La deconstrucció del model migratori suec
El país ha passat de ser un referent de l'acollida humanitària a situar-se a l'avantguarda de la contenció, en un gir estructural que avança el rumb restrictiu de la Unió Europea
El 2015, Suècia va rebre 162.877 sol·licituds d'asil. El 2024, en va rebre 9.645. En menys d'una dècada, el país que havia estat el refugi per excel·lència d'Europa s'ha convertit en un dels estats membres de la UE amb la política migratòria més restrictiva. No és un canvi de govern puntual. És una transformació estructural que ha reescrit les regles de com Suècia es relaciona amb qui arriba de fora.
El cas suec s'inscriu en una tendència que travessa tot el continent. El 10 d'abril de 2024, el Parlament Europeu i els governs de la UE van aprovar el nou Pacte europeu sobre Migració i Asil. Aquest 12 de juny de 2026, el pacte ha entrat en vigor: un conjunt de reglaments que situa la protecció de les fronteres exteriors al centre de la política migratòria comunitària i que aposta per procediments d'asil més ràpids i retorns més àgils. Entitats com la Creu Roja, en resposta a la reforma, adverteixen que el pacte "podria conduir a violacions encara majors dels drets humans a les fronteres europees" i que barrejar l'ajuda humanitària amb mesures de seguretat "dificulta l'assistència i la protecció efectives".
Suècia va anticipar aquest tomb europeu ja fa uns anys. El país que el 2015 acollia més refugiats per càpita de tota la UE és avui un referent d'una altra cosa, de com les polítiques d'integració poden buidar-se de contingut sense desmantellar-se formalment. La maquinària segueix en peu. El que ha canviat és quanta gent pot entrar-hi. Per entendre com ha passat, cal tornar a l'agost de 2014.
L'última generació amb permís permanent
La Lamar Nakchbandi tenia vuit anys quan va pujar a un vaixell de pesca de fusta a Alexandria amb la seva mare, el seu padrastre i la seva àvia. Era mitjan d’agost de 2014. Havien fugit de Damasc el 2012, havien viscut dos anys a Egipte, i quan el país va deixar de renovar els permisos de residència als sirians, no tenien cap altra opció. L'avi, que havia fet el trajecte abans, havia estat clar: "O tornes i mors pels bombardeigs, o arrisques amb el vaixell."
El passador havia promès comoditat. La realitat eren sis-centes persones en un vaixell de fusta, al soterrani, amb filtracions d'aigua. "Ens van mentir una mica", recorda la Lamar. "Vam pagar milers de dòlars per tenir una habitació i quan vam arribar érem al soterrani del vaixell, que feia aigües per tot arreu." En passar prop de Malta, van haver d'apagar els motors i les llums: la guàrdia costera disparava als vaixells. Al quart dia, un altre vaixell es va apropar per redistribuir passatgers. L'àvia es va negar a canviar. "Quan vam arribar a Itàlia vam saber que aquell vaixell s'havia enfonsat."
"O tornes i mors pels bombardeigs, o arrisques amb el vaixell."
Vuit dies després de sortir d'Alexandria, van arribar a Palerm. Van quedar-se a Itàlia menys d'un mes —si superaves el mes havies de sol·licitar asil allà— i van agafar un vol de Milà a Estocolm. A l'aeroport van sol·licitar asil. El Migrationsverket, l’Agència Sueca de Migracions, els va assignar un centre d'acollida prop de Göteborg, en un hotel reconvertit. Dos mesos després, la Lamar ja era a l'escola. En vuit mesos parlava suec amb fluïdesa.
En un any, tota la família tenia permís de residència permanent. Cinc anys després d'arribar, tenien la ciutadania sueca. "Vam triar Suècia perquè era el país on era més fàcil obtenir la residència i la ciutadania", explica. "Ara seria molt diferent."
Gener de 2011. La Lamar i el seu avi, l'Adnan, a Damasc, dos mesos abans que esclatessen les primeres protestes populars contra el règim d'Al-Assad que desencadenarien la guerra civil siriana. / Cedida
Gener de 2011. La Lamar i el seu avi, l'Adnan, a Damasc, dos mesos abans que esclatessen les primeres protestes populars contra el règim d'Al-Assad que desencadenarien la guerra civil siriana. / Cedida
4 de juliol de 2012. La Lamar amb el seu avi a Egipte, la mateixa setmana d'arribar al país després d'escapar dels bombardejos de Damasc el 30 de juny. Hi viurien dos anys abans que els deneguessin la renovació dels permisos. / Cedida
4 de juliol de 2012. La Lamar amb el seu avi a Egipte, la mateixa setmana d'arribar al país després d'escapar dels bombardejos de Damasc el 30 de juny. Hi viurien dos anys abans que els deneguessin la renovació dels permisos. / Cedida
9 de febrer de 2015. Primer hivern de la Lamar a Suècia, pocs mesos després d'arribar a Estocolm el 24 de setembre de 2014. Actualment la família està establerta a Osby, a la província de Scania. / Cedida
9 de febrer de 2015. Primer hivern de la Lamar a Suècia, pocs mesos després d'arribar a Estocolm el 24 de setembre de 2014. Actualment la família està establerta a Osby, a la província de Scania. / Cedida
Com funcionava el sistema
Foto de Jonatan Svensson Glad / Unsplash
Quan un refugiat obtenia el permís de residència, s'activava una cadena institucional dissenyada per integrar.
La primera parada era Skatteverket, l'Agència Tributària sueca, que és també el registre civil del país. Obtenir el número d'identitat personal —el personnummer— era el primer pas per accedir a la sanitat, l'educació i els serveis socials. "És una decisió legal separada que pren l'Agència Tributària", explica Ida Pavljuk, portaveu de Skatteverket. "Es basa en factors com la durada prevista de l'estada, el dret legal a romandre-hi i la documentació aportada."
Un cop registrats, els refugiats accedien al Programa d'Introducció de l'Arbetsförmedlingen, el Servei Públic d'Ocupació suec. El programa durava vint-i-quatre mesos i tenia tres objectius: aprendre suec, trobar feina i ser autosuficient. Incloïa cursos de suec per a immigrants (SFI), 100 hores d'orientació cívica sobre la societat sueca, formació professional i validació de títols estrangers.
"El programa és pràcticament el mateix des de 2010", explica Arina Kozhina, experta de l'Arbetsförmedlingen amb disset anys d'experiència. "Les activitats, la prestació econòmica, les oportunitats... tot és igual. La diferència és quants participants tenim." El 2017, el programa tenia 73.000 participants. Avui en té 10.300.
Per què va canviar?
Els tres factors del gir migratori suec
Segons Maria Nyman Wikström, sociòloga especialista en polítiques d'integració
Font: entrevista amb Maria Nyman Wikström, sociòloga especialista en polítiques d'integració
La actual relació de Suècia amb al migració no és el resultat d'un sol moment ni d'un sol govern. Maria Nyman Wikström la descriu com un procés llarg amb arrels que van molt enrere.
"Suècia no es va convertir en un país d'immigració fins després de la Segona Guerra Mundial", explica. Als anys cinquanta i seixanta, el govern reclutava activament treballadors de Finlàndia, Iugoslàvia, Grècia i Turquia per cobrir la demanda industrial. La immigració era vista com una necessitat. A mitjan anys setanta, el parlament suec va aprovar la primera política d'immigració explícitament multicultural, que no només demanava als immigrants que s'adaptessin, sinó que reconeixia obligacions de la societat cap a ells: cursos de suec gratuïts, ensenyament de la llengua materna per als fills.
"Però ja als anys vuitanta el debat es va tornar més crític", admet Nyman Wikström. La crisi econòmica dels noranta, que va coincidir amb l'arribada massiva de refugiats de la guerra de Iugoslàvia, va ser el primer punt d'inflexió real. "En temps de bonança econòmica i quan hi ha necessitat de mà d'obra, el clima és més positiu. Quan l'economia declina i hi ha més competència per les feines, les tensions augmenten."
El segon factor és l'auge de partits que han fet de la immigració el seu tema central. "Més i més partits s'han mogut cap a posicions que posen l'èmfasi en les obligacions dels immigrants i no en els seus drets", diu la sociòloga. "El debat s'ha desplaçat gairebé exclusivament cap a les obligacions dels nouvinguts. Es parla molt poc de quines obligacions té la societat sueca cap a ells."
El tercer factor és la crisi de 2015. "Va ser el detonant que va accelerar tot el que ja estava passant."
El punt de ruptura: 2015
La tardor de 2015 va ser el moment en què tot va canviar. Aquell any, Suècia va rebre 162.877 sol·licituds d'asil, la xifra més alta de la seva història i la més gran de tota la UE en proporció a la població. El govern socialdemòcrata, que fins llavors havia defensat una política d'acollida oberta, va fer una marxa enrere sobtada.
Al gener de 2016 es van introduir controls fronterers. Al juny, el Riksdag va aprovar la Llei de limitacions temporals dels permisos de residència, que invertia una norma vigent des de 1984: els permisos permanents deixaven de ser la regla i els temporals passaven a ser el règim habitual. L'objectiu declarat del govern era fer Suècia menys atractiva per als sol·licitants d'asil.
Va funcionar. El 2016, les sol·licituds van caure a 28.939. El 2017, a 25.666. El descens ha continuat fins als 9.645 de 2024.
El 2021, la llei temporal no es va renovar, però es va substituir per una reforma permanent de la Llei d'Estrangeria que consolidava els permisos temporals com a norma general. On abans, des de 1984, els refugiats rebien permisos permanents per defecte, ara reben permisos temporals que cal renovar.
"Quan la integració es construeix sobre la incertesa i les renovacions constants, és molt difícil que funcioni", subratlla Nyman Wikström. "Com et compromets amb aprendre un idioma, buscar feina, arrelar-te en una comunitat, si no saps si d'aquí a dos anys continuaràs aquí?"
El sistema avui
La paradoxa del sistema suec és que la maquinària d'integració no ha canviat gairebé res. El Programa d'Introducció funciona igual que el 2010. La prestació econòmica —308 corones diàries quan es participa en activitats, uns 27 euros— és la mateixa des de fa quinze anys, sense ajustar per la inflació. "Sé que hi ha debat per augmentar-la, però avui, en ple 2026, continuem amb el mateix nivell que teníem el 2010", confirma Kozhina, tècnica de l'Arbetsförmedlingen.
El que ha canviat és qui pot accedir-hi. Obtenir el personnummer —el número d'identitat personal que dona accés a tots els serveis públics— requereix un permís de residència d'almenys un any. Però des de 2016, molts refugiats reben permisos temporals de menor durada, que no donen dret al personnummer sinó a un número de coordinació (samordningsnummer), molt menys útil per a la vida quotidiana. Des de Skatteverket, Pavljuk recorda que "un malentès molt comú és creure que tenir un permís de residència implica automàticament tenir el número d'identitat personal". "No és així. Cada cas s'examina individualment."
Des de l'1 de setembre de 2024, una nova mesura ha entrat en vigor: els sol·licitants d'asil han de viure en els centres d'acollida assignats per l'estat durant el procés de sol·licitud si volen rebre l'ajuda econòmica diària del Migrationsverket. Fins aleshores, podien triar on viure mentre esperaven resolució.
L'Acord Tidö: el tomb polític definitiu
Si 2015 va ser el punt de ruptura pràctic, les eleccions de setembre de 2022 van ser el punt de ruptura polític. El bloc de centredreta va guanyar, però no tenia majoria sense el suport dels Demòcrates Suecs (SD), el partit d'extrema dreta que havia passat del 5,7% el 2010 al 17,5% el 2018 i al 20,5% el 2022, convertint-se en el segon partit del país.
El resultat va ser l'Acord Tidö (Tidöavtalet), signat el 14 d'octubre de 2022. El pacte va establir compromisos migratoris molt concrets: reducció del contingent anual de refugiats de quota de 5.000 a 900 persones, restricció de la reunificació familiar, enduriment dels requisits per a la ciutadania, i la possibilitat de revocar permisos de residència permanent a persones que "no s'hagin integrat".
"Van haver de fer molts acords amb l'SD per aconseguir els seus vots", explica Nyman Wikström. "I el tema central de l'SD és reduir la immigració."
El model que inspira aquestes polítiques és el danès. Dinamarca ha estat, durant anys, el país de referència per als qui defensen que limitar la immigració és una condició necessària per mantenir l'estat del benestar. "Suècia ha copiat explícitament polítiques i programes danesos, fins i tot quan hi ha dades que mostren que no funcionen", afirma la sociòloga. "Però crec que és el joc polític. Dinamarca s'ha presentat com l'ideal des de la perspectiva sueca.
"L'esquerra, mentrestant, es troba en un atzucac. "Reconèixer que és un problema és donar la raó a la dreta. Però dir que no és un problema tampoc convenç ningú. I si només parla la dreta de migració, el marc el fixa la dreta."
El gir suec, en clau europea
Des de la crisi de 2015, la majoria dels governs europeus han endurit les seves polítiques migratòries. Dinamarca va ser la pionera i, durant anys, el referent. El govern socialdemòcrata de Mette Frederiksen va argumentar que limitar la immigració era una condició necessària per mantenir l'estat del benestar: massa immigrants, deia, erosionen el sentiment de comunitat que fa possible la solidaritat fiscal. Les mesures van ser contundents: retallada de prestacions als sol·licitants d'asil, confiscació de béns per cobrir els costos d'acollida, permisos temporals de fins a vuit anys per obtenir la residència permanent, i l'objectiu explícit de tenir "zero sol·licitants d'asil".
El model ha tingut imitadors. El Regne Unit va anunciar el 2025 mesures d'inspiració danesa que inclouen revisions periòdiques de l'estatus de refugiat i restriccions a la reagrupació familiar. Àustria i els Països Baixos han seguit trajectòries similars.
Espanya representa, de moment, una excepció parcial dins d’aquesta tendència europea cap a l’enduriment migratori. El gener de 2026, el govern de Pedro Sánchez va aprovar la regularització de fins a 500.000 migrants indocumentats.
El banc central espanyol i Nacions Unides havien advertit prèviament que el país necessita uns 300.000 treballadors migrants anuals per sostenir el seu estat del benestar, el mateix argument que Dinamarca i Suècia fan servir per justificar la restricció, però en sentit contrari.
L'Acord Tidö suec de 2022 s'inscriu en aquesta mateixa lògica continental. A més, amb el nou Pacte europeu sobre Migració i Asil, aprovat el 2024, s'ha donat cobertura institucional a tota la tendència, a mesura que es prioritza la protecció de les fronteres exteriors, s’acceleren els retorns i es consoliden els procediments d'asil en frontera.
Les pròximes eleccions sueques se celebraran el 13 de setembre de 2026 i la immigració tornarà a ser un dels temes centrals. Els sondeigs de principis d'any donaven avantatge a l'oposició d'esquerres, però en un continent on els partits restrictius continuen guanyant suport, el resultat és incert. "Espero que sigui cíclic i que arribi un punt d'inflexió", diu Nyman Wikström. "Però ara mateix no veig que aquesta tendència canviï aviat."
Al voltant del 20% de la població sueca ha nascut fora del país. La composició demogràfica ha canviat dràsticament en dues dècades, però la manera com la societat sueca es percep a si mateixa no ha anat al mateix ritme. "Per a molta gent és més fàcil dir que necessitem menys immigrants per preservar la nostra identitat que veure-ho com una cosa nova que es va construint", afirma Nyman Wikström. "Veient-ho com un conflicte en lloc de com una realitat complexa a gestionar."
Aquest canvi de percepció té conseqüències concretes. El pare de la Lamar, amb un màster en banca, fa anys que intenta treballar en el seu camp sense èxit i actualment treballa com a professor assistent en una folkhögskola. "Molts refugiats arriben amb titulacions que el sistema no sap reconèixer i acaben en feines per sota de les seves capacitats", reconeix Kozhina.
La Lamar, que va arribar amb vuit anys i avui estudia a la universitat, recorda un comentari d'un professor d'economia de l'institut: "Quan vas arribar? El 2014? Tu ets dels bons. Els que van venir entre 2014 i 2016 heu contribuït a l'economia i esteu integrats. Els que van arribar el 2018 en endavant són els que viuen dels nostres impostos."
Els seus avis van anar a Síria la tardor del 2025 per l'enterrament d'un familiar. La Lamar els havia avisat que no hi anessin. Síria viu una transició inestable des de la caiguda del règim d’Assad el desembre del 2024, que havia posat fi a catorze anys de guerra civil. Amb l’escalada militar regional, els aeroports van tancar i ara estan atrapats allà. "És una sensació que no puc descriure amb paraules", diu. "Estic aquí, estic segura, i tot ho veig pel mòbil. Podria ser una d'aquelles persones."
Un reportatge d'Aina Borrut Salvador per a Corresponsals del Canvi, un projecte del
Diari de Barcelona amb la col·laboració de la Representació
de la Comissió Europea a Barcelona.
Built with Shorthand