MÉS ENLLÀ DE LA PERRUCA:
EL DRAG EN TEMPS DE REACCIÓ GLOBAL
Quan el drag es converteix en política
Marta Rodríguez Sánchez
La cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics de París va marcar un abans i un després en la història de la televisió: cossos dissidents, artistes com les drag queens franceses La Paloma i Nicky Doll van prendre l'escenari per representar el quadre El banquet dels déus, pintat per l'artista Jan van Bijlert. La reacció de l'extrema dreta i de la Conferència Episcopal Francesa no va tardar: va qualificar l'escena de “burla i provocació ideològica”. Lluny de ser una anècdota, aquest xoc obre les portes d'una veritat incòmoda. El drag ja no habita només en la foscor dels clubs nocturns. El drag s'ha convertit en un dels principals camps de batalla ideològics del nostre temps.
Davant d'aquest escenari, només ens podem fer una pregunta: Qui té por al drag?
El miratge de l'oasi barceloní
Per entendre aquesta por i la reacció de l'extrema dreta, cal mirar cap al passat i el present de casa nostra. Barcelona s'ha venut històricament com un oasi de llibertat, però la memòria de la dissidència als nostres carrers és plena de llums i ombres. Així ho han comprovat les investigadores Thais Morales i Carme Pollina durant el procés de recerca del seu llibre Gent de ploma i marabú, nascut arran de les rutes històriques LGTBI+ que organitzen per la ciutat.
"Més que una història o descoberta concreta, ens va sorprendre el fet de trobar molts més llocs, històries, persones i testimonis LGTB+ dels que esperàvem en un principi", expliquen les autores.
"Vam descobrir, amb molta felicitat, que el teixit LGTB+ de Barcelona és immens i, fins i tot, potser inesgotable. Malgrat que hagi estat silenciada, la història LGTB+ de Barcelona és immensa i molt interessant".
Tanmateix, rescatar aquesta memòria no és una tasca fàcil. La persecució del col·lectiu i del transformisme durant els quaranta anys de dictadura va deixar un buit documental gairebé insalvable. Morales i Pollina recorden la dificultat extrema de documentar els anys del franquisme, una època en què "el silenci era absolut, hi havia molta por i una part important d'arxius van ser destruïts".
Aquesta destrucció de la memòria va patir un biaix de gènere amb el que les investigadores van topar: "Vam saber, per exemple, que gairebé totes les fitxes policials i d'empresonament de dones lesbianes havien estat eliminades. Com ja sabem, el que no s'anomena no existeix. I sempre hi ha hagut molt interès en fer veure que les lesbianes no existim, segurament perquè som el màxim perill per a la supervivència de l'heteropatriarcat". Un control sobre els cossos i les identitats que, segons recorden, responia al model nazi de les tres "K" (kinder, küche i kirche: nens, cuina i església).
TRES TRINXERES GLOBALS
Per entendre com el drag i la política caminen agafats de la mà, cal mirar tres fets que han sacsejat la geopolítica cultural. El drag ja no només actua; el drag legisla, resisteix i educa.
Lleis anti-drag
Noble Call
Drag Kids
La defensa legal als EUA contra les lleis Anti-Drag
Entre 2023 i 2024, estats conservadors dels EUA com Tennessee, Texas o Florida van llançar una ofensiva legislativa sense precedents: intentar prohibir les actuacions drag en espais públics o davant de menors, equiparant aquest art amb "espectacles sexualment explícits".
La resposta de la comunitat va ser manifestar-se sota el lema Drag Defense. Lluny d'amagar-se, les artistes van organitzar fons de defensa legal massius, van omplir els capitolis estatals vestides amb les seves millors gales i van portar la batalla als tribunals federals.
El resultat? Els jutges van acabar tombant les lleis per violar el dreta la llibertat d'expressió. El drag va haver de fer política per defensar, senzillament, el seu dret a treballar.
El "Noble Call" de Panti Bliss al Teatre Nacional d'Irlanda
L'any 2014, Dublín es va convertir en centre drag de la política europea. Panti Bliss (Rory O'Neill), una de les reines més cèlebres del país, va ser censurada a la televisió pública després d'assenyalar l'homofòbia de determinats periodistes. La seva resposta no va ser el silenci, sinó pujar a l'escenari de l'Abbey Theatre (el Teatre Nacional d'Irlanda) i pronunciar un discurs sobre l'homofòbia institucionalitzada.
Aquest monòleg, batejat com el Noble Call, es va fer viral a escala mundial, va ser lloat per figures internacionals i va capgirar l'opinió pública a Irlanda. Aquella intervenció va pavimentar el camí perquè, l'any 2015, Irlanda es convertís en el primer país del món a aprovar el matrimoni homosexual per referèndum popular. Una perruca va canviar la constitució d'un estat catòlic.
El cas "Drag Kids" al Festival TNT de Terrassa
La política també es fa des de la base, en la quotidianitat. El Drag Story Hour, una iniciativa nascuda a San Francisco i ja estesa per Catalunya i la resta de l'Estat, es basa en portar drag queens i kings a les biblioteques públiques per llegir contes infantils que parlen de diversitat, tolerància i autoacceptació.
A Terrassa on es va organitzar Drag Kids, segons el programa oficial, el taller buscava que grans i petits poguessin "imaginar-se més enllà del que la societat mana". Però els partits com Vox, Ciutadans, PP i Valents van coincidir a dir que l'activitat suposava "adoctrinament en la ideologia de gènere" i una "hipersexualització de la infància".
Qui té por al drag?
La Clover Bish, participant de la temporada 3 de Drag Race Espanya, posa nom i cognoms a aquesta por social:
“Jo crec que la gent que més por té al drag són les persones que no són tolerants, i això es deu a que el drag es relaciona evidentment amb el col·lectiu.
Les persones que no toleren de cap manera les persones LGTBI veuen el drag com una amenaça. Son sobretot persones que estan acostumades a viure en un entorn molt tradicional.
El drag al final qüestiona moltíssimes coses, sobretot el gènere, i és una cosa que avui en dia fa molta por. Si veus una drag de sobte et tornaràs gai... doncs no"
Aquest qüestionament del gènere és la clau de volta que en Ken Pollet, drag king que treballa entre Berlín i Barcelona, connecta amb la por de l'extrema dreta davant fets com els de París o el boicot a les biblioteques:
“La masculinitat ha estat construïda amb el poder. La masculinitat és el centre i tot lo de fora és 'l'altre'. Això d'atacar la masculinitat és molt arriscat, perquè ataques la font del poder social, la font del priviligi, i a més estàs dient que el constructe de masculinitat és una construcció performativa. I remou molt, clar que sí. Hi ha unes normes i la gent al final necessita aquestes normes per guiar-se en el món”.
I és precisament aquesta incomoditat la que s'ha d'utilitzar com a motor pedagògic. El Drag Story Hour respon precisament al desig que en Ken formula:
“El drag és un art performatiu. Jo vull generar un moment en què la persona trobi una sensació i una experiència que pugui portar a la seva vida quotidiana i la faci més poderosa, més empoderada, millor i més lliure. Perquè estem vivint un moment en el qual hi ha coses molt més importants. Ens estan matant i ens estan traient els drets.”.
L'ofensiva reaccionària de fons és el motiu pel qual la unió esdevé una qüestió de supervivència política, tal com reitera la Jessica Pulla:
“Si s'ha perdut part de l'essència és perquè evidentment hi ha un auge reaccionari que fa patir i també perquè hi ha tot un capitalisme al darrere que ens ha convertit en un producte... Però al final, la negativa sempre és una mentida. Es veu al carrer si tot va bé o no. L'agressió ha crescut. El que importa és que les persones que estem curant al carrer, als bars, als espais reals treballin”.
La igualtat que mai està garantida
Davant d'aquesta desmemòria, és fàcil caure en el miratge que grans esdeveniments comercials són sinònim d'una victòria consolidada. Però la realitat als carrers i el context internacional dicten una sentència molt diferent. La llibertat aconseguida és extremadament fràgil.
Com adverteixen Thais Morales i Carme Pollina, la percepció d'una Barcelona idíl·lica i absolutament oberta topa frontalment amb les dades i el clima polític actual:
"Podem parlar de 'normalitat', tenint en compte que Barcelona és una ciutat referent a Europa i al món en drets LGTB+? Malgrat que celebrem cada any el Pride i el Circuit? Malgrat que tenim festivals de cinema i altres esdeveniments importants LGTB+? Jo diria que no. Les agressions a gais, lesbianes i trans estan creixent, es parla de derogar drets de les persones transsexuals, ja s'està fent als EUA i a països europeus com Hongria"
La conclusió de Morales i Pollina és, alhora, una crida a no abaixar la guàrdia ni un sol segon:
"Ben mirat, potser encara estem lluny de la igualtat real. Massa lluny."
Built with Shorthand