Cooperativisme per un habitatge digne

Ha de ser la propietat privada una forma d’enriquir-se? El model d’habitatge cooperatiu s’allunya de l’especulació a través de projectes de vida en comunitat, de forma col·lectiva i alternativa a la tradicional. L’habitatge passa de ser una inversió a un bé d’ús, procurant una estabilitat i flexibilitat que el mercat no pot oferir. És, doncs, una manera de reformular i posar en qüestió la gestió actual del dret a l’habitatge.

Aquesta forma d’accés a l’habitatge permet fer ús d’un edifici de forma vitalícia a un preu més baix que el del mercat, sense ser-ne propietaris o arrendataris. Per aconseguir això, els socis i sòcies d’una cooperativa usen un terreny públic o privat que ha estat cedit per part de l’Ajuntament o el seu propietari. L’habitatge cooperatiu en règim de cessió d’ús fa doncs que la propietat de l’edifici sigui col·lectiva, i és per això que totes les decisions són preses mitjançant l’assemblea dels seus habitants.

El cooperativisme en l’àmbit de l’habitatge busca una millora de la qualitat de vida i posa en valor la sostenibilitat d’aquesta, de manera que els diferents projectes que s’acullen a aquest model fomenten el sentiment de comunitat, el treball en xarxa i l’autogestió.

A Dinamarca o Uruguai aquest model està molt estès, i sembla que a Catalunya ha cobrat força durant els últims anys. Actualment, hi ha més d’una trentena de cooperatives d’habitatge en cessió d’ús, totes elles molt diverses.

Sostre Cívic, nascuda el 2004, és la cooperativa d’habitatge pionera a Catalunya. La cooperativa va néixer en un context on el cohabitatge era poc comú al territori, però a poc a poc s’ha anat estenent aquest model i cada vegada són més els projectes de cohabitatge que es duen a terme.

Princesa49 va ser “el primer experiment de Sostre Cívic”, segons afirma Lucía Basulto, responsable de comunicació i difusió de Sostre Cívic. El 2014, l’Ajuntament de Barcelona va decidir fer una prova pilot amb un projecte de cooperativisme d’habitatge en cessió d’ús i, quatre anys més tard, les veïnes van poder entrar-hi a viure. Des de llavors, la cooperativa ha estat adjudicatària de diversos solars i ha comprat diversos edificis, i actualment ja compta amb més d’una quinzena de projectes.

Chus Ezquerra va optar per viure a Princesa49 perquè “el lloguer a Barcelona és altíssim i només podia llogar habitacions”. I com ella moltes altres persones, com Eva Ortigosa, que viu a l’edifici Cirerers, ja que “volia viure a Barcelona i no em podia permetre un lloguer sense viure ofegada”. Aquesta problemàtica fa que els edificis cooperatius de la ciutat comtal presentin una gran diversitat de veïnes, sovint polititzada i d’edats molt variades.

Font: Lacol

Cohabitatge a la ciutat

La Borda, Princesa49 i Cirerers són, a tall d’exemple, tres dels edificis d’habitatge cooperatiu que acull la ciutat de Barcelona. Tots ells comparteixen un objectiu pel que fa a la seva arquitectura i disposició, que és posar la vida en comunitat al centre i reduir la seva petjada ecològica així com el consum dels seus habitants.

L’Eva de Cirerers explica que des de l’inici de la seva construcció es parteix de la idea que “casa teva és tot l’edifici; tenir un magatzem i un espai de cotreball també forma part d’aquesta, així com espais exteriors, terrasses i replans que inciten a què hi passin coses”.

Cooperatives d'habitatge a Barcelona

Princesa49

La Borda

Cirerers

Princesa49 és fruit d’una àrdua reforma d’un vell bloc de pisos del Barri Gòtic, on han volgut aprofitar al màxim cada racó. En canvi, La Borda o Cirerers són edificis construïts en terrenys públics especialment amb el propòsit d’acollir un projecte d’habitatge en comunitat. És per això que la sostenibilitat ha sigut un element clau en la creació d’aquests espais. L’Eva de Cirerers diu que “tota l’estructura és de fusta reduint l’impacte ambiental que suposa utilitzar altres materials, i està dissenyat amb termes d’eficiència energètica”.

En el cas de La Borda també s’ha tingut en compte l’orientació, a l’hivern als habitatges de zona sud toca el sol tot el dia. A més el terra és radiant i hi ha un sistema de ventilació perquè es renovi l’aire. Sandra Segura, veïna de La Borda, explica que no només és la construcció, sinó la manera de viure a l’edifici, “a l’hivern obrim molt les cortines i a l’estiu hem d’abaixar persianes”. En els dos habitatges hi ha àmplies sales per fer activitats, garatges per a les bicicletes i fins i tot petits horts i plaques solars. Tal com afirma la Lucía de Sostre Cívic “això comporta un debat, perquè fer-ho més sostenible fa que sigui més car”. Tot i que assegura que “el fet de viure en comunitat ja és més sostenible”.

Tots els esforços per fer-ho sostenible es van veure reconeguts quan a l’abril els arquitectes de La Borda, de la també cooperativa Lacol, van rebre el premi Mies van der Rohe 2022 a l’arquitectura emergent.

Per tal d’organitzar una vida en comú, la participació en assemblees i la creació de comissions de treball són essencials, així com la cuida dels espais comuns i la compartició dels diferents serveis.

Comunitats Rurals

Les cooperatives d’habitatge rural mostren un model lleugerament diferent del que es troba a la ciutat, però amb uns objectius molt semblants com a eix transversal. La vida rural presenta renúncies i dificultats, però també un indret privilegiat on créixer i els recursos per a una major autosuficiència.

En general, viure en un cohabitatge fora de la ciutat permet compartir més espais i aspectes del dia a dia, com els àpats i les tasques d’autogestió de l’edifici, el que potencia el sentiment de comunitat.

Cal Cases va ser el primer edifici cooperatiu registrat a l’estat espanyol, ara fa 15 anys. Al centre de Catalunya, a un quart d’hora de Santa Maria d’Oló per un camí sense asfaltar, s’hi troba aquest indret que aplega més de 30 persones.

Jordi Rubio, veí de Cal Cases des dels seus inicis, posa èmfasi a la importància de crear nous models d’habitatge. Defensa que el que han iniciat és “un projecte per a comprar terres i posar-les en mans de comunals, preferim que ens caigui la casa a sobre les espatlles, però que sigui nostra”.

Vidàlia també és un edifici d’habitatge cooperatiu i se situa a l’antiga Colònia tèxtil de Cal Vidal, a Puig-Reig. Aquest projecte va posar-se en marxa l’abril de 2019, i ja hi viuen 27 persones. És propietat d’un fons voltor, però amb l’arribada de la crisi del 2008 no s’hi va acabar construint l’espai turístic que hi havia previst. El seu és un contracte de masoveria de 75 anys.

Una de les característiques d’aquesta comunitat és la diversitat dels seus habitants, ja que aplega diferents nacionalitats i classes socials. Gerard Laymon és un dels veïns i assegura que cadascuna d’aquestes persones “aporta una cosa molt diferent i a l‘hora d’afrontar un conflicte podem veure la situació des de diferents punts de vista”.

Com en altres cooperatives d’habitatge, l’ecologisme i el moviment polític i social ocupen un espai referent en el transcurs dels dies a Vidàlia. Segons en Gerard, com a comunitat tenen una “predisposició de voler canviar les coses”. De fet, “no només intenten fer una menor petjada ecològica, sinó que també intentem regenerar-lo, intentem renaturalitzar-lo”.

És per això que volen construir “una societat basada en les relacions humanes, en el creixement personal, en la regeneració de l’entorn no urbà i en l’ús de recursos comunitaris”.

Mentrestant, altres projectes com Can Carner, a Castellar del Vallès, treballa per tirar endavant l’edifici que pretén acollir 12 unitats familiars. Ara per ara, la Masia de Can Carner compta amb dues famílies a una masoveria provisional i la resta d’espais estan en procés de restauració. Els futurs habitants d’aquest habitatge cooperatiu encara no conviuen, però es troben per desenvolupar activitats i assemblees.

Laura Gomis, una de les integrants del projecte, explica que la preparació d’un pla com aquest requereix “molts debats i reflexions sobre què entenem per intergeneracionalitat, què és privat, o col·lectiu, o íntim”. Segons la Laura, volen tirar endavant “projectes productius dins la xarxa d’economia solidària: la sobirania alimentària, l'autosuficiència, l'autogestió i disposar d’aliments de proximitat i ecològics”. Són valors que també comparteixen les altres comunitats d’habitatge rural.

Un model accessible per a tothom?

Els requeriments per a formar part d’aquest model d’habitatge poden esdevenir obstacles per a una gran part de la societat.

“Som privilegiats, ho reconec, el perfil de les famílies que viuran aquí tenen un bon poder adquisitiu”, declara la Laura al parlar sobre la situació dels habitants de Can Carner. I és que des de les mateixes cooperatives d'habitatge són conscients que, perquè algú es pugui permetre aquest estil de vida, cal tenir un suport econòmic important. Tot i que també valoren els aspectes que el model econòmic d’aquests habitatges els proporciona a llarg termini.

Cures, gènere i criança

Crear una vida en comú, aquest és el pal de paller de viure en un edifici cooperatiu. Quan aquest està situat en un entorn rural les relacions interpersonals es veuen reduïdes sovint a aquelles persones amb qui es comparteix habitança. “Responsabilitzar-nos dels propis actes i un continu aprenentatge”, aquests són els dos pilars que Mariona Bosch, de Cal Cases, assumeix com a bàsics per al bon funcionament d’un projecte de vida com aquest.

Els espais emocionals, per tal de compartir conflictes i donar lloc a les cures, no serien possibles sense una mirada interseccional. El gènere hi és transversalment en cada decisió, “en el repartiment de tasques, la criança, els lideratges”, assegura la Mariona. És per això que la feina en aquest àmbit és constant i no es perd de vista.

A Cal Cases, tant el Jordi com la Mariona consideren que ha estat molt idíl·lic poder criar els infants en un lloc com aquest. “Disposen dels seus propis espais per jugar i relacionar-se, i entre ells tenen una relació bastant agermanada”, afirma la Mariona, que és mare de dos nens. Tanmateix, el Jordi creu que, a mesura que es fan grans, costa més que gaudeixin d’aquesta vida: “els meus fills ara ja són adolescents i els costa més perquè viure aquí és una presó, volen sortir fora”.

A la vida en comunitat, els pares i mares no són els únics referents educatius pels infants, i a Vidàlia això també ho tenen molt clar. Segons explica el Gerard, tenen espais de debat per “parlar de quins són els valors i quina és l’educació que estem transmetent als infants”. Aquest tema també ocupa un espai important a les reunions de Can Carner. Com que encara no hi viuen, estan acabant de definir “què volem i què entenem per criança col·lectiva”, tal com afirma la Laura.

Per altra banda, la vida dels infants és molt diferent a la dels edificis de cohabitatge de Barcelona. Pel que fa a Princesa49, degut a la mida dels pisos, només hi ha una nena petita. L’Eva també explica que a Cirerers només hi ha dos infants perquè “els pisos són petits i és més fàcil que hi visquin parelles o persones individuals”.

En canvi, a La Borda sí que compten amb més infants a l’edifici al tractar-se d’unes instal·lacions més àmplies. “Tenim un grup de criança per parlar sobre aquests temes”, segons explica la Sandra, tot i que afirma que no tenen una manera de criar-los plegats. A La Borda també consideren que les experiències que viuen els infants són “molt diferents a les estàndard, i això fa que es plantegin coses”.