Raffaella Carrà, una pionera de la llibertat

De Bolonya a Hollywood

Carrà entra en contacte amb el món cinematogràfic interpretant, amb només nou anys, un petit paper a la pel·lícula Tormento del passato, que un amic proper a la família dirigia. Des de llavors, compagina els estudis de dansa amb la seva formació com a actriu a l’Institut de Cinematografia. Després de treballar en diversos films italians i francesos com La lunga notte del '43 el 1960, Carrà va travessar l’Atlàntic el 1965 per a aparèixer a la seva primera pel·lícula de Hollywood, Von Ryan’s Express, al costat d’algunes de les estrelles més brillants de la gran pantalla com Edward Mulhare, Trevor Howard o Frank Sinatra. La mateixa actriu va admetre que, durant el rodatge, 'La Veu' -que aleshores havia acabat una conflictiva relació amb la famosa Ava Gardner, que l’havia enganyat amb dos homes- va intentar festejar-la, però ella sempre el va rebutjar, malgrat que aquest va arribar a demanar-li la mà per casar-s’hi. “Estava molt sol, molt necessitat d’estima i m’agradava, però no la gent que l’envoltava. I jo no estava disposada a ser la 'noia del jefe'", va afirmar la cantant en una entrevista. El camí cap a l’èxit de l’artista era costerut, però mai va voler acceptar dreceres.

La vida desenfrenada de Los Angeles no acaba d’agradar a 'la Carrà'. Com ella mateixa va afirmar a diverses entrevistes, “mai he begut ni m’he drogat i, per això, Hollywood no va ser per a mi”. Finalment, després de participar en la sèrie I Spy amb el polèmic Bill Cosby, trenca el contracte amb la productora Fox i decideix tornar a Itàlia per a continuar amb la seva carrera. Ja a Europa, s'impregna de totes les tendències artístiques del moment, com els cabarets de París i els musicals.

Una estrella i activista pionera innata

Serà a la dècada dels anys setanta quan l’esplendor artística de Raffaella surt a la llum. El cantant francès d’origen italià Nino Ferrer convida l’artista a participar en el programa de la televisió italiana que conduïa, Io, Agata e tu. Carrà accepta a canvi de gaudir de tres minuts en pantalla per fer el que volgués. El públic va quedar captivat pels seus balls i moviments de cos, cap i icònica cabellera rossa, sobretot ja amb el programa Canzonissima 1970, que la va catapultar a l’èxit. La fama adquirida la va portar a tornar al continent americà, aquest cop per a treballar a Sud-amèrica. Va ser la protagonista del musical argentí Bárbara, on coneixeria i s’enamoraria de Jorge Martínez, amb qui compartia repartiment.

“Raffaella va tenir un impacte immens en la manera en què les dones eren percebudes a la televisió d’Itàlia aleshores”, afirma Marina Visentin, autora de Raffasofia: para encontrar la Felicità-tà-tà. Les dones ocupaven un segon pla als shows: “guapes i atractives”, eren les valettes o assistents dels presentadors -homes-, amb una “total manca d’autonomia”. 'La Diva' trenca amb això: “Va expressar la seva opinió en un moment on només els presentadors i els periodistes podien fer-ho”, destaca Paolo Armelli, autor del llibre El arte de ser Raffaella Carrà. Tan és així que el 1974, Corrado Mantoni, que havia estat el presentador fins aleshores, deixa de conduir el programa i Carrà n’assumeix la responsabilitat.

Itàlia aleshores era governada pel conservadorisme d’Emilio Colombo i el seu partit Democràcia Cristiana. A més, cal no oblidar la importància del catolicisme en una societat com la italiana, amb l’aleshores Papa de Roma Pau VI. Enmig aquest context i amb una Radiotelevisione Italiana o RAI de tradició i costums, Carrà va introduir la imatge d’una dona “forta, sensual i intel·ligent”, amb una idea de llibertat i independència. “Va portar color a una televisió en blanc i negre”, defensa Lucía, administradora del compte de fans @raffaellacarra_spagna a Instagram. Perfils com aquest busquen perpetrar el llegat de l’artista i mantenir viva l’admiració que hi tenen.

La seva llibertat revolucionària també estava molt present a les seves actuacions. Durant el ball que acompanyava la cançó Tuca, tuca -en català Toca, toca- la cantant i un home s’anaven tocant el cos l’un a l’altre. El Vaticà va titllar el tema de “massa provocador” i va voler censurar-lo. Anys més tard, es farien públics els desorbitats contractes que tenia amb la RAI -gairebé quatre milions de dòlars en tres anys-, causant nous escàndols. “Va ser criticada, però va demostrar que valia aquell preu”, afirma Paolo Armelli. Dit i fet, la musa era tot un fenomen d’audiència. 

Raffaella Carrà era una “clara pionera” per a les dones i el camí que els “va aplanar”. “No es definia com a ‘feminista’, però al llarg de la seva vida es va comportar com una dona lliure i autònoma”, comenta Visentin. Cal entendre aquest fet enmig del tradicionalisme social del país en què Carrà vivia, que recollia els fruits d’un passat feixista en mans de Benito Mussolini on “la condició de dona estava lluny del que hem aconseguit en un present”, especifica l’autora. Avui dia, molts consideren que formava part del feminisme igualment: “És una vertadera feminista, probablement més que algunes d’avui dia, perquè buscava la veritable igualtat”, afirma Lucía. 

Itàlia arrossega fins als nostres dies un gran passat històric feixista. Actualment, ser homosexual està legalment permès, però no el matrimoni entre persones del mateix sexe. A més, gais i lesbianes no poden dur a terme un procés d’adopció conjunta. Durant els anys setanta la situació era pitjor. Davant d’això, Raffaella defensa i exhibeix la llibertat sexual d’homes i dones de qualsevol orientació sexual, esdevenint tota una icona LGTBIQ+. La seva forta defensa per la visibilitat i els drets del col·lectiu queda evidenciada, per exemple, en moltes dobles lectures d’estrofes musicals, en temes com Lucas. En aquesta cançó, la cantant expressa el seu amor no correspost per un noi “de cabells d’or” que “una tarda el vaig veure abraçat a un desconegut, potser un vell amic seu”. Per a tots aquells que vivien reprimits i atemorits per la seva condició sexual, 'la Carrà' va suposar tota una Fiesta de la diversitat. A més, la seva fama va portar al fet que tothom gaudís amb hits reivindicatius tot i que, per desgràcia, molts no n’eren conscients.

“Hola, Raffaella!”

La cantant sempre havia manifestat el seu amor per Espanya, per ella una segona casa. Així, l’arribada de la democràcia permet que el fenomen Carrà arribi a RTVE el 1975, presentant La hora de Raffaella Carrà i la seva famosa capçalera de Felicidad-dad-dad, acento en la A. Carrà va esdevenir en un personatge mític pel públic espanyol, retransmesa per una televisió pública amb orígens franquistes, amb programes emblemàtics com ¡Hola, Raffaella! als anys noranta. “Jo era molt petita el 1992 i no vaig veure els programes en directe, però després de la seva mort ho vaig fer i la meva admiració va créixer”, detalla Lucía, qui ha fundat el perfil @raffaellacarra_spagna. Després de millores en el mitjà a escala internacional i al costat de Giovanni Boncompagni -un geni del medi que serà parella de la cantant-, Raffaella esdevé un èxit televisiu global al llarg dels anys vuitanta. “Tenia una presència espectacular i alhora una actitud de ‘persona normal’ que la feien ser una més de la família”, detalla Paolo Armelli.

En plena Transició democràtica, l’arribada de 'la Carrà' a Espanya va suposar una onada d’aire fresc i modernitat necessari després de tants anys de dictadura franquista i repressió contra gais i lesbianes. Com el director de cinema espanyol Pedro Almodóvar -homosexual i gran defensor de la lluita pels drets del col·lectiu- va afirmar, “Raffaella Carrà és un estil de vida”. “Va posar el dret de viure com cadascú volgués en pràctica al llarg de la seva vida, sense proclamacions i només vivint lliure de manera orgullosa”, afirma Marina Visentin. La cabellera rossa, que la cantant sempre va dur, va pentinar totes aquelles persones més pròximes al conservadorisme.

Homenatjar un estil de vida

El títol del llibre Raffasofia: para encontrar la Felicità-tà-tà no és escollit sense motiu. Marina Visentin, autora de l’obra, va optar per aquest nom perquè considerava que Raffaella Carrà és tota una filosofia de vida destinada a trobar la felicitat. Al cap i a la fi, la cantant evidenciava la seva forma d’entendre la vida i l’entorn de manera festiva en totes les seves cançons. “Molts dels seus hits s’han vist com una manifestació de la superficialitat, però realment eren capaços de narrar el món i els canvis que s’hi donaven de manera més efectiva que alguns discursos solemnes”, destaca Visentin.

Els homenatges cap a l’artista italiana a Espanya no han estat pocs i alguns, fins i tot, han arribat a la gran pantalla. El 2020, Nacho Álvarez va dirigir Explota, explota, una comèdia musical que repassa els èxits més populars de 'la Carrà', tal com Mamma Mia ho va fer amb les cançons d’ABBA. Aquesta va suposar també la seva última aparició televisiva. Tot i això, la figura de Carrà no s’ha reconegut com calia al seu país natal, sobretot en vida. “El reconeixement més important s’hauria d’haver fet amb vida i, malauradament, a Itàlia no en va tenir cap”, critica Lucía de @raffaellacarra_spagna. “Crec que Itàlia no s’ha estimat la Raffaella com ella es mereixia, i ella n’era conscient”.

Després de la mort de l’artista, però, també s’han posat en marxa diversos projectes que se centren en la seva figura. RTVE va voler recordar com l’artista va revolucionar la televisió espanyola durant els anys setanta, dedicant-li un capítol al programa Lazos de sangre. La productora italiana i espanyola Fremantle ja està rodant la seva docusèrie Raffa, que repassarà la biografia de la Carrà en tres capítols emesos a la plataforma Disney+. Tot i que encara es desconeix la data d’estrena, ja s’ha filtrat que la dirigirà Daniele Luchetti, amb un guió escrit per Cristiana Farina.

El passat setembre, també es va anunciar que el rostre de Raffaella Carrà apareixeria a monedes italianes com a commemoració pòstuma. Diversos mitjans van precisar que es tractaria de monedes de dos euros i de lliure circulació. Aquesta informació, però, es va desmentir per part de les autoritats italianes: 'la Carrà' només estarà present a unes monedes de col·leccionista, per valor de cinc euros, que no es posarien en circulació. Per als seguidors de l’artista, les especulacions sobre com seria finalment la moneda de 'la Carrà' “van portar molta confusió”, tal com explica Lucía, de @raffaellacarra_spagna: “Em sembla una iniciativa molt bonica, com el segell que ja està en circulació a Itàlia amb la seva cara, però segueixo pensant que aquests homenatges pòstums no li fan justícia a una màxima exponent internacional d’Itàlia com va ser ella”.