Del bibliobús al món

Guardiola de Font-Rubí és un poble amagat i silenciós, sembla molt més lluny de Barcelona que els cinquanta minuts en cotxe que el separen. És un indret tranquil i amb cert encant, al voltant s’estenen milers d’hectàrees de vinya que ens confirmen que som a l’Alt Penedès. Entre ceps i botes, però, s’hi amaga una peculiaritat: el poble alberga el Centre Educatiu de Justícia Juvenil Oriol Badia, un centre que acull joves que han delinquit, l'escenari d’aquest reportatge.

Hi arribo en cotxe i l’estampa és completament oposada al que m’esperava trobar. No hi ha tanques ni reixes, ni cap mur de ciment armat. Es tracta d’una petita masia de dues plantes, amb un camp de futbol a la part posterior i oliveres, estables i galliners al lateral. Em reben sis dels nou joves interns actuals. Un d’ells té un llibre a la mà, Los Medina, de Care Santos. “Aprofito que t’acompanyem al Bibliobús i el torno, que ja l’he acabat”, m’explica.

Un binomi peculiar

En el cas del centre Oriol Badia, se li va assignar el Bibliobús El Castellot amb la Marina Llobet, directora, i el Josep Torreguitart, conductor. Entre els diferents binomis de biblioteca i centre que s'havien generat, aquest era el més peculiar. “Al principi, els nanos al·lucinen. La majoria ha vist alguna biblioteca a la ciutat, però mai una dins d’un autobús”, riu en Josep.

L’Oriol Badia, per altra banda, també té unes característiques que surten de l’habitual dins dels Centres de Justícia. Els joves que hi acull tenen un perfil concret: “Són menors o joves amb una evolució favorable en centres de major contenció, cert nivell d’autocontrol i capacitat per vincular positivament”, explica en Joan Pol Blasco, sotsdirector del centre. “Això, sumat a la ubicació i espai del centre, ens dona la possibilitat de plantejar activitats assistides amb animals en un espai convivencial molt reduït, cosa que ens proporciona molta informació per treballar les relacions i els vincles afectius dels joves”, afegeix.

Un cop posats en contacte, en Joan Pol, la Marina i el Josep es van reunir per planificar el funcionament de la col·laboració i, vistes les peculiaritats, van decidir començar per una visita al centre i al bibliobús. “Des d’un principi va haver-hi molt bona sintonia. Som dos serveis des de fa anys implantats al territori, però que no ens havíem conegut ni havíem tingut relació, i per això vam decidir que el Bibliobús havia de visitar el centre”, explica en Blasco. “Sempre diem que coneixem molt bé el territori i en aquest cas no va ser així”, confirma la Marina.

Dit i fet, els joves van preparar una visita guiada per a la Marina i al Josep a través de les instal·lacions i viceversa: “Ho recordo amb molt de carinyo”, explica la directora. “Cadascun ens va explicar una part diferent de la masia i després nosaltres els vam ensenyar el bus. A partir d’aquí tot és més fàcil, és com que trenques una barrera”. Des de llavors, aquesta visita pel centre es repeteix un cop a l’any, a part de la visita mensual dels joves al bibliobús, on aprofiten per agafar llibres, còmics i videojocs.

Vincles positius

“El que pretenem és generar vincles positius entre els joves i el seu entorn. En aquest cas amb la biblioteca, amb la bibliotecària, amb un espai de cultura. Que aquests xavals que tenen un perfil disruptiu, que s’han sentit exclosos del barri, s’interrelacionin amb el medi de forma diferent, positiva. Que vagin a la biblioteca i vegin que la bibliotecària té un llibre preparat per a ells, que els saluden pel seu nom. Volem que hi vagin sense por”, comenta el sotsdirector del centre.

La Marina i el Josep, per tant, són els encarregats de fer que aquests joves se sentin còmodes dins del bibliobús, de convertir una relació d’entrada forçada en voluntària i habitual. “M’agrada pensar que fem de pont entre els joves i la biblioteca física, la que tots coneixem, la que obre cada matí al mateix lloc”, diu la Marina. “Nosaltres trenquem la primera barrera quan els fem el carnet, que és la porta d’entrada a les biblioteques, i amb aquest carnet poden fer de tot”.

“És molt maco veure l’evolució que fan els nanos”, continua en Josep. “Veure com, en un principi, diuen: ‘Uix, llibres, no m’agraden’, però que quan pugen i comencen a remenar s’adonen que poden haver-hi moltes coses que els interessen”.

Després de tanta xarrameca per fi entrem al bibliobús. Jo tampoc no n’he vist mai cap i em pica la curiositat. “Ara mateix estic llegint un llibre que es diu Wolfgang i un altre que es diu Sigue mi voz. El millor és que podem demanar el llibre o el joc que vulguem i ens el porten a la visita següent”, explica en Lkasri, mentre em guia cap a l’interior del vehicle. L’autobús no és gaire gran, estem una mica apinyats, però és molt acollidor. Les parets són plenes de llibres, tots els espais estan ocupats per una lectura o altra. De fet, sembla una biblioteca normal, però en miniatura. “Ei, Lkasri, mira que ha arribat!”, crida un dels joves. Té el FIFA a la mà.

Els joves tafanegen entre les estanteries, tot i que el videojoc ràpidament es converteix en el centre d’atenció. Estan ansiosos per provar-lo a la Play del centre. L’únic que no està al voltant del FIFA és en Billy. Està estudiant un grau mitjà “d’atenció a persones en situació de dependència”, i la Marina l’està ajudant a buscar algun llibre relacionat. Finalment, es decideixen per Aprendiendo a cuidar i Animación sociocultural para mayores. “Els faré classes de zumba”, bromeja en Billy.

Necessitat de garanties

Sortim del bibliobús i tornem cap a l’Oriol Badia. De camí, no puc evitar preguntar-me quin accés tenien aquests joves a la lectura abans que es posés en marxa tot aquest projecte ara fa gairebé tres anys. Com pot ser que ningú hagués pensat que estar en un Centre de Justícia no t’hauria de privar de gaudir de les biblioteques, de la cultura.

“Accés en tenien, sempre l’han tingut, com qualsevol ciutadà. El que s’està fent des de fa tres anys és reforçar i potenciar aquesta descoberta”, m'aclareix la Sílvia Sebastián. En Blasco, per altra banda, em diu que des de l’aula del centre sempre s’ha apostat per la lectura: “Hi ha llibres a l’aula i fem activitats de lectura. Se surt al jardí i es llegeix el que cadascú prefereixi”.

“El que passa que ara, amb aquesta iniciativa, tenim més eines per treballar una cosa que té certa resistència entre els joves. Ho podem treballar de forma diferent. Si s’hagués fet abans doncs encantats de la vida, però jo el que valoro és que el tenim i que funciona” , continua el sotsdirector.

El que cal ara, doncs, és garantir que no es perdi el contacte entre centres i biblioteques i que aquesta relació sigui forta i permanent. “Aquesta és la nostra funció, la de la Diputació, fer de paraigües institucional”, aclareix la tècnica de la Xarxa de Biblioteques. “Si ho deixem només en mans dels centres i les seves biblioteques de proximitat és més difícil, per això és important la figura de les institucions”.

En el cas de l’Oriol Badia i El Castellot, però, sembla que de moment el projecte va sobre rodes i que tots els implicats tenen ganes de mantenir-lo. “Tant el centre com nosaltres ens trobem en un moment de moltes ganes, de comunicació fluida i de donar continuïtat a tot això, que és com nosaltres creiem que hauria de ser el servei de biblioteques”, explica la Marina. “Mentre jo sigui aquí li anirem donant vida”, confirma en Blasco. 

Ja són gairebé les dues i l’Oriol Badia comença a fer olor d’ou ferrat i sofregit. Sortint del despatx d’en Pol passem per la cuina: en Moha està ajudant la cuinera a fer el dinar. A la porta em trobo amb en Billy i amb el Lkasri. Els agraeixo l’entrevista i la vista en general, estan encantats i no paren de somriure. “Fes-nos famosos, eh!”, em demanen mentre ens diem adéu.