Més enllà de la carpa
Una aproximació a la vida circense des de la mirada dels integrants del circ Smile
El Sol comença a treure el cap d’entre els edificis de Sant Andreu de Llavaneres i tenyeix els carrers d’una tonalitat ataronjada. El color de l’alba contrasta fortament amb el de les llums intermitents que coronen una de les esplanades de la ciutat. Allà, desenes de caravanes es fan lloc sota la carpa del circ Smile, de la companyia Alex Zavatta. Encara ressonen els aplaudiments de l’espectacle de la nit anterior; l’alegria i el maquillatge, però, són només la punta d’un iceberg construït a base de sacrificis i renúncies.
Vint anys conreant somriures arreu d’Espanya
Els membres de la companyia circense Alex Zavatta fa més de 20 anys que viatgen per tots els racons del país: des de petits pobles fins a les capitals més importants del territori. El fundador Alessandro Zavatta prové d’una família d’artistes: va néixer i créixer al circ familiar i, ja d’adult, tant ell com els seus germans van decidir obrir cadascun el seu propi circ. L’objectiu de Zavatta ha estat sempre portar la màgia d’aquest art escènic de poble en poble per a fer feliç a la gent: per això, es va decidir pel nom Smile.
La companyia també està regentada per Patrizia Bogino, igualment pertanyent a una família d’artistes. La veterana completa els espectacles amb els seus coneixements de dansa clàssica i escenografia. La continuïtat del circ Smile està assegurada pels fills de la parella: Holler, Kimberley i Trixie. “Des de molt petits vam tenir una responsabilitat molt gran. Ens ho preníem com un joc, al principi, però vam néixer en un lloc de treball”, explica la Kimberley, la germana mitjana.
La vida al circ suposa un contrast molt gran respecte la vida a la ciutat.
La vida al circ suposa un contrast molt gran respecte la vida a la ciutat.
La companyia de l'Smile es renova cada cert temps.
La companyia de l'Smile es renova cada cert temps.
Una actuació sobre patins: Kimberley i Holley.
Una actuació sobre patins: Kimberley i Holley.
Néixer i créixer al circ
“Quan era més petita, veia els meus germans executant el seu número de patinatge i jo també volia actuar. Vaig haver d’assajar molt, però amb set anys ja vaig poder fer el meu propi xou”, afirma la Trixie, que ara té 11 anys. Com tots els infants del circ, estudia mitjançant una aula virtual coordinada per professors, però també va presencialment a les escoles convencionals dels pobles que visita.
Tot l'esforç de la Trixie l'ha portat fins aquesta actuació.
Tot l'esforç de la Trixie l'ha portat fins aquesta actuació.
Ser un nen al circ pot arribar a convertir-se en una experiència estressant, segons la mateixa Kimberley: “Quan anava a classe, era el centre d'atenció. Tenien una visió molt limitada del circ, i em feien massa preguntes: ‘On menges, on dorms?’. Em sentia com una estranya”.
Zion Folloni, el benjamí de l'Smile.
Zion Folloni, el benjamí de l'Smile.
El Zion té només 4 anys, i és actualment el membre més petit del circ. La seva mare, la Luana Cayres, explica que hi ha algunes escoles que no agafen a nens que vinguin del circ a causa dels seus prejudicis: “Hi ha gent que no vol estar a prop nostre, perquè tenen una idea preestablerta de la nostra feina que els ocasiona rebuig: diuen que tenim polls, per exemple”. L’escola de Sant Andreu de Llavaneres, però, ha acollit molt bé al Zion, i els seus companys de classe van a veure’l actuar amb moltes ganes.
Les joguines del Zion sota la caravana.
Les joguines del Zion sota la caravana.
La vida del Zion és, segons la Luana, “una vida lliure”. En Kevin Chaves, un altre dels membres del circ Smile, coincideix amb ella. Va néixer en el si d’una família circense portuguesa i opina que va tenir la millor infància possible: “Podia a estar amb els meus pares tot el dia, perquè treballaven al meu costat”.
Lligams invisibles
El circ és, de fet, tot un estil de vida pels que es dediquen a ell, i per això molts nens han nascut directament en aquest ambient: “Si ets de circ i vols tenir un fill, has d’aconseguir portar-ho en paral·lel”, afirma la Luana. L’artista va conèixer el seu marit, l’Steve Folloni, quan va ser contractada per actuar a la carpa de la seva família.
El dia a dia fora dels escenaris.
El dia a dia fora dels escenaris.
“La maternitat al meu ofici té coses bones: mai no deixo el meu fill sol, i li he pogut donar el pit sempre que ho ha necessitat. La part més complicada, tanmateix, és l'embaràs. Jo vaig treballar fins dos dies abans de parir, i quatre dies després del part ja tornava a la feina: no hi ha baixa per maternitat. Has de buscar un treball que no et mati físicament: la venda d’entrades, atendre el bar…”, afirma la Luana.
Muntar la carpa suposa un esforç molt gran.
Muntar la carpa suposa un esforç molt gran.
Les famílies amb nens petits viuen a un tràiler amb més espai que la resta de caravanes, però tots els membres del circ compten amb tot el necessari per a viure: “És molt còmode. Hi ha un generador per l’electricitat, un tanc amb aigua…”, explica el Kevin. Tots coincideixen que el més complicat és haver de muntar-ho i desmuntar-ho tot cada cop que canvien de localització: la seva és una vida de nòmades.
La venta d'entrades és una bona alternativa per seguir guanyant-se la vida quan l'esforç físic és insoportable.
La venta d'entrades és una bona alternativa per seguir guanyant-se la vida quan l'esforç físic és insoportable.
La casa sobre rodes de la família Folloni.
La casa sobre rodes de la família Folloni.
El pitjor dels daltabaixos
Una nena del públic esperant amb ganes l'espectacle.
Una nena del públic esperant amb ganes l'espectacle.
Durant el confinament, la Kimberly assajava penjant-se dels arbres.
Durant el confinament, la Kimberly assajava penjant-se dels arbres.
Una vida, també, que s’alimenta dels aplaudiments: “És l’afecte de la gent el que et motiva a seguir treballant, i el que et fa sentir viu. L'exigència en el físic, l’alimentació, les hores d’entrenaments… Tot ho fem pel públic”, afirma la Kimberley. Per això, la pandèmia va ser un punt baix per a tots ells: “Nosaltres vam continuar assajant. Però quan no saps si podràs tornar a actuar, et preguntes si realment tot l’esforç val la pena”, declara. Va suposar per a ells un desgast mental: hi havia molta incertesa, i ningú sabia si podrien tornar a viure de la seva passió.
Els treballadors van patir un gran desgast mental durant els mesos en què el circ va romandre tancat.
Els treballadors van patir un gran desgast mental durant els mesos en què el circ va romandre tancat.
El confinament va afegir també una dificultat econòmica al seu treball. “Arribàvem al poble, ens gastàvem els diners en temes tècnics i publicitaris, i, al final, el dia de la funció no podíem sortir a l’escenari”, explica la Luana. Molts d’ells van haver de buscar amb urgència altres treballs per a poder continuar vivint. El Kevin, gràcies a la destresa amb els idiomes que li ha proporcionat la vida nòmada, va poder oferir-se com a professor online. La Luana conclou que va ser el període més difícil que s’han trobat en tots els anys que porten al circ.
Un segon que sembla una eternitat
No ha estat, però, l’única complicació amb què s’ha trobat la Luana a la seva feina: la preparació del seu número també li ha costat suor i llàgrimes. “Des de petita admirava les dones que actuaven penjades del seu cabell, i quan van proposar-me fer-ho, vaig llançar-me a la piscina. Fa molt de mal, però avui en dia ja ho tinc controlat i estic conscienciada per a afrontar el dolor”, explica. Actualment, l’actuació de la Luana consisteix a ballar samba i fer acrobàcies penjada del seu cabell.
El número del Kevin també és complicat. Es titula “El Rul·lo”, i ha de mantenir l’equilibri i fer salts mortals sobre una llarga torre de peces inestables damunt d’una motocicleta. “L’any passat vaig caure d’espatlles sobre la motocicleta i no em podia aixecar. Vaig quedar-me a terra, espantat, pensant que en un segon s’havia acabat tot: la meva carrera, la meva motivació, tots els anys de treball… La meva vida”, confessa.
Tot i que els membres del circ tenen assegurança mèdica, no compten amb ajuda ràpida i directa: “no som com els atletes, que tenen una ambulància fora per si algú es fa mal”, declara el Kevin. Un accident laboral els pot arribar a afectar molt en un futur: fins i tot, poden arribar a quedar-se en cadira de rodes. “He caigut moltes vegades i m’han hagut d’operar, però això la gent no ho veu. Només es fixen en el número, i s’obliden de tot l’esforç que hi ha al darrere”, afirma.
La Luana balla samba penjada dels cabells.
La Luana balla samba penjada dels cabells.
Pel Kevin, tot l'esforç paga la pena.
Pel Kevin, tot l'esforç paga la pena.
Tota una vida
El Kevin va arribar al Smile fa un parell de mesos, acompanyat de la seva família: tot i que de vegades no tots els números del conjunt familiar són necessaris, sempre intenten viatjar junts. L’Erica, la seva germana, actua ara en un espectacle aeri amb teles.
La Sònia ajuda ara al bar de l'Smile.
La Sònia ajuda ara al bar de l'Smile.
Els seus pares, la Sònia i l’Àngelo, feien un número d’equilibrisme quan eren més joves. Envellir al circ, però, significa reciclar-se constantment: amb l’edat, hi ha certes actuacions que ja no pots fer. La Sònia ha deixat el número de malabars que feia amb els peus per ajudar al bar del Smile. L’Àngelo, en canvi, no ha abandonat encara els escenaris: ara es posa un nas de pallasso a cada funció. Tot un exemple de què el circ es porta a la sang.
L'Erica sobrevolant l'escenari.
L'Erica sobrevolant l'escenari.
L'Àngelo preparant el seu número de pallasso.
L'Àngelo preparant el seu número de pallasso.
I és que, al cap i a la fi, tot l’esforç paga la pena. “Treballar al circ és formar part d’una gran família. És un ambient molt bonic, i no canviaria la meva vida al circ per res del món”, confessa el Kevin.
Built with Shorthand