Moco, cinc anys entre el turisme i la ciutat: “Som un museu del món per a Barcelona”

Quan el Moco Museum va obrir a Barcelona, el 16 d’octubre de 2021, la ciutat encara no havia recuperat la normalitat turística anterior a la pandèmia. Cinc anys després, el museu celebra l’aniversari en una Barcelona que viu una situació pràcticament oposada: carrers plens, una afluència turística massiva i un debat cada vegada més intens sobre els límits del model.

Enmig d’aquesta discussió, el Moco defensa una idea que va en una direcció diferent de la de controlar la demanda: intervenir sobre l’oferta. La resposta del museu ha estat una combinació difícil de classificar: artistes mundialment coneguts, creadors locals, art digital, NFT, vídeo, escultura i sales immersives. Una proposta que busca que el visitant no senti que necessita un manual d’instruccions abans d’entrar.

Hi ha una idea que continua sent el centre del seu projecte: fer que l’art contemporani sigui accessible a tothom. “El missatge que llancem a la ciutat és un missatge de benvinguda i no d’inaccessibilitat”, explica Pedro Oliveira da Costa, director general del Moco. D’aquí surt una de les seves definicions més gràfiques: "Moco és un museu del món per a Barcelona, no un museu de Barcelona per als turistes".

Una altra porta d’entrada a l’art

Oliveira da Costa considera que una part de l’art s’ha tornat excessivament conceptual. El museu, que té seus a Amsterdam, Londres i Barcelona, ha construït la seva identitat al voltant d’una premissa: democratitzar l’art.

La visita està pensada perquè el públic pugui entrar-hi des de diferents llocs. Algú pot arribar atret per la sala de miralls o per una instal·lació immersiva i acabar descobrint Andy Warhol. Un altre pot entrar pel nom de Banksy o Basquiat i trobar-se després davant d’un NFT o d’un artista que no coneixia. "Pots entrar per diversos motius i, una vegada aquí, tens accés a tots els altres", detalla el director.

És una fórmula especialment efectiva per a un públic jove, però Oliveira da Costa rebutja que aquesta sigui l’explicació: "Moco no és un museu per a joves, és un museu al qual venen joves". La diferència és important per al discurs del centre. No es tracta, segons el director, de construir una proposta específica per a una franja d’edat, sinó d’oferir una experiència que no exigeixi sis hores de visita ni un coneixement previ de la història de l’art. "Es llegeix com una revista i no com una novel·la", diu.

Fact per l'artista Hayden Kays.

De la tensió turística a l’economia del visitant

La dimensió turística és especialment significativa en el cas de Barcelona. Gianluca Camaggio, gestor de vendes del Moco Museum Barcelona, hi arriba després de 16 anys i mig al Consorci de Turisme de Barcelona. El seu perfil fa visible la connexió entre el museu i el sector que durant dècades ha treballat per projectar la ciutat internacionalment.

Camaggio reivindica que Barcelona no ha arribat al volum actual de visitants per casualitat. “16 milions de turistes no és un número que es construeix de la nit al dia”, apunta, en referència a les dècades de treball de promoció turística de la ciutat. Ara, però, aquella mateixa indústria turística és objecte de qüestionament. El nombre de visitants, els preus de l’habitatge, la massificació i la transformació dels barris han convertit el turisme en un dels principals debats polítics i socials de Barcelona.

El Moco no planteja una resposta directa a aquests conflictes. La seva aposta és més concreta: formar part de l’oferta cultural que dona contingut a la visita a la ciutat. “No diria que Moco és un museu per a turistes. Diria que l’oferta artística de Moco és global”, assevera el director. Camaggio defineix el museu com una iniciativa privada que s’ha incorporat al teixit barceloní i defensa que la cultura és una eina per projectar la ciutat. La relació, però, no és només amb els visitants estrangers. El museu assegura haver buscat també fórmules per facilitar l’accés a col·lectius locals, escoles, grups de treball o associacions. "Intentem mantenir un preu accessible", detalla Camaggio.

Portar el món a Barcelona

A diferència d’un museu construït al voltant d’un artista o d’una escola vinculada a un territori, Moco no necessita Barcelona per justificar els continguts. És precisament això el que Oliveira da Costa considera que li permet tenir una relació particular amb la ciutat. "El Museu Van Gogh no podria obrir a Barcelona", exemplifica. La seva raó de ser està lligada a Amsterdam i a la figura de Van Gogh. El Moco, en canvi, pot portar artistes d’arreu del món a diferents ciutats perquè la seva missió no és representar un lloc concret.

A Barcelona, aquesta vocació global es combina amb la incorporació de creadors locals. Samuel Salcedo n’és un dels casos més recents. El museu també cita altres artistes vinculats a la ciutat i argumenta que aquesta relació ha de funcionar en dues direccions: portar artistes internacionals als barcelonins i portar artistes barcelonins al públic internacional. "Som un museu global, però tenim moltíssim interès a sumar al vaixell els artistes de Barcelona".

El mateix edifici reforça aquesta tensió entre allò local i allò global, com recorda l'equip. El Moco ocupa el Palau Cervelló, un edifici del segle XVI que havia estat vinculat a una família noble catalana. Gianluca Camaggio hi veu una paradoxa especialment significativa: un espai que històricament estava associat a una elit és ara un lloc que el museu vol obrir a tothom.

Warhol, Banksy i una sala d’NFT

La proposta artística també trenca amb la idea tradicional de museu. El Moco combina noms consagrats com Dalí, Warhol, Kusama, Murakami o Basquiat amb artistes actuals i noves formes de creació.

També aposta pel digital. Oliveira da Costa defensa que el vídeo, les projeccions, les instal·lacions i els NFT formen part de l’evolució de les formes artístiques i que ignorar-les seria ignorar una part de la manera com es crea avui. "No es pot ignorar la força del digital", coincideix Camaggio.

Però el museu no vol quedar associat només a les seves instal·lacions més fotogèniques. Una de les exposicions que més impacte ha generat, recorda Oliveira da Costa, és precisament la de Guillermo Lorca, un artista figuratiu amb una tècnica pictòrica molt més tradicional. "El més disruptiu d’un museu disruptiu és l’artista que menys sentit té", diu, en referència al contrast entre Lorca i altres propostes del centre.

La paradoxa serveix també per explicar què entén Moco per contemporani: no tant una tècnica concreta com una actitud davant de l’art.

"Moco no és un museu per a joves, és un museu al qual venen joves"

Un museu que vol seguir arriscant

El futur del centre passa per continuar ampliant la seva presència internacional. Camaggio parla d’Àsia, els Estats Units, Amèrica Llatina o els Emirats Àrabs com a possibles territoris d’expansió.

Oliveira da Costa imagina, a més llarg termini, un Moco en què el visitant no sigui només espectador. La intel·ligència artificial i les noves tecnologies podrien permetre, segons ell, que el públic també participés en la creació artística.

"El que m’interessaria molt veure és si podríem arribar a un moment en què cadascú pogués ser també partícip de la creació", afirma. És una idea coherent amb la missió que el museu reivindica des dels seus inicis: reduir la distància entre l’art i el públic. Primer, fent accessible l’obra; després, incorporant nous formats; i, eventualment, convertint l’espectador en creador.

Moco, cinc anys entre el turisme i la ciutat: "Som un museu del món per a Barcelona”