La realitat de l’autonomia no sempre és estar sol
La manca d’informació i de pressupost dificulta l’accés a l’habitatge amb suport per a persones amb discapacitat
Tenir accés a un habitatge digne és un dret fonamental. Però, si a més hi afegeixes una situació de dependència o qualsevol necessitat de suport extern a l'habitatge, la situació es torna encara més complexa. I és que a Catalunya, gairebé el 10% de la població té un grau de discapacitat reconeguda.
Les persones poden accedir a una llar de diferents maneres, una d'elles és el lloguer. Però, a més de preus desorbitats, “sovint els propietaris prefereixen llogar els seus habitatges a persones sense discapacitat”, creant una doble barrera perquè aquest col·lectiu pugui accedir-hi, explica Montse Pacheco, directora de la cooperativa d'habitatge de la Fundació TEB. Tot i això, existeixen diversos models d’habitatge que busquen poder garantir els drets i autonomia d’aquest col·lectiu de diferents maneres, en funció del grau de dependència i les necessitats específiques de cada individu, com el Suport a l’autonomia a la pròpia llar o el programa Llar residència.
Aquests serveis també requereixen la tasca de tot un ventall de professionals especialitzats, encarregats acompanyar i donar suport a les persones a l’habitatge amb suport. En funció del tipus i de les necessitats dels residents, hi intervenen des d’educadors socials o facilitadors de suport, fins a treballadors socials i personal d’atenció directa.
Donar a conèixer els habitatges amb suport és un pas clau per lluitar per més recursos i "eliminar la connotació negativa que aquests habitatges són l'última opció", recalca Pacheco.
Però el procés per accedir a aquests recursos a vegades pot ser molt llarg i no sempre reeixit. Des de múltiples certificats i documentació, fins a tràmits burocràtics i valoracions personals del CAD (Centre d’Atenció a la Discapacitat) de referència on es decideix, segons les necessitats, el tipus de model de suport per fer la sol·licitud d'habitatge.
«Les llistes d'espera poden ser d'anys si no hi ha una urgència familiar.»
Montse Pacheco, Fundació TEB.
A la majoria d'entitats que gestionen aquests serveis les places són públiques, i per això cal esperar que l’administració et doni i concerti la plaça. Aquesta espera pot ser molt llarga, “pot trigar tres o cinc anys, tret que es tingui prioritat per tenir una situació d’urgència social”, explica Ariadna Velando, directora tècnica d’Habitatges de la Fundació Pere Mitjans. Durant el temps d’espera, no s’ofereix cap mena alternativa. I és que l’autonomia no significa viure sense suport, sinó tenir els suports adequats per decidir com i on viure. En aquest sentit, Pacheco recorda la importància “d’invertir més diners perquè les persones amb discapacitat tinguin la mateixa oportunitat d'independitzar-se que qualsevol altra persona".
Però el procés per accedir a aquests recursos a vegades pot ser molt llarg i no sempre reeixit. Des de múltiples certificats i documentació, fins a tràmits burocràtics i valoracions personals del CAD (Centre d’Atenció a la Discapacitat) de referència on es decideix, segons les necessitats, el tipus de model de suport per fer la sol·licitud d'habitatge.
«Les llistes d'espera poden ser d'anys si no hi ha una urgència familiar.»
Montse Pacheco, Fundació TEB.
A la majoria d'entitats que gestionen aquests serveis les places són públiques, i per això cal esperar que l’administració et doni i concerti la plaça. Aquesta espera pot ser molt llarga, “pot trigar tres o cinc anys, tret que es tingui prioritat per tenir una situació d’urgència social”, explica Ariadna Velando, directora tècnica d’Habitatges de la Fundació Pere Mitjans. Durant el temps d’espera, no s’ofereix cap mena alternativa. I és que l’autonomia no significa viure sense suport, sinó tenir els suports adequats per decidir com i on viure. En aquest sentit, Pacheco recorda la importància “d’invertir més diners perquè les persones amb discapacitat tinguin la mateixa oportunitat d'independitzar-se que qualsevol altra persona".
Com es financien aquests projectes?
Les entitats posen i gestionen els recursos, habitatges i personal, però les places són finançades per la Generalitat. Concretament, el Departament de Drets Socials i Inclusió explica en un correu electrònic al Diari de Barcelona que, actualment, finança 224 serveis de Llar residència a Catalunya al costat de 3.122 places via concert social (places en centres privats finançades amb fons públics) o gestió delegada (serveis de titularitat pública gestionats per entitats privades). Els habitatges de Llar residència són de caràcter temporal, els quals compten amb atenció professional les 24 hores en què conviuen diverses persones amb discapacitat que requereixen un suport més continuat. El suport és més intensiu que altres formes de vida autònoma, amb la presència constant d’educadors quan les persones residents hi són. Per accedir-hi, normalment cal estar vinculat a un servei d’atenció diürna, com un taller ocupacional o un centre de dia. Durant el matí la llar es tanca mentre els usuaris assisteixen a aquestes activitats, i es reobre a la tarda.
D'altra banda, finança 70 serveis i 1.439 places de Suport a l’autonomia a la pròpia llar. Al programa de Suport a l’autonomia a la pròpia llar les persones “reben serveis puntuals d’atenció i orientació durant la setmana”, explica el Departament de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat de Catalunya. El suport es dona en àmbits del dia a dia, com ara a l'administració de recursos o la vida social, sempre amb l'objectiu de mantenir la màxima independència possible de l'individu.
Per cada resident, les famílies fan un copagament segons els seus ingressos. Tot i que la resta es finança amb l'ajuda de fons públics, “l'entitat ha de cobrir molts costos addicionals que l'administració no cobreix”, confessa Montse Pacheco des de la Fundació TEB. Aquest problema també és compartit per altres entitats a Barcelona com la Fundació Pere Mitjans, qui demana que es reconegui el model de pisos petits a la comunitat. Velando, Directora Tècnica d’Habitatges d’aquesta fundació assenyala el problema: “L'administració contempla, i paga, una ràtio d'un professional la nit per cada 15 persones, i en els pisos de la fundació viuen sis persones”. Ambdues fundacions coincidien: “Necessitem més recursos econòmics o materials”, denuncia Pacheco.
Una aproximació a la realitat:
com és el dia a dia als Habitatges amb Suport?
La millor manera d’entendre com és el dia a dia als habitatges amb suport a la ciutat de Barcelona és endinsar-se a les vides de dos residents: la d’en Juan que viu a un habitatge de la Fundació TEB, i la d’en Jota, que viu a un de la fundació Pere Mitjans.
El dia a dia és frenètic. De bon matí, “em llevo, em dutxo, esmorzo i vaig a La Marina fins a les 17 h”, explica en Jota, a qui li hagués agradat anar a la universitat. Allà fan, entre molts altres productes, samarretes, bosses i estampacions “amb missatges reivindicatius”. A la tarda, tornant al centre “fem moltes coses, com la compra, el llit, l’habitació, els lavabos, cuinem, anem al bar. Fem plans de tota mena”. La Fundació Pere Mitjans té el focus posat en la cooperació, on ells mateixos, entre d’altres, porten els plats a taula, fan els àpats junts, i fan diverses assemblees on “parlem dels temes que ens interessen, del que necessitem, el que volem fer…” manifesta. “Fem un viatge a l’estiu, alguns ho fan en grup, jo vaig sol, necessito una mica d’aire, vaig amb una treballadora que em dona suport”, relata. En Jota reivindica que caldria que els treballadors de suport que estan amb ells “tinguessin millors condicions laborals”. “Els nostres drets estan relacionats amb els seus drets laborals”, reivindica.
La jornada d'en Juan comença similar. “Me’n vaig al bar, em prenc un tallat i torno cap aquí cagant llets”, referint-se a la seu de la TEB de Sant Andreu, on es troben la majoria dels serveis ocupacionals de la fundació. “M’agrada la marqueteria. Estic fent un quadre més gran que aquesta taula, amb el logotip del TEB i el fons de mosaic de Gaudí”, explica amb entusiasme, i la Montse fa broma dient que el posaran a l’entrada de l’edifici perquè tothom el vegi. Pel que fa a l’organització de tasques de la llar, “sempre hi ha un quadrant de les tasques a la paret”, explica en Juan, on hi ha les tasques organitzades que ha de fer cadascú cada dia, “és el normal, si vius amb gent, és el que toca”. Quan és preguntat pels seus educadors, la resposta és clara: “No tinc absolutament cap queixa. Tot el contrari. Són bona gent, tots. Del primer a l'últim”.
El poder del disseny: el cas del Projecte Xinxeta
El món del disseny també té una funció social cabdal en la millora dels habitatges amb suport, és per això que a inicis d’aquest curs escolar, l’Escola de Disseny i Enginyeria de Barcelona (ELISAVA), presentava a tots els estudiants de tercer de Disseny i Innovació, un projecte per reformar una llar per a infants amb discapacitat, el Projecte Xinxeta, de la Fundació Aspassim. Aquesta entitat disposa de deu pisos en diferents barris de Barcelona, on conviuen persones amb discapacitat intel·lectual. En aquesta llar en concret, “La Xinxeta”, situada al barri del Poblenou, hi viuen nou nenes i nens d’entre nou mesos i 13 anys. Una etapa clau en el creixement i el desenvolupament, un moment de “grans canvis, uns aprenen a caminar i d’altres ja juguen i es relacionen”, explicava Núria Tió, estudiant de disseny especialitzat en producte, que juntament amb dos altres estudiants de l’especialitat d’espais, han participat en la remodelació d’aquest edifici. El projecte pretenia actualitzar l’edifici a les necessitats actuals dels infants que hi viuen d’una forma integral.
Juntament amb professors, col·laboradors del projecte i educadors de l’habitatge, van analitzar quines eren les prioritats a l’hora de redissenyar La Xinxeta. L’objectiu principal va ser “jugar amb la part visual i crear un codi d’associació de clors amb cada nen” per garantir que cadascú tingués el seu espai, i “evitar així les desigualtats”, explicava Tió. Això justament és el que s’ha intentat fer, un disseny integrat on malgrat les diferències d’edat, físiques i de mobilitat, tots els infants “s’hi sentissin com a casa”. Recala la importància del disseny en “fer de pont entre els educadors i els nens”, creant espais diàfans i adaptats per aprofitar al màxim totes les zones de l’habitatge, “oferint les màximes facilitats als suports i el màxim benestar pels infants”, relatava Tió. Ha emfatitzat en què “el que es volia aconseguir era crear un model reproduïble a altres habitatges”, fent servir materials molt genèrics, neutres, i que puguin créixer juntament amb els infants, com uns “llits que s’allarguen segons les necessitats i edat que tinguin els infants”, i s’adaptin al dia a dia.
Per a la dissenyadora Núria Tió, projectes com ‘La Xinxeta’ “no són només una reforma, sinó una manera d’entendre com hauria de ser l’habitatge amb suport, un model a aplicar en altres habitatges”. L’habitatge amb suport continua sent poc conegut i invisibilitzat. Més recursos, més opcions i més sensibilització social són essencials per garantir que ningú hagi de renunciar al seu projecte de vida per falta d’oportunitats.
Built with Shorthand