La preservació silenciosa que permet la continuïtat del passat a Roma
L’àmbit de la restauració està format per un equip multidisciplinari que estudia l’obra d’art a fons per assegurar una bona preservació de la capital italiana
Roma: la capital d’Itàlia i el centre històric de la cultura occidental, també coneguda com la Città Eterna o el museu a l’aire lliure. Miris on miris, trobes monuments i runes que han estat testimoni de milers d’anys d’història; i la pregunta que tothom es fa és: com han arribat als nostres dies? Com és possible que es mantinguin les estructures on van passejar, fa més de dos mil anys, Juli Cèsar, Neró i civilitzacions antigues?
Aquesta persistència del passat es conserva gràcies a un nombre de persones que s’encarreguen de la preservació de les peces. El procés de restauració i conservació és un àmbit complex, silenciós i persistent que necessita la cooperació de diferents especialistes per aconseguir la continuïtat històrica que ha arribat als nostres dies.
Evolució de la restauració i preservació a Roma
El valor que s’ha donat a les obres d’art no ha estat sempre el mateix. El renaixement, el neoclassicisme i altres corrents artístiques van revalorar els clàssics, utilitzant-los com a fonts d’inspiració i referència. La història de l’Imperi Romà va convertir-se en una base de contemplació i admiració per a la cultura occidental, però no va ser fins al segle XIX quan Roma va començar un procés de modernització, que va posar el focus en com conservar les restes del passat.
“La unificació de l’estat italià el 1861 va ser l’inici d’un nou enfocament per a la conservació de l’art”, apunta Federica Giacomini, historiadora de l’art i restauradora especialitzada en les obres artístiques romanes. En aquest moment de la història, Itàlia iniciava la voluntat de crear pautes per protegir i definir el patrimoni cultural. Roma va convertir-se en un centre on l’art circulava com a mercaderia privada. Comerciants i col·leccionistes buscaven adquirir antiguitats, escultures i pintures de l’antic Imperi.
Gràcies a la creació de lleis per a la protecció cultural, els restauradors han tingut més facilitats per poder investigar noves formes d’actuar sobre les obres d’art, de manera que la intervenció no les faci malbé i les conservi tan fidels com sigui possible als originals.
El projecte “Caput Mundi”
El 2025 es va iniciar a Roma el projecte “Caput Mundi”, que compta amb uns 500 milions d'euros procedents principalment del Piano Nazionale di Ripresa e Resilienza italià (PNRR), que al seu torn es finança amb els fons europeus Next Generation EU. Aquest projecte és administrat pel Ministeri de Turisme italià, amb participació de Roma Capitale, la Regió del Laci, el Ministeri de Cultura i altres organismes. L’objectiu és revalorar i conservar 283 espais arqueològics de la ciutat, a través d’un total de 335 obres. El projecte compta amb el seu propi mapa on es poden veure els espais culturals i ambientals que s’estan restaurant o reformant i la inversió que s’ha destinat a cadascun.
"S'ha d'abandonar la mentalitat de les restauracions espectaculars"
“El PNRR ha tingut un impacte enorme en el progrés tecnològic del sector de la restauració i del patrimoni cultural”, afirma Manuel Giandomenico, restaurador i conservador de béns culturals, doctorat a la Universitat La Sapienza i a l’Istituto Centrale per il Restauro. La seva recerca consisteix a desenvolupar una tècnica que sigui resistent en el retoc de frescos situats en llocs humits, on els productes utilitzats en restauració es poden fer malbé més ràpidament per les males condicions climàtiques. En aquest sentit, Giandomenico considera que el finançament del PNRR ha permès experimentar amb noves metodologies i materials. A més, “ha afavorit al diàleg entre restauradors mitjançant congressos i conferències i ha permès trobar idees aplicables a altres projectes de restauració”, afegeix.
Així i tot, la restauració és un procés constant, no puntual. “S’ha d’abandonar la mentalitat de les restauracions espectaculars que es realitzen només un cop i després ningú sap què fer”, manifesta Federica Giacomini. Aquest aspecte és important: encara que els projectes del PNRR han tingut una repercussió positiva, per a Giandomenico “han suposat una gran càrrega per als organismes de tutela que han hagut de gestionar diners i planificar intervencions molt delicades en poc temps”.
Istituto Centrale per il Restauro a Roma: naixement i propòsit
El 1939 es va fundar l’Istituto Centrale per il Restauro (ICR) a Roma amb l’objectiu d’unificar els procediments de restauració. El propòsit del centre és oferir un espai on convergeixen diferents disciplines —històrica, crítica i científica— enfocades en l’estudi i el manteniment de les obres.
Aquesta idea la va proposar el restaurador i crític d’art italià Cesare Brandi. Considerava que el restaurador no havia de ser només un artesà expert, sinó que havia de formar part d'un equip multidisciplinari compost per historiadors de l'art, químics, físics i altres especialistes. L'objectiu era aplicar una metodologia científica i crítica. Brandi defensava la idea que restaurar no significa reparar una obra, sinó comprendre-la i interpretar-la dins del seu context.
“Nosaltres intervenim sobre els materials, però abans hem de conèixer la seva composició”
“La paraula clau en el camp de la restauració és la interdisciplinarietat”, defensa Manuel Giandomenico. Els restauradors han de col·laborar i dialogar amb especialistes de diverses professions per poder entendre la complexitat de l’obra d’art i poder actuar. “Nosaltres intervenim sobre els materials, però abans n’hem de conèixer la composició i les formes de degradació que els poden afectar al llarg del temps”, reivindica.
Per aquesta raó també compten amb un equip de biòlegs que s’encarreguen d’examinar detalladament els materials utilitzats anteriorment en l’obra que ha de ser restaurada. Aquesta anàlisi permet entendre quins materials poden usar per no fer malbé els ja emprats i aconseguir una restauració que respecti la peça. “Aquest camp d’investigació ens ajuda a identificar l’espècie o el tipus de fibra que s’ha usat i el seu estat de conservació”, mostra Marco Bartolini, biòleg responsable de la secció de bacteriologia i micologia de l’ICR.
Procés de restauració
El procés de restauració requereix una atenció exhaustiva i tècniques precises, però quins són els passos que segueixen quan els arriba una obra d’art que han de reparar? Com identifiquen les eines que han d’utilitzar per conservar-la?
PAS 1: L'estudi de l'obra
Tot comença amb l’estudi de l’obra. Primer cal investigar els arxius i les fonts per entendre què ha viscut. En aquest punt, cal molta documentació, tant sobre el context històric com sobre les restauracions que ha sofert i les tècniques que es poden usar. Aquesta fase és fonamental perquè permet registrar l’estat de l’obra abans de la intervenció i comparar-lo després. D’altra banda, obliga a estudiar l’obra amb més atenció i a descobrir detalls i aspectes de la tècnica de realització.
PAS 2: La resturació
La segona fase és la restauració. La fase de manipulació de l’obra comporta diferents nivells de complexitat. Primer es comença amb el preconsolidament, on s’observa si hi ha parts inestables. Un cop identificades, es continua amb el consolidament: la neteja implica eliminar capes que no són compatibles amb el material original. “Aquesta és una de les operacions més irreversibles, per això, abans de netejar, cal seleccionar críticament el que s’ha d’eliminar”, destaca Giandomenico. Després d’aquest pas, ja ve l’aplicació de color per al retoc de la peça.
PAS 3: La documentació
L’últim pas consisteix a documentar tot el procés i redactar un informe tècnic on s’exposin els mitjans utilitzats. Aquest informe deixa constància per a futures restauracions del que s’ha fet i dels materials emprats i, d’aquesta manera, contribueix a facilitar una intervenció més precisa en un futur.
En tot aquest procés, Maria Vitiello —professora especialitzada en restauració arquitectònica i conservació del paisatge històric a La Sapienza— subratlla que la metodologia ha de tenir en compte l’espai amb el qual conviu l’obra. “La restauració ha de ser fruit d’un procés de comprensió. Només després d’aquest procés es poden establir regles, les quals han de respectar el paisatge i la ciutat existent”, assenyala.
Convivència entre runes i modernitat
La bellesa de Roma rau en la unió del passat i del present als seus carrers. El manteniment de l’arquitectura romana és fonamental per a la continuïtat de la ciutat. Els edificis s’han hagut d’adaptar al llarg dels segles a diferents escenaris històrics, fins a arribar al segle XXI, on influeixen el paisatge i el context social. L’obra ha de conviure en una esfera urbana en plena era digital, juntament amb el creixement massiu del turisme.
Per aquest motiu, Maria Vitiello considera que és fonamental saber llegir el paisatge en el qual se situa l’obra. “Llegir el paisatge significa observar-lo des d’un punt de vista històric: entendre com han canviat l’arquitectura i la ciutat amb el temps, juntament amb l’estat actual dels elements i els problemes que presenten”, assenyala.
El paper de la restauració no és simplement una acció de reparació. “La restauració és una miniatura del present que intenta tornar visibles parts del passat”, argumenta Vitiello. Aquest acte s’ha de fer d’una manera conscient. Des de la contemporaneïtat es reforma un producte del passat perquè pugui tenir una continuïtat futura. És a dir, el pla d’actuació de la restauració és subjectiu, però l’acció sempre s’ha de fer amb la intenció de mantenir la coexistència de l’estructura passada amb el context present. “No es tracta de reconstruir el passat idènticament; la restauració té la tasca d’inserir-se entre les paraules ja escrites d’una obra”, defineix Vitiello.
S’ha de tenir en compte el context històric i entendre l’hàbitat en què es troba l’obra per saber restaurar-la bé. Per això, una de les dificultats més grans és la documentació històrica. Així ho opina Inés Solaz, estudiant d’arquitectura que està cursant l’assignatura de restauració que imparteix Vitiello a La Sapienza. Solaz estudia a la Universitat de València, però aquest any ha cursat l’Erasmus a Roma perquè volia estudiar al centre de l’arquitectura occidental. “A diferència d’Espanya, he trobat que aquí donen molta més importància al rerefons del context històric italià i no tant a la tècnica”, afirma.
Cada forat en l’estructura, cada pedra caiguda i cada cicatriu té un significat. “Tot és un testimoni de fets històrics que primer pots passar per alt pensant que són imperfeccions, però que realment et diuen com ha arribat a ser així. Per això, una de les coses més importants que he après és tenir paciència i mirar molt bé els detalls”, explica Solaz.
L’objectiu d’aquest projecte final és aprendre a analitzar l’existència arquitectònica actual de l’obra. “Una de les coses més importants que intento ensenyar és que l’acció contemporània ha de ser sensible als valors de la preexistència”, conclou la professora Maria Vitiello.
Treball d'arquitectura, cedit per Inés Solaz
Treball d'arquitectura, cedit per Inés Solaz
Treball d'arquitectura cedit per Inés Solaz
Treball d'arquitectura cedit per Inés Solaz
El turisme i l'art, víctima de la societat de masses
Una de les coses que més em va sorprendre en arribar a Roma va ser el turisme. Quan vaig arribar era febrer i, durant la primera setmana a la ciutat, vaig decidir agafar la meva càmera i a que no endevineu on vaig anar? Efectivament, vaig enfilar cap a la zona del Coliseu i el Fòrum Romà, un dels principals focus turístics, a fer fotos.
Soc de Barcelona i estic acostumada a anar per les Rambles del centre i escoltar una polifonia d’idiomes diferents. Però, així i tot, em va sorprendre que al febrer Roma estigués tan plena i, fins i tot, que costés caminar per la pujada que hi ha a la vora del Fòrum Romà per anar a la Basílica de Santa Francesca Romana.
“Doncs perquè encara no és temporada alta. Ja veuràs al juny”, em va dir un amic quan li vaig comentar. I, evidentment, quan arriba l’estiu, a vegades sembla que no puguis moure’t. La plaça del Panteó està plena, les cues per entrar arriben fins a la cantonada. Tothom espera per entrar als mateixos monuments, per dinar als mateixos llocs que els ha recomanat TikTok i fa filera per fer-se una foto al mirall de l’església de Sant’Ignazio di Loyola, encara que hagin d’esperar 30 minuts. Et sents part d’un ramat.
L’any passat el turisme a Roma va assolir un rècord. Va acollir 22,9 milions de turistes de gener a desembre, amb 52,92 milions de pernoctacions, segons les dades del Lazio Bilateral Tourism Board. Aquest any, per les vacances de Pasqua, les xifres del turisme han tornat a créixer entre un 1,3 % i 2 % respecte a l’any passat, segons el regidor de Turisme, Alessandro Onorato. El sector està en constant creixement i això suposa un perill per a la conservació de les obres.
Aquesta afluència de visitants ve d’un passat. El 1960 va néixer el concepte de patrimoni cultural, moment en què es va considerar que el patrimoni no només eren les obres artístiques, sinó que també hi entraven en joc els béns immaterials, aquells que tenen una influència històrica i són testimoni de com vivia una civilització.
"És més difícil acostumar-se a les runes en l'era digital"
“Aquesta reconsideració ha tingut resultats positius i negatius”, explica la professora Federica Giacomini. Per una banda, ha portat a l’articulació d’una restauració i conservació més complexa, però, per altra banda, obre les portes a problemes de sobrepoblació i de turisme excessiu. “Abans eren objectes d’art destinats a una elit culta equipada per poder entendre’ls. Ara, al segle XXI, hem presenciat un retorn a la reconstrucció de la imatge completa, amb la intenció que les obres siguin més comunicatives, narratives i accessibles per a un públic no especialitzat”, subratlla la historiadora de l’art. En plena era digital, es busca la perfecció en la reconstrucció. “És més difícil acostumar-se a les runes”, diu Giacomini.
Un dels exemples és la Fontana di Trevi, que va començar a adquirir fama a partir de la pel·lícula La Dolce Vita el 1960. La popularització de la font de la fortuna ha anat creixent, fins al punt que, des del 2 de febrer d’aquest any, s’han de pagar dos euros si vols baixar al recinte a llençar una moneda.
Imatge de La dolce vita (1960), pel·lícula de Federico Fellini
Imatge de La dolce vita (1960), pel·lícula de Federico Fellini
El mateix ha passat amb el Panteó. “Ara s’ha convertit en un lloc de multitud turística extremadament intensa, però abans l’església de Santa Maria ad Martyres era un espai freqüentat pels romans”, apunta Giacomini.
Aquesta observació em recorda que enguany van tancar el Panteó el dia de Pentecostes, quan sempre llencen roses des de dins de l’edifici. Vaig matinar per anar-hi i vaig trobar que només podien passar una sèrie de persones que tenien accés especial. “Això no m’havia passat mai. Cada any vinc aquí i sempre està obert al públic”, m’explicava un ciutadà romà mentre m’ensenyava un vídeo de com ho va veure l’any anterior.
L’art ha estat víctima de la societat de masses. És igual si entens d’art o no; tothom vol anar al Coliseu i veure l’interior de les esglésies encara que no sàpiga interpretar les escenes bíbliques. Aquesta obertura massiva al públic ha tingut moltes afectacions en les obres a l’aire lliure, ja que, a part del turisme, també s’exposen a les conseqüències del clima.
“Com més famosa és una obra, més tendeix a ser restaurada”, indica Giacomini. El cas del Coliseu és el més il·lustratiu: només l’any passat, el monument va rebre nou milions de turistes. Per aquest motiu s’han desenvolupat sistemes tecnològics per a la conservació del recinte. Entre aquests hi ha la plataforma SyPEAH (System for the Protection and Education of Archaeological Heritage), desenvolupada juntament amb l'Agència Espacial Italiana i que combina dades de satèl·lits, drons i sensors terrestres per detectar esquerdes i els efectes del clima abans que causin danys importants, o l’HBIM (Heritage Building Information Modeling), un model digital que permet planificar restauracions en 3D per fer un manteniment preventiu sense afectar el monument.
Un reportatge de Gissel·la Palma per a Corresponsals del Canvi, un projecte del
Diari de Barcelona amb la col·laboració de la Representació
de la Comissió Europea a Barcelona.
Built with Shorthand