“Si m’hi vull dedicar, hauré d’acabar emigrant”: la dura situació de la cultura a Espanya

"A Espanya no es valora suficient la música” (Joel Campillo, 18 anys); “Les escoles privades s’aprofiten de la nostra vocació perquè saben que no tenim una altra opció que pagar” (Albert Marín, 20 anys); “Has de ser ric per dedicar-te a la cultura” (Oriol Álvarez, 19 anys); “Si no tens contactes és molt difícil ser pintora” (Ayla Madison, 21 anys); “L’oferta de beques públiques és irrisòria” (Ven’nus, 21 anys).

Com ells, més de 690.000 persones han format part en algun moment del sector cultural, un 3’5% del mercat laboral. Només el 66’6% eren assalariats, enfront de la mitjana general del 84’1%, segons els números oficials de l’Anuari de les Estadístiques Culturals 2022 del Ministeri de Cultura i Esports. Molts ho han hagut de deixar. Altres lluiten contra grans dificultats per aconseguir dedicar-s’hi.

El primer gran obstacle al qual s'enfronten els joves que somien en viure de la cultura és la falta de reconeixement social. "L'Estat no valora la cultura", diu l'Albert, que vol ser actor. L'Oriol afegeix que l'arrel del problema es troba en el fet que "els polítics estan centrats en coses que troben més importants". "L'Estat és el primer que no reconeix l'art com ho hauria de fer", subratlla l'Albert. Una situació que deriva en la falta de validació de les professions del sector. "He tingut converses amb gent que no considera igual de vàlid ser actor que metge", explica l'Albert.

Part del problema de la poca validació social té origen en la manca de models a seguir per la gent jove. Segons l’Albert, "els referents dels futurs artistes són de sèries o pel·lícules americanes". Pels seus companys de teatre, Penélope Cruz o Javier Bardem ja no són ídols actuals. El problema de tenir exemples a seguir estatunidencs és que "mai podrem ser com ells perquè no estem al mateix país". Aleshores, s’entra en un cercle viciós on no es valora els actors espanyols actuals i, per tant, tampoc la professió. 

Les dificultats econòmiques fan que molts joves artistes hagin d’abandonar les seves aspiracions. L’Albert va estudiar teatre musical durant quatre anys a una reconeguda escola privada de Barcelona, però ho va haver de deixar "perquè era molt car i notava que no hi havia un lloc on pogués exercir o estudiar de manera pública". "Amb vint anys els meus pares ja no em podien mantenir i vaig haver de posar-me a treballar i a estudiar Pedagogia", explica.

L’Oriol, que vol ser poeta, tampoc ha pogut optar a la formació dels seus somnis. "L’única carrera pública sobre creació literària és a Navarra i després no pots ser profe, així que et deixa sense pla B. Pagar una privada és impensable", lamenta.

Però els premis dels concursos tampoc treuen els artistes emergents de les dificultats econòmiques. A més, “els recursos destinats a premis públics són súper escassos”,  sentencia.

L’Estat ofereix beques per moltes formacions diferents, però molt poques pel món de la cultura. Una decisió que l’Albert atribueix a què “són els primers que no ens valoren com caldria”. El Departament de Cultura de la Generalitat concedeix beques, però només cobreixen formacions de prop de cinc mesos.

L'oferta pública nacional en carreres artístiques és summament escassa i els joves artistes espanyols han de recórrer a universitats privades i preus desmesurats. L'única excepció: Belles Arts. L'arrel de la falta d'oferta pública: "Per a l'Estat això és només un hobby", afirma convençut l'Albert.

Les escoles privades són considerades per molts dels afectats unes de les grans responsables de la situació, ja que obtenen un gran benefici de la crua situació del sector cultural al país. Per l’Albert, "s’aprofiten de la vocació dels actors, perquè saben que no tens altra opció i que, per tant, pagaràs el que calgui". De fet, considera que "muntarien un pollo si s’augmentés l’oferta pública". 

En canvi, altres països del nord d'Europa sí que ofereixen una gran varietat d'estudis públics relacionats amb la cultura. Nausikaä El-Mecky, professora d'història de l'art i cultura visual a la Universitat Pompeu Fabra, va venir a Barcelona des dels Països Baixos. En arribar, es va trobar amb un art infravalorat en el sistema públic. ''Em va sorprendre, venint de l'estranger. Als Països Baixos, les escoles d'art formen part del sistema públic'', subratlla. 

La professora apunta que hi ha un gran desnivell de valor entre l'art teòric i el pràctic. El teòric es troba a dalt de la balança, i el pràctic rascant el terra. "La distinció entre pràctica i teoria és ridícula i antiquada", assegura. Segons l'experta es tracta d'una paradoxa, ja que no es pot entendre la creativitat si només es llegeix sobre ella, però no s'experimenta de primera mà. És per això que la professora afirma convençuda que el sistema educatiu ha de canviar.

L’única solució per a molts dels joves aspirants a artistes és emigrar i traslladar-se a altres països on sí que es valori la cultura. L’Albert pensa en França, ja que té clar que aquí no triomfarà, i es planteja anar a París on "la cultura està molt més valorada". "Em fot haver de marxar a un altre país per triomfar", reconeix. Unes perspectives de futur que comparteix l’Ayla, que veu molt difícil treballar de pintora a Espanya. 

La marxa d’aquests cervells provoca la pèrdua i el desaprofitament del talent nacional. L’Albert està convençut que "ara mateix en una habitació de casa seva hi ha un nen mereixedor d’un Goya o d'un Oscar, però s’han aferrat als de sempre i aquest talent no s’aprofitarà".

Espanya compta des de fa poc amb un nou règim: l'Estatut de l'artista. Un model que segueix l'exemple francès. Aquest nou reglament rebaixa a 120 cotitzats el mínim per poder accedir al subsidi; unes 900 hores enfront de les 500 franceses. Anteriorment, les hores mínimes superaven les 2.000. En Campi i l'Albert comparteixen que és un gran avenç, però no és suficient.

Per a l’Albert, aquesta innovació no té cap mena de sentit si no es renova l’arrel del problema: el sistema educatiu.  "Sembla un ‘ai pobrets, anem a ajudar-los’. El que s’ha de fer és crear entitats públiques on els nens puguin estudiar teatre i fer que hi hagi més reconeixement de la professió", exigeix. "L'art és imprescindible en aquesta societat i és una professió vàlida com qualsevol altra", afegeix. 

A França, quan el teatre va començar a flaquejar pel naixement de la indústria cinematogràfica, el govern va regular la protecció dels artistes. D’aquest canvi, han nascut 250.000 artistes que no han marxat del país i que s’han beneficiat de les mesures. Al país veí, si es treballa com a artista més de 507 hores en 12 mesos consecutius, et converteixes en un "intermitent de l’espectacle". Finalitzat aquest procés, es rep per part de l’estat una ajuda econòmica mensual que funciona com a simulació d’un sou. 

L’Estatut de l’artista espanyol ha beneficiat a tots aquells que sí que han aconseguit dedicar-se a la cultura. És el cas de Ven’nus, una cantant de 21 anys nascuda a Sabadell. La jove artista també va enfrontar-se a la dificultat de trobar contactes i a les limitacions econòmiques. "He tingut una sort increïble perquè gràcies a l’acord que vaig fer amb el meu productor, no he hagut de pagar les hores reals que suposaria haver pagat per cada hora d’estudi", explica. 

Tot i que ella s’ha pogut beneficiar d’algunes ajudes, la cantant reconeix que la qüestió de la llengua marca diferències. "Nosaltres encara anem tirant perquè fem música en català, però si vols fer alguna cosa en un altre idioma, vas liadíssim. No trobaràs cap tipus d’ajuda", afirma. 

La lluita per la igualtat de gènere arriba fins a la cultura. "Estem en un moment on queda molt per reivindicar, però, per altra banda, ara es critiquen molt els festivals on no hi ha cap dona en cartell", reflexiona. La sabadellenca, però, dubta si l'activisme feminista de la indústria musical neix d'un compromís real amb la causa i "t'estan pillant pel teu talent" o "només ho fan per complir".