Cotxes dels 80, tubs de PVC i cadires de rodes al cor del desert
El viatge solidari de l’associació RPEGASO connecta Barcelona i el Sàhara marroquí per millorar el dia a dia de les persones amb mobilitat reduïda
Text i il·lustracions d'Aran Ordeig Basagaña
Boulman Bone, de 60 anys, viu a una comunitat nòmada del desert de Merzouga, al cor del Sàhara marroquí. Té els músculs febles a causa del seu estat de salut, i a falta de cadira de rodes, necessita que la família el porti a collibè per desplaçar-se.
Situacions de dependència com aquesta il·lustren l'abast d'un problema estructural al país.
Segons l’última enquesta nacional del Ministeri de Família, Solidaritat, Igualtat i Desenvolupament Social, més de dos milions de persones viuen amb algun grau de discapacitat física, mental, intel·lectual o sensorial al Marroc.
+ D'aquestes, un 17 % —unes 380.000 persones— no disposa dels equips o del material adaptat que requereix la seva condició, com cadires de rodes, caminadors, barres de suport o llits articulats.
Una escassetat que colpeja amb especial duresa les zones rurals i desèrtiques, on les dificultats d'accés a serveis de salut i l'alt índex de no escolarització agreugen la vulnerabilitat.
Per abordar l’escassetat des de l'acció directa, les joves catalanes Blanca Recoder i Júlia Riviere (24 anys) vn fundar el 2024 l'escuderia i associació solidària RPEGASO. A través del projecte porten cadires de rodes al Sàhara als ral·lis d’Uniraid, una fundació que organitza travesses pel desert per a joves amb cotxes clàssics seguint l'antic recorregut del ral·li París-Dakar, tot repartint material d’ajut social.
“Ens agradava el món del motor, i vam veure que Uniraid, que té una gran xarxa de contactes a hospitals i centres socials del Marroc, ens ajudaria a crear ponts entre cultures per causar un impacte real”, explica Riviere.
Després de participar al ral·li del 2025 com a prova pilot, RPEGASO ha fet enguany un salt d'escala: en l'edició d'aquest febrer va lliurar 15 cadires adaptades directament als seus destinataris. Una d'elles ha permès que en Boulman Bone deixi de dependre de les espatlles de la seva família en el seu dia a dia.
Per abordar l’escassetat des de l'acció directa, les joves catalanes Blanca Recoder i Júlia Riviere (24 anys) van fundar el 2024 l'escuderia i associació solidària RPEGASO. A través del projecte porten cadires de rodes al Sàhara als ral·lis d’Uniraid, una fundació que organitza travesses pel desert per a joves amb cotxes clàssics seguint l'antic recorregut del ral·li París-Dakar, tot repartint material d’ajut social.
“Ens agradava el món del motor, i vam veure que Uniraid, que té una gran xarxa de contactes a hospitals i centres socials del Marroc, ens ajudaria a crear ponts entre cultures per causar un impacte real”, explica Riviere.
Després de participar al ral·li del 2025 com a prova pilot, RPEGASO ha fet enguany un salt d'escala: en l'edició d'aquest febrer va lliurar 15 cadires adaptades directament als seus destinataris. Una d'elles ha permès que en Boulman Bone deixi de dependre de les espatlles de la seva família en el seu dia a dia.
Cadires adaptables i de baix cost
Per què cadires de rodes? Riviere explica que l'elecció no va ser casual. “Ens vam posar en contacte amb Uniraid per discutir les necessitats del territori, i ho vam veure clar”, assegura. “De lesions modulars i paràlisi cerebral n’hi ha sempre a la societat, però allà hi ha llocs amb molt poc accés a tots aquests productes mèdics”.
Per això van contactar amb Carlota Regales, excompanya d’institut i impulsora de Cadires x Totoro, una iniciativa que fabrica cadires de rodes a baix cost per distribuir-les al districte rural de Totoro, a Uganda. El disseny de les cadires va néixer com el seu Treball de Fi de Grau (TFG) d’Enginyeria Industrial, a la UPC. “De seguida es van unir al projecte”, celebra la impulsora. Regales i els seus companys hi van posar les cadires i van completar l’equip de l’expedició.
Aquesta cadira de rodes té diferents avantatges que la fan “molt interessant per a projectes solidaris”, observa Riviere. D’una banda, està feta a partir de tubs de PVC, un material accessible, fàcil de muntar i adaptable a la persona. “Teníem tres mides, mitjana, petita o gran, però si calia ajustar-ho més serràvem els tubs per fer-los més a mida”. A més, “és fàcil incorporar-li gadgets —com faixes i reposapeus—, i pots canviar-li les rodes segons el terreny”.
Però el més important, segons Riviere, “és que no haguem de tornar”: pels llocs on van passar, l’equip d’RPEGASO hi va deixar unes instruccions per construir cadires similars, si hi ha necessitats en el futur. “Només cal comprar el PVC en una botiga, i pots muntar-te’n una l’endemà mateix”, celebra. “Això ens permet generar solucions i impacte a llarg termini perquè les comunitats es puguin desenvolupar per si soles sense dependre de l'ajuda externa”, observa.
Cotxes clàssics per afrontar la travessa: “Obres un meló inacabable”
El requisit indispensable per impulsar una iniciativa solidària amb Uniraid és córrer el ral·li amb un cotxe clàssic. “Quan compres un cotxe dels 80 o dels 90 amb zero experiència com a mecànic, obres un meló inacabable. Llàgrimes, suor i sacrifici, nits sense dormir, tutorials de YouTube i TikTok, i en molts moments estrès pur i dur”, reconeix Riviere tot rient.
Per a la primera edició, RPEGASO va restaurar un SEAT Ibiza dels anys 90. Per a l'expedició d'aquest febrer, van sumar dos vehicles més —un Opel Corsa del 84 i un SEAT Marbella del 80— per completar un equip de 12 persones.
L'Ibiza, el primer
“L’Ibiza sempre serà el primer cotxe”, somriu Riviere. El primer any no li vaig fer gaire cosa, li vaig arreglar la mecànica bàsica, li vaig posar una volandera de coure pel càrter, per evitar fuites d’oli, i els mecànics d’Uniraid, en veure que tocava per tot arreu, ens van elevar el cotxe posant pilotes de tennis a la suspensió”, confessa.
El primer dia els van dir que no arribaríem ni a la segona etapa. “En acabar el ral·li, vaig anar a buscar el mecànic i li vaig dir: 'Que no, què!?'”, somriu.
Per la segona edició, van decidir confiar-hi de nou, però no sense una reforma més integral. Entre altres, van canviar la volandera pel càrter, els llums, van afegir-hi carregadors per als mòbils; van revisar la benzina —el cotxe en perdia— i el velocímetre.
Després de tant d’esforç, va arribar la recompensa: “Vam passar la ITV! No ens ho podíem creure!”
L'Ibiza, el primer
“L’Ibiza sempre serà el primer cotxe”, somriu Riviere. El primer any no li vaig fer gaire cosa, li vaig arreglar la mecànica bàsica, li vaig posar una volandera de coure pel càrter, per evitar fuites d’oli, i els mecànics d’Uniraid, en veure que tocava per tot arreu, ens van elevar el cotxe posant pilotes de tennis a la suspensió”, confessa.
El primer dia els van dir que no arribaríem ni a la segona etapa. “En acabar el ral·li, vaig anar a buscar el mecànic i li vaig dir: 'Que no, què!?'”, somriu.
Per la segona edició, van decidir confiar-hi de nou, però no sense una reforma més integral. Entre altres, van canviar la volandera pel càrter, els llums, van afegir-hi carregadors per als mòbils; van revisar la benzina —el cotxe en perdia— i el velocímetre.
Després de tant d’esforç, va arribar la recompensa: “Vam passar la ITV! No ens ho podíem creure!”
El Corsa, pels núvols
Una de les noves adquisicions per a l’edició d'enguany va ser l’Opel Corsa del 84, que van comprar a uns companys que havien corregut l’any anterior. En aquest cas, tot va anar sobre rodes: “No ens va donar gaires problemes. Era el cotxe més hippy: l’antic propietari hi va posar uns seients de Smart que feien que fos com asseure's sobre núvols”, recorda Riviere.
Com a anècdota, en plena expedició uns nens van aprofitar un moment de distracció per robar unes patates fregides de dins el cotxe. “Va ser molt divertit”.
El Corsa, pels núvols
Una de les noves adquisicions per a l’edició d'enguany va ser l’Opel Corsa del 84, que van comprar a uns companys que havien corregut l’any anterior. En aquest cas, tot va anar sobre rodes: “No ens va donar gaires problemes. Era el cotxe més hippy: l’antic propietari hi va posar uns seients de Smart que feien que fos com asseure's sobre núvols”, recorda Riviere.
Com a anècdota, en plena expedició uns nens van aprofitar un moment de distracció per robar unes patates fregides de dins el cotxe. “Va ser molt divertit”.
El Marbella i els ensurts d'última hora
El Marbella també el van comprar a antics participants d’Uniraid. A diferència del Corsa, però, “tenia un problema de motor, de frens, d'amortidors, dues rodes punxades… Vaja, de tot. Tenia molts problemes, però era molt econòmic”, reconeix Riviere. “Va caldre molta suor i feina per deixar-ho tot a punt!”.
El cotxe els va donar, això sí, un ensurt final: una setmana abans de marxar es van espatllar els frens. “Uns problemes per trobar el recanvi! Al final el vaig comprar just a temps, a un noi que havia baixat molts cops al Marroc", confessa Riviere.
A les 21 h del dia abans de marxar els van tornar el cotxe. “Ho recordo terrorífic”. Va anar ben just, però el Marbella va creuar la línia de meta, com tots els altres.
El Marbella i els ensurts d'última hora
El Marbella també el van comprar a antics participants d’Uniraid. A diferència del Corsa, però, “tenia un problema de motor, de frens, d'amortidors, dues rodes punxades… Vaja, de tot. Tenia molts problemes, però era molt econòmic”, reconeix Riviere. “Va caldre molta suor i feina per deixar-ho tot a punt!”.
El cotxe els va donar, això sí, un ensurt final: una setmana abans de marxar es van espatllar els frens. “Uns problemes per trobar el recanvi! Al final el vaig comprar just a temps, a un noi que havia baixat molts cops al Marroc", confessa Riviere.
A les 21 h del dia abans de marxar els van tornar el cotxe. “Ho recordo terrorífic”. Va anar ben just, però el Marbella va creuar la línia de meta, com tots els altres.
Un comboi solidari per fer les entregues
Les cadires, però, es van entregar de manera més discreta: una part de l’equip de RPEGASO i Cadires x Totoro va seguir el camí per carretera amb furgonetes i vehicles quatre per quatre per facilitar l’arribada del material solidari d’Uniraid, entre el qual hi havia les cadires.
Així, els cotxes d'època servien d'imatge i de reconeixement de terreny per detectar les necessitats dels llocs més inaccessibles, mentre que la furgoneta feia les entregues als diferents punts.
Maria Ruiz, membre de l’escuderia i responsable del comboi, comenta que va caldre inventiva per repartir-ho tot: “Des de Barcelona planeges i planeges, però a vegades les coses no són com te les imaginaves”. En aquest sentit, va ser clau la presència del Moha, el guia local, que els va acompanyar en tot moment fent-los d’intèrpret i indicant-los altres espais, centres i pobles nòmades que requerien cadires. “No té gaire sentit anar a ajudar una comunitat sense conèixer-la. Per això ell va ser tan important”, destaca.
El recorregut Rpegaso
El febrer del 2026, RPEGASO va sumar més de 2.000 km des de la sortida a Barcelona fins a les pistes del sud del Marroc. Dividit en quatre etapes principals, més l'aproximació i la tornada, el ral·li va requerir l'enginy constant de l'equip per superar les diferents avaries mecàniques dels cotxes clàssics.
Paral·lelament, el comboi solidari va repartir les 15 cadires de PVC adaptades en 20 punts clau del territori, des de centres socials i hospitals comarcals fins a escoles i comunitats nòmades del desert.
Aquesta és una recreació il·lustrada del seu viatge, i tot el que en podem aprendre.
Etapa 1: El Hajeb - Er-Rachidia
L’Ibiza, el Corsa i el Marbella enceten la cursa amb un recorregut de 360 km en una sola jornada, des d'El Hajeb fins a Er-Rachidia. Toca adaptar-se de pressa a les normes del joc: per orientar-se, l’equip no pot fer servir el GPS en cap moment. L'única guia és un roadbook de paper de 200 pàgines farcit d'indicacions, graus i punts de referència.
L’equip avança a bon ritme i arriba a temps al campament solidari d’Uniraid a Er-Rachidia, on es descarrega una part important del material. RPEGASO hi deixa tres cadires.
La primera va destinada a un home de 45 anys i al seu germà, tots dos amb les cames amputades. Viuen junts i la volen per adaptar la dutxa, ja que el PVC és resistent a l’aigua. Les altres dues se les queden una nena amb paràlisi cerebral i el seu tiet, víctima d'un accident.
Etapa 2: Er-Rachidia - Erg Chebbi
La segona etapa, de 200 km, marca la porta d'entrada al desert. L’equip de RPEGASO, però, es veu obligat a fer el trajecte per carretera acompanyant els vehicles de mecànics a causa d’una avaria a la suspensió esquerra de l’Ibiza. L'Andrea, pilot del vehicle, detalla que, malgrat el contratemps, la desviació es converteix en una oportunitat: “És una molt bona experiència que ens permet conèixer més a fons els pobles locals i el seu ritme. Van amb la calma i connecten molt més amb la gent”.
“Hi ha una mancança, potser, de necessitats més materials a certes zones del Sàhara, però també hi ha una mancança de valors aquí. Som molt més individualistes, vivim estimulats i estressats. I amb això podem aprendre d’ells”
Mentrestant, el comboi solidari fa una parada per lliurar una cadira a l’associació Attadamoun Meski d’Er-Rachidia, que treballa amb infants. “És clau que n’hi hagi a les escoles perquè, si un nen es trenca una cama, se li pugui deixar a la família i garantir que no falti a classe”, explica Riviere.
Etapa 3: Erg Chebbi - Merzouga
El repte del tercer dia planteja una ruta circular pel mar de dunes d’Erg Chebbi, al sud-est del país; un tram d'orientació complexa on el paisatge homogeni dificulta trobar punts de referència. L'equip d'RPEGASSO es perd en diverses ocasions, però aconsegueix trobar el camí bo. "És la gràcia del ral·li", reconeixen.
El comboi aprofita el recorregut per apropar-se a una comunitat nòmada del desert de Merzouga i fer entrega d'una cadira a en Boulman Bone, que munten in situ amb l’ajuda de la seva família.
Etapa Marató: Merzouga - Nikob
El tram final d’Uniraid es disputa en format marató: dos dies de travessa des d'Erg Chebbi fins a Nkob fent nit en tendes de campanya enmig de les dunes. La tensió mecànica es manté fins a l'últim minut: 10 km abans del final i no hi ha manera d’arrencar l’Ibiza. L'equip empeny el cotxe durant un quilòmetre sencer fins a fer saltar el motor, aconseguint que els tres vehicles creuin junts la línia de meta.
A banda, el comboi fa parada a la comuna rural de Sidi Ali per entregar una cadira a l'Ibrahim, de 90 anys. Ell i la seva família els reben amb un te i els expliquen com és la vida nòmada al desert: “És impactant com ens podem arribar a entendre, malgrat parlar idiomes diferents”, observa Ruiz, responsable del comboi.
En paral·lel, el comboi també aprofita l’etapa Marató per distribuir la resta de cadires entre els pacients de l’Hospital Sijilmassa de Rissani, l’Hospital de Sidi Ali i el d’Alnif.
De Nikob a Barcelona i tot el que en torna
Amb el sarró ple de vivències, el camí de tornada discorre plàcid, tot i que guarda un últim ensurt: el càrter de l’Ibiza comença a perdre oli just abans de pujar al ferri. Els ho arregla un holandès que viatja en caravana fent servir una silicona negra resistent, i gràcies a això aconsegueixen arribar fins a Barcelona. “Quina sort que hem tingut!”, admeten.
Impacte al Sàhara, i a Barcelona
L'expedició es tanca així sobre l'asfalt, però l'impacte real del trajecte queda repartit sobre el terreny i en els valors que l'equip s’enduu cap a casa. L’experiència al desert ha transformat la mirada de RPEGASO cap a la reciprocitat: “Hi ha una mancança, potser, de necessitats més materials a certes zones del Sàhara, però també hi ha una mancança de valors aquí a Barcelona, tant en com tractem la immigració com en la manera com vivim. Som molt més individualistes, vivim estimulats i estressats. I en això podem aprendre d’ells, del seu estil de vida i manera de fer”, subratlla Riviere.
“Cal crear ponts entre cultures”
Ara, a banda de preparar-se per al ral·li de l’any que ve, RPEGASO espera poder incidir també així a Barcelona, inspirant-se en totes les vivències al Marroc, a través de tallers i petites accions que ajuden a recuperar els vincles comunitaris. L’objectiu és clar: “Cal crear ponts entre cultures”.
La utilitat de les cadires els fa posar el focus, també, en la línia universitària: així com el disseny de Cadires x Totoro neix d'un TFG, RPEGASO vol tutoritzar ara nous treballs d'estudiants per convertir idees joves i innovadores en projectes reals, sigui al Sàhara o a Barcelona.
Els protagonistes
Yasmine (9)
Pacient amb paràlisi cerebral de l’hospital d’Alnif. Per adaptar-li la cadira, va caldre incorporar-hi una faixa.
Ibrahim (93)
Nòmada de Sidi Ali, viu amb mobilitat reduïda a causa de l’edat. La cadira li facilitarà els desplaçaments.
Boulman Bone (60)
Té dificultats per moure’s pel seu estat de salut. La cadira és el primer equipament adaptat que hi ha a la seva comunitat.
Built with Shorthand