Dues dècades d’especulació: el 22@ contra el Poblenou
Amb tan sols un 25% executat, el pla ha canviat la vida del veïnat i la ciutat de Barcelona
El barri del Poblenou porta dues dècades vivint els canvis del projecte urbanístic 22@. L’any 2020, dues dècades després de l’aprovació del pla, les noves dades de l’Ajuntament de Barcelona confirmaven que tan sols s’havia executat un 25%.
Pel camí, però, s’han enderrocat edificis històrics del barri, expulsat veïns i especulat amb el sòl. Ara, després d’un procés participatiu per repensar com estava afectant el 22@ a la zona, ens trobem davant d’un Poblenou mig buit, amb solars deserts, oficines de catorze plantes i ciutadans que lluiten per mantenir la història dels carrers.
La zona de Provençals de Poblenou es caracteritzava per tenir petites casetes, tradicionalment habitades per obrers que treballaven a les fàbriques del barri, que s’organitzaven en passatges. Aquest és el cas del Passatge de Morenes, un carreró estret i sense sortides, amb unes cinc vivendes col·locades a la dreta de la via.
Aquí podem veure com era l'any 2003, quan s'acabava d'aprovar el projecte urbanístic. Font: Arxiu Històric del Poblenou, Pere Parera
Amb l’aprovació del pla 22@, aquest tipus de carrers van quedar afectats: si un propietari comprava l’illa en què es trobaven i n’era l’inversor majoritari, podia fer fora els veïns per construir oficines en el seu lloc. Albert València, arquitecte, membre de l’Observatori de Barris del Poblenou i veí de la zona, explica com el 2019 l’interès urbanístic de la zona va posar en perill la situació dels veïns.
Tot i la victòria, els habitants del Passatge de Morenes poden ser expulsats en el moment en què s’hagi de renovar el preu del lloguer. Això no és tot, l’antiga fàbrica que tenen davant de casa serà enderrocada per deixar lloc a un edifici d’oficines de 12 plantes i es crearà el contrast del Poblenou: grans construccions fent ombra a les cases de tota la vida.
A favor de les oficines
Casos com el de Passatge de Morenes venen donats pel 22@ i el canvi de l’ús del sòl que va comportar. En un barri tradicionalment industrial ple de fàbriques, es va fer una requalificació del sòl que resulta molt significativa respecte a què vol ser el districte de Sant Martí.
La funció del sòl es va canviar: sobre el paper, un 70% es dedicaria a l’activitat econòmica i un 10% a habitatge. La nova activitat econòmica s’ha basat principalment en oficines i activitats intensives de coneixement, sobretot en clústers tecnològics.
“No estem dibuixant la ciutat del 2023, estem dibuixant l’escenari de la ciutat de 2030”, afirma Enric Urreta, president de 22@NETWORK, l’associació privada que reuneix moltes de les empreses del districte. A part d’empreses punteres en el sector tecnològic, al districte també hi abunden espais de coworking. Urreta aposta per “la ciutat dels 15 minuts”, aquella “en què la gent pugui viure i treballar en 15 minuts”.
Explica que això demana “empreses punteres, personal qualificat, un entorn veïnal proper i mitjans de transport”.
Maribel Rosselló és doctora en arquitectura per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i va formar part de la Taula Eix Pere IV, una associació veïnal que va impulsar la crítica al model del 22@. Actualment també forma part del Sindicat de barri El Nus. Defensa que “la idea del 22@ era crear un barri al servei del propi projecte”, explica.
Les empreses van ser les primeres en aterrar a Poblenou gràcies a un projecte que volia fer de Barcelona una espècie de Silicon Valley. Hi havia espai per fer-ho, però també hi havia moltes famílies i història.
El vocal d'urbanisme de l’Associació de Veïns del Poblenou, Jaume Badenes, parla de quin ha estat el factor que ha omplert el barri de grans edificis. “El sector immobiliari implementa l’activitat d’oficines. Però no és qui ha de dirigir l’activitat econòmica, sinó que ha de ser la pròpia ciutat qui ho faci”.
Aquest “barri mig buit” i ple de solars sense edificar, crea una sensació d’inseguretat que preocupa els veïns. Associacions com El Nus, Sindicat del Barri del Poblenou, han denunciat la problemàtica.
Des del 22@Network es defensa l’edificació d’aquestes edificis amb la llei de l’oferta i la demanda: “Si el mercat demana oficines, se’n construiran”.
En els primers vint anys del 22@, es va construir un total aproximat de 800.000 metres quadrats d’oficines. Amb la pandèmia de la Covid-19 i la implantació del teletreball semblava que les edificacions es reduirien.
Tot i així, en els últims tres anys s’han construït 300.000 metres quadrats més d’oficines.
Construcció d’una illa del 22@ a Llacuna, al solar de La Vanguardia, 2017.
Font: AHPN / Pere Parera
València apunta que, si el ritme continua com ara, es tardaria 60 anys en aconseguir l'objectiu: tres milions de metres quadrats d’oficines.
Veient les dades, els veïns es pregunten per una banda, què passa amb les oficines buides, i per l’altra, què hi ha darrere els projectes que no arriben a executar-se. En total, quasi el 75% del projecte no ha estat edificat.
El problema dels solars buits
Albert València afirma que el que hi ha darrere del projecte del 22@ és “l’especulació i el fet de tenir un actiu immobiliari amb el qual mercadejar”. Assegura que, en molts casos, “els solars del 22@ no s’han acabat construint perquè el que interessa és tenir un solar buit”. Observeu, a través d’aquest exemple fictici, com canvia aquest solar amb el pas dels anys, tal com explica València que succeeix a diversos solars del Poblenou:
Aquest fet ha causat que el 50% de la zona de Provençals del Poblenou estigui buida, plena de solars i naus en desús, de tan sols “deu propietaris”, com explica València. “L’únic que fan és comprar, esperar i revendre entre els fons d’inversió, i es treu la plusvàlua de la revalorització de cada any”, afirma. Per a Albert Martín, doctor en Sociologia a la UAB i exmembre de la Taula Eix Pere IV, el 22@ se sustenta en aquest model:
Patrimoni històric del Poblenou i edificis emblemàtics que han estat afectats pel 22@
Can Ricart
La fàbrica de Can Ricart es va construir l’any 1853 a l’antic municipi de Sant Martí de Provençals. El fabricant cotoner Jaume Ricart i Guitart va adquirir uns terrenys fins llavors agrícoles per construir-hi el que es convertiria en un dels grans recintes fabrils de Barcelona.
El conjunt de naus, carrers i places que conformaven el recinte van sobreviure a l’arribada del Pla Cerdà (1897) pocs anys després que la construcció de la fàbrica s’acabés.
Can Ricart es dedicaria als estampats, tints i blanquejos de teixits durant dècades, i es va convertir en patrimoni històric del Poblenou.
Albert València explica que l’any 2000, quan el 22@ va afectar Can Ricart, el propietari de les tres illes de l’Eixample que era la fàbrica, era el Marqués de Santa Isabel. “Aquest volia tirar-ho tot avall per fer edificis d’oficina d’entre deu i quinze plantes”. Això formava part d’un pla urbanístic més gran.
L’octubre del 2001 s’aprova el Pla Especial de Reforma Interior (PERI) del Parc Central. Aquest PERI preveia enderrocar el conjunt fabril de Can Ricart per construir-hi un parc d’oficines de 70.000 m2.
Per tenir una referència, els antics edificis que queden hi conformen el que coneixem avui dia com a Can Ricart i ocupen prop de 6.800 m2.
El maig del 2005, tant els veïns com els treballadors que vivien dins de la fàbrica van decidir resistir per intentar mantenir Can Ricart en peu. “Això va durar uns mesos en els quals van ocupar el recinte i van intentar aguantar, fins al punt en què la policia va acabar barrant tot el conjunt perquè no hi pogués entrar ningú i només poguessin sortir”, comenta València. Hi treballaven 250 persones i 34 empreses. Aquell any va haver-hi múltiples intents de desnonar-les.
Després de moltes manifestacions, l’octubre de 2006, l’Ajuntament de Barcelona declara Can Ricart com a Bé Cultural d’Interès Local i s’aprova la modificació del PERI per preservar el recinte.
El dia que l’Ajuntament presenta el pla de protecció patrimonial es van cremar dues de les naus de Can Ricart. No va ser l’únic incendi a la fàbrica durant aquest període (2006-2008).
Del 2006 al 2011 s'enderroquen alguns dels edificis del recinte per rehabilitar-lo i convertir-lo en la Casa de les Llengües. L’abril del 2008, la Generalitat declara Can Ricart com a Bé Cultural d’Interès Nacional.
A finals de 2011, l’Ajuntament es retira del projecte de la Casa de les Llengües i abandona les instal·lacions. Dos anys més tard, recupera el terreny i al 2015 es fa la cessió a la Universitat de Barcelona (UB), per fer-hi el Campus de les Arts (2021).
Del recinte només s’han arribat a rehabilitar uns pocs espais: la xemeneia, alguna nau i l’edifici on ara es troba el ‘Casal de Joves Can Ricart de Poblenou’, fundat el 2016. S’espera que el primer curs al Campus de les Arts sigui el del 2026/27.
Ca l'Alier
Ca l’Alier era una antiga fàbrica de banys galvànics, que amb el pla 22@ es va voler enderrocar.
Actualment és, com ho defineix l’Ajuntament, “la seu de la innovació urbana”. L’espai acull la fundació BIT Habitat, que “fomenta la innovació urbana en els àmbits social, econòmic, urbanístic i tecnològic”.
Una tercera part de l’edifici està cedit a Cisco, una gran empresa tecnològica, que en fa un ús privatiu al seu interior, amb una granja de servidors i una part d’oficines.
València explica que, l’ús que fa l’empresa és “bastant aliè al barri”. Segons l’Ajuntament, en aquest edifici es reuneixen veïns, empreses, universitats i Ajuntament per “pensar la ciutat del futur”, com descriu València.
Al final, diu, “tot això és fum”, i l’equipament “està majoritàriament buit la gran part del dia”. València denuncia que l’ús d’aquest edifici ignora la falta real d’equipaments que té el barri.
L’any 2007 es va incendiar l’edifici quatre cops. València afirma que va ser “segurament per part del propietari per poder edificar oficines”.
Després d’aquell fet, l’edifici va quedar molt malmès i es va cedir a l’Ajuntament, que havia de rehabilitar-lo. València explica que “l’Ajuntament no tenia diners per fer-ho”, i va acabar cedint-ne una part a Cisco.
Cristòbal de Moura
Ja fa cinc anys que l’Ajuntament de Barcelona es va proposar fer del Carrer Cristòbal de Moura un eix “verd i pacificat”. La via s’estén des del Parc Central del Poblenou fins el mateix riu Besòs i travessa gran part del barri.
A dia d’avui, entre el Carrer Fluvià, al costat de Ca l’Alier, i el Carrer de Provençals, Cristòbal de Moura té una franja verda amb un propòsit sostenible.
El projecte era “dinamitzador del barri del Poblenou”. Així ho comentava Janet Sanz, tinenta d’alcaldia d’Urbanisme, en el moment que s’estrenava l’eix verd, el 2019.
Darrere de l’aparença de projecte ecològic, però, s’amaga una problemàtica que va més enllà de beneficiar els veïns.
En el moment que una zona es declara “verda”, el valor del sòl augmenta, i els edificis que hi ha, en aquest cas, a Cristòbal de Moura, passen a valdre molt més.
Des del Sindicat d’Habitatge del Poblenou, Marc Garcia comenta la creació de la nova residència d’estudiants que s’està fent a Cristòbal de Moura:
Aquest 2022 està previst que comenci el segon tram de pacificació de Cristòbal de Moura. L’Ajuntament espera que la franja verda arribi fins a Sant Adrià del Besòs.
La caseta de l'Assumpta
El número 4 de la Rambla del Poblenou s’ha convertit en un símbol enfront els canvis del 22@. Allà s’hi troba una casa de dos pisos, petitona i de color taronja, que fa cantonada amb el Passeig del Clavell.
Aquesta era la casa de l’Assumpta Garcia, la veïna més coneguda del Poblenou que va commocionar el barri amb la seva mort l’any 2020.
L'Assumpta Garcia a casa seva. Any 2005. Font: Arxiu Històric del Poblenou
La demolició de la caseta de l’Assumpta era imminent després que ella no hi fos, ja que un contracte antic amb l’Ajuntament franquista estipulava que l’edifici passaria a mans municipals un cop la propietària morís. El destí de l’habitatge, a l’estar ubicat en una zona verda, era acabar enderrocat.
El context de la pandèmia i la resistència dels veïns va fer que l’administració decidís no tirar a terra l’edifici. De moment, la casa resisteix al 22@ i la gentrificació. Fa un parell d’anys, David Escudé, el regidor del districte de Sant Martí del moment, explicava que era moment de decidir el futur de l’habitatge i parlar amb els veïns per escollir-ne l’ús.
Hi ha més casetes com aquesta al barri, però la de l’Assumpta es coneix com a símbol de resistència a l’especulació immobiliària.
De moment, l’habitatge resta a l’espera dels anys, del govern de torn i de la resposta dels veïns.
Fotografies de Pere Parera / Arxiu Històric del Poblenou
Repensem 22@, el primer procés participatiu
El 2017, l’Ajuntament de Barcelona impulsa Repensem el 22@. Aquest procés participatiu vol “repensar una estratègia conjunta davant dels actuals reptes del Poblenou i el 22@”.
Jaume Badenes (Associació de Veïns) explica que el Repensem “arriba quan el barri veu que la part del pla 22@ que tenia a veure amb els aspectes socials anava a una marxa molt lenta”. L’associació Taula Eix Pere IV va ser la que va tornar a posar el debat del projecte urbanístic sobre la taula l’any 2014.
Martín explica que del Pacte a l’actual modificació s’han perdut més reformes i ha estat, en gran part, “per la influència dels grans fons d’inversió. Durant el procés participatiu, no es va poder tenir accés a aquest sector”. La signatura de totes les parts no comptava amb la de l’actor més influent de l’escena.
El Repensem va publicar noves dades sobre el nivell de “transformació i edificació” al 22@. El nivell edificat al Poblenou no era d’entre un 65-70%, sinó del 25,5%. Arran d’aquestes noves xifres, Albert Martín i Albert València van escriure ‘La crisi de l’urbanisme de ciutats globals: reavaluar 20 anys de transformació del sòl i activitat econòmica del 22@Barcelona’ per confirmar que el pla urbanístic era un “negoci rendista”. València estima que, a finals de 2022, s’haurà executat entre un 30 i un 32% del Pla Urbanístic del 22@.
Albert València afegeix que “el Repensem ha aconseguit que els percentatges del sòl canviïn del 10% d’habitatge i 90% d’oficines a un 30% d’habitatge i 70% d’oficines”. Però aquest canvi té una gran contra: la modificació només afecta una sisena part del Poblenou.
Un dels objectius del procés participatiu era millorar la situació de l’habitatge al barri. La idea inicial del 22@ era crear 4.000 habitatges socials, dels quals, 20 anys després, només un 40% s’ha materialitzat.
La majoria de l’habitatge nou serà públic, però l’Ajuntament no ha tancat la porta a la inversió privada. A la part sud del barri es reconeixeran els habitatges existents i no es promourà l’enderrocament, i a la part nord es construiran noves vivendes. Tot i així, Jaume Badenes explica que els veïns no estan satisfets.
Des de l’Associació 22@ Network, Enric Urreta defensa un barri amb habitatges públics i privats per salvaguardar l’essència del model:
De fet, Urreta explica que la majoria dels treballadors també viuen a la zona, en concret, el 75%. Albert València, però, puntualitza que, tot i que cada vegada són més els que treballen al 22@ i hi viuen, la dada no és certa, però ho serà si el pla urbanístic continua com fins ara. Explica que el 45% de gent d’altres barris que ve a treballar i a viure al Poblenou es convertirà en un 85% un cop s’acabi el 22@.
Els poblanovins denuncien la pròpia gentrificació que prové dels treballadors d’oficines, que normalment es poden permetre llogar habitatges a un preu molt més alt. Això provoca moving immobiliari cap als veïns, que si no han estat expulsats de manera directa per una reconversió urbanística del seu carrer, es troben davant uns preus impossibles d’assumir.
Des del Sindicat d’Habitatge del barri, Garcia interpreta la problemàtica des d’una altra perspectiva:
La falta de vivenda i la gentrificació fan que aquest sigui un argument poc compartit entre el veïnat. El que sí que es comparteix però, és el sentiment que la problemàtica de l’habitatge ha empitjorat.
L’Hort Fortalesa i l’autogestió del barri
València defineix els veïns del Poblenou com gent “tossuda”, i Badenes com “optimistes” i “pacients”, i al llarg de tots aquests anys, el Poblenou ha vist enfortit el teixit del barri.
Durant els anys del 15M, per exemple, els veïns es van organitzar per crear diversos horts urbans que van servir com a element de cohesió entre veïns i veïnes i de recuperació de l’espai públic.
Molts d’ells han desaparegut amb el temps, però n’hi ha un que encara es conserva: l’Hort Fortalesa. Aquest hort suposa un espai sota control del veïnat, que dona ús al que fins el moment havia sigut un altre dels molts solars buits del Poblenou.
Built with Shorthand