al ritme de Baila y déjate de historias.

“Simplemente baila y déjate de historias
Aunque no tengas el control
Cualquiera que sea la canción
Déjate llevar en el salón
Déjate hacer, que trace tu camino
Él también quiere bailar contigo”

(“Baila y déjate de historias”, Hakuna Group Music)

De cop, un prat on se senten els ocells i el vent que frega les herbes, les fulles dels arbres. “La realitat és epifànica”, diu la doctora en Sagrada Escriptura Sonia Ortega. Això vol dir que va molt més enllà del que veiem. Es manifesta, es revela a través d’altres formes, d’altres sentits, sigui a través de sons, d’olors, del tacte o inclús del gust.

Ho veuen com “un regal tan gran, en el que nosaltres som tan petits”, que senten impotència davant de “tanta bellesa”. D’aquí neix la seva música i, també, altres expressions artístiques com ara la pintura o l’escultura, que els serveixen per materialitzar aquest sentiment “d’Amor”, com diuen ells.

Un “Amor” que mou joves arreu del món, que els congrega en trobades multitudinàries, com una Jornada Mundial de la Joventut; en un bar on brinden pel fred que estan passant, en un dinar mentre s’expliquen bromes amb el mossèn, en una trobada de catequesi al ritme d'Els Catarres. Tots tenen la mateixa flama encesa a dins, aquella que tremola al mig del silenci o que balla al ritme de la fe.

^{_{Crèdits: Míriam Quirant}}

^{_{Crèdits: Montse Terreros}}

^{_{Agraïments a: Núria Gubert, Javi Gómez, Montse Terreros, Clàudia Wennberg, Míriam Quirant, Mechi Nazar, Alfonso de Pineda, Grup de Catequesi Blanes.}}