Opacitat i arbitrarietat: l’estructura dels CIE

"L'espai en el que es concentra a aquestes persones privades de llibertat és encara pitjor que els centres penitenciaris"

Karlos Castilla, advocat de SOS Racisme

El CIE en pandèmia

Irídia, Migra Studium, SOS Racisme i Tanquem els CIE van presentar una queixa al jutjat de control el passat 26 de gener, perquè hi havia 23 positius que no tenien l'atenció mèdica necessària i s'havien d'aïllar en cel·les compartides amb sis persones més. A més, hi havia interns en vaga fam i un intern va manifestar idees suïcides. La resposta de la Policia Nacional va ser repressiva: amb la presència d’agents antiavalots dins del CIE que, presumptament, van utilitzar gas lacrimogen a l’interior.

Les organitzacions segueixen a l’espera d’una resolució. Per això demanen un canvi en el sistema de control del CIE, amb l’objectiu d’accelerar les tramitacions en favor de la garantia dels drets. “Demanàvem també poder traslladar els malalts a un lloc adequat, perquè a un CIE no es pot tractar un brot de covid”, assegura Marta Bolinches, advocada de l’associació Irídia.

Degut a les restriccions per la Covid, si un intern vol sol·licitar una visita d’un familiar o advocat, ha de justificar-ho a través d’una instància sota la supervisió del director del centre. Aquest és un procediment que vulnera la llibertat personal i la confidencialitat del dret de la defensa, entre la persona privada de llibertat i el seu advocat. I encara més en el cas que l’intern vulgui interposar una denúncia contra algun dels treballadors que el custodien.

Tot i la manca de protocols sanitaris, es va reactivar el CIE de Barcelona amb 72 algerians, en plena segona onada a l’octubre del 2020. Josetxo Ordóñez, advocat de Migra Studium, explica que la reactivació no va ser casual, sinó que va coincidir expressament amb la presentació d’Úrsula Von der Layen del Nou Pacte Europeu de Migració, que insisteix en el tema de les expulsions.

Falta de serveis assistencials

A diferència dels centres penitenciaris de Catalunya, l’assistència sanitària del CIE no està gestionada pel sistema públic, sinó que ho fa la Clínica Madrid. Bolinches explica que l’assignació de l’entitat encarregada es decideix a partir d’un concurs públic. Critica, però, que la Generalitat no se’n faci càrrec, ja que té competències sanitàries sobre tota la seva població.

La problemàtica amb Clínica Madrid es troba en la precarietat dels protocols que apliquen. Arran de la desconeixença del pla de contenció de la pandèmia i la denúncia d’irregularitats, l’Agència de Salut Pública de Barcelona va visitar el CIE i va determinar que la gestió era insuficient. Ordóñez ho compara amb el tractament d’altres brots que s’han viscut de tuberculosi, sarna o plagues de xinxes. Comenta també, que la manera de denunciar irregularitats per part dels interns és, moltes vegades, iniciar una vaga de fam. Això, requeriria una supervisió vint-i-quatre hores per garantir la seguretat dels protestants. Ni tan sols hi ha assistència sanitària general durant tot el dia.

Al CIE no hi ha atenció psicològica. Bolinches remarca que, per les característiques que té el centre, de privació de llibertat, “no s’entén que no hi hagi un servei d’atenció a la salut mental.” En ocasions, interns han declarat haver estat diagnosticats de manera vaga i errònia. L’informe Menys drets, més patiment elaborat per Ordóñez, recull testimonis que denuncien haver estat sobre medicats.

Josetxo Ordóñez, advocat de Migra Studium

Karlos Castilla, advocat de SOS Racisme, exposa com és de comú que les infraccions no quedin enregistrades. En situacions irregulars, Castilla assenyala que és impossible que el personal no veiés el que estava passant. Les institucions comenten que l’absència d’un protocol dificulta, tant la seva gestió, com les garanties de drets fonamentals. El reglament que existeix, diu Áurea Martín de Tanquem els CIE, és “paper mullat”, així com l'ambigüitat de les premisses, que fa que no siguin aplicables.

Bolinches, que tracta sovint amb els jutjats de control dels CIE, es queixa de la lentitud amb la qual treballen les institucions judicials. “No es pot entendre que denunciïs que una persona presenta voluntat autolítica o que hi ha una vaga de fam i triguin quinze dies a contestar-te. Està en risc la vida de persones”, afegeix l’advocada. L’opacitat i la manca de protocols fan que molts interns no s’atreveixin a denunciar tortures i irregularitats.

L’educadora social i autora del llibre 'Els CIE o la il·legalitat institucional', Raquel Gámez, destaca la problemàtica de l’idioma com una de les principals mancances. Encara que hi hagi un servei de traducció i interpretació dins el centre, no hi ha cap regulació que estableixi quines situacions requereixen el seu ús i quines no. A més, la diferència d’idioma és una dificultat que va més enllà de les parets del CIE.

Karlos Castilla, advocat de SOS Racisme

Perfils

Actualment, el CIE de Barcelona no interna dones. Encara que es va construir un mòdul per elles, el projecte no seguirà endavant. Ordóñez remarca que es tracta d’homes joves, principalment menors de trenta anys. Fa referència, també, a la situació de vulnerabilitat d’aquestes persones. “Els que estan internats són carn de canó, persones que no estan bé per motius d’addiccions i patologies, i que, precisament per aquesta falta de salut, no tenen una defensa clara”, indica l’activista.

Des de Migra Studium i Tanquem els CIE tenen clar que les deportacions depenen majoritàriament de factors polítics i econòmics. El nombre de detencions a persones de determinades nacionalitats dependrà, principalment, de l’afluència de vols o vaixells i dels acords del Ministeri.

Áurea Martín, activista de Tanquem els CIE

Menors dins del CIE

Segons les lleis d'immigració europees, els menors que arriben de forma il·legal tenen dret a una protecció integral. Tot i això, Espanya ha estat denunciada recurrentment per violar els articles de la Convenció dels Drets del Nen, un text de les Nacions Unides que va firmar el 2014 i que té una aplicació obligatòria pels 195 països que en formen part.

Tot i que la llei impedeix que hi hagi menors a un CIE, abans del març del 2020, el director del centre va avisar de cinc persones amb “clars signes físics de ser menors”, però quan les entitats van començar a mirar proves d’edat, ja havien estat expulsats. Les associacions estan d’acord que el problema recau en els criteris que els jutges i advocats fan servir per fer entrar un menor al CIE.

Davant d’aquesta situació va sortir l'associació Noves Vies, per tal d’acompanyar jurídicament els menors, tant amb els processos de determinació de l’edat com amb els permisos de residència. Mitjançant Noves Vies, el Comitè dels Drets del Nen —l’òrgan de les Nacions Unides que s’encarrega dels drets de la infància— va publicar una resolució pionera el 2017 contra Espanya per un menor internat al CIE. “A partir d'aquí, molts CIE d'Espanya van presentar queixes, aconseguint que els menors quedessin en llibertat”, explica Albert Parés, advocat social de Noves Vies.

El protocol de gestió dels Menors Migrants No Acompanyats exigeix que aquests siguin atesos i, passat els tres mesos des de l’entrada del menor a un centre, sol·licitar-li el permís de residència. Tot i això, les comunitats autònomes no estan complint amb aquesta gestió. Noves Vies denuncia que l’any passat li van arribar molts casos de nens que havien complert els 18 anys i sortien de la DGAIA sense aquest permís. Aquesta problemàtica es deu al fet que òrgans com la DGAIA no tenen “la formació jurídica necessària”, el que provoca que un nen de 18 anys es quedi al carrer com un adult en situació irregular.

Problemes legals i jurídics dins del CIE

A la Llei d’Estrangeria, la presència dels CIE apareix com a mesura d’última ràtio, amb relació als articles 61 i 62. El principal problema és que les mesures cautelars no estan regulades ni desenvolupades des del punt de vista legislatiu. Això comporta que els òrgans judicials penals - que no administratius - s’inclinin a favor de l’atestat policial i no prenguin mesures més adaptades a cada cas. “Si fos un jutjat administratiu, que conegués el procediment d’Estrangeria, potser es tindrien més en compte els elements de la llibertat personal”, explica Castilla, advocat de SOS Racisme.

Les úniques mesures que estan completament tipificades atenyen al reglament del centre d’internament. Tanmateix, el seu bon funcionament depèn en última instància de la decisió del director del centre que, igual que la resta de funcionaris, és un policia nacional sense formació específica. El mateix passa amb els jutjats d’Instrucció 1 i 30 de Barcelona, que tot i estar focalitzats en casos penals, també han d’atendre les demandes que surten del CIE.

Mercè Duch, activista de Tanquem els CIE

Les denúncies que interposen els interns davant d’un cas de violència institucional dins del CIE, “la majoria de vegades acaben arxivant-se”, indica Mercè Duch, activista de Tanquem els CIE. Moltes vegades, “el denunciant i els testimonis són deportats perquè la denúncia no prosperi”, afegeix Duch. El funcionament de les càmeres de vigilància també és dubtable, ja que en diverses ocasions no funcionaven o s’han eliminat les imatges. La nit que es va suïcidar Idrissa Diallo al CIE de la Zona Franca, casualment, no funcionava cap càmera.

Áurea Martín, activista de Tanquem els CIE

Els jutges d'instrucció que tenen l’autorització per internar estrangers i el control de la seva estança són els que reben demandes o queixes per part dels advocats o les ONGs. A diferència de les denúncies dels interns, les que arriben des de fora del CIE, sí que solen tenir més trajectòria per arribar a bon punt.

Mercè Duch, activista de Tanquem els CIE

Si no existissin els CIE, la Llei d’Estrangeria ja contempla les expulsions exprés en menys de 72 hores des de comissaria, que són encara més perilloses per la seva manca de garanties legals. És per això, que suposen una vulneració tan flagrant del dret internacional en relació amb la protecció dels drets humans.

Alternatives al CIE i propostes de millora

A causa de la pandèmia, les fronteres internacionals van romandre tancades durant part del 2020. Els jutges van considerar que els CIE no podien complir amb la seva funció i, en conseqüència, els interns van ser “alliberats”. Molts d'ells ja tenien un establiment fix o familiars arreu de l'Estat, amb qui poder confinar-se durant l'estat d'alarma. Teòricament, tots aquells que disposin d’un domicili, no tinguin cap pena conmutada o no suposin cap perill, no haurien d'estar internats pel simple fet de tenir una situació administrativa irregular.

Les persones que no disposaven de contactes a l’Estat durant l'estat d'alarma, van acabar en centres de règim obert, evidenciant que els CIE eren prescindibles i que es poden explorar altres vies cautelars menys lesives: internar quan és irremeiable en centres d'acollida gestionats per ONG's; aplicar les mesures alternatives als CIE ja previstes en la llei (com pot ser l’entrega de passaport o presentar-se periòdicament davant d’un jutge); possibilitar els retorns voluntaris; multar l'estada irregular o facilitar la regularització sense recórrer a l'expulsió. "Ha de ser el mateix Govern mitjançant un decret, qui desenvolupi legislativament aquestes mesures alternatives a l’internament", adverteix Castilla.

L'escenari ideal per a totes les fonts consultades és el tancament dels CIE. A banda d'un estalvi de patiment, suposaria també estalvi econòmic. "Mantenir obert un centre de 120 places possibles, que ara està a la meitat, com el de Barcelona, és molt car", afirma Ordóñez. Tenint en compte que el marc jurídic de la UE autoritza els internaments, l'única manera de desactivar les detencions a escala nacional és mitjançant l'exploració de totes de possibilitats que ofereix la Llei d'Estrangeria.

Per definició, els CIE constitueixen una infraestructura discrecional i és molt difícil supervisar si es fa un ús correcte del reglament per part dels treballadors. Les poques informacions que surten des de dins són per part de la policia, que sempre té la presumpció de veracitat davant les possibles acusacions dels interns. Ordóñez puntualitza: "La covid ha significat una excusa per restringir molt més les llibertats i que les entitats de la societat civil puguem entrar al CIE per poder monitorar què passa allà dins".

Hi ha propostes de millora per garantir que no es vulnerin els drets dels internats al CIE: per una banda, Bolinches demanda la incorporació de jutjats d’urgència especialitzats en la matèria. I per una altra, Castilla proposa la creació d’un formulari de queixes a l’abast dels afectats.

Áurea Martín, activista de Tanquem els CIE

Karlos Castilla, advocat de SOS Racisme