D'anar per cardiòleg a fer autòpsies

Santiago Crespo va estudiar Medicina i Cirurgia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Aleshores, tenia clar que volia ser cardiòleg. L’assignatura de Medicina Legal i Forense que va cursar a cinquè de carrera i un professor que li va saber cridar l’atenció, van fer canviar-li el rumb. “Vaig començar a indagar què era això de ser forense i, després, a sisè, que és quan es fa el rotatori, vaig demanar de fer un mes als Jutjats de Barcelona”, detalla Crespo.

Des d’aleshores va començar a treballar a Gavà i més tard a Sabadell. “Allà fèiem de tot, però és veritat que la nostra feina, fer autòpsies, representa un percentatge molt baix de tota la tasca de l’institut”, admet el metge forense. De fet, l'any 2025, de les 114.737 actuacions que va dur a terme l’IMLCFC, tant sols 4.561 eren autòpsies, prop d’un 4% del total. 

Més enllà de les autòpsies

La missió de l’IMLCFC consisteix a prestar un servei especialitzat d’assessorament tècnic a l’administració de justícia: als jutges, tribunals, magistrat o fiscalia. Així ho recull el doctor Eneko Barberia, director de la institució: “És una manera que puguin fer millor la seva funció, perquè moltes vegades els delictes o les situacions amb les quals es troben són temes que tenen un rerefons mèdic-biològic. Necessiten qui els faci la traducció”.

Així, les tasques de l’institut són múltiples, i van més enllà de les autòpsies. Entre les prop de 115.000 actuacions anuals, i posant el focus en assumptes penals, hi ha també el reconeixement de lesions, les valoracions psiquiàtriques, l’assistència mèdica a detinguts o el reconeixement de víctimes d'agressions sexuals, entre d’altres. 

Tot un seguit de tasques, que sumades a d’altres, es reparteixen en els serveis de laboratori forense, de patologia forense i de clínica medicoforense, al mateix temps subdividides en diverses unitats. “Sempre ens relacionen amb els crims, els homicidis i els cadàvers, però realment intervenim en moltíssimes coses”, assenyala Barberia, que destaca que a banda de les autòpsies, tenen una visió molt social. “Valorem totes les lesions de persones que han patit una agressió o un accident de trànsit, quin tractament necessiten, quines seqüeles han tingut”, subratlla el director de l’IMLCFC. 

“Jo sí que soc l’estereotip de la sèrie”, assenyala Crespo. El seu dia a dia és fer autòpsies quan cal, i quan no, fer informes, ampliacions o altres tasques. Com a cap d’Histopatologia, s’encarrega també de mirar el microscopi, a més de treballar en la Unitat d’Antropologia Forense. 

Arran de la ficció, Crespo evidencia que una de les idees errònies que té la gent sobre la seva feina és que tot es troba ràpidament. “També és veritat que es confon moltes vegades la nostra feina amb la de la policia, la criminalística”, detalla el metge forense, que també admet que sovint l’autòpsia es magnifica.

En aquest sentit, Crespo subratlla que el forense forma part d’un sistema judicial i que, per tant, no investiga mai pel seu compte i no fa autòpsies si no és per ordre judicial. “Si un jutge em diu que a una persona l’han matat d’un tret al cap, que ho té molt clar perquè hi ha càmeres i que no cal l’autòpsia, doncs no es fa”, destaca.

“Jo no faig autòpsies perquè si no em moro, sinó perquè m’ho ordena un jutge. M’agrada la meva feina, però no és la meva vida; n’hi ha més allà a fora”, apunta el doctor Crespo per desmarcar-se del perfil de la ficció.

De tots els anys que fa que es dedica a la professió, Crespo té casos marcats a la ment. Un d’aquests, l’autòpsia per mort sobtada del lactant: és a dir, quan un nadó que no arriba a l’any mor inexplicablement mentre dorm. “Avui dia tenim poc contacte amb les famílies, però abans n’hi havia més”, recorda el metge forense. En un cas com aquest, explica, és un moment que costa d’afrontar. 

Amb els anys, el metge forense assegura que s’ha anat construint una cuirassa i s’ho pren d’una altra manera, però que hi ha casos que toquen més: “Si t’aïlles i no veus aquest vessant, no passa res, però a la mínima que la feina trobi l’escletxa per on ficar-se, perquè et recorda a algú, és quan t’afecta”. 

Per això mateix, quan els estudiants de Medicina van a l’Institut, a més de dir-los que estiguin sempre junts per si algú es mareja, Crespo afegeix una segona premissa. “Aquí hem vingut a aprendre, no a patir. Si algú ha viscut una mort recent, que ho digui i se’n va”, remarca.

Més enllà d'un tràmit: el tracte amb les famílies

Qui també fa mitja vida que treballa en una professió vinculada a la mort és la Mari Saiz, cap de dependències a Cementiris de Barcelona. És a l'empresa des de fa 17 anys, quan hi va entrar per treballar com a assessora al Crematori de Montjuïc. “La feina consistia a rebre les famílies que demanen una incineració, explicar-ne el procés i entregar les cendres”, detalla Saiz. 

El seu interès pel sector funerari, però, va començar molt abans, amb una vocació clara: la tanatoestètica. “Tenia un tiet que era fúnebre i, així, a la meva família, el tema de la mort o treballar en aquest sector, és una cosa que ja havíem escoltat des de petits”, relata Saiz. Va ser així com va decidir fer un grau de caracterització amb la idea d’entrar en una funerària i acondicionar els difunts. “No va sortir, però vaig començar a treballar aquí els caps de setmana i vaig veure que m’agradava”, admet Saiz. 

Més endavant, va passar també per l’assessorament d’altres oficines de Cementiris de Barcelona, així com per la banda de titularitat funerària, fins que li van oferir tornar al Crematori, aquest cop com a encarregada. “Va ser una mica poder tornar als meus orígens”. Actualment, l'empresa comptabilitza un 60% d’incineracions en relació enterraments. “Cada vegada la gent vol incinerar més —sovint ja per la voluntat del difunt— i nosaltres cada vegada intentem tenir més espais on la família pugui tenir les cendres i que puguin visitar”, afegeix Saiz.

Controlar els serveis d’incineració, formar els assessors, encarregar-se de l’estoc d’urnes o donar suport a l’equip: aquest és el dia a dia actual de Saiz. Quan va entrar a treballar a Cementiris de Barcelona, una dona se li va apropar i li va dir: “Noia, no estaries millor al Corteinglés?”. Saiz li va respondre: “I en rebaixes? Crec que estic millor aquí”.

En aquest sentit, quan Saiz verbalitza que treballa al Crematori de Montjuïc, la resposta de molta gent és dir-li que ells no podrien fer-ho mai. “Hi ha molta gent que també es pensa que som aquí per treure cèntims, quan no és la nostra activitat, almenys a Cementiris de Barcelona. Tot i que a la gent no els agrada parlar de la mort, tothom pregunta i pregunta”, expressa la professional.

La seva feina, a més, té un contrapunt important. Totes les tasques que duen a terme des del Crematori encaixen alhora amb el contacte directe amb les famílies, que es pot donar, per exemple, en l’Espai Interconviccional —pensat per a comunitats minoritàries— o també en la celebració personalitzada d’un comiat religiós o laic. 

Un moment que, tal com concreta, és delicat, i que encaren de dues maneres: des de l’empatia, per una banda, i tenint clar que estan oferint un servei, per l’altra. “Intentem, dins del mal moment que puguin estar passant les famílies, facilitar-los les coses, acompanyar-los i assessorar-los amb tot el que necessitin. Sempre amb molta empatia, sense emportar-nos-ho cap a casa”, destaca Saiz. 

A més, la cap de dependències de Cementiris de Barcelona assegura que també n’aprèn diàriament, sobretot perquè cap família és igual que l’anterior: “Aprens de la fortalesa i la valentia de moltes famílies, en què la mort ha sigut traumàtica i penses: si mai em faltés un familiar així, m’agradaria poder gestionar-ho com ells ho gestionen”.

El dol després de la mort

Al costat dels tràmits físics que les famílies duen a terme després de perdre un ésser estimat, hi ha alhora el dol. Una resposta natural que, tal com apunta Belén Jiménez, s’experimenta davant d’una pèrdua significativa, associada sovint a la mort, però que també pot aparèixer després d’una separació o canvis profunds. “No és un problema que calgui resoldre ni una malaltia que s’hagi de curar, sinó un procés d’adaptació”, sosté.

Jiménez, psicòloga i professora a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), es va començar a interessar en els estudis sobre el dol i el final de la vida a partir d’un cúmul d’experiències personals i trobades professionals. La seva feina en un gabinet de psicologia a França la va dur a observar una qüestió que encara avui considera fonamental: “Darrere de formes molt diverses de patiment, hi trobem pèrdues que no han pogut ser reconegudes, expressades o acompanyades adequadament. No sempre parlem de grans dols visibles”.

Així i tot, no redueix el seu interès pel dol a un tema estrictament professional. “Les meves pròpies experiències de pèrdua han estat decisives per comprendre que el dol no és únicament un tema d’estudi, sinó una experiència humana que ens travessa a tots”, destaca Jiménez. 

Negació, ira, negociació, depressió i acceptació: aquestes són les cinc etapes que la psicologia —a partir dels estudis de la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross— ha establert que conformen el dol. Una seqüència que, realment, és més complexa del que sembla.

Tot i que el dol és una experiència que pot arribar a experimentar tothom, Jiménez remarca que no existeix una manera “correcta” de viure’l. “Un dels mites estesos sobre el dol és la idea que ha de seguir una sèrie d’etapes universals i que té una durada més o menys previsible”, assenyala la psicòloga. Mentre algunes persones senten una tristesa intensa des del principi, d’altres experimenten ràbia, culpa, alleujament, o fins i tot una absència d’emocions, tal com concreta Jiménez: “Totes aquestes són respostes naturals i poden formar part del procés de dol”.

Aquesta por a l’hora d’afrontar el dol es converteix alhora en silenci. “Moltes persones en dol expliquen que, després de les primeres setmanes, perceben que el seu entorn deixa de preguntar, evita esmentar la persona que ha mort o canvia de tema”, relata Jiménez. Quan això passa, afegeix, és quan poden aparèixer sentiments de soledat. 

Tot i això, Jiménez exposa que el silenci no ha de ser sempre una cosa negativa, de la mà d’un bon acompanyament. “A vegades el dolor es tan gran que les paraules resulten insuficients. Acompanyar una persona en dol no significa tenir respostes per al seu patiment”, evidencia l’experta. Amb els anys, Jiménez ha après a comprendre el dol com a un fenomen que va molt més enllà d’una reacció emocional davant d’una pèrdua. “És una experiència profundament transformadora que pot modificar la manera com ens entenem a nosaltres mateixos, als altres i al món”, conclou la psicòloga.