LA CASA, UN SÍMBOL HISTÒRIC
La tradició de les cases autoconstruides a Eslovènia es remunta a la dècada del 1960, quan les autoritats iugoslaves de l'època van reconèixer que l’oferta pública d’habitatge era insuficient per a tota la població.
Com que construir grans promocions d’edificis col·lectius era lent i car, van incentivar els treballadors a edificar pel seu compte. Les empreses i sindicats van oferir crèdits i terrenys subsidiats, sovint rurals o periurbans, per facilitar la construcció d’habitatges unifamiliars.
"Aquestes cases servien no només com a habitatge, sinó també com a forma de preservar els estalvis i com a símbols de llibertat personal, seguretat i estatus social, sovint destinats a les generacions futures"
Durant la transició del 1991, la Llei d’Habitatge va permetre als inquilins comprar pisos públics a preus molt baixos. Aquest procés de privatització va reforçar encara més un sistema basat en la propietat i va reduir encara més el sector del lloguer, com indica el professor Kerbler.
Paral·lelament, la Llei de Desnacionalització va establir el retorn dels béns expropiats després de la Segona Guerra Mundial pel règim socialista. Molts d’aquests nous propietaris van veure una oportunitat de negoci i van vendre aquests immobles al mercat privat, segons ho exposa Dora Kavčič, investigadora a la cooperativa d’habitatge Zadrugator.
Una situació semblant es va tornar a donar als anys 2000, quan el govern va impulsar un sistema de crèdits públics per solucionar l’escassetat d’habitatges per a la següent generació.
És el cas d’en Roman Kuhar, de 53 anys, que recorda com gràcies a això va poder comprar el seu primer pis al 2006: “Havies d’acreditar que tenies diners en un dipòsit i llavors entraves en unes llistes on t’assignaven punts, per exemple, per si tenies família o eres jove. Jo vaig ser afortunat, per edat i perquè estava fent un doctorat”.
Després pagaven a l’Estat en terminis, i un cop passats tres anys ja es podria vendre l’habitatge pel seu valor de mercat, cosa que els permetia accedir a millors opcions. També hi havia gent més gran i amb més diners que adquiria aquells habitatges més cars als que els joves no optarien, i seguien el mateix negoci. Amb l’arribada de la crisi econòmica, aquest sistema va desaparèixer.