Radiografia del cas en clau jurídica, política, sociològica i psicològica
“T’interessen els massatges?”. Cap de les menors d’edat que van escoltar aquella pregunta subtil, i aparentment benèvola, s’haurien cregut que allò seria la porta de l'infern. I ho va ser. Moltes d’elles la van interpretar com una bona oferta de feina que les catapultaria ben lluny d'on venien. En realitat, però, va ser una condemna d'enganys i d'abusos. La majoria d’aquestes adolescents provenien d'entorns humils o havien viscut situacions d’abús o maltractament. Aquesta era la manera com Ghislaine Maxwell, parella de Jeffrey Epstein, captava les seves víctimes per portar-les cap a l’horror.
La promesa d’una vida millor o una gran carrera era suficient per travessar la porta de la mansió de Palm Beach. Un cop dins, Epstein els preguntava coses com: “Prens anticonceptius?” o “Explica com va ser la teva primera vegada”. Eren preguntes més que qüestionables en un context professional, però no es podien arriscar a perdre l’oportunitat. I responien. Així ho va descriure Virginia Giuffre, una de les víctimes de Jeffrey Epstein, en el seu llibre ‘Nobody's Girl: A Memoir of Surviving Abuse and Fighting for Justice’. Quan va acceptar la feina, no es podia ni imaginar el futur que li deparava, ni el final que l’esperava.
Amb enganys i falses promeses, el magnat i la seva còmplice van crear una xarxa d’abusos, violacions, amenaces i maltractaments que va recórrer tot el món. Però no ho van fer sols. Era un secret guardat per moltes persones de l’elit, vinculat a noms com Donald Trump, Naomi Campbell i el príncep Andreu d’Anglaterra.
Privilegis i impunitat
El 2008, Epstein entra a la presó durant 13 mesos per càrrecs estatals de prostitució i, també, queda registrat com a delinqüent sexual. Tot i això, el magnat compta amb el que els estatunidencs anomenen “Sweetheart Deal”, que és un acord avantatjós o un tracte de favor. En lloc de complir la condemna a la presó estatal, és reclòs a la presó del comtat de Palm Beach, on se li permet sortir amb un permís laboral sis dies a la setmana durant 12 hores al dia. De fet, la docusèrie de Netflix ‘Jeffrey Epstein: Fastigosament ric’ explica que el magnat s’escapa quasi diàriament de l’oficina i va a hotels, altres cases i, fins i tot, a la seva illa, on Epstein i altres possibles implicats duen a terme gran part dels abusos.
No és fins al 2018, però, que s’obre una investigació judicial, amb el testimoni de més de 60 dones que l’acusen d’abusos sexuals. Això el porta, de nou, entre reixes per una acusació —aquest cop federal— de tràfic sexual de menors d’edat. Si se’l declarés culpable, enfrontaria fins a 45 anys de presó. El judici, però, mai se celebra: un mes després d’haver-lo detingut, Epstein se suïcida.
El 2021, un jurat de Nova York declara culpable Maxwell de tràfic sexual de menors i la condemna a 20 anys de presó.
A inicis de febrer de 2026, l’exparella i còmplice d’Epstein testifica davant la comissió que investiga el cas i s’acull a la Cinquena Esmena —el dret constitucional a no autoinculpar-se—. A més, implora clemència al president Trump a canvi de desvincular-lo de qualsevol delicte.
En conversa amb el Diari de Barcelona, Neama Rahmani, advocat i exfiscal federal dels Estats Units, no descarta que el president republicà pugui indultar-la, però ho veu poc probable: “Donald Trump és molt imprevisible, però em sorprendria molt si indultés a una de les traficants sexuals més notòries de la història dels Estats Units”.
EFTA01609875. Fotografia publicada pel Departament de Justícia amb els arxius del cas Epstein.
EFTA01609875. Fotografia publicada pel Departament de Justícia amb els arxius del cas Epstein.
Sense testimonis no hi ha cas:
els límits de la justícia
Des del 19 de desembre de 2025 el Departament de Justícia dels EUA (DOJ) ha publicat més de tres milions de documents sobre el cas. Contenen imatges, vídeos, correus electrònics i factures que relacionen Epstein amb una gran xarxa d’homes poderosos d’arreu del món entre els anys 90 i fins a principis dels 2010.
Molts dels arxius publicats revelen noms o detalls que fan referència a les víctimes i, en canvi, oculten la identitat d’alguns victimaris. “El DOJ ja hauria d’haver publicat tots els arxius d’Epstein, excepte la informació que pot identificar les víctimes. Per tant, pot ser que el Departament estigui violant la llei”, considera Rahmani. La justificació que ha donat la portaveu del DOJ, Natalie Baldassarre, a la National Public Radio (NPR), és que s’han ocultat aquests noms perquè “encara hi ha investigacions en curs”.
HOUSE_OVERSIGHT_037365. Fotografia publicada pel Departament de Justícia amb els arxius del cas Epstein.
HOUSE_OVERSIGHT_037365. Fotografia publicada pel Departament de Justícia amb els arxius del cas Epstein.
Neama Rahmani parla sobre el cas Epstein al Diari de Barcelona
Tot i la gravetat dels documents, l’advocat assegura que “no n’hi ha prou amb els arxius per tirar endavant un judici”. Rahmani reivindica el paper de les víctimes, ja que “sense una víctima disposada a testificar, no hi ha cas”. Ara bé, segons l’advocat, aconseguir testimonis no és tan fàcil. Els judicis d’aquesta magnitud tenen processos llargs, es fan moltes preguntes a les víctimes i, malgrat tot, el veredicte final no sempre les ajuda: “Moltes víctimes d’abús sexual no volen testificar a judici i reviure el trauma d’una forma tan pública. La violació és un dels crims amb menys denúncies i menys d’un 10% de perpetradors s’enfronten a la justícia criminal”.
Per a la psicòloga Sylvie Pérez, en un cas com aquest, és important per a les víctimes “poder validar que socialment això es penalitza, i que la institució protegeix perquè no torni a passar”.
Escàndol, poder
i distracció mediàtica
Els documents d’Epstein han esquitxat també el món de la política, tant estatunidenca com d’altres països. En el cas dels Estats Units, la cara més destacada és la de Donald Trump, que ha evitat en la mesura del possible pronunciar-se sobre el cas. De fet, fa unes setmanes, convidat al Plaça Brusi, l’ex fiscal general de l’Estat de Nova York i exportaveu de Human Rights Watch, Reed Brody, assegurava que “és possible que Trump hagi bombardejat l’Iran perquè no es parlés d’Epstein i, així, canviar l’atenció de la població”.
És cert, però, que la vinculació del president dels Estats Units amb el cas té més a veure amb el fet que de joves havien estat molt amics, tot i que Trump afirma haver tallat la seva relació a principis dels 2000. El seu nom apareix més de 5.300 cops als documents, encara que la seva aparició directa és escassa més enllà dels papers amb acusacions anònimes de víctimes.
Tot i això, als Estats Units no s’han pres responsabilitats: “El mantra de l’administració Trump és que no dimiteix ningú”, comenta Roger Senserrich, politòleg i escriptor especialista en política dels EUA. En canvi, l’impacte de la publicació dels documents, fins a cert punt “ha impactat més a Europa que als Estats Units”, detalla el politòleg.
A Anglaterra, el príncep Andreu, amb una presència destacada als arxius, va ser detingut —i posteriorment posat en llibertat— per conducta indeguda en l’exercici d’un càrrec públic. A més, el cas de Peter Mandelson, exambaixador britànic als Estats Units, també ha estat remarcable. Mandelson va ser detingut pel mateix càrrec que el príncep Andreu i va desencadenar en una crisi política al Regne Unit. En aquest context, el primer ministre britànic, Keir Starmer, va haver de defensar-se assegurant que se’n penedia d’haver-lo nomenat: “Si hagués sabut el que sé ara, mai hauria estat a prop del govern”, assegurava.
“És possible que Trump hagi bombardejat l'Iran perquè no es parlés d'Epstein i, així, canviar l'atencó de la població” — Reed Brody, ex fiscal general de l'Estat de Nova York i exportaveu de Human Rights Watch
El primer llançament d’arxius va coincidir amb la data límit que tenia el DOJ per a fer-los públics. L’acadèmica i jurista estatunidenca Beth Noveck —reconeguda per ser la impulsora de la iniciativa Open Government a la Casa Blanca— valora, en una entrevista amb el DdB, que el retard a l’hora de publicar “és una estratègia habitual per ofegar la gent amb tanta informació que no sigui capaç d’entendre-la”. La jurista afegeix: “A vegades, això permet amagar un secret a plena vista”.
Senserrich coincideix amb la visió de Noveck: “Sembla que la Casa Blanca i el Departament de Justícia han utilitzat l’estratègia de publicar-ho tot d’una tirada perquè no es converteixi en un degoteig d’informació”. Fent això, el que es busca és desviar l’atenció i que el cas no estigui constantment al focus. En aquest sentit, Senserrich assegura que per a la premsa és molt complicat centrar-se en un sol tema: “Sempre hi ha un altre escàndol, cada dia hi ha una o dues barbaritats noves”.
EFTA00007086. Fotografia publicada pel Departament de Justícia amb els arxius del cas Epstein.
EFTA00007086. Fotografia publicada pel Departament de Justícia amb els arxius del cas Epstein.
HOUSE_OVERSIGHT_083462. Fotografia publicada pel Departament de Justícia amb els arxius del cas Epstein.
HOUSE_OVERSIGHT_083462. Fotografia publicada pel Departament de Justícia amb els arxius del cas Epstein.
El sistema darrere l'abús:
poder i dominació
Més enllà de l’escàndol mediàtic o del relat de morbositat que sovint acompanya aquests casos, el que hi ha al darrere és una estructura de dominació que travessa la societat i que es manifesta amb especial cruesa en els espais de privilegi. “No és només qüestió de sexe, és poder”, observa la sociòloga catalana Cristina Sánchez.
EFTA01598617. Fotografia publicada pel Departament de Justícia amb els arxius del cas Epstein
EFTA01598617. Fotografia publicada pel Departament de Justícia amb els arxius del cas Epstein
El testimoni de Virginia Giuffre relata amb una precisió esfereïdora un patró que es repetia amb milers de víctimes. Amb només 16 anys, és captada amb promeses de futur i introduïda en una xarxa on els límits desapareixien. Hi ha complicitats, silencis i interessos creuats: alguns hi participen activament, d’altres callen per no perdre el seu lloc dins del cercle de poder. “És com una xarxa mafiosa”, apunta la sociòloga.
Segons Sánchez, aquesta passivitat forma part d’un sistema en què el “poder s’expressa necessàriament amb la dominació” i on la impunitat és un incentiu més. Per això, l’experta insisteix que reduir-ho a una qüestió sexual és errar el focus. “El sexe és l’excusa”, afirma.
“No és només qüestió de sexe, és poder i el poder s'expressa necessàriament amb la dominació”
Cristina Sánchez, sociòloga
El que realment volen és la dominació absoluta sobre l’altra persona, la capacitat de sotmetre-la i anul·lar-la; poder “fer el que vulguis amb algú” sense conseqüències, apunta la sociòloga. “El meu cos no podia escapar de l’habitació, però la meva ment no podia suportar quedar-se”, relatava Giuffre en el seu llibre per descriure com es dissociava per suportar l’abús. Epstein va arribar a amenaçar-la dient-li que coneixien on anava el seu germà petit a l’escola i que no intentés denunciar-lo perquè ell era “l’amo del departament de policia de Palm Beach”.
EFTA01648695. Vídeo publicat pel Departament de Justícia amb els arxius del cas Epstein
EFTA01648695. Vídeo publicat pel Departament de Justícia amb els arxius del cas Epstein.
En aquesta dinàmica, el poder econòmic va estretament lligat al patriarcat. El príncep Andreu, per exemple, és descrit al llibre de Giuffre com a “prou amable, però encara ‘entitled’ —privilegiat—, com si cregués que tenir sexe amb mi fos el seu dret de naixement”. Tot i això, l’experta assenyala que “també hi ha dones que participen o sostenen aquestes estructures”, sigui per benefici propi o per supervivència dins del sistema.
“El príncep Andreu es va mostrar prou amable, però encara 'entitled', com si cregués que tenir sexe amb mi fos el seu dret de naixement”
Virginia Giuffre, víctima d'Epstein
El paper de Ghislaine Maxwell va servir per desactivar les alarmes de les víctimes i facilitar l’entrada a la xarxa. De fet, Giuffre també ho recordava així: “El fet que una dona estigués amb mi em feia respirar més fàcilment. L’engany em va fer encara més mal perquè vaig caure ingènuament en el seu parany”.
Malgrat la gravetat del cas, Sánchez afirma que “se li dona més cobertura a altres fets puntuals que a un tema amb implicacions globals i estructurals”. La manca de continuïtat en el relat informatiu també respon a la incomoditat d’assenyalar estructures de poder que impliquen actors rellevants. “El periodisme ja no actua com a quart poder i aquesta és una de les raons per les que molts poderosos no s’enfrontaran a cap conseqüència pel que han fet”, conclou la sociòloga.
La ment del depredador
i el pes del trauma
El cas Epstein tampoc es pot entendre des d’una sola etiqueta clínica. Segons la psicòloga Sylvie Pérez, es tracta d’una combinació de factors personals, socials i estructurals que configuren una “conducta depredadora”. Es tracta d’un perfil que, apunta, pot estar vinculat a interessos parafílics, però que va més enllà d’això. La clau és la cosificació de la víctima, on aquesta deixa de ser una persona per convertir-se en “una cosa que pot fer servir”, explica l’experta. Giuffre ho descrivia com que el seu cos quedava reduït a una funció dins d’una dinàmica de poder.
Però com pot ser que es pugui fer tan de mal i que els remordiments no et persegueixin? Aquest tipus de perfil sovint es vincula amb trets narcisistes i antisocials. Persones com Epstein “no és que decideixin eliminar el remordiment, és que no l’arriben a sentir, perquè no han arribat al punt del desenvolupament moral”, explica la psicòloga. En aquest sentit, el poder “no crea la conducta abusiva, però facilita que es pugui sostenir”. I en el cas d’Epstein, la seva posició li permetia construir “entorns de silenci” i mantenir la seva impunitat durant anys.
Això explica com podia tenir una doble cara: la d’un home socialment integrat, fins i tot encantador —com l’han descrit moltes víctimes abans de ser abusades—, i alhora la d’un agressor sistemàtic. “Un antisocial amb poder pot ser molt seductor perquè té un perfil manipulador”, afegeix.
Per això molta gent no s’acaba de creure el relat del suïcidi d’Epstein, creant mil teories conspiratives que van des de l’assassinat fins a que el magnat encara està viu. Pérez entén el suïcidi, no com un “relat Disney en què el bé venç el mal”, sinó com una manera de recuperar el control abans que siguin altres qui el destrueixin. Aquesta lògica, de nou, posa el focus en el poder, no el penediment.
Pel que fa a les víctimes, l’impacte psicològic és profund i sostingut en el temps. Situacions extremes com aquestes generen una sensació d’indefensió que es reforça quan “no està passant res” en l'àmbit institucional. Aquesta manca de resposta alimenta la desconfiança i dificulta la recuperació: “Quan verifiques que el sistema falla, es bloqueja més la possibilitat de reparar el dany”. Si el dany no es repara, com ha estat el cas de les víctimes d’Epstein, poden recórrer al suïcidi. Aquest va ser el cas de Virginia Giuffre, que es va suïcidar el 25 d’abril del 2025.
El més inquietant del cas és veure com la violència pot conviure amb la normalitat quan el poder la protegeix. Epstein no va ser una esquerda del sistema, va ser de les seves expressions més extremes. Com advertia Virginia Giuffre, “Epstein no era un cas aïllat”. Assumir això implica entendre que el problema travessa estructures molt més profundes que encara avui continuen operant i no s’acaba amb la caiguda d’un sol nom.
.
.
.
Escrit per Núria Abate, Paula Lameiro i Dúnia Drudis
.
.
.
Built with Shorthand