El Palau: 50 anys d'històries

Un nano de tretze anys, apassionat del basquetbol i culer de soca-rel va voler assistir al dia de la inauguració del Palau Blaugrana, tot i no tenir entrada. “Miri, pare, jo tinc ganes d’anar a la inauguració del Palau. Vostè no es preocupi, però jo entraré”, li va avançar. Se n’hi va anar, es va posar a la porta i el senyor que mirava les entrades va accedir a deixar-lo passar, perquè li feia pena. “Entra, però posa’t lluny”, li va demanar. Va acabar a primera fila.

Jordi Robirosa va fer així el seu debut a un temple que ha estat i segueix sent casa seva durant tants anys de periodista. La veu del bàsquet català admet que la inauguració va ser “un bunyol”, que no li va agradar gens perquè hi havia molt poc esport i molta “parafernàlia”, amb sardanes i molta tradició, que llavors no li interessava gaire. Però així s’expressava el catalanisme a les acaballes del franquisme, el 1971.

Entre els que hi desfilaven, hi havia Manolo Flores, que va capitanejar un Barça llavors en hores baixes, portant força i orgull. La comunió que va consagrar amb l’afició encara perdura, com recorda el líder dels Dracs, Toni Valle, que li manté un gran apreci. I en hoquei, hi havia un júnior d’hoquei patins especial, que marcaria una època triomfant: Jordi Vila-Puig, acompanyat de Sergi Centell i Ricard Torres. Ja en el primer equip hi havia el també mític Jordi Villacorta.

Les dues llegendes van viure el pas del Palau d’Esports del carrer Lleida al Palau. Flores diu: “Quan podia passava per les obres i veia com s’anaven fent amb il·lusió”. “Per fi tindríem el nostre pavelló, la nostra casa”, exclama. Explica que el dia de la inauguració va ser un dia molt esperat, “una gran festa amb cants, balls i que recordo amb molt d’afecte”.

Vila-Puig quan encara estava a les categories inferiors en què va accedir amb catorze anys, també entrava sovint a l’obra, quan la cúpula ja estava erigida. S’asseia a la grada i somiava: “Algun dia arribaré a jugar aquí”.

El pavelló, que va ser una joia arquitectònica del moment, encara conserva l’encant indescriptible d’una cúpula que actua com una vertadera caixa de ressonància, aliada amb el caliu de l’afició els dies de partit. El què tothom coneix com la màgia del Palau. Però els anys no perdonen i els més de 7.000 seients han quedat curts per un bàsquet que podria omplir “12.000 espectadors per partit perquè és un espectacle”, segons Jordi Robirosa.

Després de 50 anys, el Barça treballa per construir un Nou Palau de cara al 2026, en el si de l’ambiciós pla de l’Espai Barça.

Cistella d'or

La secció de basquetbol del FC Barcelona és sinònim de títols, èxits i èpoques glorioses. Però també és anar més enllà d’això i parlar de vivències, sentiments i jugadors que deixen petjada.

Un d’aquests jugadors emblema és Manolo Flores. Va ser 14 anys jugador del club i fins avui encara hi està vinculat, havent realitzat pràcticament tots els papers de l’auca. Des d’entrenador, gerent de la secció i observador fins a assessor tècnic i president del Consell del Palau en l’actualitat.

“M’emportaré un trosset de la cúpula i del parquet”

La transició que s’anava produint a poc a poc d’una etapa fosca a una de més esperançadora pel que fa a la secció de bàsquet, també es produïa en el panorama polític i social. “Estàvem en un moment polític de transició a finals dels 70 principis dels 80 on hi havia un sentiment molt arrelat de Catalunya. Recordo que a la meitat d’un Barça - Madrid, un senyor va entrar a la pista a cantar els Segadors a ple pulmó i tothom el va seguir. Va ser una bogeria. L’esperit del Palau quan comença a bullir sempre ha sigut indescriptible. És un sentiment molt culer i també molt català, la gent ho ha viscut molt”.

“Quan tirin el pavelló a terra agafaré un trosset de cúpula i me l’emportaré a casa, igual que el parquet que hi ha sota l’actual, on jugàvem nosaltres”, admet.

“El Palau és passió i és casa nostra”. Malgrat els retards i que encara no està del tot definida la data final, el futur de les seccions blaugranes passa pel nou Palau Blaugrana. “Tothom té un sentiment molt especial amb el Palau. És un edifici emblemàtic de Barcelona i del club, però ja li hem fet massa retocs. Li hem de fer un bon enterrament que quedi per la posteritat i a seguir. Cal fer un pavelló d'acord amb la categoria que té el club i l’equip”, conclou.

Manolo Flores va aconseguir dues lligues i sis copes defensant la samarreta del FC Barcelona. La seva trajectòria, però, va més enllà dels títols. Dins i fora de la pista, el seu compromís amb l’escut blaugrana ha sigut i és indiscutible. Una figura que va viure la construcció, els inicis i el final del Palau Blaugrana, i que viurà un nou començament: el nou Palau.

Sempre coronats

166 títols fan de la secció de l’handbol la que més n’ha donat al club. Amb una hegemonia aclaparadora en l’àmbit català i espanyol (42 i 98 títols respectivament), el Barça d’handbol també regna a Europa, on acumula més títols que ningú en la màxima competició europea.

Amb els quasi 80 anys d’història de l’handbol blaugrana, la secció ha vist passar generacions de pares i fills, fins i tot a la pista. Aquest és el cas dels Ariño: en primer lloc va ser professional al Barça el seu pare i, posteriorment, ho ha estat l’Aitor, actual extrem del club. “Aquesta passió per l’handbol i pel club ve de família, a casa, hem seguit sempre el Barça i és el club de la meva vida”, afirma.

Al Palau, conserva molt bons records. Destaca la remuntada contra el Ciudad Real a la Copa d'Europa amb l'Iker, un moment va viure des de la grada sent molt petitó i que el va marcar “moltíssim”, també el partit de Champions contra el Kiel que el Barça va capgirar el marcador i el moment de la seva tornada de la lesió de genoll contra el Conca: “És un moment que també m'agrada recordar perquè, al final, em vaig lesionar al Palau i vaig tenir la sort de poder seguir al club i poder recuperar-me aquí”, explica.

Triomfant sobre patins

L’hoquei és la secció que té els títols per rutina. 32 lligues, 22 copes d’Europa, 23 Copes del Rei (o d’Espanya), 11 supercopes d’Espanya, 18 copes intercontinentals, 8 lligues catalanes… Aquest és el palmarès d’un club que en hoquei ha regnat molt de temps a Europa i fins i tot al món.

Hi ha jugadors diferencials al món de l’esport que decanten la balança, com el jugador d’hoquei patins, Jordi Vila-Puig. “Vam ser els primers en omplir el Palau a vessar en la final de la Copa d’Europa contra el Reus el 1979”, ens comenta. “Fins i tot hi havia una boirina, perquè la gent fumava als pavellons. La gent fumant, estiu, i una boira que anava baixant. Però vèiem la pilota”.

“Fèiem una mitjana de 4.000 espectadors per partit. Hi havia molt d’ambient, al Palau. Tenia el seu encant, la gent estava molt a prop, el soroll, la pressió del públic… això espantava els rivals”, comenta.

“Al Blaugrana mai he tingut un desengany. Perquè el Blaugrana era invulnerable. Perquè hi havia dos factors importants: l’equip i el públic. Hi havia una comunió, ens feien volar”, ens recorda, posant l’exemple d’un viatge èpic per a la final de la Copa d’Europa a la localitat italiana de Giovinazzo, al costat de Bari. “Van venir tres autobusos, 150 persones. Quan tu veus que la gent té fe, no els pots decebre. No només per tu, perquè aquest gent viu per nosaltres i amb nosaltres. I això és fe”.

En el següent vídeo podreu veure el resum de la final de la Copa d'Europa de 1984-1985, amb Jordi Vila-Puig de capità i director de joc.

Recent, però gloriosa

La secció de futbol sala és, sens dubte, la més recent de totes les seccions del Barça. Fundada el 1978 i amb uns inicis complicats, no va esdevenir una secció professional fins a la temporada 2006/2007 de la mà de Joan Laporta.

L’any 2011 arribà el primer títol de la secció i a partir d’aquest, va començar una dècada daurada pel futbol sala del club amb Javi Rodríguez de gran artífex.

Si parlem d’un jugador del futsal actual i alhora de la màgia del Palau trobem un nom i un cognom: Miquel Feixas. L’actual porter del Barça és culer des del bressol, ha sentit els colors des de petit, ha viscut el futbol sala al Blaugrana des dels 7 anys i tenia un clar referent a la família: el seu avi Ernest, a qui van donar l’insígnia de 75 anys de soci d’or i diamants.

La comunió de Feixas amb la grada i, en especial amb els Dracs, és simplement màgica. “Jo em veig reflectit amb la gent quan miro a la grada. Des de petit em sé totes les cançons i sóc un d’ells.” Amb multitud de moments màgics viscuts, Feixas valora cada entrenament i cada partit: “És l’escenari màxim al qual pots arribar com a jugador de futsal que s’ha criat a Barcelona i ha passat per la majoria de pavellons de Catalunya i Espanya”

En el següent vídeo podreu veure l'actuació del porter Miquel Feixas amb diverses aturades.

El futur també és femení

Actualment, el Barça no té seccions professionals femenines. El 6 de març, però, el Barça-Club Bàsquet Santfeliuenc, equip vinculat al club, va omplir el Palau Blaugrana, demostrant que el futur també passa per les seccions femenines. L'equip ja ha assegurat l'ascens a la Lliga Endesa Femenina. Així, es dona el pas del bàsquet femení del club a la divisió professional.

SAMARRETES RETIRADES

Actualment són 13 les llegendes que tenen un lloc privilegiat al Palau. Properament, però, el llegendari extrem d'handbol Víctor Tomàs i el porter d’hoquei sobre patins Aitor Egurrola s’hi afegiran.

L’ÀNIMA DEL PALAU

El Palau es deu als aficionats i són aquests els que responen partit rere partit per animar els equips del Barça. Al final, els jugadors es troben a sobre un escenari i han de donar espectacle, de manera que la gent compri tickets i vulguin tornar a viure la màgia del Palau, expressava Feixas.

L’ànima del Palau la conformen tota la gent que s’estima al Barça: els jugadors que llueixen l’escut, el cos tècnic de les plantilles, des de l’aficionat més petit al més gran, d’aquell que visita ‘el temple blaugrana’ per primer cop fins a aquell que no se’n perd una. L’ànima del Palau són, per descomptat, penyes com els Dracs.

El Palau Blaugrana no s’entén sense la corba sud. En aquell racó, a través de la veu i els timbals, es crea un ambient únic que fa vibrar tot el pavelló. Els Dracs 1991 són independentistes, d’esquerres i antifeixistes, i estan absolutament compromesos amb el Barça i les seccions, especialment el bàsquet i el futbol sala. Les samarretes grogues, els timbals i els càntics són símbols inconfusibles del grup, apassionats pel blau i el grana i per l’animació.

“El més important per nosaltres és aconseguir que el Palau Blaugrana sigui una sola veu, que tothom estigui animant i donant suport. Quan veus que la gent del Palau s’aixeca i canta és quan t’omples de satisfacció perquè has aconseguit la fita de portar la màxima animació al Palau”, explica Toni Valle, responsable i fundador del grup. Els Dracs, evidentment, gaudeixen els títols, les victòries i els campionats, però especialment es queden amb “la complicitat i unió que es dona entre grada i pista”.

Pel Toni, el Palau ho és tot. Està enamorat del pavelló i, si pogués, s’hi quedaria “per sempre”. “Com a grup supporter és el millor pavelló que podríem somiar mai. Res del que vingui ens donarà la capacitat d’animació que té el Palau. És evident que té les seves incomoditats en serveis i equipaments, perquè és un pavelló antic. Però és petit, acollidor, proper i genera molta pressió al rival”.

Els Dracs porten 31 anys a les grades. Tres dècades deixant-se la vida i la veu pel Barça. En tot aquest temps, han viscut moments històrics per les seccions, trofeus, campionats… El més important, però, és que són part de l’ànima del Palau Blaugrana. I el color groc és Palau.

Ara bé, també altres grups com la Penya Meritxell donen vida al Palau. Fundada el 1997 per un grup d'aficionats habituals del Blaugrana, aquesta penya té emblemàtics abonats, des de les àvies i avis que mai fallen, fins al cronista de tots els partits.

Els membres de la penya, Paquita Parra, Antònia Hernández i Jordi Salsas repassen pel Diari de Barcelona en el vídeo que apareix tot seguit la seva primera vegada al pavelló i els millors moments viscuts.

Però el Palau tampoc s’entén sense les animadores cheer leaders, que amb les seves coreografies alegres i sofisticades donen suport al club. Dirigides per Eva Martínez, des de fa vint anys són les encarregades d’animar des de la pista, ballant des de l’himne del Barça, a cançons de pop, hip hop i altres gèneres musicals. L’equip d’animació, que ja és mixt, tot i que hi predominen les dones, té la missió de propagar l’esperit blaugrana i de contribuir a empènyer l’afició i l’equip cap a la victòria.

L’Eva és el cervell de les coreografies (que en fan unes 6 noves al mes) i qui selecciona les ballarines. És a dir, tot el dia amb el Barça al cap. Des de la seva empresa, Dream Cheers, proveïdora d’entreteniment del Barça, també han treballat per l’ACB i la selecció espanyola, a més d’altres esdeveniments que poden demanar empreses particulars, com és el cas del Mobile World Congress.

Conegudes arreu d’Europa com a referent de grup de ball d’animació. Fins i tot Lisa Strada, entrenadora de l’equip de ball dels Lakers, quan van venir aquí a Barcelona, s’hi va reunir, li va demanar veure un entrenament i es va quedar impactada: “No m’hagués imaginat mai que hi hagués un grup d’animació tan potent”.

La sensació de ballar sobre el parquet del Palau és “brutal”, apunta. “Jo sempre dic que passaran els anys i la sensació que sentim quan sentim l’himne quan entrem a la pista, quan trepitgem l’escut, és impagable. Tota la vida he estat del Barça i intentem agafar noies que siguin del Barça perquè nosaltres, al final, hem de fer un espectacle i hem de sentir el que fem aquí”.

Però, al final, “el partit és un espectacle viu i en qualsevol moment pot passar qualsevol cosa i hem de tenir la capacitat de fer qualsevol canvi ràpid i adient perquè tot estigui bé”, explica. Per exemple, si en un moment de l’últim canvi de quart del partit hi ha un moment de tensió molt gran, “potser no hem fet una actuació de ball perquè ha estat preferible deixar que la gent exploti i doni suport a l’equip: s’ha d’estar al túnel, però molt atent al que passa”, adverteix.

LA VEU DEL PALAU

És difícil trobar algun català aficionat de bàsquet que no reconegui Jordi Robirosa. Amb la seva veu gruixuda i els aguts comentaris, combinats amb la seva passió, és indiscutiblement la veu del bàsquet en català, vinculat a TV3.

Detalla que el Palau té un plus: “A peu de pista aquella cúpula és una caixa de ressonància. Per això fa tanta por el Palau als rivals perquè allò, a baix... És brutal, no ho he vist a cap altre pavelló. Per això el Madrid gairebé mai guanya al Palau”, diu. Recorda una retirada de samarreta molt especial, del seu company de retransmissions: Nacho Solozábal. Però això no li impedeix reconèixer que “el Palau és el pitjor pavelló d’Europa”. “És inadmissible que un dels millors clubs del món i probablement el millor de basquetbol d’Europa tingui aquest pavelló”. Per tant, és imprescindible el Nou Palau, encara que no acabi de veure clars els números.

Si hi ha una frase, però, que descriu la veu del Blaugrana, aquesta és: "Som-hi Barça, som-hi Palau!!". Amb aquest crit de guerra, l'speaker del Palau Blaugrana, Bernat Gascón, alenta l'afició en els instants més calents dels matxs de basquetbol.

Juntament amb el Gabi Ribera, que fa la resta de seccions del Palau, en Bernat és qui es troba darrere el micròfon que narra tot allò que passa entre aquelles 4 parets.

Amb un llarg passat lligat al bàsquet per l'ACB i "una alineació dels astres" li va sorgir la possibilitat de rellevar el seu amic Marc Grau com a speaker del Palau i des de llavors, porta més de 5 anys vivint continuament la màgia del Blaugrana.

Breument, en Bernat, ens resumeix al Diari de Barcelona com voldria que fos el Nou Palau Blaugrana:

EL FUTUR

El Nou Palau Blaugrana encara és una incògnita. Amb l’arribada de la nova junta directiva comandada per Joan Laporta, es va decidir refer part del projecte. La maqueta que es va presentar el 2017, doncs, no serà definitiva.

El nou Palau, el Petit Palau, la pista de gel i l’estació d’autobusos tindrà un pressupost de 420 milions d’euros. Segons informacions del diari Ara, el fons d’inversió Goldman Sachs no estaria massa motivat amb el projecte del poliesportiu.

La vicepresidenta club, Elena Fort, assegura al Diari de Barcelona que el “projecte va endavant” i que s’estan fent tots els passos per aconseguir el finançament. “S’està treballant amb models tan europeus com, essencialment, nord-americans pel que fa a la gestió d’aquest tipus d’arenes. Estem agafant informació, veient allò que culturalment ens agafa”, explica.

El Palau Blaugrana ja no compleix la normativa europea. La construcció d’un nou Palau obre la porta a un nou ventall de possibilitats. “No podem acollir una final de la Champions ni una Final Four. Això per a un club com el Barça no és procedent. Hem de fer totes les actuacions per fer que el club torni a estar a l’ordre del dia en aquest aspecte. Per això cal l’Espai Barça”.

Perquè, al capdavall, el Palau són milers de rostres, instants, flaires i records. Són les famílies de socis i aficionats culers que han omplert el pavelló generació rere generació. Són els jugadors i entrenadors que han deixat petjada. Però, sobretot, són els sentiments i el caliu d’un públic que mai abandona els blaugrana.