Nosaltres, els addictes socials

“Avui m'he adonat que el joc és un engany”. Andreu (nom fictici) s'acomiada així dels presents al grup d'ajuda de l'Associació Centre Català d'Addiccions Socials (ACENCAS). Els addictes, portin sis o set anys d'abstinència o compleixin el seu tercer mes, s'hi reuneixen setmanalment per ajudar a la resta i a si mateixos explicant les seves experiències i emocions, però també, les conseqüències i solucions per “ocupar les hores” que abans passaven fent l'activitat. A vegades, des d'una sinceritat i cruesa aclaparadora, com quan recorden a aquells que van passar pel grup i van acabar per treure's la vida perquè no suportaven la realitat derivada de l'addicció.

Francesc Perendreu, 63 anys. Ludòpata i president d'ACENCAS: “Els addictes no esperen un benefici, sinó evitar la realitat i els problemes que tenen”

Vaig crear l'Associació Catalana d'Addiccions Socials fa 30 anys, partint de la meva pròpia experiència com ludòpata: vaig ser jugador de màquines escurabutxaques des dels 19 fins als 28 anys i un dels dos primers que va fer el tractament a Catalunya. En aquella època, érem uns "viciosos". Tenia una càrrega moral molt important.

Per sort, vaig poder sortir demanant ajuda i hem pogut dignificar el concepte d'addicció. Vaig estudiar per a descobrir què m'havia passat fins a convertir-me en especialista en addiccions i llavors vaig formar la primera associació de Catalunya en ludopatia a l'església de Sant Martí del Clot, i, després, ACENCAS, que engloba tot el ventall d'addiccions socials com la compra compulsiva, el sexe o les pantalles, que s'ha disparat amb les noves tecnologies en estar a l'abast de la mà…

Evidentment, el mòbil és perillós perquè a dins hi ha totes aquestes addiccions al complet, també les relacions afectives i les xarxes socials. Aquestes últimes tenen també vincles amb l'anorèxia, la bulímia i altres problemes de salut mental: vam tenir una noia de 14 anys que es volia suïcidar perquè no tenia suficients 'likes'… No hi ha una educació en aquests temes. Jo dono xerrades a les universitats i escoles i saben com funciona, però no veuen el risc que comporta el telèfon perquè tothom en porta un.

El mateix passa amb la nova ludopatia dels nens. Les caixes botí que utilitzen els videojocs són jocs d'atzar encoberts i no s'està veient com un perill.

El problema no és que facis servir el mòbil, és quant i per què el fas servir. Els addictes socials no realitzen comportaments esperant un benefici, sinó per evitar la realitat, els problemes que tens o la teva baixa autoestima. Per no pensar que la teva vida és un fracàs, busques una evasió total i absoluta. L'addicte al sexe presencial, per exemple, es crea una fantasia, un món irreal i paral·lel, en la qual pot enamorar a la prostituta. Cadascun té la seva pròpia pel·lícula…

A ACENCAS, ensenyem les persones com afrontar les situacions. Hi ha psicòlegs i educadors, però també psiquiatres i psicòlegs forenses externs. Aquí hi ha moltes persones amb algun trastorn mental: esquizofrènia, cleptomania, bipolaritat, depressió... L'addicció i els trastorns guarden alguna vinculació.

Segons la Paula Palazuelos, psicòloga de l'associació CAYLE, la majoria de les addiccions socials comencen com una “fuita a un problema”. No obstant això, aquesta evasió de la realitat acaba per convertir-se en un verí per a l'individu al fer-lo dependent d'aquestes activitats sense que en sigui conscient. “Estan sumits en una tristesa, però moltes vegades no s'adonen què és el que ha canviat”, explica Palazuelos. Malgrat aquestes dificultats, la psicòloga alerta de la “falta de conscienciació” que sofreixen les addiccions socials: “Estan en un segon pla perquè sembla que no et destrossaran la vida, però és una idea equivocada”.

Hugo (nom fictici), 21 anys. Addicte al ‘trading’. “Vaig començar a robar i estafar fins al punt que venia gent amb una navalla a casa meva per reclamar els diners”

Tinc la malaltia de l'addicció des de molt jove. Sempre m'ha agradat molt transgredir i el ‘costat fosc’. Amb 14 anys vaig començar amb els porros, un clàssic, i amb 16 vaig invertir per primera vegada en criptomonedes. La veritat es que vaig fer bastants diners, malgrat que amb 17 els vaig anar perdent.

Primer vaig invertir en contractes de futurs. Podia gestionar el guany, però hi havia una part de mi que era ultraimpulsiva i no sabia parar. A partir d'aquí, vaig començar a robar i estafar fins arribar al punt que venia gent amb una navalla a casa meva per reclamar-me els diners. També em drogava per evitar una realitat en la qual guanyar mig milió d'euros era normal, però alhora pensava que m'acabarien matant i el meu pare em deia que s'estava morint per culpa meva,

Em vaig muntar un personatge per poder sobreviure i normalitzar situacions com les baralles i les persecucions. Amenaçaven fins i tot els meus pares i avis perquè paguessin els meus deutes. Vaig haver d'anar-me'n un any a l'Argentina perquè hi havia gent que em volia matar. El suïcidi era una opció perquè no sabia com sortir de la que tenia muntada, però no ho vaig fer perquè no vaig ser prou valent i perquè ho veia també com un acte molt egoista fer pagar els plats trencats a la meva família.

Vaig entrar al Centre Terapèutic del Vallès després de demanar un préstec a nom de la meva parella, que m'havia pagat la meva mare després d'una manipulació, i a punt de demanar un altre préstec a nom d'un gimnàs. Ara, després de vuit mesos, ho veig com molt llunyà… El que he après aquí és primer com mirar a la gent als ulls, estar tranquil, poder parlar, dormir… Això no té preu. Vaig aprendre a valorar aquestes coses 'normals' que havia perdut per l'addicció.

Ara mateix, estic fent música, una rutina, estudiant, anant al gimnàs, treballant… Soc un exemple per a la meva germana petita.

Seán, 20 anys. Addicte als videojocs: “Els meus amics començaven a conèixer altres persones, tenir relacions i viatjar, però jo només m'aïllava”

La meva addicció va començar amb els videojocs al voltant dels tretze anys. Era tot des de casa . Al principi, jugava de manera social, però a poc a poc em vaig anar amagant dels meus familiars i éssers estimats. Una cosa que notava molt llavors era que els meus amics començaven a conèixer altres persones, tenir relacions i viatjar, però jo només m'aïllava…

Per sort, vaig anar passant la secundària perquè no exigien gairebé res. Durant la pandèmia, com que no havia d'estudiar i es feia tot des de casa, la meva malaltia va explotar. Vaig poder aprovar primer de batxillerat sense massa problemes, encara que a segon vaig haver de posar-hi remei. Quan s'encén 'l'interruptor', la malaltia passa per sobre de qualsevol valor que tinguis. Tot el que havia de fer, les meves obligacions bàsiques i relacions, passaven a un segon pla per jugar. Si hagués continuat sense tractament, no crec que l'hagués acabat.

Als 17 anys vaig arribar al Centre Terapèutic La Garriga, també impulsat pel meu entorn i després de deixar la meva ex parella perquè em va exposar els meus problemes. També vaig entrar-hi pel meu pare, que, com altres familiars, és addicte i va iniciar un tractament uns mesos abans. Jo era coneixedor que tenia l'addicció, però aquí vaig aprendre que era addicte a tot: sexe, compres, robatoris… I encara que n'era conscient, no ho volia acceptar per no fer els canvis que no estava disposat a fer.

Vaig tenir un temps d'adaptació, durant el qual tenia un peu al tractament i un peu fora, però a partir de l'agost em vaig quedar tot l'estiu al centre dia… El 6 de setembre, vaig començar el segon de batxillerat. Anava a classe als matins i a la tarda menjava, estudiava i anava a teràpia al centre. Després me n'anava a casa.

Amb el temps, la relació amb el meu germà i la meva mare va millorar. També vaig recuperar el contacte amb la meva àvia, la meva tieta i el meu pare, a qui feia anys que no veia.

Álvaro (27 anys). Addicte als videojocs i a la pornografia: "Preferia jugar o masturbar-me que dedicar-li temps a la meva família"

L'addicció als videojocs em ve de petit. Recordo que m'entretenia només mirant jugar al meu germà. Amb el pas del temps, vaig provar-ho i vaig agafar el joc com un hàbit quan no tenia res a fer. Llavors, no ho veia com una addicció, sinó com un entreteniment. Fins que va passar a ser necessari a la meva vida… Amb la pornografia vaig començar amb 14 o 15 anys i em passava el mateix. Vaig acabar per aficionar-me a la masturbació i a la sensació de relaxació que em provocava.

Sóc el cinquè de set germans... No vaig tenir res que fos meu i sempre vaig tenir baixa autoestima. Els videojocs i la pornografia em permetien tenir poder sobre algú, demostrar que era superior. Mirava vídeos que mostraven l'home a sobre de la dona. Aquesta necessitat de possessió i d'estar per damunt, és una conseqüència de no haver-ho tingut ala infància. I encara que no entenia que era un problema, sabia que no volia tractar així la gent. Aquí és quan m'adono que he de canviar.

Preferia estar amb els videojocs o masturbant-me que dedicant temps a la meva família. Tampoc podia treure'm la carrera perquè no podia parar de pensar en això i vaig arribar a un punt de no poder dormir per l'addicció. Vaig acabar sol i amargat. Amb la meva parella, també vam tenir un moment de ruptura perquè no vèiem la sortida.

Als 23 anys, va ser ella qui em va presentar una psicòloga, que em va introduir una mica en el canvi, i, després, em van presentar a Carlos Alvarado d’ITAD Sistémica. Malgrat tenir la sensació d'haver perdut temps i vida anestesiat davant d'una pantalla, he après a estimar-me, a ordenar la meva vida i a trobar un equilibri. Al cap i a la fi, tots som vulnerables… Gràcies a Déu, no ha arribat el moment de voler treure'm la vida, però cal saber que sempre hi ha un camí.

Hi ha esperança. Has de voler avançar i rebre ajuda per a solucionar-ho. Però si vols millorar, ho faràs; encara que sigui molt a poc a poc.

Alejandro Sorrentino (56 anys). Addicte al sexe: “A casa meva va començar a faltar diners i vaig deixar de voler tenir relacions o desitjar a la meva esposa”

Vaig tenir una relació matrimonial de 26 anys i ara estic separat com a consequència de la meva addició. Als 34, vaig començar amb el consum compulsiu de sexe i, dos anys després, de cocaïna. Era una persona que malgrat tenir una bona feina, tenir casa pròpia i tenir una família formada, em sentia completament buit. Estava tot el dia de mal humor i intolerant. L'única cosa que em satisfeia en aquell moment i m'alliberava d'aquella tensió era consumir prostitució o sexe.

Jo creia que era una necessitat. Sortia de casa i m'entrava el pensament obsessiu de tenir relacions sexuals. No podia treure-m'ho del meu cap. Llavors, abans d'anar a treballar passava per un club per a consumir prostitució. Al migdia o quan sortia a esmorzar, anava a un altre local… Així 4, 5 vegades al dia. I després venia la compulsió i la luxúria; pensaments bastant retorçats. Vaig participar fins i tot en festes sexuals amb diverses persones i vaig fer coses que mai hagués fet en la intimitat del meu matrimoni.

El consum de prostitució va agreujar la meva situació econòmica i familiar. L'addicció acabar destruint tot el que està al voltant del consumidor… A casa meva va començar a faltar diners i vaig deixar de voler tenir relacions o desitjar a la meva esposa. Al moment de consumir, no sentia culpa o remordiment, però després sí que sentia frustració de tornar a fer el mateix que sabia que m'estava fent mal. No ho podia evitar i era terrible perquè provocava que el pròxim consum fos encara amb més violència.

Al 2013, vaig estar deu mesos internat a una fundació i vaig complir vuit anys net de consum de prostitució. Durant aquest temps, vaig estar net però no en recuperació. Simplement, vaig aguantar les ganes, res més. Per això al 2022 vaig tenir una recaiguda. Em vaig separar de la meva dona, i els meus fills no parlen amb mi des de fa més d'un any; recentment vam intercanviar alguns missatges, però continuen enfadats. Llavors, vaig entrar a la Fundación Centro 90 días, on vaig assimilar que es tracta sobretot de canviar la manera de viure a una més espiritual.

Però vaig aprendre a acceptar-me i a tenir una millor relació amb mi mateix. I això és importantíssim perquè la majoria dels addictes tenim falta d'acceptació… No acceptem que estem malalts i ens sentim persones menyspreables. La realitat és que tenim una malaltia i quan consumim ens convertim en monstres, però la majoria de nosaltres som bones persones. Canalitzem la nostra malaltia, el nostre dolor i la nostra tristesa a través d'actituds obsessives.

Carta de 'l'addicció' a un addicte anònim. “Quan amb prou feines puguis existir, jo podré per fi tornar a viure”

Hola, soc la teva malaltia.

Odio la teva llibertat, el teu poder, la teva vida, el teu benestar, la teva alegria i qualsevol que s'interposi en el meu camí. A tots, els desitjo la mort i un sofriment etern i incomprès. Soc l'addicció: traïdorenca, mentidera i vitalícia.

He matat milions de persones i estic satisfeta d'això. Encara que ningú em pren seriosament… Ximples! Es preocupen pels suïcidis, els atacs cerebrovasculars, les trombosis o els atacs al cor, però moltes d'aquestes no serien possibles sense mi.

Quan tot anava bé, em vas convidar a entrar. Em vas triar enlloc de la teva vida i la teva pau.. Et vaig consolar, veritat? No vaig estar al teu costat quan estaves sol? No em vas cridar quan volies morir?

Sempre he estat aquí per tu. I tot el que et demano és un llarg sofriment. M'encanta dominar-te i fer-te plorar. Encara que valoro molt més tornar-te tan maldestre que no aconsegueixis sentir res. És veritablement gratificant! I sé que estàs fart de mi, però jo tampoc suporto les teves reunions i processos terapèutics: m'afebleixen i no aconsegueixo funcionar com hauria.

Ara, he de quedar-me aquí. Quieta. Tu no em veus, però continuo creixent i quan amb prou feines puguis existir, jo podré per fi tornar a viure.

Molts records,

La teva addicció