Sergi Belbel (Terrassa, 1963) és un dels autors i directors més influents en català a nivell nacional i internacional. El seu nom apareix a més de 40 obres, amb títols tan importants com El mètode Grönholm o Després de la Pluja. Aquest any celebra el 40è aniversari als escenaris, els quals no té pensat abandonar fins que passin 40 anys més.

He escoltat que no tens previst jubilar-te.

Ja m’hi apropo, però em costa molt pensar en això mentre em funciona el cervell. Tinc dues feines: la de director escènic i la d'autor dramàtic, i aquesta no té jubilació. Difícilment podré deixar d'escriure.

Ara que has descobert el món de la novel·la amb Morir-ne Disset i Acta de fe, on et sents més còmode, al llibre o als escenaris? 

A l'escenari. La novel·la va sorgir durant la pandèmia. No podíem fer teatre i em vaig trobar tan desesperat que vaig acabar escrivint una novel·la. De fet, en tinc una tercera a mig escriure, però no l'acabo perquè faig tant teatre que em canso. 

Te’n penedeixes d’alguna cosa que has publicat?

Sí, una obra en particular que ara no es pot fer, Carícies (1991). Fa poc l'anaven a fer a no sé quin país i l'han hagut de tirar enrere: no els donaven la subvenció per la cruesa del text.

De què tractava?

Vaig agafar l’estructura de La Ronda, d'Arthur Schnitzler: ell fa una escena entre un home i una dona, després aquest home veu una dona, ella veu un altre home i, al final, el primer i l'últim es connecten. Els personatges de l’original fan l'amor, però a la meva obra es passen el mal rotllo. És una història de violències, però va ser l'obra que em va canviar una mica la vida perquè me la van demanar a l'estranger. Aquí em van fotre moltes garrotades. 

L’obra Mòbil es va publicar l’any 2006, quan encara no hi havia tanta exposició a Internet com ara. En faries una segona part?

La segona part de Mòbil seria la meva penúltima obra, Ella i Màquina, que va acabar la setmana passada. Tot i que no és tan tecnològica com Mòbil, explica la relació d’una dona amb la intel·ligència artificial, que se li ofereix per arreglar-li la vida.

Has agafat molta inspiració de diferents autors catalans, com d’Àngel Guimerà. Hi ha més autors catalans que t'agradaria explorar? 

N'hi ha un que no és que l'hagi explorat, és que era el meu mestre, en Josep Maria Benet i Jornet. Em va venir i em va dir: “Si ets un autor català has de llegir això”. La meva manera d’aprendre els autors és dirigir-los. La majoria dels que ara m'interessen estan vius i son col·legues meus, com Jordi Galceran, Cristina Clemente o Roc Esquius.

Què va ser, per tu, que una font d’inspiració com és la Comedie Françoise, adaptés una obra teva (Després de la Pluja, 2017)?

Quan em van trucar no donava crèdit. Estava venint d'un AVE i em vaig posar com a tremolar. Vaig passar 5 estius de la meva adolescència a París i no parava d'anar a teatre. Jo tornava a Catalunya amb unes depressions… Allà veia unes obres fetes d'una manera que, després venies aquí, i clar… 

Què creus que li falta al teatre d'aquí comparat amb la Comedie Françoise? 

Ara res. A vegades, coses de la Comedie són pitjors que aquí. El fenomen del teatre català ha fet una pujada tan bèstia que s'estudia a les universitats estrangeres.

Benet i Jornet va dir al pròleg de Forasters (2004) que gràcies a tu se sap que existeix el teatre català a Europa. Com et prens que un referent digués això de tu? Penses que té part de raó?

Si no hagués estat jo, hauria estat algú altre. Sempre hi ha una xarxa d'autors, no n’és un. Has citat Forasters, que és una obra que no existiria si no hagués existit l’actriu Anna Lizaran, perquè jo vaig escriure l'obra per ella. Som autors perquè també els actors, els directors, els tècnics, ens fan ser bons. Recordo una anècdota amb en Benet i Jornet a Holanda. Em va dir: “Segur que aquí també t'han fet alguna obra”. I estàvem caminant pel carrer i vam veure un cartell amb el meu nom. “Hòstia, quina ràbia!”.  

Un altre tema recurrent a les teves obres és el pas del temps. Com el vius?

Bastant bé, no em queixo, però veig que la gent no s'ho pren tan bé. Potser no és tant el temps, sinó que no ens agradem a nosaltres mateixos. A mi no m’inquieta el pas del temps, sinó el concepte del temps. El meu últim espectacle, que es diu El forat blanc i s’estrena el 2 de desembre a la Sala Beckett, va de les paradoxes del temps i la mort.

Fa uns anys, van sortir diverses acusacions d'alumnes a professors per temes d'assetjament sexual a l’Institut del Teatre, on vas treballar. És una cosa freqüent al món del teatre?

Ja no, per sort. Als anys 80 no era estrany que un director es fiqués al llit amb una actriu  No estava mal vist. Era impensable que algú fes acusacions així. Jo ho havia viscut també a la universitat. De cop tenies aquella amiga que venia plorant pel professor: “M'ha ficat mà”. No tenia lloc per anar a protestar o denunciar. Respecte a l'Institut del Teatre, jo no vaig emetre l'opinió aleshores perquè ja estava fora. 

Emma Vilarasau ha parlat molt del tema de la invisibilitat de les dones d'edat mitjana a la cultura. Quin paper tenen aquestes dones a les teves obres?

Per mi l'actriu madura és una font constant d'inspiració. Vaig escriure l’obra Lali Symon (2023) perquè l'Emma volia tractar aquest tema. Sembla que a partir d'un punt la dona té la menopausa i ja no serveix. 

Has trobat diferències en el teu públic des que existeix el bo cultural? Aquí a Catalunya tenim Cultura Jove.

Tinc un fill que l'usa molt (Cultura Jove) i que està a punt d'acabar-se-li perquè ja se li passarà l'edat. Quina pena que no ho prorroguin fins a més de trenta, perquè els sous de la gent jove són més precaris cada cop. Quan jo tenia l’edat del meu fill em vaig poder independitzar sol a Barcelona. 

Llavors, algun cop has viscut la crisi actual de l’habitatge?

Tinc un fill de 33 anys vivint amb mi perquè no vol pagar un lloguer i dedicar-li el 90% del seu sou, pel que m’hi veig repercutit. A més, els del món de la cultura tenim una pressió fiscal tan salvatge… A altres països no és així. Els artistes, en especial, estem putejats del dret i del revés. Puc tenir una pujada molt forta si faig una sèrie de tele aquell any, però la meitat va a Hisenda. 

Amb les pròximes eleccions del 29 de novembre, quin futur li espera al teatre en català?

Lamentablement tenim una dreta emergent que és anticultura, antihumana, anticatalana i antillibertat, i això és molt trist. Estan sortint uns grupuscles, que no haurien de participar del tauler democràtic, reivindicant ser fratricida, ser assassí, massacrar el diferent i massacrar la cultura. 

Parlaves de la pressió fiscal als artistes, què creus que passarà si acaba sortint la dreta?

Crec que baixaria tant el sistema de subvenció a la cultura que només de pensar-ho em poso nerviós. Ells són dels que diuen que els artistes “mamem de subvenció pública”, concepte que defensa que la cultura no ha d’estar recolzada pel bé comú.  Per tant, el que m'estan dient és que volen incultura. 

S’ha comparat molt el teatre de Barcelona amb el de Madrid. Què creus que tenen allà que no tenim aquí? 

Falten diners. Tota la resta ho tenim: qualitat actual, autoral, en la direcció, en els equips artístics… Tenim dos grans teatres públics que funcionen molt bé, però a Madrid en tenen molts més. Ara bé, la realitat catalana és diferent a la de bona part d'Espanya. Sevilla o València pateixen perquè molta gent ha marxat a Madrid. Per això hi ha tants diners, tanta indústria musical. Aquí tenim Barcelona, sí, però me'n vaig a Girona i el teatre de la Temporada Alta és espectacular.

Daniel Anglès (Barcelona, 12 de desembre de 1975) és un artista, director musical i cantant català vinculat al teatre musical des dels 18 anys. És director artístic del Teatre Condal i Onyric, un projecte del Grup Focus. A part, també ho és del programa de TV3, Eufòria, i ha dirigit la versió en català de musicals recents i destacats com Golfus de Roma o Germans de Sang.

De què es parla poc quan es parla de teatre?

Un dels riscos que hi ha és que els que formem part del sector a vegades som una mica endogàmics. El gran tema és que el teatre passi a formar part de la vida de manera més o menys estable, de com més gent millor. Això no vol dir que tothom vagi al teatre un cop a la setmana, però sí que m'agradaria que creixés el nombre de gent que va al teatre un o dos cops a l'any. Barcelona fa molts anys que bat rècords d'espectadors, però en realitat vol dir d'entrades venudes. És molt important guanyar aquesta gent que no hi va mai. 

La temporada passada va marcar un record històric pel que fa a públic: 4 milions d’espectadors. 

Hi ha més oferta, gent que hi va més vegades, que s'hi està incorporant… El teatre comercial de qualitat i el musical són importantíssims perquè acostumen a ser porta d'accés a nous espectadors. Després de veure obres com Mar i Cel o Germans de Sang, de cop fan "uau"! 

Fa por la IA als escenaris? 

El teatre cada vegada és més únic i excepcional. La IA pot entrar en el món del cinema, en l'audiovisual, però en una sala de teatre sempre tindràs actors que són persones davant d'espectadors de carn i ossos. Hi ha alguna cosa d'aquesta veritat, d'aquesta comunicació, que cada vegada té més valor. És un acte pel públic, col·lectiu, com el cinema també ho és… Cada cop que vas al teatre hi ha una cosa d'experiència col·lectiva, d'anar tothom a gaudir d'allò. 

Abans diferenciaves un teatre comercial i un de més madur. Germans de Sang quin seria?

M'agraden els espectacles que dilueixen aquesta frontera; no són compartiments estancs, sinó etiquetes per orientar-nos. Som una empresa privada i intentem que tot sigui sostenible econòmicament i, per tant, ha de tenir un component comercial. Però Germans de Sang té aquest tipus de profunditat. És un musical compromès, que explica una història de veritat, que parla de classe social i de nivell econòmic. Li podries treure les cançons i quedaria una funció teatral amb molt de pes. Hi hem afegit poesia, abstracció i dansa contemporània per apropar un llenguatge exigent al gran públic i emocionar tant a espectadors novells com a madurs. 

Fa poc va tancar el Regina, però ara el Mago Pop i l’Aitana també han comprat el Teatre Aquitània… També aquí a Focus obrireu Gènesis. Hi ha més teatres?

Sí, es va recuperar la Montaner, el Teatre Balmes acaba d'obrir, el Capitol apareixerà en qualsevol moment, es parla d'una reforma del Principal… És a dir, que hi ha aquesta sensació que el sector està en un molt bon moment. Això no vol dir que no pugui haver-hi més recursos. Estem lluitant des de molts sectors de la cultura per aconseguir el 2% del pressupost de la Generalitat. Ens estem apropant, però encara no s’ha aconseguit. Hi ha coses a demanar, però no és un moment perquè ens queixem. Estem en un molt bon moment. Hi ha el que és més important: bona comunicació entre la gent que fa teatre i la gent que va a veure teatre. El que fem interessa. De vegades pot haver-hi un moment en què això es desencaixi. Portem molts anys amb una molt bona sintonia en general, a cada sector, per aconseguir el que s'està aconseguint.

Creus que s’hauria de fer una aposta més ferma per la cultura, i més concretament pels teatres? 

Hauríem d'arribar al 2% del pressupost, un clam compartit per tot el sector cultural. Un cop assolit, ja discutirem la distribució entre cinema, teatre, museus o biblioteques. Una cosa que s'ha fet molt bé a Catalunya és l'equilibri entre el sector públic i el privat, aconseguint que els diners públics serveixi per generar estructura i noves productores. 

Si compares amb Madrid, allà hi ha una vintena de teatres públics que reben subvencions, aquí, en canvi, hi ha el Lliure, el TNC… com veus això?

Sí, a més a Madrid tenen un problema de desequilibri molt gran perquè el teatre públic ven les entrades a uns preus molt barats, rebenta el mercat, i per això l'equilibri entre el teatre públic i privat està molt descompensat. Aquí, en canvi, està molt millor, hi ha una millor convivència. 

A les sales petites i mitjanes creus que també hi ha bons números? 

Estem en una mitjana de 60% d'ocupació de tots els teatres. És evident que hi ha alguna sala que et diria que li ha anat malament l'any, o que han tingut espectacles que no han anat bé. Però en general, tot el sector està anant molt millor del que havia anat. 

Des de la gestió i com a director artístic del Condal, com viviu aquest dilema de la precarietat? És possible pagar sous dignes sense inflar el preu de l'entrada?

Els sous que es paguen són dignes perquè a Catalunya hi ha un conveni d'actors: totes les empreses serioses i companyies l'hem subscrit, i per tant, el que es paga està bé i és el que s'ha de pagar. El problema dels actors que no poden viure només d'actuar no és perquè el que cobren no està bé, sinó perquè cobren menys mesos dels que necessiten cobrar. No és perquè la feina no estigui ben pagada, sinó perquè no en tenen prou. És un problema de quantitat de feina. Evidentment, torno a l'inici: més espectadors vol dir més teatres, més produccions i, per tant, més feina. 

En la indústria cultural i teatral, què diries que és més difícil: entrar-hi o mantenir-se?

Crec que mantenir-se, per la continuïtat. És una professió inestable. 

Creus que cada cop les obres són més comercials i falta més teatre que faci pensar? 

M'encantaria que hi hagués més públic jove, tot i que és habitual perdre'ls durant l'etapa universitària i recuperar-los quan tenen 30 anys i feina estable. Encara que el nivell educatiu general hagi baixat de manera transversal, no crec que s'hagi traduït en el teatre, on veiem molts joves assistint a espectacles durs i compromesos. 

Creus que el temps que passem davant les pantalles pot condicionar el teatre i fer que les obres siguin més curtes? 

És evident que hi ha molta gent que té aquesta addicció. A nosaltres no ens fa modificar què fem o com ho fem. Canvien els llenguatges, però, de fet, crec que la gent jove hi troben un plaer. A vegades també té a veure amb què els ofereixes i aconseguir captar l’atenció des d’un altre lloc diferent a la pantalla. És veritat que ens estem acostumant a tenir satisfacció instantània amb les coses i a tenir missatges molt clars i directes. Ara que ens enfrontem a una campanya electoral ens adonem que la informació va a cop de titulars. No hi ha l’espai o el temps perquè es puguin explicar els programes. Per contrast, el teatre cada vegada més és un reducte on el món circula a una altra velocitat. No està tot perdut. Està a punt de guanyar l’extrema dreta i això és perillós, però en el nostre país el teatre pot treure múscul.

Acabes de mencionar l’extrema dreta. Creus que si arriba al poder alguns teatres hauran de tancar?

Em preocuparien molts drets socials aconseguits, la llengua i la immersió lingüística. Tanmateix, des que el teatre existeix no ha desaparegut mai. Pot haver-hi menys diner públic o intents d'influir en els continguts, però el circuit teatral català està molt vinculat a la nostra llengua i cultura.

Milers d’actors i actrius sustenten la indústria del teatre català. Les seves trajectòries i les condicions laborals queden amagades sota la superfície. A través de cinc veus del sector, Emma Vilarasau, Cesc Marginet, Cristina Terzi, Àlex Pujol i Eduard Serra, s’explora allò que no es veu des de l’escenari.

Emma Vilarasau és una de les grans actrius de la nostra escena. Amb més de quaranta anys de trajectòria, s'ha convertit en una figura de referència del teatre i una cara coneguda més enllà del públic habitual de les sales. Arribar a aquesta posició no depèn només del talent. El teixit teatral a Catalunya és petit i les grans sales sovint opten per caps de cartell que els permetin atreure més públic i augmentar els ingressos. Això dificulta l’entrada al circuit, especialment als inicis de la carrera. Vilarasau ho resumeix amb una proporció contundent: un 30% de talent i un 70% de sort. Per a ella, tenir la capacitat no sempre és suficient. “La importància del projecte sovint s’imposa al rol personal de l’actor”. Cal ser en el lloc i en el moment adequat i participar en projectes que arribin al gran públic.

La visibilitat també està condicionada al gènere i l’edat. L’actriu ha reivindicat al llarg de la seva trajectòria la presència de les dones grans a l’escenari: “Nosaltres no som excepcionals” afirma, reclamant més papers que representin una generació de dones que viuen amb força i que encara tenen moltes coses a dir: “Estem fartes d’anar a veure obres de gent de 40 que estan bé, però nosaltres també estem aquí”.

Sota la punta de l’iceberg, hi ha una part menys visible, la lluita per no enfonsar-se. Tot i dedicar-se professionalment al teatre, Cesc Marginet i Cristina Terzi conviuen amb la incertesa de no saber quant durarà aquest “privilegi”. “Saps que és efímer i que és molt del moment ara i aquí. Doncs gaudim d’aquest moment” explica Marginet.

La inestabilitat empeny molts actors a comprometre's amb el màxim nombre de projectes possibles per aprofitar totes les oportunitats que sorgeixen, sovint en detriment de la conciliació personal. Terzi ho descriu com un “Tetris”: “Tu et vas muntant el teu Tetris treballant tota l’estona perquè és molt desitjat”. Amb els anys, però, també s’aprèn a gaudir dels temps lliures i reconnectar amb altres facetes més enllà de la interpretació.

Terzi i Marginet creuen que la precarietat es manifesta en la infravaloració de la feina d’actor i la dificultat de posar-hi un preu. “La mateixa precarietat és el que d’alguna manera se’t diu al principi, “fes-ho i tiraràs endavant”” comenta l’actriu. Per això, reivindiquen la necessitat de reconèixer el valor de la professió: “Hem de valorar la feina que fem i també vol dir posar-li un preu, cobrar pel que fem”.

Quan s’apaguen els focus, comença una altra escena. Com milers d’actors, Àlex Pujol i Eduard Serra compaginen la interpretació amb altres feines. La vocació i l’estima per la professió fan que, tot i la situació complicada, continuïn apostant per pujar a l’escenari. “M’agrada el teatre, vull fer teatre i en la mesura del possible dedicar-m’hi, però no vull convertir-lo en un mal de cap” afirma Pujol.

La incertesa de no saber quan serà la pròxima obra obliga a trobar una altra font d’ingressos. Com explica Serra “puc estar un mes de feina agafant 7,8,10 feines a l’hora i hi ha setmanes que no en tinc cap”.

El vincle de la professió amb el món amateur i el voluntariat, imprescindibles per sostenir la cultura en molts àmbits, també dificulta que tothom pugui cobrar per fer teatre. L'actor recorda propostes amb salaris molt baixos: “Hi ha poc pressupost, et podríem pagar 50 euros”. Així, allò que neix de la passió i de les ganes de mantenir viva l’activitat cultural pot acabar contribuint a normalitzar remuneracions insuficients.