“Irrepetible”: la Ruta del Bakalao, sense base per tornar

La Ruta, dinamita postfranquista

El context polític de l’estat als 80, unit a la celebració del mundial de futbol del 1982 i la crida de molts rockstars, pels quals Espanya era the place to be, van col·locar la mirada internacional —i les inversions de la indústria de l’oci— sobre Madrid i Barcelona. València, mentrestant, era ignorada pels grans noms. 

Aquesta manca d’atenció va provocar que artistes i joves de la zona de diferents cultures urbanes idearen una nova cultura “moderna”, segons afirma Joan Manuel Oleaque, especialista al fenomen i autor de En Éxtasis. Hi confluïen, fins i tot, punks i skinheads. La Ruta copiava, així, mecanismes de llocs com Berlín o Nova York, i rebutjava formes de contracultura juvenil franquista, com la cançó protesta. Actualment, la unió entre tribus juvenils seria gairebé impossible de trobar a València, on la vida nocturna està completament disgregada segons estils: a Roto Club, els moderns; a Committee, els pijos; i, a Akuarela, els canis i els guiris.

A la primera Ruta —la de la meitat dels 80— Barraca i Chocolate s’omplien de melenes cardades, maquillatges marcats, bijuteria brillant i sabates de plataforma; i, al mateix temps, de jaquetes i botes de cuir i camises negres. València es convertí, aleshores, en una amalgama de moda, ideologia i cultura glam, punk i new wave, en què grups com ara The Smiths, The Waterboys o Joy Division començarien a formar part del repertori habitual de les discoteques Barraca o Puzzle. 

Tanmateix, i a mesura que a finals dels 80 i principis dels 90 el fenomen s’anava estenent, els sons van evolucionar cap al dance, el house i, finalment, cap a la màquina i l’electrònica pura. Aquesta transició també va generar una desestitizació i despolitització del fenomen, que va acabar derivant cap al macarrisme i els mers excessos.

Molts d’aquests personatges provenien de municipis de la perifèria de València. Segons Oleaque, milers de joves haurien trobat a la Ruta una manera de “sentir-se especials” i de “donar significat a una vida abúlica”. Així ho confirma Raúl (Paiporta, 1969), client habitual de Barraca i Puzzle fins a mitjans dels 90. “En aquella època treballàvem moltíssim, i eixir de festa era la manera que teníem de desinhibir-nos i d’oblidar-nos-en. Treballava a la botiga dels pares i, en acabar els dissabtes, abans de marxar, ma mare sempre em preguntava: ‘Però, no estàs cansat?’. Li responia: ‘Sí, però baixe la persiana i tot se’m passa”. “Eixir de festa era la nostra essència: tot el que treballàvem, tot el que fèiem entre setmana tenia com a únic objectiu reunir diners per al finde”.

Aquesta necessitat de dissociar i el sentiment de llibertat després de la mort del dictador van generar, igual que va ocórrer amb la Movida Madrileña, l’auge del consum de drogues. El 1983 va començar a popularitzar-se la mescalina, composta principalment per MDA —químicament similar a l’èxtasi—, i amb propietats psicodèliques i al·lucinògenes. Es podia consumir a través de comprimits, esnifada o de manera oral, i, segons explica Oleaque a En Èxtasi, “produïa un major plaer individual si els estímuls eren col·lectius”. És així com la pista de ball arribaria a convertir-se en una comunió, en un tràngol compartit entre milers de persones que compartien una mateixa fi: ballar.

A mesura que aquesta droga, gairebé autòctona de la zona, es popularitzava, i la demanda augmentava, la seua qualitat queia en picat. Al mateix temps, la sensació que oferia també empitjorava. Aquest fet va provocar que els ruters buscaren alternatives i que, a mitjan dels 80, substàncies com la cocaïna i l'speed esdevingueren habituals a les discoteques.

La favorita de la majoria, però, era l’èxtasi: era molt més barata, potenciava l’eufòria, en contrast amb els efectes psicodèlics de la mescalina, i creava una sensació de desinhibició sensual i col·lectiva. En paraules d’Oleaque, “colocava de manera més directa: era com anar borratxo, però amb ritme".

Fou tan gran la popularitat d’aquesta droga que inclús Chimo Bayo, eminència musical de la Ruta, li dedicaria la tornada de la cançó Así Me Gusta a Mí —“Exta-sí, exta-no, exta me gusta me la como yo"—, encara un tema habitual a les revetlles del País Valencià.

Totes aquestes substàncies afavorien la vigília, la qual cosa va obligar a les discoteques a allargar els horaris i, fins i tot, a oferir afterhours. Així s’iniciaria el fenomen tal com es recorda hui en dia, el qual duraria de dijous a la nit fins a dilluns al matí.

"Hi va haver una matinada, per l'any 87, en què a la zona de l'Albufera va ploure molt, moltíssim. Barraca estava inundada i, nosaltres, amb l'aigua pel panxell. Anàvem tan a tope que no ens vam assabentar fins que a les set del matí va arribar la Guàrdia Civil i va encendre les llums", explica Ramón.

La carretera al cel

En aquella època, el cotxe era l’única manera que existia per arribar a les discoteques de la carretera del Saler i desplaçar-s’hi. Tot i que establiments com Barraca, Puzzle i Chocolate es trobaven a menys d’un quilòmetre els uns dels altres, d’altres com Spook, Espiral o ACTV —icona dels afters de diumenge— se situaven a 30 o 50. Els camins de la CV-500, encara avui dia, s’emmarquen entre centenars d'hectàrees de marjals —camps tradicionals de cultiu d’arròs—, la qual cosa els fa estrets i, en molts casos, unidireccionals.

“Quan eixíem a l’estiu anàvem tots amb les finestres obertes i les cames eixint-ne, perquè ningú tenia aire condicionat als cotxes. I la Guàrdia Civil ni et parava, perquè l’únic que volien era que el pas avançara i que la carretera d’estiu no es col·lapsara. No hi havia controls ni policia, i clar, arribà un moment en què tot era massa perillós”, narra Raúl. “Continuem vivint només per sort”, afegeix Simón. Malgrat que no existeix cap dada oficial sobre el nombre de defuncions a les carreteres als anys de la Ruta, es calcula que van ser centenars els accidents.

La funció de l’automòbil, però, no es limitava a la mobilitat. Si per una cosa fou coneguda la Ruta, fou per la popularització del parkineo, en què els ruters realitzaven el que ara seria conegut com a “macrobotellots” als aparcaments de les sales. Aquest fenomen, expliquen els assistents, s’estenia fins a altes hores de la matinada i, sovint, arribava a substituir la mateixa festa a l’interior dels locals. “Portàvem neveretes als maleters i ens posàvem a ballar al mateix pàrquing. Et descuidaves un segon i, quan te’n volies donar compte, tenies al voltant un rogle de gent ballant, la majoria dels quals no coneixies. Tancava la discoteca i tu no havies ni entrat”.

🎉🎶🎇 FESTES MAJORS ALAQUÀS 2026: DEL 28 D'AGOST AL 12 DE SETEMBRE‼️ 🙌 Vols saber què t'espera en els dies més intensos, divertits i plens d'activitats de tot l'any⁉️ 🎸🖼️ Continuem donant detalls de...

#RememberFestival2025 #RememberIsToLive #FestivalRemember #FiestaRemember #RememberAldaia #CinturóVerd #Aldaia2025 #Festival80s90s2000s #EntradaGratuita #FestivalGratuito #FestivalVerano2025...

La desaparició del circuit va generar un tabú entorn d’eixos anys: als 2000, afirma Oleaque, la visió de la majoria es centrava, només, en condemnar els excessos. No se’n parlava, o se’n parlava amb vergonya. A la dècada següent, però, van aparèixer una sèrie de treballs documentals assagístics, literaris i televisius que, tot i que no convencen els antics ruteros —per Raúl i Ramón, tot es representa de manera massa “impostada”—, han aconseguit, segons Oleaque, desestigmatitzar aquelles dècades. Ara, fins i tot, les Festes Majors de multitud de pobles dediquen almenys una nit a celebrar revetlles Remember de la Ruta del Bakalao, mentre que museus com el Bombas Gens, a València, han celebrat exposicions d’homenatge.

L’estiu de 2022, Barraca va reobrir les seues portes per oferir sessions integrals de techno. Nouvinguts curiosos i fills d’antics ruteros s’hi van sentir atrets, i la vida nocturna a la zona va tornar a adquirir popularitat. Elena (Alaquàs, 2003) n’és una habitual. Estiuejadora a El Perelló, va descobrir el panorama arran de la reobertura de la discoteca i, des d’aleshores, rebutja els antres de reggaeton més convencionals.

Igual que els seus predecessors, la jove relata que l’ambient és molt “familiar” i que cadascú “està a la seua bola, al seu tràngol personal”, tot i que el consum de substàncies, afirma, és “molt més reduït que als 80”. Al mateix temps, però, afirma que una part del públic que hi assisteix ho fa per una qüestió de performance i postureig. “Ara s’ha posat molt de moda anar a discoteques com Barraca o Chocolate perquè és de guais. Significa ser alternatiu, ser diferent: vestir-se de negre, penjar els outfits a Instagram, anar-se’n de festival a Monegros… S’està convertint en quelcom mainstream, que acabarà avorrint i desapareixent”, explica.