Més que tendències:

com influeix el context social en un segle de moda?

Laura Nuel Mesquida

El film The Devil Wears Prada (2006) no només ha quedat com una pel·lícula icònica que retrata la indústria de la moda, sinó que molts dels seus diàlegs han quedat gravats dins la cultura pop. Una de les escenes més famoses i recordades del film és aquella on Miranda Priestly (Meryl Streep) li explica a l’Andy Sachs (Anne Hathaway) que la moda no és un sector on tot es decideixi a l’atzar.

Aquest monòleg explica que la moda no és superficial, i que fins i tot les persones que pensen que la moda no va amb elles i que la indústria de la roba és quelcom aliè a la seva vida, continuen formant part del sector perquè és inevitable. Cadascuna de les decisions que es prenen a la indústria de la moda afecten a tothom. Lamia Molato, experta en moda, comunicació i tendències i professora a l’IED Barcelona, explica que les persones que no entenen el paper de la moda i la consideren quelcom “superficial” no entenen què hi ha darrere: “No són conscients de tots els codis i missatges subtils i subliminals que transmeten a través de l’aspecte o l’estètica exterior. Depenent de la peça, el seu color o la forma de posar-s’ho es poden fer moltes lectures”.

Cada època i cada societat han propiciat unes característiques específiques per crear estils de roba concret, però tots tenen una cosa en comú: en ella “es reflecteix el context social, econòmic, polític i cultural de cada època”, explica Florencia González, periodista de moda i directora del mitjà digital La Calle Viste a la Moda. “Estudiar i investigar sobre les transformacions en la manera de vestir és important per comprendre les posicions que van prendre els diversos grups socials per transformar la seva realitat. Cada moviment estètic propicia una àmplia gamma de possibilitats per entendre el món en el qual vivim”, afegeix.

Clara de Nadal, periodista de moda, coolhunter i speaker especialitzada en tendències i canvis socials, també afirma que la roba diu molt sobre el moment històric: “En moments d’incertesa econòmica acostumem a veure més funcionalitat, més cerca de pertinença i menys excés. En canvi, en èpoques d’optimisme apareix més fantasia, més risc i més experimentació estètica”.

En aquest reportatge analitzem com era la moda femenina durant el segle XX al món occidental, quin context va propiciar que tingués les característiques que va tenir i com l’evolució de la roba estava vinculada als moviments socials i històrics de cada moment.

La Belle Époque i la Primera Guerra Mundial

Encetem el recorregut amb què es coneix com la Belle Époque, el període des del final de la Guerra franco-prussiana (1871) fins a l’inici de la Primera Guerra Mundial el 1914. Lamia Molato, experta en moda i professora a l’IED Barcelona, explica que durant aquests anys a Europa “hi ha una situació de relativa pau i de creixement econòmic, però també hi ha un optimisme tecnològic perquè hi ha cinema, hi ha automòbils, hi ha aviació…”. Aquestes circumstàncies van permetre que l’alta societat i la reialesa, que eren les que dictaven les normes pel que fa a la moda, poguessin dedicar temps a interessar-se per la roba: “L’aristocràcia i la burgesia exhibien la seva riquesa a través del consum i l’oci”.

Segons el llibre Moda. Historia y estilos (Dorling Kindersley, 2013), la vestimenta femenina d’aquesta època seguia uns patrons concrets: la silueta era de vespa, en forma de S, efecte que s’aconseguia amb l’ús de cotilles, que definien la figura i ressaltaven els pits i els malucs (empenyien el bust cap a dalt, la cintura se cenyia i els malucs s’eixamplaven amb faldilles en forma de campana). Les vores dels vestits eren llargs i el coll de les peces arribava fins a la barbeta per remarcar aquesta figura estilitzada. A causa de l’estabilitat econòmica que es vivia, les classes altes no buscaven la comoditat, sinó que l’objectiu era demostrar el nivell econòmic i la riquesa, i la manera més visual d’aconseguir-ho era amb la vestimenta.

L’època victoriana, que havia consolidat Gran Bretanya com la principal potència mundial i havia marcat una etapa caracteritzada per una moral rígida, va arribar a la seva fi amb la mort de la reina Victòria el 1901, i això va permetre començar a introduir canvis en la vestimenta. “Hi ha una demolició de l’armadura victoriana, que era la cotilla. La dona comença aquest segle atrapada amb cotilles i modelada en un cos que era més per la contemplació masculina”, explica Molato. A nivell de peces, el més destacable eren les rígides cotilles, els vestits que arribaven fins al terra i els grans barrets, que servien per demostrar que la dona no realitzava cap treball físic.

El 1909, la companyia dels Ballets Russos de Serguéi Diáguilev va actuar per primer cop a París i va suposar un èxit, fet que va fer que la roba es veiés influenciada per l’orientalisme teatral. Aquests espectacles, com explica Molato, van traspassar a la vestimenta: “L'esplendor de l’exotisme d’Orient es veurà en peces com els pantalons harem i d’odalisca, les hobble skirts (faldilles travades) o els turbants”.

*Il·lustració de moda 1900-1902, Plate 118. Donació de Woodman Thompson a l'Arxiu del Metropolitan Museum of Art (domini públic)*

*Il·lustració de moda 1900-1902, Plate 118. Donació de Woodman Thompson a l'Arxiu del Metropolitan Museum of Art (domini públic)*

*Il·lustració de moda 1910-1913, Plate 105. Donació de Woodman Thompson a l'Arxiu del Metropolitan Museum of Art (domini públic)*

*Il·lustració de moda 1910-1913, Plate 105. Donació de Woodman Thompson a l'Arxiu del Metropolitan Museum of Art (domini públic)*

*Il·lustració de moda 1902-1909, Plate 118. Donació de Woodman Thompson a l'Arxiu del Metropolitan Museum of Art (domini públic)*

*Il·lustració de moda 1902-1909, Plate 118. Donació de Woodman Thompson a l'Arxiu del Metropolitan Museum of Art (domini públic)*

*Il·lustració de moda 1910-1913, Plate 130. Donació de Woodman Thompson a l'Arxiu del Metropolitan Museum of Art (domini públic)*

*Il·lustració de moda 1910-1913, Plate 130. Donació de Woodman Thompson a l'Arxiu del Metropolitan Museum of Art (domini públic)*

Amb l’inici de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) la societat va veure’s perjudicada, però també va afectar profundament la moda. Amb els homes al front, els rols tradicionals van trencar-se i les dones van haver de substituir-los en tota mena de feines, treballant en fàbriques i oficines. “En inserir-se al món laboral, la vestimenta canvia perquè les dones han d’agafar un altre rol, i és un exemple molt clar sobre com els processos històrics canvien la forma de viure”, explica la periodista de moda Florencia González.

Aquestes noves circumstàncies van provocar que la roba s’hagués de simplificar per adaptar-se a la nova situació. “Es necessita roba còmoda que permeti un pas més lliure i que permeti agafar el transport públic, per això apareixen els primers vestits de jaqueta-pantaló, les faldilles s'escurcen per primer cop fins al panxell i hi ha una necessitat de simplificar la roba, que es torna de colors més foscos com el negre, el gris o el blau marí perquè ja no hi ha alegria”, detalla Molato. A més, a causa de la complicada situació econòmica, també hi ha un canvi en les teles que s’utilitzen: “Els teixits de luxe desapareixen a causa del racionament i es dona pas a teles com el cotó o la llana, que ja existien en la indumentària masculina i faciliten crear sastreria. La dona acaba la dècada vestint faldilles més curtes, jaquetes de tall militar i roba molt més funcional adaptada a la societat perquè ja no es pot permetre el luxe de la immobilitat”, finalitza la professora de moda.

*Il·lustració de moda 1914-1920, Plate 120. Donació de Woodman Thompson a l'Arxiu del Metropolitan Museum of Art (domini públic)*

*Il·lustració de moda 1914-1920, Plate 120. Donació de Woodman Thompson a l'Arxiu del Metropolitan Museum of Art (domini públic)*

Dècada 1920

Després de la Primera Guerra Mundial, la societat comença a obrir mires i es torna més liberal. Amb els anys vint arriben canvis significatius, tant per la dona com per la moda. Aquesta va ser una de les èpoques més pròsperes de la història recent, els famosos bojos anys vint, una veritable revolució per a la moda. “Hi ha un moment d’eufòria econòmica i d'alliberament perquè les dones aconsegueixen el dret a vot a diversos països occidentals i han guanyat independència amb el conflicte bèl·lic a causa de la presència d’homes al front”, explica Lamia Molato, professora de Fashion Marketing and Communication a l’IED Barcelona. Aquesta obertura va succeir principalment al Regne Unit (on ja s’havia instaurat el sufragi femení), als Estats Units (ho van fer l’agost de 1920) i a França, que eren els països que havien sortit victoriosos de la Primera Guerra Mundial i vivien un moment d’esplendor.

Els anys vint van ser una època de festes, de balls, de viure la joventut i de gaudir la vida. Les dones, influenciades pel cinema de Hollywood i pels vents de canvi, van abandonar per complet les cotilles i es van crear noves estètiques. “És un moment radical on les dones busquen siluetes més suavitzades, més senzilles, més femenines, però amb un toc androgin que serveix per recalcar el primer inici del moviment feminista”, argumenta Molato. D’aquesta manera van sorgir l’estètica flapper als Estats Units i l’estil garçon a França, estils que reivindicaven la llibertat de la dona. Per Laia Jordà, periodista especialitzada en lifestyle i moda, l’autonomia que van anar guanyant les dones explica aquests canvis en la vestimenta: “Les noves necessitats de la dona van crear noves peces de roba i van fer sorgir aquestes noves siluetes”.

L’estil garçon (“noi” en francès), que va popularitzar la dissenyadora Coco Chanel, apostava per una masculinització de la moda femenina i tenia l’objectiu d’imitar la vestimenta dels homes. Es buscava una silueta andrògina que no mostrés les corbes femenines, de manera que, inspirant-se en la sastreria masculina, la roba era de tall recte. S’utilitzaven pantalons, americanes o jaquetes de vestir, i s'utilitzaven accessoris com corbates o monocles. Els vestits no marcaven la cintura, de la mateixa manera que les faldilles perdien la forma de campana per adquirir una forma de tub. Aquesta tendència de moda unisex va provocar que la roba de la Belle Époque quedés oblidada en detriment de peces que representaven aquesta modernitat.

*Coco Chanel (EFE)*

*Coco Chanel (EFE)*

*Marlene Dietrich amb estètica garçon, fotografiada per Paul Cwojdzinski. Bundesarchiv, Bild 102-14627 (CC-BY-SA 3.0)*

*Marlene Dietrich amb estètica garçon, fotografiada per Paul Cwojdzinski. Bundesarchiv, Bild 102-14627 (CC-BY-SA 3.0)*

*Art - Goût - Beauté, Feuillets de l'élégance féminine, Février 1926, No. 66, 6e Année, p. 12: Création Premet / Création Doeuillet (domini públic, via Wikimedia Commons)*

*Art - Goût - Beauté, Feuillets de l'élégance féminine, Février 1926, No. 66, 6e Année, p. 12: Création Premet / Création Doeuillet (domini públic, via Wikimedia Commons)*

En el cas de les flappers, aquestes buscaven mostrar una feminitat moderna i festiva. La periodista de moda i creadora de contingut Florencia González afirma que, en aquest ambient de llibertat, les dones dels anys vint reclamen el seu nou paper en la societat i “troben espais on fer coses que abans es consideraven exclusivament àmbit dels homes”: votar, conduir, beure, fumar en públic, anar a la universitat, sortir de festa a balls a les nits i gaudir de l’oci nocturn. “Aquestes noves activitats provoquen que les dones necessitin sentir-se lliures, motiu pel qual la roba comença a ser recta, de cintura baixa, més curta i menys estricta”, explica González. Els vestits de festa es recobreixen amb lluentons i serrells i les dones completen aquesta estètica amb plomes, joies d’estil art déco, collarets de perles, barrets cloché, maquillatges intensos i pentinats com el tall bob. Tota aquesta moda representava una vida més lliure, animada i divertida que convidava a assistir a tota mena d’esdeveniments socials sense tanta seriositat.

Dècada 1930

Amb aquesta dècada, tot el luxe i el glamur dels anys vint van quedar relegats per la Gran Depressió, que no només va generar una crisi econòmica, sinó que va imposar la sobrietat a la moda. Marcats per la precarietat i l'escassetat, en aquests anys hi ha una tornada al conservadorisme, que genera el naixement del feixisme i el nazisme, com explica Lamia Molato, professora i experta en moda, comunicació i tendències.

Amb les economies devastades, no hi havia diners per gastar en roba ostentosa i l’aflicció es va veure reflectida en una vestimenta “molt més austera i clàssica”, com detalla Molato. “La societat necessitava consol i maduresa després d’un col·lapse econòmic tan important i hi ha una tornada a una figura femenina més maternal”, afegeix. Les faldilles tornen a allargar-se i la silueta torna a canviar, buscant un maluc estret per recuperar aquest punt femení tradicional, i es deixa enrere aquella silueta més relaxada dels anys vint.

La professora també destaca la importància que va tenir la dissenyadora francesa Madeleine Vionnet, qui va introduir el tall al biaix (tallar la tela en diagonal): “Servia per donar-li una caiguda i una forma als teixits més femenina, i va sorgir la necessitat d’utilitzar-lo perquè era una època austera on no hi havia teixits opulents ni meravelles per marcar la silueta de la dona”.

Malgrat tot, com s’explica al llibre Moda. Historia y estilos (Dorling Kindersley, 2013), el cinema comença a agafar embranzida i Hollywood va ser una gran influència en la indústria de la moda, ja que permetia a la gent evadir-se de la guerra i la precarietat. Moltes actrius de Hollywood, com Marlene Dietrich, van convertir-se en icones de moda. Molato relata que el cinema va tenir un moment clau en l’estètica de les dones: “Estava relacionat amb aquesta transició de la frivolitat dels anys vint a un moment més segur i madur, i això es va reflectir molt al cinema de Hollywood de l’època”.

*Art - Goût - Beauté, Feuillets de l'élégance féminine, Novembre 1931, No. 135, 12e Année, p. 15. Col·lecció del Rijksmuseum (CC0 1.0, via Wikimedia Commons)*

*Art - Goût - Beauté, Feuillets de l'élégance féminine, Novembre 1931, No. 135, 12e Année, p. 15. Col·lecció del Rijksmuseum (CC0 1.0, via Wikimedia Commons)*

*Art - Goût - Beauté, Feuillets de l'élégance féminine, Novembre 1931, No. 135, 12e Année, p. 13. Col·lecció del Rijksmuseum (CC0 1.0, via Wikimedia Commons)*

*Art - Goût - Beauté, Feuillets de l'élégance féminine, Novembre 1931, No. 135, 12e Année, p. 13. Col·lecció del Rijksmuseum (CC0 1.0, via Wikimedia Commons)*

*Art - Goût - Beauté, Feuillets de l'élégance féminine, Juin 1932, No. 142, 12e Année, p. 16. Col·lecció del Rijksmuseum (CC0 1.0, via Wikimedia Commons)*

*Art - Goût - Beauté, Feuillets de l'élégance féminine, Juin 1932, No. 142, 12e Année, p. 16. Col·lecció del Rijksmuseum (CC0 1.0, via Wikimedia Commons)*

*Fotografia promocional de la pel·lícula The Women de 1939 (Metro-Goldwyn-Mayer)*

*Fotografia promocional de la pel·lícula The Women de 1939 (Metro-Goldwyn-Mayer)*

Dècada 1940

Els anys quaranta van estar marcats per la Segona Guerra Mundial (1939-1945), el que va portar conseqüències devastadores i una època d’escassetat i penúries. La roba havia de ser pràctica i funcional per adaptar-se a aquesta nova situació i, de la mateixa manera que havia passat amb la Primera Guerra Mundial, les dones van substituir als homes en moltes de les feines perquè aquests estaven al front.

Per Lamia Molato, professora a l’IED Barcelona, el fet que la dona assumeixi un nou rol provoca que “s’introdueixi la roba utilitària i hi hagi una necessitat de donar-li un punt glamurós a aquesta roba”. La roba utilitària és l’estil de vestimenta que prioritza la comoditat i la funcionalitat i està basada en la indumentària militar i la roba de treball industrial. A causa d’aquesta estètica, la roba acostumava a ser de tonalitats fosques, predominant colors com el verd, el marró, el blau i el gris. El luxe no tenia cabuda perquè les teles anaven destinades a la indústria militar i això també va afectar directament la indústria: “Les teles es necessiten per fer materials per la guerra, el que provoca que totes les teles voluminoses i luxoses quedin descartades no només per austeritat i perquè no n’hi ha diners, sinó per practicitat”.

La coolhunter i periodista de moda Clara de Nadal explica que hi ha una relació directa entre l’evolució de la moda femenina i l’evolució social de la dona: “Quan canvia el paper de la dona en societat, canvia la silueta, canvia la funcionalitat de la roba i canvia inclús la forma de representar-se visualment”. Als anys quaranta, dècada en que es van experimentar moments d’escassetat i crisi, apareix una necessitat de consum “més racional, més discreta i més funcional”. “Les tendències apareixen moltes vegades com a respostes emocionals col·lectives al que estem vivint com a societat”, afegeix la periodista.

Com es narra al llibre Moda. Historia y estilos (Dorling Kindersley, 2013), el 1941 el govern britànic va establir unes normes d’austeritat que limitaven la quantitat de materials i elements per a la confecció de roba. La Cambra de Comerç britànica, per estalviar materials, va distribuir fulletons amb el lema “make, do and mend” (fer, reparar i reaprofitar) perquè les mestresses de casa reaprofitessin les teles que ja tenien per fer roba. Aquests períodes de crisi marquen la forma en què la societat busca optimitzar costos, i les guerres, com la Segona Guerra Mundial, influeixen en la vestimenta perquè són “moments de tensió que marquen una ruptura en l'estructura”, comenta la directora de La Calle Viste a la Moda, Florencia González.

Però la segona meitat de la dècada va portar un altre canvi. En aquest moment, el dissenyador Christian Dior va crear una de les col·leccions més importants de la història de la moda: el New Look. La silueta del New Look, com comenta Molato, buscava ressaltar les formes femenines i dotar un punt de feminitat i de luxe a la dona.

Model a París, Bestanddeelnr. 254-2084. Fotografia procedent del Nationaal Archief dels Països Baixos (CC0 1.0, via Wikimedia Commons)

Croquis Elégants, ca. 1948, No. 399 en No. 400: Tailleur impeccabl (CC0 1.0, via Wikimedia Commons)

Desfilada de moda al Pabelló Minerva d'Ámsterdam en 1946. Fotografia del Nationaal Archief dels Països Baixos (CC0 1.0, via Wikimedia Commons)

Portada d'un folletó amb el lema “make, do and mend”, dissenyat per Jill Greenwood (CC0 1.0, via Wikimedia Commons)

Dècada 1950

New Look de Christian Dior. Fotografia de Paco Campos (EFE)

Desfilada de moda de Pierre Balmain al Victoria Hotel d'Ámsterdam el 8 d'abril de 1951. Fotografia procedent del Nationaal Archief dels Països Baixos (CC0 1.0, via Wikimedia Commons)

Desfilada de moda de Pierre Balmain al Victoria Hotel d'Ámsterdam el 8 d'abril de 1951. Fotografia procedent del Nationaal Archief dels Països Baixos (CC0 1.0, via Wikimedia Commons)

Cartell de la pel·lícula Rebel Without a Cause (1955), protagonitzada per James Dean

Estètica greaser, c. 1960 (CC0 1.0, via Wikimedia Commons)

L’arribada dels anys cinquanta va acompanyada de la voluntat de deixar enrere els horrors de la guerra per trobar una nova normalitat. Es viu un període de creixement econòmic i d’estabilitat, i comença a tenir pes la cultura consumista. Les dones tornen a la llar i la roba ha de reflectir aquesta feminitat domèstica i elegant.

La moda femenina torna a ressaltar una figura amb cintura de vespa i faldilles àmplies, i es recupera la imatge de la tradicional mestressa de casa. És en aquesta època on el New Look de Christian Dior rep un èxit aclaparador. El 1947, el dissenyador francès va llançar la col·lecció Corolle, coneguda com New Look, que va revolucionar la moda de l’època tornant a l’artificialitat i l’ostentació. “Estem en la postguerra i tornen els diners i les ganes de celebració, llavors Dior decideix que s’ha de recuperar la dona que no és austera i és femenina, aleshores es torna a marcar la cintura i tornem a utilitzar molts teixits”, detalla Lamia Molato, professora a l’IED.

La col·lecció New Look cercava la feminitat i l’elegància amb la voluntat de deixar enrere la roba pragmàtica de la dècada anterior. “Dior anomenava a aquesta nova estètica la “dona-flor”, que tenia la silueta de rellotge de sorra i es caracteritzava per vestits i faldilles amb molt de vol i portaven enagos, així com cotilleria interna per exagerar les formes”, afegeix Molato.

En aquesta dècada, la moda va començar a ser més accessible per a tots els públics i l’adolescència es va convertir en un mercat d’expansió. Al llibre Moda. Historia y estilos (Dorling Kindersley, 2013) se subratlla com aquest concepte de l’adolescència sorgeix gràcies a figures com James Dean i Elvis Presley, que representen una generació de joves que reclama el seu paper a la societat. També és l’època on neixen grups socials i subcultures que reivindiquen un trencament de les normes socials. En aquest sentit, la roba va ser fonamental per a la consolidació de les tribus urbanes. “En la roba van trobar la manera de sentir-se part d’alguna cosa, de pertànyer a un grup amb els mateixos valors i era una forma de reconèixer-se en altres persones”, relata Florencia González, periodista de moda.

Als Estats Units es vivia una època de prosperitat econòmica i de somni americà, però les tensions socials i les desigualtats van provocar que molts joves volguessin diferenciar-se d’allò que estava establert. És en aquests moments quan sorgeix la subcultura greaser, on la majoria de joves pertanyien a la classe treballadora i a través d’aquest moviment podien mostrar el seu inconformisme. “Aquests joves ja no es conformen amb aquesta herència que porta dècades dins l’educació clàssica, classista i conservadora”, diu Molato.

Els greasers vestien amb caçadores de cuir, samarretes ajustades i botes, i van introduir una peça clau en la vestimenta: els pantalons texans. Aquesta indumentària es va popularitzar i va deixar de portar-se només en entorns obrers. “Això estava també relacionat amb el tema de la rebel·lia i la identitat pròpia, i el denim va fer aquest paper”, afegeix l’experta en moda.

Dècada 1960

Arriben els anys seixanta, i amb ells l’agitació política i social. “La guerra del Vietnam, la lluita pels drets civils, el feminisme… La joventut es vol desconnectar del patró educatiu i social de les generacions anteriors”, constata Lamia Molato, professora de Fashion Marketing and Communication a l’IED Barcelona. La moda, per tant, es converteix no només en una forma de vestir, sinó també en una eina d’expressió i rebel·lia que fa front a tot allò que està establert.

En un moment en què la joventut té desitjos de fer grans canvis en la societat, sorgeixen moviments antisistema que volen lluitar contra les normes establertes. Un és el moviment hippie, que neix a Califòrnia. “Els hippies venen a rebatre tots els esquemes socials. Són més conscients a nivell d’ecologia, de consum en contra del capitalisme i volen connectar d’una forma més profunda, espiritual i lliure”, explica Molato.

Estil hippie

La moda hippie era d’estil natural, bohèmia, informal i acolorida. Aquest estil es caracteritzava per peces com pantalons campana, armilles amb serrells, roba amb brodats, estampats florals i psicodèlics o faldilles llargues.

Molato explica que aquest col·lectiu va provocar un canvi en la manera en què consumien la roba: “No era només utilitzar roba de segona mà, sinó que era un moviment reivindicatiu que contrastava amb el que estava imposat”.

Els hippies promulgaven un missatge de pau, amor i llibertat sexual, fet que es transmetia a través de la roba. “Mitjançant peces amples, teixits suaus o peces retocades expressaven aquesta voluntat de canviar el món cap a millor, posicionant-se en contra de la guerra”, explica la periodista de moda Florencia González.

Moda mod

Paral·lelament a la moda hippie va sorgir, al Regne Unit, l’estil mod. “Estava alineat amb una societat més de consum i capitalista i s’inspirava en la sastreria italiana”, explica Molato. “Portaven vestits de tall A, estampats geomètrics i una estètica de psicodèlia, i és en aquests moments quan apareix la minifaldilla, el símbol màxim de l’alliberació de la dona”, afegeix l'experta en moda.

La dissenyadora britànica Mary Quant va popularitzar les minifaldilles en 1964, una peça que va ser tota una revolució per a la moda de l’època. González explica que aquest fet va suposar un pas més en l’emancipació de les dones i una via de resistència: “Era una forma d’expressió de lluita feminista on les dones poden escollir sobre el seu propi cos o lluitar per un món amb igualtat d’oportunitats”.

Furor espacial

A més, molts estampats i tendències dels seixanta estaven inspirats en l’art pop i l’art modern, però també en la carrera espacial, que va generar molt interès en el públic per l’espai i la modernitat.

Tot plegat es va traduir a la moda de l’època amb teixits metal·litzats, botes go-go, talls geomètrics, predominança del blanc i el platejat o l’ús del PVC a abrics o pantalons. Molato explica que aquest fet estava lligat a la part més revolucionària i capitalista de la moda mod.

Dècada 1970

En aquesta dècada prenen importància les subcultures i comença a haver-hi una diversificació d’estils que propicien diferents tendències a l’hora de vestir. Si hi ha un episodi fonamental que expliqui els anys setanta, també en l’àmbit de la moda, aquest és la crisi del petroli de 1973. “Va impactar a la indústria de la moda i va causar molt d’atur, fet que va donar peu al naixement de moviments com el punk”, diu Lamia Molato, professora de Fashion Marketing and Communication a l’IED Barcelona.

La moda punk va sorgir a mitjans de la dècada als barris obrers de Londres com una contracultura que volia trencar amb les normes convencionals: “Era el revers fosc i violent de la música disco i glam. El punk rebutjava aquest tipus d’escapisme i no creia en el futur, així que utilitzaven la roba com un insult visual, i és aquí quan apareix Vivienne Westwood”. Aquesta dissenyadora va obrir una botiga de roba a Londres que va ser l’epicentre d’aquest corrent. La roba punk es caracteritzava per voler incomodar, provocar i trencar les normes. Roba esquinçada, jaquetes de cuir negres amb decoracions com pins o imperdibles, botes militars, mitges de reixeta, samarretes amb missatges polítics, texans trencats i faldilles de tartà es decoraven amb cremalleres, cadenes, tatxes o pegats, conformant un vestuari provocatiu i transgressor que agafava inspiració del bondage i la subcultura sexual del BDSM. “Destrossaven deliberadament la roba per crear coses noves en un moment on ningú entenia el que feien i era totalment destructor dins aquest moviment capitalista”, explica Molato.

En contraposició a l’estil punk es troba el glam rock. Aquesta estètica exuberant i artificial té com a punt de partida la moda d’estrelles de rock com David Bowie, caracteritzada per l’extravagància, la purpurina, el maquillatge recarregat, les sabates de plataforma alta, els teixits brillants i metal·litzats i un vestuari amb tocs futuristes. “És el que es coneix com l’estètica de l'ambigüitat, perquè era fluid i trencava amb els rols de gènere tradicionals”, explica l’experta en moda.

Semblant al glam rock hi ha l’estètica disco. La moda de les discoteques va arribar de la mà d’un nou estil de música que sonava a tots els clubs nocturns: la música disco. La moda disco estava caracteritzada per roba glamurosa amb satinats i lluentons com a protagonistes. Molato destaca que era un corrent optimista i utòpic on es recuperava l’oci nocturn que havia quedat enrere, als anys vint: “És un moment d’alegria, de celebració i d'hedonisme nocturn que es pot observar a discoteques com Studio 54 de Nova York. Per tant, es necessita roba dissenyada per ballar i per brillar”. Amb una estètica desinhibida i brillant, la cultura disco comptava amb peces com els pantalons de campana, les camises de mànigues amples, les plataformes, les teles metal·litzades, l’espàndex, els lluentons o el brilli-brilli.

Finalment, el moviment hippie, sorgit en la dècada anterior, segueix en voga per les convulsions polítiques i socials que originen conflictes com la Guerra del Vietnam, però Molato explica que ja no són tan rellevants: “Hi ha un enfonsament de l’optimisme utòpic dels hippies”.

*Grup de participants amb estètica punk al "Doe Wat Festival" de Deventer (Països Baixos), 1984. Fotografia de Marcel Antonisse (Anefo). Nationaal Archief (CC0 1.0, via Wikimedia Commons)*

*Grup de participants amb estètica punk al "Doe Wat Festival" de Deventer (Països Baixos), 1984. Fotografia de Marcel Antonisse (Anefo). Nationaal Archief (CC0 1.0, via Wikimedia Commons)*

*Estètica punk del grup Aivoproteesi, 1984 (CC BY-SA 4.0, via Wikimedia Commons)*

*Estètica punk del grup Aivoproteesi, 1984 (CC BY-SA 4.0, via Wikimedia Commons)*

*David Bowie durant una actuació a Newcastle upon Tyne, 1972. Fotografia de Rik Walton (CC BY-SA 2.0, via Wikimedia Commons)*

*David Bowie durant una actuació a Newcastle upon Tyne, 1972. Fotografia de Rik Walton (CC BY-SA 2.0, via Wikimedia Commons)*

*Fotograma de la pel·lícula Saturday Night Fever de 1977 (Paramount Pictures)*

*Fotograma de la pel·lícula Saturday Night Fever de 1977 (Paramount Pictures)*

Dècada 1980

Amb els vuitanta arriba una etapa de creixement econòmic i de capitalisme salvatge, d’auge de la cultura empresarial i d’empoderament femení, uns anys de progrés i d’ambició que es veurien reflectits en la roba del moment. Va ser la dècada de l’excés, dels colors cridaners, del volum i del furor pel fitness.

El creixement econòmic dels vuitanta va arribar de la mà d'un model econòmic que s'intensificava: el neoliberalisme. Aquesta teoria econòmica capitalista es basa en el lliure mercat, la mínima intervenció de l’Estat i el foment del sector privat. Aquest sistema, que tenia com a màxims representants el llavors president dels Estats Units Ronald Reagan (1981-1989), i la primera ministra del Regne Unit Margaret Thatcher (1979-1990), promovia la individualitat i l’ambició per aconseguir estatus social i èxit laboral. Juntament amb una entrada de les dones al món laboral en àmbits que havien estat dominats per homes, la moda havia de reflectir aquesta situació.

En aquests moments, la moda és sinònim de poder, d’excés, d’ostentació i de prestigi. Per aquest motiu, el luxe i els objectes de disseny tornen a agafar protagonisme i les marques d’alta costura representen aquesta exclusivitat de la qual tothom volia formar part. “La situació de creixement econòmic, de neoliberalisme, d’èxit financer i d’individualisme propicia que sorgeixi la tribu urbana dels yuppies (young urban professional), que era el terme que s’utilitzava per anomenar als adults joves de classe mitjana-alta que es dedicaven a àmbits com el dret, les finances o la publicitat i que tenien una ambició laboral desmesurada, un alt poder adquisitiu i un estil de vida consumista”, detalla Molato.

La roba que portaven, per tant, havia de transmetre aquests valors, que es van resumir en la moda anomenada power-dressing (vestimenta que busca projectar confiança, autoritat i seguretat en un entorn professional d’oficina). “No és casual que en una societat capitalista es ponderi la imatge personal i la moda com a quelcom exclusiu, i amb el power-dressing les dones comencen a buscar roba que elevi el seu nivell social a través de peces que denotin autoritat”, exposa la periodista de moda Florencia González. Roba a mida, jaquetes amb muscleres prominents, faldilles de tub o sabates de disseny eren algunes de les característiques d’aquest corrent.

*Estètica power-dressing. Tagung der Vereinigung Initiative Pelzgestaltung VIP in Berlin, 1985 (CC0, domini públic, via Wikimedia Commons)*

*Estètica power-dressing. Tagung der Vereinigung Initiative Pelzgestaltung VIP in Berlin, 1985 (CC0, domini públic, via Wikimedia Commons)*

En contrast al power-dressing es troba l’estil athleisure (utilitzar roba esportiva per al dia a dia i fusionant-la amb peces casuals). La dieta saludable i el benestar físic personal agafen gran protagonisme i la febre per l’esport propicia que la roba esportiva es porti regularment. “Hi ha un furor per l’esport i un culte al cos amb l’auge dels vídeos de gimnàstica, com els de l'actriu Jane Fonda, i això es plasma en peces com leggings, malles de color neó, dessuadores oversize, escalfadors, xandalls o vambes esportives”, detalla Molato.

*Estètica athleisure. Fotograma de la pel·lícula Flashdance de 1983 (Paramount Pictures)*

*Estètica athleisure. Fotograma de la pel·lícula Flashdance de 1983 (Paramount Pictures)*

A més, l’experta en moda, comunicació i tendències explica que als vuitanta agafa una gran importància la cultura pop, així que celebritats com Madonna o Cindy Lauper eren referents a seguir a l’hora de vestir: “Quan parlem de subcultures i moviments relacionats amb la música, la gent se sent identificada amb el missatge i segueixen l’estètica”.

*Madonna al Blond Ambition World Tour (EFE)*

*Madonna al Blond Ambition World Tour (EFE)*

Dècada 1990

I amb l’arribada dels noranta apareix un trencament amb la dècada anterior. Amb el final de la Guerra Freda, la caiguda del Mur de Berlín i la dissolució de l’URSS, els Estats Units aconsegueixen convertir-se en la superpotència hegemònica i així mantenir no només un domini polític, sinó també cultural. A inicis de la dècada es consolida una economia neoliberal on el sector privat guanya importància, i la globalització s’instaura definitivament. Tot això ve acompanyat d’una recessió econòmica al món occidental a causa de factors com la guerra del Golf Pèrsic, que encareix els combustibles i impulsa la inflació; o la crisi d’estalvis i préstecs (Savings and Loan crisis) per la fallida de centenars d’institucions financeres. Els noranta van ser una època de globalització i d’individualisme, però també d’avenços tecnològics. “Va néixer l’internet d’ús públic, la World Wide Web, que va ser un fet molt important per al món sencer”, explica Lamia Molato, experta en moda i professora a l’IED Barcelona.

Amb aquestes circumstàncies, tot l’excés dels vuitanta va quedar relegat per una estètica més minimalista i sòbria, que es va veure reflectida en diferents estils que van coexistir durant aquests anys. El minimalisme dels anys noranta va venir de la mà de dissenyadors que deixaven de banda l’exuberància de la dècada anterior per crear col·leccions més neutres. “La moda seguia una estètica més neta, i no només es va veure a l’alta costura, sinó a la roba del dia a dia de la gent”, afegeix Molato. L’objectiu era una comoditat i una autenticitat que es traslladava en una estètica relaxada i senzilla.

El grunge

L’experta en moda assegura que un dels corrents més característics del moment va ser el grunge: “Aquesta moda va ser un dels últims grans moviments contraculturals i musicals del segle XX”. El grunge va popularitzar-se gràcies a bandes com Nirvana o Pearl Jam, que barrejaven el rock alternatiu, el punk i el heavy metal. “Aquest moviment estava marcat per la rebel·lia, però venia acompanyat d’un sentiment més positiu. Hi havia apatia, melancolia i desencant, però no era tan rabiós ni agressiu com el punk dels setanta”, explica Molato. L’estil grunge es caracteritzava per portar un aspecte descuidat, i les camises de franel·la, la roba folgada, els texans trencats i les botes militars eren algunes de les peces clau. “Era la veu d’una generació esgotada de l’individualisme i el consumisme que no trobava sentit a una societat basada en el capitalisme”, reflexiona la periodista de moda Florencia González.

El hip-hop

L’altre estil que destaca Molato dels anys noranta és la moda hip-hop. Aquesta estava caracteritzada per una estètica urbana que cercava la comoditat i la roba oversize i estava influenciada pel rap i el hip-hop i per sèries com The Fresh Prince of Bel-Air o Beverly Hills, 90210. “Visualment, omplien molt d’espai, per això algunes de les peces més destacades d’aquesta moda eren els baggy jeans (pantalons amples) i la roba molt ampla com dessuadores i samarretes oversize”, detalla l’experta en moda.

Supermodels

Els noranta també destaquen per la importància de les supermodels, que es converteixen en referents a seguir, són conegudes internacionalment i apareixen a totes les passarel·les de moda i revistes. Molato argumenta que aquest fet es va donar no només per l’auge de les revistes de moda com Vogue, sinó per la inclusió: “Va començar a integrar-se el tema de la diversitat pel segon moviment feminista. A nivell visual i mundial, aquestes dones representaven molt més que una simple model que abans no coneixien i eren més importants que les actrius de Hollywood”. D’aquesta manera, models com Linda Evangelista, Claudia Schiffer, Naomi Campbell o Cindy Crawford van començar a ser reconegudes internacionalment.

Com s' explica la moda a l'actualitat?

Actualment, la tecnologia i les xarxes socials han condicionat molt la forma de consumir la roba. La periodista especialitzada en lifestyle i moda al Grup RBA, Laia Jordà, explica que constantment el públic està rebent inputs de persones que diuen què està de moda i què no, i això condiciona l’opinió: “Si veus a una influencer que no t’agrada portar una jaqueta que t’agrada, després probablement no t’agradarà la jaqueta perquè li has vist a ella portar-la”.

En aquest panorama d’algoritmes i xarxes, els mitjans de comunicació ja no tenen el poder que tenien: “Abans la Vogue era la Bíblia de la moda i tothom la comprava per enterar-se de les tendències, però ara només la comprem els que ens agrada la moda i volem tenir-la en paper". "Els mitjans segueixen sent importants, però estan perdent pes perquè tothom es creu crític i que pot parlar d’un tema només perquè en sap una mica”, detalla la periodista. Florencia González, periodista de moda i creadora de contingut, afegeix que el món digital actual té un fort impacte que provoca un problema en la moda: “El canvi constant de tendències i la necessitat de voler encaixar genera un consum excessiu en la indústria de la moda”.

A dia d’avui, la professora i experta en comunicació i tendències Lamia Molato argumenta que hi ha una necessitat de pertànyer a alguna comunitat dins l’era digital per sentir-se identificat i cercar més estabilitat: “Ara mateix hi ha tants grups i subcultures que costa sentir-se identificat amb algun i això genera una pèrdua d’identitat i del sentit del perquè utilitzo la roba”. Per aquest motiu, les marques estan intentant que l’individu se senti part d’elles: “Per això creen les experiències que abans no es feien a museus, restaurants, concerts… per connectar més amb tu i perquè et sentis identificat, entenguis l’herència d’on ve i perquè puguis connectar amb la seva roba”.

En els últims anys, l’estètica minimalista o el conegut clean look (es prioritzen els bàsics, els colors neutres i una estètica natural i gens recarregada) s’han posat de moda i, segons Jordà, no és casualitat: “Tots els moviments socials van lligats a una estètica concreta, i en aquest cas hi ha una relació directa amb l’auge del conservadorisme i de l’extrema dreta. En una època on tot és car i menys accessible, el minimalisme és un discurs que pot copiar tothom perquè no necessites comprar molts complements ni roba extravagant”.

D’aquesta mateixa manera es pot entendre l’auge de la moda de segona mà o vintage, relacionat, com explica González, amb les crisis econòmiques: “És veritat que moltes persones ho fan per cuidar el medi ambient, però també és una realitat que moltes ho fan perquè no poden pagar roba nova i decideixen buscar opcions que s’ajustin a les seves butxaques”.

La periodista de moda i coolhunter Clara de Nadal parla de l’auge de la moda sostenible com no només una qüestió d’ètica, sinó també d’estètica, narrativa i cultural: “És conseqüència d’una consciència social més gran sobre l’impacte ambiental i humà de la indústria, però també com una resposta a la culpa de l’hiperconsum”.

Aquest hiperconsum ha provocat que la indústria de la moda sigui la segona més contaminant del món. Segons dades de l’ONU, aquesta indústria produeix cada any més de 100.000 milions de peces de vestir i s’estima que una persona compra un 60% més de roba que fa 15 anys, disparant el consum de roba un 400%. Aquesta fast fashion i les tendències ultraràpides que han guanyat tant terreny en els últims anys no només han repercutit en el medi ambient, sinó també en la relació que té la societat amb la moda: “Avui dia moltes persones consumeixen més estètica que moda. Ja no es compra només una peça; es compra pertinença, validació o una narrativa visual per projectar-se a les xarxes socials. Això ha generat una relació molt més ràpida, més prescindible i més superficial amb la roba”, detalla De Nadal.

Actualment també hi ha un auge de l’estètica y2k, que fa referència a la dels anys 2000, però també s’ha popularitzat el quiet luxury (luxe silenciós), una tendència que se centra en la roba de qualitat i de dissenys sobris sense logotips visibles ni extravagàncies. De Nadal explica que, tot i ser tendències oposades, ambdues responen a un mateix context de cerca de noves formes d’expressió. En el cas del quiet luxury, la tendència respon a un cansanci enfront l’excés: “En una societat saturada d’imatges i sobreexposició digital, el luxe silenciós funciona quasi com una reacció a l’excés visual dels últims anys, així que és una forma de comunicar però des de la discreció. Abans el luxe era més visible i evident i ara es transmet de forma més codificada”. Per la seva banda, l’estètica y2k busca rememorar temps passats: “Té molt a veure amb la nostàlgia, l’escapisme i la necessitat de diversió visual en un context social bastant incert”.

Malgrat el que pugui semblar, el fet que la moda recicli tendències passades no és tan simple com sembla. La coolhunter detalla que el que és rellevant és entendre perquè tornen just en aquest moment: “Recuperar, per exemple, els anys 2000, no significa repetir els anys 2000, sinó reinterpretar-los des de les emocions i necessitats actuals. Moltes vegades la nostàlgia apareix en contextos d’incertesa perquè busquem referències conegudes, escapisme o certa sensació de seguretat emocional”. A més, De Nadal assenyala com avui dia conviuen tendències completament oposades: “Minimalisme i maximalisme, hiperfeminitat i estètica utilitària, nostàlgia i futurisme. Això parla d’una societat molt fragmentada i d’identitats cada vegada més líquides”.

A partir d’aquí la pregunta és cap a on evolucionarà la relació entre moda i context social en el futur. Per De Nadal, la moda cada cop estarà més connectada amb valors, identitat, tecnologia i posicionament cultural: “Les marques ja no venen només productes; venen una visió del món, i les tendències seguiran sent eines fonamentals per entendre cap a on es mou la societat perquè, al final, les tendències no neixen del no-res: neixen de tensions culturals, desitjos col·lectius i canvis profunds que ja estan succeint”.

La moda comunica i reflexa com és una societat, i González explica que hi ha molts factors que determinen com i perquè és la roba: “La inserció laboral de les dones, les guerres, les crisis econòmiques, el sorgiment de tribus urbanes, la música o el cinema de cada època influeixen en les maneres de vestir perquè la vestimenta és llenguatge i a través d’ella comuniquem qui som i què és el que volem mostrar. Les variacions en les estructures de les peces i també dels teixits utilitzats canvien perquè canvia el context”.

Per aquest motiu, entendre la moda, les tendències i el consum és una “excel·lent” forma de comprendre el moment històric que es viu, malgrat que determinades persones no ho pensin. “Lamentablement, moltes vegades es considera la moda com a allò banal o superficial, però la realitat és que és molt més que roba de dissenyador: és identitat, expressió, memòria i comunitat”, conclou González.