Per què ha pujat més el lloguer a València que a Barcelona?
La ciutat lidera el rànquing de pujada dels preus, amb un 36 % d’increment a l’última dècada
Sara R. va arribar a València el 2022 per estudiar Filologia Clàssica. Provinent d’un poble de la Ribera Alta, a uns 60 km de la ciutat, es va instal·lar en un pis d’estudiants. Quatre habitacions, cuina-menjador de 15 m², balconet que mirava al pati interior. Al costat d’un supermercat i de la parada de metro que la portava a la facultat. 250 €. Victòria.
Tres anys més tard, una pujada del lloguer, que el va deixar per damunt dels 300 €, i les dificultats econòmiques familiars per l’impacte de la dana, van obligar-la a marxar. En no trobar res dins del seu pressupost, Sara va tornar a casa dels seus pares, des d’on fa quatre hores diàries de transport públic per anar i tornar de la universitat.
Blanca, estudiant de segon curs de la Universitat de València, va passar el seu primer any a la capital sense contracte de lloguer. Segons la seva casera, aquesta condició era “necessària” per poder oferir a les tres llogateres un preu de 200 € per cap, import inferior a la mitjana a la ciutat. No obstant això, a menys d’un mes de començar un nou any acadèmic, la propietària va comunicar-los una pujada del preu del 50 %, encara sense contracte. Aquest cost, inassolible per la família, va obligar Blanca a abandonar el pis. Actualment paga 350 euros a la zona universitària.
Segons dades de la darrera actualització de l’Índex de Preus de l'Habitatge en Lloguer, un estudi de l’Institut Nacional d’Estadística, València és la capital de província i el segon municipi de tot l’estat on més ha pujat el lloguer. En l’última dècada (2015-2024), els preus hi han augmentat al voltant d’un 36 %, mentre que només durant el 2024 aquest creixement va ser del 5,7 %.
Com que la situació de partida de València era inferior que la d’altres grans ciutats, l’increment ha sigut encara més acusat que en llocs com Barcelona, un dels referents de l’estat pel que fa a l’activisme per l’habitatge i on els preus dels últims 10 anys han crescut un 24 %. Tot i això, en termes de valors absoluts, la capital catalana continua, de moment, sent-hi superior. Segons dades d’Idealista, el lloguer del m² és de 23 € , mentre que a València encara no arriba als 17 €.
Aquesta tendència creixent a València és encara més intensa al nord-est de la ciutat. Als districtes d’Algirós i Benimaclet, zones abans de classe mitjana-baixa i de residència de molts estudiants, els lloguers han crescut més d’un 40 % des del 2015. Així, a hores d’ara, les ofertes d’Idealista en aquestes zones es troben entre els 1.200 i els 1.700 euros de mitjana.
Al mateix temps, els habitatges de menys de 90 m² són els que més se’n ressenten. Els preus dels lloguers de les propietats de menys de 60 m² han incrementat fins a un 38 %, percentatge que disminueix progressivament a mesura que augmenta la mida del domicili —el preu dels habitatges de més de 150 m² ha crescut un 26 %—.
Què hi ha darrere d’aquest increment?
Francisco Torres, professor de Sociologia de l'Urbanisme a la Universitat de València, respon a aquest interrogant
Francisco Torres, professor i doctor de la Universitat de València especialitzat en urbanisme, diversitat i cohesió social, assegura que aquest increment es deu, principalment, a quatre factors, el primer dels quals és l’increment demogràfic de la ciutat. Mentre que en l’última dècada la població ha crescut en al voltant de 50.000 persones, la construcció d’habitatge és pràcticament inexistent. Com que la demanda creix i l’oferta és molt limitada, el preu augmenta.
L'increment, segons Torres, estaria “expulsant” la població més vulnerable cap als municipis dormitori de l’àrea metropolitana on, tot i això, els lloguers ronden els 1.000 euros. En aquest sentit, assenyala que es podrien arribar a generalitzar pràctiques com ara compartir pis entre famílies, la qual cosa pot “degradar la qualitat residencial i la cohesió social” de les comunitats.
Una altra possibilitat podria ser el trasllat a municipis allunyats del nucli metropolità, com ara Moixent o Alzira. Tots dos, situats entre 45 minuts i 1 hora al sud de la capital, són dos dels més “rendibles” per adquirir-hi un habitatge, segons Fotocasa i Idealista. Per a Torres, l’opció de mudar-s’hi no és quelcom esbojarrat. “Pot arribar un moment en què l’alternativa passi a ser comprar un habitatge en municipis allunyats de la capital i, com els estatunidencs, fer dues hores d’anada i tornada diàries fins a la feina”, relata.
Un altre fenomen que explica l’escalada dels preus és el creixement turístic de la ciutat. Si el 2015 la ciutat va registrar 1.850.000 visitants i 4.100.000 pernoctacions, una dècada després, i malgrat la riuada del 29 d’octubre, aquesta xifra ha crescut fins als 2.400.000 turistes i gairebé 6.000.000 de pernoctacions. Aquest no és un increment especialment acusat; tanmateix, Torres argumenta que “ha sigut suficient per tenir un impacte en el preu de l’habitatge”, sobretot arran de l’auge dels pisos turístics.
Tot i que València compta amb 25 barris saturats d’apartaments turístics, les dades sobre el nombre exacte d’aquests allotjaments a la ciutat no són gaire clares. Mentre que el Sistema d’Informació Turística de València, entitat de l’Ajuntament, en comptabilitza uns 9.000, algunes associacions veïnals, com la Plataforma per Russafa, així com pel partit de l’oposició Compromís, afirmen que aquest nombre ascendiria fins als 12.000 entre legals i il·legals. Per la seva part, el llistat oficial d’habitatges d’ús turístic del Registre Autonòmic de Turisme de la Comunitat Valenciana només compta amb unes 5.800 inscripcions. Aquesta variació, tal com apunta Torres, deixaria veure una “clara manca d’inspecció i de sanció dels desregularitzats”.
En aquesta mateixa línia, l'especialista subratlla la “poca voluntat política” a l’hora de regularitzar i intervenir en el mercat de l’habitatge com un altre dels factors determinants. La primavera passada, l’Ajuntament va aprovar una normativa municipal per restringir l’ús d’apartaments turístics a la ciutat, segons la qual les places turístiques —hotels i apartaments— no podran superar el 8 % de la població empadronada. La regulació també pretenia limitar els habitatges turístics al 2 % de cada barri i districte i, al mateix temps, que només un 15 % de les plantes baixes de la ciutat poguessin ser-ho.
Tanmateix, Torres assenyala que aquesta normativa té un problema fonamental, ja que deixa fora tot el lloguer vacacional (màxim de 10 dies) i de temporada (entre 1 i 11 mesos). Alguns rendistes i grans tinents, segons l’expert, s’estarien aprofitant d’aquest “forat legal” per fugir de les limitacions legals i perpetuar el sistema anterior.
El 17 de juny, Compromís va denunciar el “vistiplau” del govern de Maria José Català a un projecte de la branca immobiliària del grup empresarial i inversor Atitlan. Aquest inclouria la construcció de 650 apartaments turístics —1.300 noves places— i d’un hotel de quatre estrelles amb 245 habitacions i 482 places al costat del Nou Mestalla —futur estadi del València CF —, al barri obrer de Benicalap.
“Catalá té un patró clar: pelotazos per als de sempre, turisme low cost sense pensar en el veïnat i cap resposta per a qui no pot pagar un lloguer. València necessita un govern que posi l’habitatge per damunt del negoci d’una vegada”, va denunciar Papi Robles, portaveu del partit valencianista a l’Ajuntament.
Paral·lelament, la Generalitat Valenciana encara no ha declarat cap zona tensionada de manera oficial en cap punt del territori. Aquesta etiqueta, que fa referència a aquelles zones en què el cost mitjà del lloguer o l’hipoteca supera el 30 % dels ingressos mitjans de les llars, pot permetre a l’administració aplicar restriccions per controlar el mercat i evitar-hi un encariment de l’habitatge. “Els governs municipals i autonòmic de PP i Vox no tenen una normativa real per arribar a solucionar el problema. El govern estatal ofereix eines per abordar-ne part, però la política de la dreta d’insubmissió total a Sánchez provoca que les defugin”, denuncia.
Aquesta situació ha portat algunes associacions veïnals a iniciar campanyes per denunciar l’efectivitat de les polítiques municipals i autonòmiques. És el cas de Veïns del Carme (Ciutat Vella), que el maig passat va formar un grup d’estudi i seguiment per analitzar l’impacte del turisme massiu i l’especulació immobiliària en la “degradació del barri”.
Per portar-ho a terme, diferents veïns, associacions i entitats s’estarien organitzant per cobrir petites zones arreu del barri, com places, carrers o edificis. Després de recopilar proves tant de l’existència de pisos turístics il·legals com de les afectacions a la vida diària dels locals, Veïns del Carme elaborarà informes per a la Junta de Districte, en què es compararà la llista oficial d’apartaments amb la realitat. L’objectiu, estableixen, és denunciar la inacció i pressionar un Ajuntament que “no mou fitxa per controlar el problema”. “Si fa falta, posarem denúncies per la via judicial, perquè —l’Ajuntament— no fa res”, afirmen al seu lloc web.
“Els governs municipals i autonòmic de PP i Vox no tenen una normativa real per arribar a solucionar el problema. El govern estatal ofereix eines com per abordar-ne part, però la política de la dreta d’insubmissió total a Sánchez provoca que en defugin"
Francisco José Torres, expert en urbanisme, diversitat i cohesió social
L'habitatge públic, una solució factible?
Per lluitar contra la pujada dels preus del lloguer, Torres defensa l’impuls del sistema d’habitatge públic. El 2020, el Ministeri espanyol de Transport, Mobilitat i Agenda Urbana va portar a terme un estudi en què s’analitzava el percentatge de vivendes socials dins del parc d’habitatge de nombrosos països de la UE.
Mentre que en estats com els Països Baixos, Àustria o Dinamarca aquesta xifra ronda el 30 % —a Viena, una de les ciutats més cares del continent, el 60 % de la població resideix en habitatges públics—, a Espanya no arriba al 3 %. Segons l’expert, aquesta tendència es deu, sobretot, a la “influència del lobby bancari” sobre tots els governs estatals de la democràcia.
Malgrat considerar l’opció de l’habitatge social com una de les claus per resoldre el problema, Francisco Torres alerta de les dificultats d’implementar-lo.
“La qüestió de l'habitatge no és tan ràpida de resoldre com pot ser-ho la pujada del Salari Mínim Interprofessional. L’habitatge comporta unes mesures, una planificació i una constància política que requereixen un mínim de set o vuit anys de forma no accelerada, sense entrebancs”, comenta.
Fomentar aquest sistema exigeix, per tant, un compromís i uns acords polítics complicats de portar a terme en la pràctica.
Built with Shorthand