Monogràfic
Mirades a la crisi de l'habitatge
Sense papers no tens llar
Un any amb una família que busca quedar-se a Catalunya: «Els diners no són el problema»
En Salah, la Nada, en Ghali i la Inass, al pati de casa. MARTÍ MONASTERIO
La Nada Hajmal, de 23 anys, i el Salahadinne Jador, de 30, deixen el Marroc amb el seu fill de dos anys, en Ghali, el dia 21 de setembre de 2023. Agafen un vol cap a Tunísia amb la voluntat d’arribar a Espanya. Després de vuit dies allà i un mes a casa d’una cosina a França, finalment arriben a Barcelona.
Però el somni europeu s'esvaeix ràpidament. Un any després, la Nada i el Salah viuen en una casa okupada a Santa Coloma de Gramenet amb els seus dos fills, un d’ells, la petita Inass, nascuda a Badalona. Després de mesos de precarietat, desnonaments i allotjaments temporals, la seva batalla per trobar una llar estable continua, amb un obstacle principal, que no tenen papers. Aquesta és la seva història: un relat de resistència davant la crisi de l'habitatge digne. Un recull de reptes per un sostre segur.
Arribada a la ciutat
A Barcelona baixen a l’estació del Nord i se’n van directes a Poble-sec, on els acull el Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER), que forma part també dels serveis d’assistència de la Creu Roja. En un informe que ens ensenya en Salah, l’organització explica com la família serà atesa. Els donen on dormir tres dies en una residència. També hi expliquen com la Nada està embarassada de tres o quatre mesos i no ha rebut cap atenció mèdica en tot aquest temps.
El 2022, al SAIER van atendre més de 21.000 persones, de les quals 3.146 en situacions vulnerables i sense llar. La realitat de serveis com aquest està marcada per l’increment d’urgències socials entre la població migrant a la ciutat, especialment en el cas de les persones que es troben en una situació administrativa irregular. Aquesta tendència va iniciar-se l’estiu del 2021, segons el SAIER, i ha continuat a l’alça durant els últims anys.
Un cop fora de l'ajuda del Servei d’Atenció d'Immigrants, el Salah, el Ghali i la Nada, amb la Inass encara a la panxa, decideixen anar a Santa Coloma de Gramenet, perquè coneixen un noi marroquí que decideix llogar-los un local per viure. Al barri de Santa Rosa, s’instal·len en un garatge, sense accés a l’aigua ni un lavabo; només llum. En aquest espai, que no casa, s’hi estan quatre mesos. El febrer de 2024 el propietari canvia el pany de la porta i els fa fora. Tornen a ser al carrer.
Començar de nou
Desesperats, busquen ajuda i es posen en contacte amb els Equips Bàsics d’Atenció Social (EBAS) de Santa Coloma. Els EBAS són equips formats per educadors i treballadors socials que ofereixen serveis de primera atenció a les persones en situació de vulnerabilitat. La seva tasca principal és proporcionar informació, orientació i suport individualitzat per afrontar necessitats tant personals com familiars. Davant del cas de la família, es limiten a derivar-los al Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB), un servei que opera les 24 h dia. És responsable d’oferir suport immediat a aquells que es troben en situacions extremes, com ara víctimes de violència masclista o persones que han perdut el seu habitatge.
En aquest cas, el CUESB ofereix a la família un lloc on dormir per quatre dies, on poden entrar a partir de les vuit del vespre; durant el dia han de ser fora. Passats aquests dies tornen a ser atesos pel CUESB. Segons la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de Santa Coloma de Gramenet (PAHV), s’havia demanat una pensió d’urgència només per a la Nada i el seu fill, però el pare s’havia de buscar la vida.
Des del Centre d’Urgències expliquen que, per protocol, no poden atendre’ls més pel mateix. La PAH afegeix que també se’ls recomana tornar al seu país d’origen. La família dorm tres nits al carrer. Durant aquests dies, la policia, de la mà de la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA), els amenaça de treure’ls el seu fill de ni tan sols tres anys, denuncia la Nada.
Després d’aquests dies d’hivern, arriben a contactar amb una dona, també d’origen marroquí, que participa en el Sindicat d’Habitatge de l’Eixample, i que decideix acollir la Nada i el Ghali al seu pis; però en Salah en queda fora i segueix dormint uns dies al carrer. La sindicalista, sabent que estan empadronats a Santa Coloma, creu adient que la lluita per un habitatge s’ha de fer des d’allà, i els posa en contacte amb la PAH, que tenen molta presència al municipi. L’organització de moment no té un lloc per a la família i davant la situació, demanen ajuda al sindicat d’habitatge de les Corts, on els acullen en un bloc okupat durant una quinzena de dies, a casa de la Patrícia, una companya del moviment.
Al llarg d’aquests dies, el moviment de la PAHV Gramenet s’assabenta del cas i intenta, que l’Ajuntament se’n faci càrrec; però els ulls estan posats en el desallotjament de 60 veïns d’un bloc de pisos en risc d’esfondrament del carrer Pirineus. Des de l’Ajuntament, amb el Partit Socialista de Catalunya (PSC) al poder, expliquen que la família va ser atesa, però que disposen d'un conveni amb l'Àrea Metropolitana de Barcelona per derivar famílies que necessiten suport d'allotjament urgent. I que, per tant, el CUESB és un recurs a disposició de la ciutat de Santa Coloma.
Viure en cases okupades
Després d’una de les protestes per fer costat a la família, i en veure que l’Ajuntament no dona una resposta clara, un grup anarquista de la ciutat, que viu en una casa okupada, els acull durant els mesos de març i abril.
La Nada i el Salah, pel seu compte, decideixen ocupar un altre habitatge al carrer de Sant Andreu, de nou al barri de Santa Rosa. Aquell pis ja havia estat ocupat prèviament i tenia un procés judicial obert. Una setmana després d’instal·lar-s'hi neix la Inass, a l’Hospital de l’Esperit Sant; però els Mossos d’Esquadra igualment desnonen la família just un mes després d'haver-s'hi instal·lat, el 22 de maig.
Tot just desnonats, tornen a contactar amb la PAHV Gramenet, que els acaba trobant allotjament en una altra casa okupada de Santa Coloma. Actualment, hi continuen vivint els quatre, amb dos companys i un gos que ja hi estaven.
Les joguines d'en Ghali a l'habitació familiar. PATRICIA GORINA
Un any esperant un futur
En l’any que porten a Barcelona, en Salah s’ha dedicat a la ferralleria i a vendre antiguitats i una mica de tot pels mercats de Canovelles, Tarragona i Girona, on va en tren. Al Marroc treballava en una botiga de reparació de telèfons. Els diners no són el problema, ni el viatge ha estat tan complicat; però sense papers ni contractes, trobar un habitatge digne és completament impossible, ens explica.
La Inass ja té sis mesos i el Ghali ha començat l’escola. No anhelen un projecte futur més enllà de voler un habitatge digne, una llar. Ara, encara estan pendents de la discussió al Congrés del passat 13 d’octubre sobre la ILP, que reclama la regularització extraordinària de mig milió de persones de països extracomunitaris que resideixen a l'estat espanyol des d'abans del novembre del 2021, com s'ha fet en anteriors ocasions. A ells encara els queda esperar uns anys per aconseguir-ho. Només a Catalunya ja hi ha gairebé 200.000 persones sense la documentació necessària per viure-hi, entre elles la Nada, en Salah, la Inass i en Ghali.
El llarg camí de la regularització
La regularització d'una família estrangera a Espanya passa, habitualment, pel procés d’arrelament social, un mecanisme que permet obtenir el permís de residència i treball després de tres anys d’estada irregular. Per accedir-hi, cal tenir una oferta laboral d'un any a jornada completa, estar empadronat de manera continuada durant aquests tres anys i no tenir antecedents penals, ni a Espanya ni al país d’origen. A més, a Catalunya s’exigeix haver fet un curs de català de 45 hores. Un cop reunida tota la documentació, es presenta la sol·licitud a l'oficina d'estrangeria, i si s’aprova, s’atorga un NIE per un any. Durant aquest període, la persona ha de mantenir el seu lloc de feina per poder renovar el permís, que s’amplia per dos anys.
Altres vies de regularització inclouen l’arrelament familiar o per formació. Els drets fonamentals com l'accés a l’educació i la sanitat estan garantits, independentment de la situació administrativa. Malgrat això, la precarietat laboral, les dificultats per accedir a un habitatge i el risc de deportació són desafiaments constants per a moltes famílies migrades.
La Nada i la Inass a l'entrada de casa. PATRICIA GORINA
En Ghali jugant al pati. PATRICIA GORINA
La Nada i la Inass a la planta baixa. PATRICIA GORINA
En Ghali i un tauró de joguina a la banyera. PATRICIA GORINA
«Obliguen els joves a votar amb els peus, és a dir, marxar»
Josep Maria Raya (Mataró, 1975) és catedràtic de la UPF en economia, i és especialista en habitatge. Ha dedicat tota la seva vida a la recerca sobre l’habitatge, des de la seva tesi doctoral fins a articles periodístic i científics. També ha participat en diferents projectes del Ministeri. Identifica el problema: “El conflicte està en el mercat del lloguer”.
··· Deixarà de pujar el lloguer a Barcelona?
En principi, no. El món sembla que va cap a què els centres de les grans ciutats hi visquin la part de professionals, que es guanyi bé la vida.
··· Vivim una segona bombolla immobiliària?
No hem de confondre pujada de preu amb bombolla. Una bombolla és quan puja el preu i no hi ha un motiu econòmic. En aquesta situació vam arribar el 2008: es feien molts pisos i el preu continuava pujant. Que hi hagi molta més oferta que demanda, i el preu continuï pujant, econòmicament no té sentit. Avui en dia, en el mercat de la propietat no hi ha bombolla. Estem en el contrari: si puja el preu és perquè el mercat de lloguer que està absolutament escanyat.
··· Els preus dels lloguers no paren de pujar, mentre que els salaris no ho fan.
Totalment veritat. Es parla molt de la dificultat d’accés a l’habitatge, i que hi ha col·lectius vulnerables. Ara bé, en el sector de la propietat, no és veritat que hi sigui. Sempre hi ha esferes vulnerables, però en termes de dificultat d’accessibilitat a la propietat, Espanya està per sota de la mitjana europea. El conflicte està en el mercat del lloguer. Aquí sí que hi ha un problema d’accessibilitat que ens situa per sobre de la mitjana. Paguem més del 30% del salari en lloguer, perquè ha pujat el preu i gairebé no ha pujat el salari en termes reals; especialment, en els col·lectius joves que estan en aquest mercat.
··· Només passa a Barcelona?
Barcelona com a qualsevol gran ciutat tothom hi vol anar. Especialment, la gent jove: vols estar allà on passen les coses, i les coses passen a les ciutats. Possiblement, a Barcelona i Espanya passa encara més perquè no estàvem preparats pel mercat del lloguer. La resta d’Espanya està exactament igual que Catalunya, però la regulació de lloguers no s’ha fet per un component ideològic: ERC i Comuns eren dos partits forts que anaven a favor, i a Espanya hi ha llei perquè hi ha Sumar al Govern; si fos pel PSOE no hi seria.
··· Que opina de la llei de regulació de lloguers? Creu que és efectiva?
La regulació de lloguers funciona molt bé a nivell polític. Per què quina millor manera hi ha de dir a la gent que no pujaran els lloguers que dir que els regularàs tu i que ho faràs per llei? Però t’adones que no dona resultats. Portem dos anys amb regulació d’algun tipus, i el lloguer no ha millorat. Les administracions públiques han de fer polítiques pensades només en els joves, com habitatge social o avals. Posar un topall no és suficient.
··· I perquè no duen a terme accions des del govern?
Fa 10 anys la gent que tenia 35 anys, el 70% eren propietaris. Ara són el 34%. El què explica la gran baixada, és la inaccessibilitat. Quan la bombolla immobiliària es trenca, els preus baixen però no tens la possibilitat d’accedir al 100% del crèdit com es tenia fins al moment. Per tant, tota la demanda jove es trasllada al mercat de lloguer, sense capacitat de reaccionar amb termes d’oferta. Pugen preus i es crea aquesta inaccessibilitat.
··· Moltes persones decideixen comprar un pis perquè els lloguers mensuals són similars a una hipoteca. És una trampa?
És una trampa pensar que és així sempre. Ara és d’aquesta manera perquè els mercats estan molt tensats, i si algú fa un bon càlcul financer, podria trobar un gran negoci amb una hipoteca. Si el mercat de lloguer funciones bé, tindríem un lloguer més baix. Aleshores sí que seria una trampa, perquè els interessos d’una hipoteca tenen una càrrega molt important. El que passa avui dia és que la hipoteca i la part proporcional d’interessos és més baixa que el lloguer, i et surt a compte continuar adquirint l’habitatge.
··· Serem sempre un país de propietaris o canviarem a un país de llogaters? Què és millor?
Tot té avantatges i inconvenients. Nosaltres hem estat un país de propietaris. A poc a poc deixem de ser-ho. Tampoc crec que sigui bo que tothom sigui propietari: si vius en un lloc amb propietat, tens menys probabilitats d’acceptar una feina lluny. Però també té virtuts: dona una estabilitat financera per a quan ets gran. Els joves haurien de començar pel model de lloguer, sempre que després tinguessin la possibilitat d’emancipar-se. ···
"He trobat un pis compartit amb quatre persones per 710€ el mes i m'he hagut de comprar les cassoles"
Qui pot anar d'Erasmus?
L’habitatge és el principal impediment pels estudiants que volen formar part d'un programa d'intercanvi a l'estranger
“La beca de la UE no m’arriba ni per pagar un terç del lloguer” explica en Roger, un estudiant de la Universitat Pompeu Fabra que està a Bolonya amb el programa Erasmus. Actualment, viu en una residència per a estudiants en una habitació individual per més de 1.000 euros al mes.
Els programes d’intercanvi universitaris, com el programa Erasmus de la Unió Europea, són un dels atractius més grans per als joves que volen viure una experiència acadèmica fora de casa. El curs 2023, 10.583 estudiants catalans van mobilitzar-se a altres universitats d’arreu del món. Tanmateix, aquesta xifra no exposa la quantitat d’estudiants que no poden permetre’s una estada a l’estranger.
Un exemple és el cas de la Paula, que recull el blog SomelRodamon. L’estudiant de la UB treballa com a cambrera per pagar-se els estudis i, tot i que li agradaria marxar a l’estranger, assegura que no s’ho pot permetre: “No puc estalviar suficient per viure a fora i deixar durant tres mesos la meva feina és impossible”.
Només un 2% d’estudiants catalans es podrien permetre viure als Països Baixos
La situació de l’habitatge limita l’accés a aquells estudiants que no tenen un poder adquisitiu elevat. Les diferències salarials entre Catalunya i els països del nord d’Europa o d’Amèrica fan que sigui inaccessible per a aquells joves que no tenen una renda molt superior a la mitjana. Per exemple, només un 2% d’estudiants catalans es podrien permetre viure als Països Baixos, tenint en compte el cost de vida mitjà del país.
Només impediments
L’Eva, una estudiant de l’ESCI-UPF, va decidir anar a la Universitat de Montreal, amb la qual la UPF té conveni d’intercanvi. Després d’una llarga recerca, la millor opció que ha trobat és un pis compartit amb quatre persones en una residència per 710 euros al mes. A més a més, el domicili no estava moblat, i per tant ha hagut de comprar des del somier fins a les casseroles. Respecte a les ajudes, no rep cap prestació econòmica ni de la Universitat ni de l’Estat.
Per trobar aquests habitacles, la majoria d’estudiants han de passar per un llarg procés de recerca, i, fins i tot, haver de residir durant uns dies en un Airbnb fins a trobar habitacions compartides. És el cas de la Martina, estudiant del CETT, que està d’Erasmus a Split, Croàcia. La residència universitària que havia trobat estava completa, i a l’hora de buscar pis, es trobava amb propietaris que no contestaven o que no es presentaven presencialment. Aquestes dificultats van obligar la Martina a viure durant dues setmanes en un pis turístic fins que va trobar un apartament per compartir entre tres persones.
Ajudes sota mínims
El curs passat, dels 1.038 estudiants de la Universitat Pompeu Fabra que van marxar en algun tipus de programa d’intercanvi a l’estranger, 466 van rebre ajuts del programa Erasmus, que pot tenir una durada d’entre 3 a 9 mesos.
Les prestacions econòmiques depenen del país de destinació. En aquest curs 2024-2025 l
es tarifes es divideixen en tres grups de 350, 300 i 250 euros, depenent del país de la Unió Europea.
Les beques del programa Erasmus no supleixen ni la meitat del cost que suposa allotjar-se a la majoria dels països europeus, com és el cas d’Itàlia, un dels destins més sol·licitats.
En Roger, que va escollir la Universitat de Bolonya per a la seva estada a l’estranger, rep 300 euros mensuals de prestació econòmica. Una xifra que no arriba ni per cobrir mínims. “A més a més, a l’hora de buscar pis els amos no es presenten i només posen obstacles”, exposa també l’alumne.
La sensació d’angoixa d’en Roger no és més que un exemple d’una “experiència Erasmus”, que cada cop es troba més lluny de ser accessible per a tothom.
“A més a més, a l’hora de buscar pis els amos no es presenten i només posen obstacles”
L'altre cara de la moneda
"Estic pagant 590 euros per una habitació d’un pis compartit amb quatre persones sense finestra"
La Lily, estudiant neerlandesa a Barcelona
«A Amsterdam pagaria més de 1.000 euros per la mateixa habitació»
Però que passa a casa nostra? La situació dels estudiants estrangers a Barcelona contrasta amb la dels joves catalans que han de traslladar-se a la capital per estudiar.
Malgrat que un estudiant català paga de mitjana 321 euros menys que el que està pagant ella, la jove considera que és un preu molt raonable: “A Àmsterdam pagaria més de 1.000 euros per la mateixa habitació”.
La rendibilitat del propietari
Amb el lloguer temporal de les quatre habitacions del pis on viu, l'arrendatari obté de mitjana 2.440€ mensuals, el que suposaria uns 1.136 euros més.
Diari d’una penjada: objectiu Barcelona
El pas a pas d’un estudiant que abandona el poble
i es trasllada a la gran ciutat
La història de Clàudia és la de milers d’estudiants que escullen Barcelona com a destinació on viure, almenys, els propers quatre anys. Abandonen el poble i es llencen a webs de pisos com idealista o fotocasa amb l’objectiu de trobar una casa.
Capítol 1
El salt a la gran ciutat
L’American Dream de tot català és anar a viure a Barcelona: una gran ciutat, amb moltes oportunitats, i tot a l’abast. Però això no és així per tothom, com és el cas de la Clàudia. Ella tot just ha fet els divuit anys, ha acabat un grau mitjà, i ara vol cursar un grau superior d’imatge i diagnòstic. Aquests estudis només es poden fer de manera pública a Barcelona: “L’única opció era Barcelona sí o sí”. Això passa molt, la ciutat comtal recull gairebé totes les oportunitats, però després no aconsegueix donar resposta a aquells que les persegueixen, com en el cas de trobar pis. I això fa que molts acabin tirant la tovallola: “Potser hauria preferit esperar-me i agafar un any sabàtic, i el següent tornar a intentar-ho”.
Capítol 2
De viure en un núvol a un garatge
Un cel blau amb núvols blanc. Aquell dia que tot sembla clar i que de cop un núvol negre amenaça i fa caure una forta tempesta. Trobar pis a Barcelona és una experiència similar: “Semblava una cosa superfàcil, i estàvem molt motivades, cada dia mirant pisos i més pisos”. I és que tots els camins comencen igual. El primer pas coincideix amb la descàrrega de les aplicacions estrelles per trobar pis: idealista, fotocasa o yaencontré. Al principi, una carta als reis: zona Born o Sagrada Família, amb 400 euros de caixa. Però el cel s’enfosqueix i només queden els núvols negres: “No obteníem resposta a les apps, i aquí va ser quan vam dir: tenim un problema”. La carta dels reis, passa a ser una pregària: “Vam veure que era impossible. Ens era igual la zona i com fos el pis”. I arriba la tempesta: “Pisos sense finestra, un vuitè sense mobles i sense ascensor, i pisos que eren un garatge que hi havien posat un llit, un sofà, una instal·lació de llum i aigua, i ja està”.
Capítol 3
Pedres al camí
Les coses es compliquen encara més. Una de les quatre noies davant aquesta situació, baixa definitivament del vaixell, i ara ja només remen a tres bandes. El primer contacte amb el mercat sent estudiant xoca directament amb reclams de transferències de 2000 euros abans de veure el pis, perquè encara hi són els estudiants del curs anterior. El primer amb el qual ensopeguen, està sol·licitat per 10 interessats més, que esperen per visitar-lo. Quan és l’hora de la veritat, ningú s’hi presenta. Les noies decideixen anar a la seu de l’empresa a Barcelona, on els diuen que no saben on està el comercial, i l’endemà, les bloquegen pels telèfons mòbils: “Es van netejar les mans”.
Capítol 4
I de cop i volta: Eureka!
I de sobte, un cop de sort: “Nenes m’ha contestat una noia que busca llogar un pis urgentment”. I encara que, de vegades ho donem tot per perdut, les noies van decidir donar-li una oportunitat: “Va ser la primera vegada que algú ens contactava a nosaltres”. I va ser així com, després de tres llargs mesos d’estafes, temps malgastat i esperances perdudes, un 15 d’agost, van trobar pis. Tres habitacions, un lavabo, molta llum natural i sense mobles; no era el que esperaven, però era un pis. No es trobaven davant d’una ganga, ja que cada una havia de pagar 370 euros de lloguer, amb despeses a part, més 2000 euros de fiança inicial. Però tenien pis.
Capítol 5
Llogaters a la carta
Trobar pis s’ha convertit en un procés de selecció exquisit. El propietari posa els seus requisits, i ets tu qui ha d’encaixar amb aquests. Si ets noia, t’obrim les portes. Si estudies dret o empresa, benvinguda. Ara bé, si ets noi i estudies art, porta tancada de bat a bat. Ara bé, tot i passar la fase de preelecció, encara et queda tot el camí per recórrer, com és el cas de la Clàudia. Tot i ser noia i estudiar en el món de la sanitat, tampoc ha estat fàcil per ella: “Va ser una experiència frustrant. Recordo estar a ple agost, de vacances, plorant, trucant a tot arreu perquè ens demanaven nòmines, el meu pare és autònom i ens posaven mil i un problemes per justificar que podria pagar el pis. O sigui fatal”.
Capítol 6
Buscant noves claus
“Sabia que viure sola a Barcelona era impossible”. I ho és. Per poder viure sol a Barcelona, has de poder assumir un lloguer mitjà de 1195 euros, el qual implica tenir un sou d’uns 3000 euros. Si no és així, el que t’espera és passar per capítols com els de la Clàudia, que tot i que ha estat penjada durant tres mesos, és una afortunada. “Barcelona està feta per gent que té sous alts i que s’ho poden permetre, no per gent que té sous mitjans i que vol començar a independitzar-se”.
Pròxim Capítol
I ara què?
La Clàudia viu al carrer Urgell, molt a prop de Universitat. És un pis petit i antic, que comparteix amb dues noies més. En total, són 1110 euros de lloguer al mes. Però tenen pis.
S’HAURIA DE PERMETRE LA REGULACIÓ DELS PREUS DEL LLOGUER?
La calma de saber que pots pagar
A favor
- Laura Nuel -
- Laura Nuel -
Actualment, voler anar a viure de lloguer s’ha convertit en gairebé un luxe. Els ciutadans cada cop troben més difícil poder viure en un pis de lloguer pels desmesurats preus que els propietaris posen. Si una persona cobra un sou que s’acosti al salari mínim interprofessional, que són 1.134 euros, i s’observa que, durant el primer trimestre del 2024, el preu mitjà del lloguer se situava en 1.193 euros, això vol dir que més de la meitat del sou d’una persona va destinat a pagar el pis on viu.
Regular el preu del lloguer és una opció que ajudaria al fet que els habitants no haguessin de marxar a poblacions de la perifèria de la ciutat perquè no poden pagar uns preus tan elevats. Amb aquesta regulació s’aconseguiria protegir els inquilins, evitant que els propietaris dels pisos apugin els preus sense cap restricció ni control, provocant que les persones hagin de mudar-se per no poder pagar. Així mateix, regulant els preus s’aconsegueix que hi hagi estabilitat social, ja que les persones senten constantment la inseguretat de no saber si hauran de mudar-se o no.
Evitar la gentrificació
Aquest és un problema que va en augment dia rere dia i que es podria començar a revertir si es regulessin els preus del lloguer. Si s’aposta per protegir els ciutadans perquè puguin viure a les seves ciutats i no se’ls acaba obligant a desplaçar-se, s’evitaria que només les persones que tenen uns ingressos alts siguin les que poden quedar-se a viure en aquestes zones i no promouria la discriminació cap a les persones de renda baixa.
Habitatge: del somni a la crisi
En contra
- Clàudia Valdés -
- Clàudia Valdés -
La regularització dels preus de l’habitatge sona molt idíl·lic, però no ho és. Si es peca de bonisme, la situació actual ens pot portar a una odissea, i tornar-nos a endinsar en aquesta voràgine de la crisi immobiliària. Hi ha poca oferta de pisos i poques ganes de construir. Això va ser el que va passar a finals de la dècada del 2000, quan es va inflar la bombolla immobiliària. Les empreses immobiliàries van veure una oportunitat d’or, mai millor dit. Un exemple clar és el cas de Marina d’Or, aquell paradís artificial impulsat per empresaris com Jesús Ger, que es va enriquir a costa de la febre del totxo. Regular els preus avui podria tenir un efecte similar: un fre a la construcció i una desincentivació per a futurs inversors.
Si els preus es congelen artificialment, els promotors no trobaran atractiu desenvolupar nous projectes, reduint així l’oferta i provocant, a llarg termini, un augment dels preus per la llei de l’oferta i la demanda. El somni de l’habitatge assequible esdevindrà un malson per falta de disponibilitat, i això, al final, només perjudicarà aquells a qui es pretén ajudar.
Darrere bones intencions
Canviar de sobte el sistema de la construcció pot crear un desajust important entre l’oferta i la demanda. Quan es limita el mercat artificialment, els promotors es mostren menys disposats a invertir. Entrar en un cercle viciós i acabar perjudicant especialment aquells que més necessiten accedir a un habitatge assequible, no és una opció. ···
Built with Shorthand