Dones pageses: una realitat en creixement

“El camp continua sent un món masculí, però hi ha moltes dones. I abans també hi eren, el que passa és que eren en l’ombra”, explica la Gala Garriga, viticultora de 34 anys de Sant Esteve Sesrovires. Segons dades del Departament d'Acció Climàtica, només un 20% de les dones es dediquen professionalment al sector primari a Catalunya, tot i que gairebé un milió viuen en zones rurals.

“Si fa uns anys, quan m’hi vaig introduir, hagués vist moltes dones al camp potser hauria tingut més ganes de posar-m’hi, m’hagués vist més reconfortada” afirma Garriga. A més, explica, “des de fa un temps s’han anat introduint moltes dones al camp, però n’hi haurien d’haver més i també haurien d’haver-hi més homes, perquè és el sector primari i sense aquest sector morim tots”. Aquesta és la realitat de les dones pageses a Catalunya, un col·lectiu petit però en creixement, que està experimentant una revolució silenciosa en la qual cada cop són més i tenen més veu. Tot i això, aquesta comunitat de dones del món rural també pateix les problemàtiques generals de la pagesia, un col·lectiu que fa anys que reclama “que no se l’ha cuidat ni protegit”.

D’altra banda, l’aposta per l’ecologia o l’ús de les noves facilitats amb la tecnologia són un tret compartit entre la majoria de negocis regentats per dones pageses. “Si em diguessis fa 100 anys, que sí que és cert que la feina que s’havia de fer era molt dura… però ara, amb totes les màquines i la tecnologia que hi ha, és igual conduir un tractor que un cotxe”, afirma l’Alícia Figueras, viticultora de Sant Jaume dels Domenys.

El Diari de Barcelona ha parlat amb quatre dones del món rural d’arreu de Catalunya per radiografiar aquesta realitat creixent en la nostra societat.

Laia Soy, 21 anys, Riudaura.

Gala Garriga, 34 anys, Sant Esteve Sesrovires.

Alicia Figueras, 54 anys, Sant Jaume dels Domenys.

Maria Rosa Bosch, 83 anys, Oix.

Alicia Figueras

Viticultora, 54 anys, Sant Jaume dels Domenys

“Des de petita que he mamat del camp. He anat a collir raïms, a la verema, però fins fa 8 anys que no porto les terres de la meva família”, explica l’Alícia Figueras. La viticultora de 54 anys del Baix Penedès ha explicat al DdB que quan el seu pare va deixar el negoci de la vinya van oferir-li primer al seu germà, abans que no a ella.

“Fins fa poc des de la meva família em preguntaven si n’estava segura, de portar les terres. Em deien que era una feina molt dura, que no me’n sortiria”, afirma Figueras, nascuda a Sant Jaume dels Domenys, on també té les terres. Jo els deia “home, estic amb el projecte d’agricultura ecològica, he estat pagant el tractor, m’he comprat alguna vinya… no faria tot això si no volgués fer-ho realment”.

Figueras explica que no s’ha sentit mai menystinguda pel fet de ser una dona en aquest món, però sí qüestionada. Fins i tot el rabasser que portava la vinya amb el seu pare deia “aquesta no durarà ni dos dies”.

L’Alícia va començar agafant la meitat de les terres i, al cap d’un any, quan va dir-li al rabasser que n’estava convençuda i que volia quedar-s’ho tot, ell no s’ho creia. A més, declara la viticultora, “quan vas a les fires a vendre el teu producte i pel que sigui t’acompanya el teu marit, la gent es dirigeix a ell i has de dir no, no, que aquest negoci el porto jo”.

“Jo sóc la dona més feliç fent aquesta feina. La pau que desperta aquest entorn és una passada: imaginat això cada dia, veig unes postes de sol… em sento privilegiada, no ho canviaria per res” explica l'Alicia.

Visibilitat i valorització

“La poca presència de dones al camp és cultural, i això només es canvia donant-los visibilitat”, afirma la viticultora de Sant Jaume dels Domenys. Aquest és un dels objectius principals de l'Associació de dones del món rural, que vetlla per a donar visibilitat a la feina d’elles, defensar els seus interessos i necessitats i millorar la igualtat d’oportunitats del sector.

Figueras explica que va començar a formar part de l’associació gràcies a una excompanya de l’institut. La pagesa afirma que va entrar-hi, d’una banda, “per donar a conèixer aquest món desconegut de la terra i, d’altra banda, perquè al final et sents més recolzada, es creen moltes sinergies i hi ha molta complicitat”. Per exemple, detalla Figueras, “et sens recolzada perquè pots explicar situacions en les quals totes ens hem trobat”. A més, “quan es poden fer trobades veus com treballen les altres i encara que no n’hi hagi de totes les especialitats, de tots els àmbits i de totes les comarques, és superenriquidor”.

Posar en valor la feina al camp

“S’ha de reivindicar tota la feina que hi ha: si sabessis tot el procés que hi ha rere l’ampolla de vi ho valoraries més, ho valoraries diferent”, afirma Figueras. La viticultora creu que “donar-se a conèixer i donar a conèixer el procés que hi ha darrere tots els productes pot ajudar., Al final, és “conèixer i valorar”.

En aquesta mateixa línia la Gala Garriga creu que “s’ha d’incentivar que la gent perquè consumeixi el producte de proximitat: barat no vol dir bo i per estalviar-nos uns diners podem acabar consumint merda i productes de molt lluny, que gasten combustible, que potser estan explotant gent d’altres països, quan aquí en teoria està més controlat tot això”. A més, Garriga opina que “ara mateix amb la guerra d’Ucraïna s’està veient, que no podem dependre dels productes d’altres països, hauríem de dependre més dels nostres propis i estimar-los més”.

Gala Garriga

Viticultora, 34 anys, Sant Esteve Sesrovires

“El món del teatre era difícil i la meva família ja tenia l’empresa familiar de la vinya, així que vaig veure que era més fàcil tirar per aquest camí que no pas buscar-me la vida de zero” explica la Gala Garriga. Nascuda a Sant Esteve Sesrovires, fa dotze anys que va decidir deixar de banda el teatre, que era el que havia estudiat, per dedicar-se al món rural.

“Amb un impuls que era un ajut de fons europeus, que donen als joves que es volen introduir al camp, vaig decidir posar-me a treballar a la vinya”, explica. “Quan vaig fer el pas, el meu pare se’n va alegrar, però alhora sabia que era molt dur, que no estava gaire ben pagat: ell tampoc no és gaire optimista amb aquest tema”.

Garriga afirma que “la seva relació amb els pagesos grans és d’una manera i amb els pagesos joves és d’una altra”. A més, la viticultora creu que “la gent no n’és conscient, però actualment amb tots els ajuts i tal estan havent-hi bastantes dones que cada cop més comencen a treballar al món rural”.

En aquesta línia, explica que “creu que la mentalitat està canviant i que està millorant una mica tot això”, però que encara “hi ha molts homes que no veuen molt clar que tu puguis gestionar l’empresa o la producció tan bé com un home”.

“Hi ha ajuts i van molt bé per engegar campanyes i generar il·lusió”, afirma la Gala, que amb 22 anys va fer un tomb a la seva vida per decidir que volia dedicar-se al camp. A més, “d’ençà que jo m’hi vaig introduir hi ha hagut aquesta explosió feminista, hi ha hagut més ajudes a les dones per fer feines de tota mena”, explica la viticultora de Sant Esteve Sesrovires. Aquestes ajudes institucionals venen per part del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural del govern català, però també del Ministerio d’Agricultura o d’altres entitats europees.

En aquest sentit, la consellera del mateix departament, Teresa Jordà, ha volgut posar en valor que “la veu de les dones ha d'estar present en els espais on es decideixen les polítiques agràries, pesqueres i forestals perquè és allà on hi ha marge per incidir en com volem dibuixar el futur”. La consellera, a més, ha detallat que “és essencial que aquesta veu s’escolti en el full de ruta rural de present i de futur, no només perquè les dones som la meitat de la població, també perquè som la principal força motriu per assolir una societat igualitària, més justa i sostenible per a tothom.”

Tot i això, afirma la Gala, “si aquests ajuts institucionals no es compensen amb el consum del producte de proximitat, i ho valori, i ho pagui al preu que s’ha de pagar amb ajuts no podem mantenir aquesta situació”. En la mateixa línia la Laia Soy, pagesa de 21 anys de Riudaura, es pregunta si la gent de Barcelona és conscient de la importància dels pagesos: “Sense nosaltres no hi ha vida, els pagesos som necessaris, som la base de tot i crec que no en són conscients”.

Laia Soy

Pagesa i genet, 21 anys, Riudaura

“Jo fins que no he tingut 21 anys, que són els que tinc ara, no he començat a veure dones de manera habitual en aquest món”, explica la Laia Soy. La jove de Riudaura va decidir deixar el batxillerat artístic per dedicar-se als cavalls i avui en dia té cura d’unes 40 vaques amb la seva parella a Mas Camp de Rodet, a l’Alta Garrotxa.

La Laia explica que les vaques de moment no els donen benefici perquè són joves, però que “esperen que a la llarga puguin viure tots dos de les vaques i no hagin de fer altres feines per sobreviure”. Amb tot, afirma, “al final ho fas perquè t’agrada, perquè si tots ho féssim pels calés no hi hauria ningú que treballés de pagès”. A més, detalla la riudaurenca, és una feina en la qual “treballes 24 hores al dia 365 dies l’any”. Al final, “són animals que no deixen de menjar, són una despesa constant i si, per exemple, una vaca ha de parir el dia 1 de gener jo no puc estar de jarana, he de ser aquí”.

La jove explica que ella sempre ha viscut el món de la pagesia a través de les dones. “Els conills, les vaques, tot ho he après a través de les meves besàvies”, afirma la Laia. La ramadera apunta que en el món rural no ha sentit mai que per ser dona no te'n puguis sortir, sinó tot al contrari. Tot i això, sí que afirma que ha pogut sentir comentaris com “ostres, és estrany una dona dedicant-se a això, una dona portant un tractor, etc.”. A més, també explica que “té molta força i pot fer exactament la mateixa feina que pot arribar a fer qualsevol home” però sí que, a vegades, ”alguns senyors més fets a l’antiga li han dit que si no podia, per manca de força, l’ajudaven”.

Cuidar la pagesia

“Antigament, el meu besavi sempre deia que amb 20 vaques eren els rics del barri, ara amb 20 vaques no tens ni per menjar-te els mocs, no tens res, i no donen ni benefici”, explica amb indignació la Laia.

“No et venen ganes de dedicar-t’hi, quan veus el preu de les coses, a menys que sigui la il·lusió de la teva vida com era el nostre cas, no t’hi dediques, no t’amargues així”, explica la pagesa de 21 anys. En la mateixa línia l’Alícia Figueras, la viticultora del Baix Penedès afirma que és necessari abans que res que t’hi puguis guanyar la vida, tant si ets home com dona, si no, això no té futur. A més, Figueras recalca que tot passa per millors condicions al camp en general. “Oi que tu fas una feina que t’agrada i te la paguen bé? Aquí som els últims que cobrem i els costos s’han triplicat o quadruplicat i estem cobrant el mateix de fa 20 anys o 30”.

En aquest sentit, la Maria Rosa, que porta tota la vida a pagès, afirma que “ara mateix no es pot viure d’això… pagesos que tota la vida han fet de pagès no s’hi veuen en cor, només els grans empresaris”. “Van pujant els preus de tot i el bestiar va al preu que anava 30 anys enrere, això no pot ser. Si ho fan així, no en quedarà cap, de pagès. I què menjareu, llavors?”

Maria Rosa Bosch

Pagesa, 83 anys, Oix

La Maria Rosa Bosch porta tota la vida al camp. Nascuda a Oix, on ha viscut els seus 83 anys de vida, explica que sempre ha treballat de pagès. “Fent les feines de la casa, cuidant el bestiar, a la família, això era el que es feia abans, no fèiem pas res més”, explica la pagesa de la Garrotxa.

La Maria Rosa afirma: “la gent ja no vol ficar-se al món de la pagesia, una dona la poses a pagès i la poses a fer tot el que fèiem nosaltres… ara dirien que són esclaves”. La pagesa explica: “la infantesa la recordo ben feliç, no tenia res, ni llum, ni aigua, però cantaven sempre”. Ara, detalla Bosch, “la gent no està pas contenta, quan érem joves sempre estàvem contents, anàvem a treballar, xiulàvem, cantàvem… ara no en deuen saber, de cantar, perquè no sents pas mai ningú que ho faci”.

L’oixenca lamenta que “no han pas cuidat el camp ni el món rural, per res, al pagès sempre se l’ha putejat i ara ja no en queden. No ajuden el pagès ni el protegeixen, més que anar-hi en contra”. Explica que tal com està el món ara li faria por de tornar a ser jove; i afegeix: “la solució és anar al fons i tornar a començar. Com el que va passar amb Adam i Eva, doncs el mateix”.

La Maria Rosa, el seu nét (que també treballa a pagès) i la seva parella.

"Quan anavem al ball, arribavem a casa i no podiem anar a dormir. Haviem d’anar amb les vaques i m’enrecordo que em venia son" explica la Maria Rosa parlant de la seva joventut.

Cap a un futur més verd

Per tant, quin és el futur de la pagesia a casa nostra? I, més concretament, quin paper hi tindrà la dona? Queda clar que el futur és incert. O, com diu l’Alícia, “l’agricultura ha de fer un tomb perquè sinó petarà tot.” Això sí, queda clar que el futur passa pel consum del producte de proximitat, per una agricultura més verda i sostenible i, sobretot, amb dones al capdavant.