'Ravalejar' el Raval
La sèrie d’HBO posa el focus en la crisi residencial del barri, a mans de l'especulació i els fons d'inversió
Ravalejar és el neologisme que dona nom a la travessia pel Raval, un dels barris més petits i, alhora, més grans de Barcelona. Ocupa només 1,1 km², però hi viuen prop de 50.000 persones. Endinsar-se pels seus carrerons, places i racons històrics sembla fàcil: una ruta assequible en una hora, aproximadament. Però, si t’atures i observes el que t’envolta, el barri amaga una riquesa cultural, social i històrica inacabable.
Segurament molts de vosaltres haureu sentit parlar recentment del Raval gràcies a la nova sèrie de la plataforma d’estríming HBO, Ravalejar. La sèrie, dirigida per Pol Rodríguez i Isaki Lacuesta, barreja la narrativa cinematogràfica amb l’espai real i els veïns del barri. En una entrevista amb el Diari de Barcelona, Rodríguez destaca l’ànima fictícia i, alhora, realista de la sèrie:
“‘Ravalejar’ és un thriller que parla sobre com Barcelona està canviant sota la pressió dels fons d’inversió i com el teixit empresarial va ofegant el ciutadà”
La ficció arrenca amb l’adquisició de l’històric —i fictici— restaurant Can Mosques per part d’Eurohome, un fons d’inversió internacional. L’argument és un paral·lelisme directe amb el tancament real de Can Lluís l’any 2021, un negoci que la família del mateix director va perdre a mans de l’especulació.
A través de la ràbia i la impotència de la família protagonista —encapçalada per Enric Auquer, María Rodríguez Soto, Francesc Orella i Lluïsa Castell—, el que comença com una defensa es converteix en una espiral d’ocupacions il·legals, enganys, explotació i violència.
Aquest detonant serveix per posar fil a l'agulla de la crisi residencial, la gentrificació i la convivència. Els títols dels capítols —com 70 narcopisos, 38 idiomes o 260 associacions— converteixen el mateix Raval en un personatge més.
Càmeres ocultes, rostres pixelats de transeünts reals i una acció trepidant endinsen l’espectador en les entranyes d’aquest barri històric, multicultural i, sobretot, rebel. Malgrat l’esperit que inunda Ravalejar, cal qüestionar-se:
Fins a quin punt la sèrie fa justícia a la realitat del Raval?
La història d’un barri resistent
Amb el tancament forçat de Can Mosques, Ravalejar posa el focus en l’expulsió dels veïns i dels negocis de tota la vida. Una dinàmica que, a la vida real, s’ha endut establiments històrics, com el restaurant Casa Leopoldo o els Magatzems El Indio.
“És el que hauria fet jo si no hagués respectat la llei, que no ens va protegir, i fins on hauria arribat per salvar el restaurant dels meus pares”
La ficció esdevé, així, un homenatge als negocis familiars, espais de trobada i d’arrelament del veïnat. Una tradició que, com lamenta el director, “anem perdent”.
Veïns de tota la vida han estat testimonis de l’evolució comercial del barri. Antonio Martínez, president de l’Associació de Veïns del Raval (AVVR) i resident des de fa 70 anys, afirma que “el barri ha canviat totalment”.
"Abans m'hi podia comprar unes sabates o una camisa; ara només hi ha botigues de mòbils, fruiteries i carnisseries halal”
Iñaki García, membre del col·lectiu veïnal El Lokal, recorda Can Lluís com “un negoci amb història que funcionava bé fins que es va tancar d’una manera injusta i abusiva”.
“El Raval és una crònica de la Barcelona que es va perdent i que conté històries molt importants”
Des d’El Lokal, García adverteix que aquests canvis no són accidentals, sinó que segueixen un patró calculat pels fons d’inversió.
Una de les estratègies, explica, consisteix a deixar degradar un edifici perquè en baixi el preu, comprar-lo sencer i “fer el pelotazo”. Una maniobra de la qual els veïns han estat testimonis en molts carrers, "ara plens de pisos turístics".
La pèrdua d’identitat comercial té un efecte dòmino sobre el veïnat. Des del Sindicat d’Habitatge del Raval adverteixen que la desaparició d’aquests espais trenca les xarxes comunitàries.
Joana Sales, una de les portaveus, assenyala que, quan un fons immobiliari compra un local de tota la vida, “el cercle de convivència es trenca i això permet apujar també els preus de tots els habitatges del voltant”.
“De qui és la culpa? Del qui ve o del qui ven?”
Malgrat la nostàlgia pel Raval històric, Omar Mohadr, tècnic d’inserció laboral al barri, apunta que el capital sovint s’imposa als lligams veïnals: “Pots vendre el local al teu amic de tota la vida, però si algú te’n dona un 40 % més, t’ho emportes. Estàs venent el teu barri”.
El dret a viure al barri
L’antic “barri Xino” suporta avui una forta pressió immobiliària, en què els habitatges d’ús turístic, el lloguer de temporada i els inversors internacionals han arraconat els llogaters històrics. Una situació que la sèrie d’HBO reflecteix i que les xifres actuals sobre l’habitatge al barri confirmen.
Segons l’Institut Català del Sòl (Incasòl), el lloguer mitjà d’un habitatge al Raval s’ha situat en 898,77 € al mes durant el primer trimestre de 2026. Aquesta xifra reflecteix el preu dels contractes habituals signats, en què s’ha aplicat el topall legal de preus establert pel Ministeri d'Habitatge i Agenda Urbana del govern espanyol i la Generalitat de Catalunya.
Mentrestant, l’oferta mitjana de lloguers anunciada en portals immobiliaris com Idealista s’enfilava fins als 1.410,26 €/mes. Aquest sobrepreu de 500 euros respon a la fuga de pisos cap al lloguer de temporada —que no està subjecte als topalls legals— i a la tendència d'aquestes pàgines web a inflar els preus.
Desnonaments "invisibles"
El mercat de lloguer actual al Raval resulta inassumible per a un veïnat amb les rendes més baixes de Barcelona, tal com adverteix l’estudi SOS Habitatge de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona.
A més, la situació econòmica xoca directament amb la fisonomia històrica de l'entorn. Segons dades de l'Ajuntament, el Raval té un parc residencial molt envellit –set de cada deu edificis són anteriors al 1901– i format per pisos petits que difícilment superen els 65 metres quadrats de mitjana. En un barri on el 55 % de la població viu de lloguer, la impossibilitat d'assumir les ofertes disparades del mercat aboca moltes famílies a l'anomenat "desnonament invisible": abandonar el barri de tota la vida.
Els veïns, testimonis
Antonio Martínez relata com ha vist de primera mà l’actuació dels anomenats “fons voltor”.
“Compren blocs de pisos sencers amb veïns a dins i després els fan la vida impossible perquè marxin"
Ho corrobora Sergio Arteco, l’altre portaveu del Sindicat de l’Habitatge, que assegura que cada setmana els arriba alguna persona amb un desnonament programat o amb amenaces per fer-la fora.
Segons Joana Sales, l’estratègia acostuma a començar "deixant extingir els contractes per anar buidant els pisos". Quan només hi queden residents resistint, sovint gent gran amb contractes de renda antiga, comencen les pressions. “Obres eternes als pisos buits, talls de llum o d’aigua, cartes intimidatòries i empreses tipus Desokupa” formen part dels mètodes de degradació de la vida del veïnat original.
“Converteixen la convivència en un infern perquè acabis marxant”
A aquesta pressió s'hi suma l'alerta d'Andrea Gaetano, portaveu de l'espai feminista Metzineres, que recorda com aquesta violència immobiliària afecta de ple les dones i les persones més vulnerabilitzades del barri. Segons el col·lectiu, “l’assetjament destrueix les xarxes de suport i expulsa les dones” dels que sovint són “els seus únics entorns segurs”.
“A la sèrie, El Raval sembla una ciutat sense llei”
A Ravalejar, la desesperació de la família protagonista els porta a creuar els límits de la legalitat i a crear una xarxa d’ocupació per evitar que el fons immobiliari es quedi amb el bloc de pisos sencer.
Els portaveus del Sindicat d’Habitatge critiquen aquesta representació del barri com a “una ciutat sense llei”, on “els ocupes salten pels balcons i s’enfilen per les façanes com si fossin acròbates”. Per a Sales, aquesta èpica seria impossible en la realitat per la constant presència policial al barri.
“La sèrie criminalitza l’ocupació
igual que qualsevol mitjà”
Des del Sindicat també rebutgen que el protagonista faci negoci venent claus de pisos a persones necessitades. “Si una persona del Sindicat fa negoci venent claus, la fem fora. No pots intentar acabar amb el negoci immobiliari fent més negoci immobiliari”, sentencia Arteco.
"Ocupar no ens sembla un delicte èticament"
Des de l'associació Metzineres, Andrea Gaetano denuncia la “instrumentalització” que fa la ficció de les persones en situació de vulnerabilitat. La portaveu critica les relacions que la sèrie estableix "entre catalans i migrants", perquè no representen la cohesió que hi ha al barri:
"El protagonista opta per vendre claus perquè ocupin els pisos, en comptes d'organitzar una lluita"
Davant el plantejament in extremis de l'ocupació, des del Sindicat d'Habitatge i El Lokal consideren que és una eina de supervivència extrema per a persones que no tenen cap altra alternativa.
En aquest sentit, Iñaki García reivindica la necessitat de “desmitificar l’ocupació com una activitat de gent que no vol pagar res”. El portaveu d'El Lokal opina que, davant dels pisos buits "dels bancs o dels fons voltor", l'ocupació "no és un delicte".
Trencar l'estigma
Un altre dels pilars de Ravalejar és la convivència intercultural. I, en aquest cas, la ficció no menteix:
El 2024, el 67 % de la població del Raval era d’origen estranger.
La sèrie mostra com la família protagonista —d’arrel catalana— interactua diàriament amb musulmans, indis i pakistanesos que conviuen al barri.
Inseguretat al carrer?
Al barri, la percepció sobre la integració sociocultural està dividida. D’una banda, Antonio Martínez assegura que s’han format “petits guetos que no col·laboren entre si” i vincula part de la inseguretat amb aquesta falta de convivència.
Tanmateix, Mohammed, un carnisser pakistanès establert al Raval des de fa 40 anys, reconeix que “la delinqüència és horrorosa”, tot i que n’atribueix la responsabilitat directament a la inacció de les institucions.
Cartell d'una botiga de mòbils al Raval. (Aina Piñeiro / DdB)
Cartell d'una botiga de mòbils al Raval. (Aina Piñeiro / DdB)
En contraposició, Omar Mohadr qüestiona l’associació entre multiculturalitat i delinqüència: “Creues el Sàhara o l’estret de Gibraltar per venir a robar?”. El tècnic d’inserció laboral defensa que la majoria dels nouvinguts “vol treballar” i critica l’estigma que invisibilitza l’esforç diari de mantenir un negoci familiar, “amb els escassos recursos que tenen”.
Per a Iñaki García, la diversitat no és un problema, sinó que ha actuat com un dic de contenció al Raval:
“La immigració ens va salvar perquè va frenar els plans de convertir això en un barri exclusiu per a turistes i rics"
El Raval de tothom
Si bé Ravalejar apel·la a la protesta, la sèrie cau en el tòpic individualista de l’heroi que salva el poble. Joana Sales critica que la ficció omet “la veritable organització veïnal del barri” i redueix la lluita a accions unilaterals preses d’esquena al teixit associatiu.
En la mateixa línia, Andrea Gaetano també rebutja la figura d’un individu o grup “salvador” per sobre de la comunitat. “Sempre ens ajuntem per lluitar”, sentencia la portaveu de Metzineres, puntualitzant que “al barri les respostes sempre són conjuntes”.
Al Raval, entitats com El Lokal, Metzineres i el Sindicat d’Habitatge mantenen activa la lluita contra l’ofensiva immobiliària. El moviment defuig també la romantització televisiva, en què el suport sovint es redueix a les cures com a via terapèutica.
“No només estem per fer-nos abraçades i plorar, sinó també per lluitar i coordinar-nos"
Iñaki García recorda que, davant d’una indústria immobiliària sense fre, “la mobilització és la que primer dona suport a la gent”. Mentre les institucions prometen mediacions que sovint no s’arriben a produir, els veïns es troben gairebé cada setmana per aturar un desnonament.
Ravalejar acaba quan apareixen els crèdits, però el barri no s’atura mai. La vida, com a tot arreu, continua allà; però ressona diferent amb el clam històric.
“Si el Raval resisteix, Barcelona resisteix”
Built with Shorthand