La ludopatia, una odissea per l'Aqueront

“Recordo deixar els meus fills petits una hora i mitja dins la furgoneta mentre jugava al bingo”. Han passat gairebé vuit anys des de llavors, però l'Eva, ludòpata en rehabilitació a Jugadors Anònims, segueix sense perdonar-se. “Em canviaria per qualsevol persona abans que ser jo", afegeix sumida en la culpabilitat generada per la mateixa addicció i ofegada encara a l'Aqueront, el ‘riu de dolor’, aigües per les quals el barquer Caront portava les ànimes a l'inframon. És per aquest accés a l'Infern, un “trist” espai de transició entre la vida i la mort que ni el mateix Dante es va atrevir a descriure a La Divina Comèdia, per on sembla que vaguen sense rumb els addictes als jocs fins a demanar ajuda.

L'Eva va començar provant les màquines escurabutxaques en un casino d'entrada lliure a Barcelona per “omplir buits” que mai ha sabut gestionar. La sort en les primeres tirades i la impulsivitat que ha tingut des de petita la van portar ràpidament a jugar a quantitats “exagerades” de diners i van convertir aquella suposada via de fuita en un veritable problema. “En dues setmanes ja hi estava totalment ficada i vaig començar a faltar a la feina”, explica reconeixent haver mentit per quedar-se jugant en una gasolinera. “Vaig passar de ser una mare superresponsable a desaparèixer fins a les tres del matí i tenir la meva parella buscant-me pels hospitals, per si suposadament era allà”.

Els jugadors de màquines d'atzar són justament aquells que presenten majors símptomes d'addicció, segons l'últim Estudi de Prevalença del Joc del Ministeri de Consum d'Espanya. En aquest sentit, el director tècnic de la Federació Espanyola de Jugadors d'Atzar Rehabilitats (FEJAR), Juan Lamas, destaca que la ludopatia és una malaltia “biopsicosocial”, conseqüència de factors biològics, psicològics i socials, que afecta al voltant d'un 7% de les persones que juguen a Espanya. A més de les escurabutxaques, tal com mostra el següent gràfic, els jugadors de ruleta i de cartes són els que presenten més símptomes, especialment els que aposten en línia.

Si bé l'Eva havia assistit a reunions de Jugadors Anònims fa quatre anys, va recaure en el joc quan va deixar d'anar a aquestes trobades. Com si no pogués parar de pagar òbols al barquer de l'inframon, es va trobar de nou "atrapada" en els corrents de l'Aqueront. “Només volia prémer un botó sense pensar, il·lusionada amb què m'anava a tocar alguna cosa per a arreglar la meva vida”, assegura malgrat haver tingut la sort de poder “anar esmenant els problemes econòmics”. “En una altra situació”, apunta, “ho hauria perdut tot”. En aquell moment, com a molts jugadors patològics, l'addicció va submergir a l'Eva en una caça de pèrdues (buscar recuperar el perdut), però, com alerta Lamas, “el joc sempre guanya”.

Una mar de deutes i robatoris

"I com aquell que es fa ric, arriba després un temps en què s'arruïna”, constata Dante a La Divina Comèdia abans d'ingressar a l'Aqueront. Exemple d'això és la Salomé García, ludòpata rehabilitada i directora de l'associació CAYLE, que va guanyar 300 euros en la seva primera visita al bingo, un dels jocs més populars. La sort la va acompanyar també en les seves següents visites i la seva assistència va augmentar progressivament fins a deixar de jugar per cantar línies i anar únicament per l'acumulat, que, a vegades, “arribava a ser de 30.000 euros”. “Tenia clar que tard o d'hora m'anava a tocar”, assegura. Mai li va tocar. “Vaig perdre i m’hi vaig jugar cada vegada més diners… Aquí va començar la roda”.

“Només volia prémer un botó sense pensar, il·lusionada amb què m'anava a tocar alguna cosa per a arreglar la meva vida”

García, que va arribar a jugar 15 cartons alhora, va desenvolupar manies i rituals com signar els cartons o tenir taules favorites per a justificar la seva sort. Víctima de la dependència emocional generada per l'addicció, va començar també a mentir, robar i estafar per continuar jugant i, amb sort, poder recuperar els diners. “Vaig vendre el mòbil, la tauleta i altres objectes, però sempre deia que els havia perdut”, confessa. Aquests comportaments van acabar suposant-li “problemes judicials” i deutes que continua pagant després de vuit anys d'abstinència.

“Jo era conscient que estava mentint i enganyant a persones que confiaven en mi, però necessitava que no es descobrís l'engany”, confessa la directora de CAYLE. Per a això, els ludòpates porten una doble personalitat: “D'una banda, són el millor fill, el millor amic o el millor pare i, d'altra, tenen tota la vida desfeta”, apunta Lamas (FEJAR). García, per part seva, ho descriu com “un món a part” que crea el mateix addicte sobre la base de mentides compulsives per a no enfrontar la realitat.

La coaddicció, l'infern de la família

I és que, els problemes econòmics són uns dels principals senyals d'alerta per als familiars, però sobretot l'origen de conflictes i de la coaddicció. “Pensava que si ell deixava de jugar s'acabarien tots els problemes, però viure al costat d'un jugador compulsiu suposa un desgast emocional terrible”, explica la Maria, membre dels grups de família Gam-Anon. Sense poder explicar la seva situació per “por al rebuig”, intentava solucionar pel seu compte els problemes econòmics provocats per l'addicció al joc del seu marit i el manipulava perquè li expliqués tot el que havia fet. “Era addicta a l'addicte”, confessa, “em centrava únicament en ell i havia de saber tot el que passava”.

En aquest sentit, Lamas apunta que “moltes vegades hi ha un procés de complicitat amb l'addicte”, encara que aquest sigui contraproduent. En lloc de rescatar al ludòpata, que vaga sense rumb al costat de Caront en aquest espai de transició entre la vida i la mort, els familiars estarien pagant al barquer perquè no deixés de remar. “Hem d'assenyalar el que està fent i les conseqüències que pot tenir, però no des de la culpabilització”, apunta el psicòleg Óscar Saura, que afegeix que és essencial fer-ho en moments en els quals el jugador patològic no estigui duent a terme el comportament per a “no generar-li angoixa i malestar”.

Encara que no és senzill. “Per a mi va ser molt difícil entendre que no és una falta d'amor”, explica la Maria. Per sort, en les teràpies de grup de Gam-Anon va aprendre que havia de desprendre's d'ell i “viure sense por o desesperació”. Ara, fa una crida als familiars o amics del jugador perquè li donin suport buscant ajuda i recuperació, tant per a l'afectat com per a ells mateixos, perquè assistir a teràpia els permet fer-ho tot més fàcil en comprendre la malaltia.

Les aigües de l'Aqueront

“Vaig aprendre que la vida no és un joc i que els ludòpates juguem amb la de les persones que ens estimen; però també amb la nostra”, relata la directora de CAYLE destacant les conseqüències psicològiques d'aquells que pateixen l'addicció. La llegenda explica que en les aigües de l'Aqueront tot s'enfonsava excepte la barca de Caront. I, encara que la Salomé va estar a punt de fer-ho, va poder trobar un salvavides en la seva parella: “Em vaig plantejar suïcidar-me… Vaig estar mirant les assegurances de vida i fent números per a veure si cobrien tots els deutes, i aquí va ser quan vaig decidir explicar-li-ho al meu marit”. En aquell moment, no podia dormir i la seva autoestima ja havia desaparegut. “Vaig deixar d'anar a la perruqueria per poder jugar i més tard vaig deixar de maquillar-me per a evitar mirar-me al mirall”, detalla.

Com la Salomé, el Manuel, ludòpata en rehabilitació des del juny de 1999, va estar a la vora de l'abisme. “Si hagués vist que Jugadors Anònims no era el meu lloc, m'hauria tirat a la via del tren…”, reconeix. Després d'una infantesa i adolescència “autodestructiva”, l'única cosa que emocionava al Manuel era ser pare. Quan ho va aconseguir, no obstant això, es va trobar amb l'addicció al joc després de guanyar dos premis en una màquina d'un bar. La malaltia va acabar per enfonsar-ho en les aigües de l'Aqueront fins al punt de fer-lo deixar a qui més volia: “Vaig haver d'abandonar la meva dona i la meva filla perquè ja no sabia quina excusa donar per a no portar diners”.

La sort de les primeres tirades li va fer creure que podria dedicar-se al joc, però no va trigar molt a “voler-lo deixar” en perdre-ho gairebé tot. També la vida. “Jo me n’anava plorant del bar i em jurava per la meva filla que no hi tornaria a jugar, però l'endemà jugava una altra vegada, com un autòmat”, admet. En aquesta línia, Lamas reivindica la necessitat de conscienciar sobre l'existència de la malaltia, així com de la importància de la prevenció sobre les “conseqüències que van més enllà de l'addicció”, com l'endeutament o les relacions familiars.

Un perfil cada vegada més jove

L'Enquesta Sobre Ús de Drogues en Ensenyaments Secundaris a Espanya de 2021 (ESTUDES), elaborada pel Ministeri de Sanitat, alertava que més d'un 20% dels estudiants de 14 a 18 anys havia jugat o apostat en l'últim any. El 3% d'ells serien “candidats a presentar un ‘joc problemàtic’ segons l'escala Lie/ BeT”; xifra que es quadruplica (12%) en els joves d'entre 18 i 25 anys, segons l'últim Estudi de Prevalença del Joc.

Aquest canvi de perfil dels afectats, que segons Lamas han passat de ser “jugadors de màquines escurabutxaques de 40 o 50 anys a joves d'entre 20 i 30 que juguen en apostes esportives en línia”, s'explica per l'aparició de “noves formes de joc digitals i més accessibles”, el “disseny dels locals” que fomenta l'aïllament i la publicitat de jocs d'atzar i apostes “a tota hora”, però també pels “biaixos cognitius”. “Un dels més importants en els joves és la síndrome de l'expert perquè els fa la sensació que controlen l'atzar”, apunta el director de FEJAR.

Les teràpies de grup, un bot salvavides

El sentiment de culpa va arrossegar al Manuel, "fart de la vida, de sofrir i de fer coses que no volia fer", a Jugadors Anònims. Allí, va poder veure per fi "la llum" en descobrir que l'addicció era una malaltia i perdonar-se per aquells actes dels quals mai va ser veritablement responsable.

I encara que l’Eva assegura que haver-se perdut "les cantades de Nadal" i altres moments amb els seus fills l'acompanyarà "per sempre", reconeix que el programa i el psiquiatre el van ajudar a comprendre que "no era una bestiola rara". Malgrat "no sentir felicitat per res" conseqüència de l'eufòria del joc, va descobrir que hi havia altres persones que també s'havien enfonsat en aquelles aigües entre la vida i la mort. Unes aigües que donaven la benvinguda a l'Infern i a la porta d'entrada de les quals, Dante, com si es tractés de l'accés a un casino mundà, va llegir gravat el següent:

“Per mi aniràs a la ciutat sofrent,

per mi aniràs cap a l'etern dolor,

per mi aniràs amb la perduda gent”