Connexió Vintage
Moda de segona oportunitat
Jose Puig i Jean Claude Mesana són dos cares de la mateixa moneda: venen peces de roba de segona m
ÀFRICA BENAVENTE I CARLA COMAS
Taules amb muntanyes de roba, barres de samarretes i jaquetes més exclusives, gent remenant per trobar la seva peça ideal, bosses de roba i cues als emprovadors. Tot aquest guirigall per un euro. Jose Puig recapta les peces que queden oblidades per donar-li una segona vida a un altre preu. “Hi ha molta roba que no saben on posar-la, es mou pel món sense una direcció clara”, explica Puig, que amb aquesta intenció ven entre quatre i cinc tones de roba al mercat. Porta quinze anys amb aquesta iniciativa, ubicada a la Nau Bostik de Barcelona, és el fundador de Two Market, té una botiga al Poblenou i periòdicament organitza diferents mercats.
Fent un salt mortal, aquelles peces que no arriben als mercats de segona mà, acaben a l’altra punta del món. Els principals abocadors de teixits estan situats al desert d’Atacama, a Chile, i a Acra, la capital ghanesa. El primer indret en recull 39.000 tones l’any, i el segon 100 tones al dia, l’equivalent al pes d'uns seixanta-cinc cotxes. La moda fast fashion és la principal culpable d’aquestes xifres.
Comprar peces de roba a botigues low-cost i llençar-les al cap de mesos és una pràctica d'un gran impacte en termes mediambientals, però un gran percentatge de la població ho fa. A part de convertir zones naturals en un mar de roba, la producció en massa també implica un cost material molt elevat. Segons l'Agència Europea del Medi Ambient, el 2020 el consum tèxtil per habitant mitjà de la UE va suposar nou metres cúbics d’aigua, 931 kg de matèries primeres i una petjada de carboni d’uns 270 kg. Per fer-nos una idea, per produir una sola samarreta de cotó, són necessaris aproximadament 2.700 litres d’aigua dolça, el que equival a la quantitat d’aigua que beu una persona en dos anys i mig.
Trencar el sistema
Els mercats de segona mà i les botigues vintage busquen trencar amb aquest sistema de producció. Aquestes petites empreses es dediquen a comprar la roba oblidada a majoristes, i a partir d’aquí la seleccionen i classifiquen per vendre-la a preus més baixos amb l’objectiu de donar-los-hi una segona vida. A part, també accepten donacions o petits jocs d’intercanvi.
Jean Claude Mesana va ser un dels pioners a l’hora de reutilitzar i reciclar. Nascut a França, va iniciar-se a mitjans de la dècada dels setanta i a poc a poc va anar guanyant-se un lloc en el món de la moda. Després de voltar durant anys buscant inspiracions per tot el món, va decidir mudar-se a Eivissa amb la seva dona, la Danielle. Un cop assentats, van obrir la primera botiga de roba de segona mà a Espanya: l’Holala-Ibiza, “un centre de referència pels amants del vintage i una font d’inspiració per molts dissenyadors”.
L’empresa de Mesana es va expandir el 2001, quan decideixen obrir un local a Barcelona, al carrer Tallers, un emblema de la roba vintage ubicada al cor de la ciutat. L’arribada a Catalunya serveix com a detonant per a la roba de segona mà, Mesana és un referent per a molts venedors com el Jose Puig. A partir d’aquí molts mercats i botigues se sumen a la moda de la segona mà i el vintage.
L'impulsor
Mesana explica que quan va arribar a Barcelona no hi havia cap botiga de segona mà, es presenta com l’impulsor d’aquest tipus d’exercici aquí i a l’Estat. Tot i que a la resta de països ja està interioritzada aquesta pràctica i la gent està bastant conscienciada per comprar en aquestes botigues, a Espanya la roba de segona mà ha estat mal vista molts anys. Això és degut al fet que abans de l’entrada a la Unió Europea estava prohibit importar i exportar roba d’aquesta condició. Avui dia la segona mà ja està consolidada, hi ha botigues temàtiques, molts mercats arreu i fins i tot aplicacions especialitzades per poder vendre el que ja no utilitzem.
L’intercanvi de peces s’ha anat expandint i normalitzant, però també distorsionant de la idea principal i la praxi del Jean Claude. Fins al dia d'avui, ha mantingut el seu objectiu: vendre roba de segona mà vintage, afegint-li aquest valor de la moda que el diferencia de qualsevol peça de segona mà i que sembla que la majoria de venedors han oblidat. Els mercats en línia com Vinted o Wallapop i els magatzems de segona mà no busquen ja aquest valor, sinó que tenen com a intencionalitat vendre al menor preu possible.
Mesana explica que ell, en canvi, es dedica a anar a buscar roba de segona mà de diferents regions i a partir d’aquí, en fa una minuciosa selecció per a quedar-se només amb aquelles peces que realment valen la pena. Aquelles peces estèticament boniques, sense discriminar entre cap estil. De tota la roba que rep, només se’n queda una petita part que li serveix per a després vendre-la. A partir d’aquí, hi ha peces que personalitza o arregla i passen un procés de neteja i preparació per a ser venudes. És una tasca llarga i important per a garantir la bona qualitat de la seva marca.
Armari conscienciat
Segons l’informe de l’Agència Europea del Medi Ambient, durant en les últimes dues dècades s’ha triplicat l’exportació de roba utilitzada des de la UE. El 2019, de tota la roba dipositada als contenidors de reciclatge i recollida per ser reutilitzada, es va seleccionar només el 4% de les peces per reinserir-les al mercat. La resta de roba s'envia a altres països del món com Kenya, on fins al 40% de la roba que reben és de molt mala qualitat.
Segons un informe recent de Greenpeace, aquest any la UE va generar 6,95 milions de tones de residus tèxtils, uns setze quilograms per persona. Les xifres no paren de créixer i cada vegada és més difícil que el planeta les assumeixi. La tasca de persones com Mesana ajuda a omplir armaris amb més consciència mediambiental i deixar enrere el lema d'“usar i llençar”. Tot té una segona oportunitat; la roba també.
Col·leccionant
records en forma
de polièster
NÚRIA ABATE I JOAN DE CASTRO
Un dels grans reptes a l'actualitat és identificar aquells espais que han aconseguit mantenir-se al marge de la profunda influència del futbol; l'esport determina part de la cultura, la moda, passant per les tendències de consum. Així, no sorprèn que, amb la rica història i el pes cultural del futbol, el retorn de les samarretes retro, una peça carregada de nostàlgia i simbolisme, fos només qüestió de temps.
El procés d'adquisió d'una samarreta retro autèntica comporta un grau major de dificultat que la compra d'una actual. Com que la majoria d'elles ja no es fabriquen, les botigues s'actualitzen amb els nous models i descatalogen la dels anys anteriors. Segurament molts dels fanàtics del futbol vintage es vendrien totes les samarretes que tenen en propietat només per tenir l'oportunitat de comprar les del segle passat. Si no, l'altra opció és rebuscar als amaris de pares, tiets i avis amb l'esperança de desenterrar i reviure alguna relíquia futbolística.
Sortosament, Albert Valor va avançar-se al seu temps i va iniciar la moda del futbol retro abans que ningú. Des de ben petit, ja demanava camisetes als seus pares i, avui ja en col·lecciona més de 400: “Poc a poc vaig començar a tenir deu, vint, vint i cinc samarretes. Fins que arriba un moment que dius: 'Ostres, aquí hi ha una pulsió, hi ha alguna cosa més que un munt de samarretes, no?'”. A partir d'aquell moment, l'Albert va decidir que es prendria seriosament aquella compilació i tornaria aquell hobby en una col·lecció digna d'un professional. El col·leccionista explica que per aconseguir les seves peces recorre a plataformes digitals com Ebay, però, també, se’n troben cada vegada més a Vinted i Wallapop. Els portals de vendes de roba de segona mà acostumen a ser els punts de venta més fiables. A més, molts d'ells compten amb bones polítiques de devolució i atenció al client per evitar estafes o enganys que malmetin la reputació del portal.
Valor assegura que no hi ha uns criteris concrets per detectar una bona samarreta, però, a l’hora de comprar-ne de noves: té en compte característiques com la textura de la tela, la seva brillantor, l’etiqueta, les marques d’aigua...Tots aquests factors són els que fan variar el preu de les samarretes i els aporten singularitat. El jove col·leccionista assegura que ha comprat samarretes a preus molt variats i que el màxim que s’ha gastat ha estat 200 euros, però n’hi ha de molt més cares.
ENTREVISTA A JAVIER IKAZ I JORGE DÍAZ: CREADORS DE 'YO FUI A EGB'
"Seria un error dir que tot era meravellós en aquells anys"
ELSA FLÓREZ I ENRIC GARCIA
En Javier Ikaz (Bilbao, 46 anys) i en Jorge Díaz (Bilbao, 53 anys) son dos amics amb una passió compartida: rememorar el passat. Van començar amb un humil perfil de Facebook, creat l’any 2010, que els ha catapultat a l’èxit i, ara, la seva marca omple Wizink Centers. A més, han venut milers de llibres sota el nom Yo Fui a EGB, una frase que, asseguren, diu molt en poques paraules.
Com neix Yo Fui a EGB?
JAVIER: Sempre dèiem que havíem de fer alguna cosa junts, però no sabíem com. Un dia va sorgir la frase ‘Yo Fui a EGB’, que ens va fer molta gràcia perquè ja estàs dient que tens una edat i que vens d'un moment en el qual les coses estan molt diferents a ara. Vam tenir clar que això era una marca i vam fer una pàgina de Facebook. Vam començar a publicar coses d'aquella època, però sense caure en els tòpics. Va sorgir una cosa molt petita entre amics i de sobte, ens va arribar l’èxit.
L'objectiu del projecte era divertir i recordar o donar visibilitat?
JAVIER: El nostre objectiu era poder recordar totes aquestes coses que hem viscut. Recordar una petita frase que deies tu amb els teus amics i que pensaves que només es deia al teu barri i després resulta que, posant-la en comú a les xarxes, t'adones que feien el mateix a Sevilla, a Cadis i a Barcelona. Això és bonic i aquí es va anar creant com una sensació de comunitat. Però no hi havia cap pretensió econòmica.
Per què creieu que heu tingut tant d'èxit? Què oferiu diferent en el vostre contingut?
JAVIER: Hem estat, entre cometes, els primers. Abans no es parlava tant d’aquesta època, i sempre ho hem fet amb un to divertit i modern. De fet, es diu “Yo fui”, no és “Yo vivo en los ochentas.” No cau en el tòpic de dir que allò era meravellós i pensar “pobres els nens d'ara…”. Parlarem d'aquells anys, però sense posar-nos cap medalla.
Creieu que aquesta generació (la Z) viuria millor amb les condicions d'abans que amb les d'ara?
JORGE: No. Penso que nosaltres teníem coses bones i coses dolentes, però en cap moment penso que allò era millor. Seria un error sobrevalorar aquells anys i dir que tot era meravellós. Hi havia coses horribles i coses bones, lògicament, com la col·lectivitat o els nens jugant al carrer.
Creieu que la generació de joves actual tindrà bons records en 30 anys?
JAVIER: Sí. La teva infància i la teva joventut és el que després recordes. I, quan recordes, ets molt benèvol. Sempre recordes aquell sopar: “Quins riures vam fer”. Igual no va ser així, perquè et vas avorrir i volies anar cap a casa. Però el record és bo. I amb la infància passa el mateix.
Hi ha alguna cosa de la Generació EGB què creieu que falta a l'actualitat?
JAVIER: La paciència. Ara no sabem esperar. Si miraves una sèrie de televisió, donaven un capítol i havies d'esperar una setmana per veure el següent. Ara, si vols consumir una sèrie en un cap de setmana, ja vas tard perquè tothom n'està parlant. Les coses requerien un esforç. Ara ho volem tot en un clic. Si ens ho arriben a explicar a la nostra època seria ciència-ficció.
El vostre contingut té un target d'edat concret. Us veieu fent contingut per a les noves generacions en uns anys?
JORGE: Sempre ens ha sorprès que, a les signatures de llibres, aparegués gent de vint-i-pocs anys perquè li interessaven aquests anys i aquesta cultura. Gràcies a sèries com Stranger Things, la música i l'estètica dels vuitanta han tornat. Podríem fer una cosa enfocada als nens: comparar el nostre univers amb el d'ara, des del punt de vista boomer.
Si us haguéssiu de quedar amb una sèrie, una cançó i una pel·lícula de la vostra època, quina seria?
JORGE: Regreso al Futuro, perquè crec que va marcar molt en el seu moment i que ha envellit molt bé. Em sembla la saga perfecta. Em quedo amb la sèrie V i amb la cançó We Are The World, pel que va ser ajuntar totes aquelles grans llegendes.
JAVIER: Jo diré V i Equipo A.. Twin Peaks també va tenir uns primers capítols impressionants. Vaig tenir tots els discos de Michael Phill i Pink Floyd. Penso que Tiburón de Spielberg és l'origen del blockbuster. És la que va canviar el concepte de pel·lícula comercial. Els 80 haurien estat molt diferents sense ella.
Heu aconseguit transmetre l'amor per alguna sèrie o pel·lícula als vostres fills?
JAVIER: Tinc una filla de 10 anys i hem acabat de veure la primera temporada de Pares Forçosos, i ara estem veient Els Problemes Creixen. Em demana que li posi cançons de Los Toreros Muertos, Hombres G… Ella gaudeix, jo crec que una mica per agradar-me, però després va al col·legi i li agraden també les coses d'ara.
JORGE: En el meu cas, els vaig posar pel·lícules clàssiques com Els Goonies o E.T., però no van tenir molt d'èxit. L'altre dia vaig intentar veure Verano Azul amb la meva filla d'11 anys, i vaig veure que no funcionava. No vaig insistir. Això va amb l'edat: quan ets jove vols més novetats i, a mesura que vas madurant, vas investigant i coneixent més referents.
Viatge sensorial al passat de la mà del vinil
Les vendes de vinils no han parat de créixer en els últims deu anys. Taylor Swift, Lana Del Rey o Slash opten per aquest format.
Ens despertem al matí i ja fem el primer clic quan volem apagar el despertador, que ja no és un despertador, sinó un mòbil. Comença la rutina, amb totes aquelles accions que repetim cada dia i en les que, cada vegada més, la digitalització ho és quasi tot. Però la batalla encara no està perduda: el vinil, que no requereix de cap clic, va guanyant terreny i ho fa gràcies als joves. El retorn a l’analògic ha portat al mercat articles que havien quedat obsolets o passats de moda. En el món de la música han ressorgit els vinils, que s’han guanyat el favoritisme de públics nous, especialment més joves.
La resistència i nous públics
Carles Pascual, encarregat de la botiga Revolver Records de Barcelona, explica que la venda de vinils ha estat una tendència que ha fluctuat amb el temps amb les seves pujades i baixades: “Mai hem deixat de vendre vinil. Ha ocupat menys o més espai en la botiga i en el volum de vendes, però és un format que sempre hi ha estat”. També afirma que aquest fenomen s’ha notat pel tipus de compradors que van a la botiga: “Hi ha usuaris que recuperen el vinil perquè ho han viscut a casa seva, o simplement perquè, si alguna cosa realment t’agrada (...) vols que allò tingui un valor i fer-t’ho teu”.
Aquest mes de novembre, cinquanta botigues de discos a Catalunya han rebut un exemplar físic del premi Fonograma de l’APECAT (Associació de Productors-Editors Fonogràfics de Catalunya). Entre els negocis premiats hi ha Revolver Records, juntament amb Surco i Disco 100 de Barcelona. A l’abril de 2025 tindrà lloc la pròxima edició del Record Store, un acte que es celebra a Espanya des del 2011 i que no ha parat de créixer. La pròxima edició inclourà presentacions, xerrades, música en directe i el llançament de nous discos i vinils.
El renaixement del vinil
Tot i que el format digital, especialment l’streaming, és el canal més freqüent a l’hora de consumir música, les vendes de vinils no han parat de créixer en els últims deu anys. El 2023 el vinil va representar un 57% del mercat físic, segons Promusicae. A principis del 2024, l’associació més gran de discogràfiques dels Estats Units, la Recording Industry Association of America (RIAA), va explicar que el vinil havia registrat el seu segon any consecutiu en vendes des de 1987 per sobre del CD.
Pascual explica que aquest retorn del vinil ha estat causat, sobretot, per grans artistes que han apostat per difondre la seva música més enllà de plataformes streaming i d’altres que han reeditat els seus àlbums, que feia temps que no es publicaven, com el de Frank Ocean amb Blonde. “Sempre hi ha onades, però sí que és positiu que hi hagi un relleu, i això es veu. És molt positiu que la gent jove, potser d’aquí a cinc anys, vingui regularment a comprar discos, siguin de Taylor Swift, de Lana Del Rey o de Slash”, enumera Pascual.
El repte de la producció
Durant els últims anys, especialment amb el desenvolupament del CD, la indústria s’ha centrat a crear i desenvolupar un so d’altíssima definició conegut com a Hi-Fi, en què destaquen els aguts i els greus que el vinil o el casset no poden emetre. No obstant això, es tracta d’un desenvolupament inútil, donades les limitacions de recepció de l’oïda humana, i dels altaveus i auriculars, ja que molts no poden emetre la mateixa qualitat de so que el Hi-Fi.
El creixement de la demanda suposa un repte pels artistes i les discogràfiques. Pascual comenta que les premses de vinils en l’àmbit europeu són escasses. La majoria dels vinils europeus es fabriquen a Alemanya i a la República Txeca, alguns dels països on podem trobar prop de les 100 fàbriques de vinils arreu del món. Aquesta xifra és escassa i podria saturar el sector. Un cas destacat d’aquest bloqueig va ser el d’Adele amb el seu àlbum “30” que, a principis del 2023, va saturar totes les fàbriques internacionals amb la producció de mig milió de vinils. La imposició per part de la discogràfica i l’artista va fer que els vinils de la resta d’artistes arribessin amb retard.
Una experiència completa
Carles Pascual explica que aquest article ja no és només una manera d’apreciar la qualitat de la música, sinó que s’ha convertit en un objecte de decoració per aquells que potser no tenen un plat, però els agrada tenir un disc a les mans dels seus artistes preferits. Escoltar música amb vinil és una experiència sensorial que, a diferència de l’streaming, no només arriba a través de l’oïda, sinó, també, a través d’altres sentits. El tacte dels àlbums, el disseny visual i atractiu de les portades i, fins i tot, l’olor del paper i del cartró que abriguen el disc i el mantenen intacte. Només faltaria poder tastar quin gust té aquell àlbum. Això, però, és el resultat que han cuinat els altres sentits i que cadascú en dirà la seva. Tot plegat construeix una experiència única, exclusiva i, sobretot, completa que cap altre format pot oferir.
“Sempre hi ha onades, però sí que és positiu que hi hagi un relleu, i això es veu. És molt positiu que la gent jove, potser d’aquí a cinc anys, vingui regularment a comprar discos, siguin de Taylor Swift, de Lana Del Rey o de Slash”
ELSA FLÓREZ COMINO
Icòniques i renovades: 5 sèries i pel·lícules mítiques que han tornat
Una moda impregna el món audiovisual: els reboots o remakes, és a dir, una nova versió dels clàssics més exitosos del cinema i de la televisió. Aquestes pel·lícules o sèries tenen la intenció de transformar-se en un tribut de l'èxit que va ser, tot i que no sempre repeteixen les mateixes xifres d'audiència. Aquesta tendència, emocionant pels més fanàtics, acostuma a decebre, amb noves trames que no s’adeqüen a les originals.
Brunella Tedesco-Barlocco, experta en multiplicitats audiovisuals, assegura que els remakes haurien de ser millor que els originals, però aquests reafirmen el rebuig cultural cap a la repetició, atès que aquesta sovint s’interpreta com a enemiga de l’originalitat. “La nostàlgia no és només un sentiment interior, també és quelcom que les pel·lícules poden construir a través de missatges visuals i narratius i de la música”, afirma Tedesco-Barlocco.
Sense més dilació, presentem cinc reboots de sèries i pel·lícules. Llums, càmera i acció!
Top Gun (1986) vs Top Gun: Maverick (2022)
Tom Cruise fa anys que revisita els seus clàssics de cinema, però el 2022 va apostar per una de les pel·lícules més icòniques dels anys 80, Top Gun. La seqüela, protagonitzada per ell mateix, va ser la segona pel·lícula més taquillera de l’any, recaptant més de mil milions de dòlars. Cruise va aconseguir la clau de l’èxit, un altre cop, gràcies a les mateixes fórmules que van funcionar en el seu moment: avions, acció, ulleres de sol i, evidentment, una banda sonora icònica amb noves versions de Danger Zone o Great Balls Of Fire.
Sexe a Nova York (1998) vs And Just Like That… (2021)
Carrie Bradshaw va marcar una generació de dones arreu del món, ella i les seves tres amigues. Per aquesta raó, Sarah Jessica Parker ha comptat amb la gran majoria dels actors originals per explicar la nova vida de la Carrie i les seves amigues a un Nova York molt més glamurós i adult. La vestimenta de les protagonistes continua sent un element essencial en la trama de la sèrie, que ja treballa en la tercera temporada. Sobre ella, el diari britànic The Times va afirmar que era “com un xiclet: et ve de gust però no aporta res”.
Cites (2015) vs Cites Barcelona (2023)
Amb el permís de Merlí o Plats Bruts, Cites pot ser una de les sèries més icòniques de TV3. És per això que, quan la seva tercera temporada va arribar set anys tard, la decisió de Prime Video i 3cat de filmar-la en castellà i emetre-la amb el doblatge en català va causar conflicte entre els més fanàtics. Així i tot, els nous capítols també han comptat amb actors de renom, com la Yolanda Ramos o l’Anna Castillo.
Caçafantasmes (1984) vs Caçafantasmes: Afterlife (2021)
Comèdia, fantasia, ciència-ficció… Un munt de gèneres combinats en una sèrie de pel·lícules icòniques. Tot i que els efectes visuals poden ser millorables, són productes audiovisuals que encara viuen en la memòria de molts fanàtics del cinema. Quaranta anys més tard, la nova saga no ha estat tan ben rebuda per la crítica ni l’audiència, amb poc més de 200 milions de dòlars recaptats.
High School Musical (2006) vs High School Musical: The Musical: The Series (2019)
La saga de musicals dirigida per Kenny Ortega i protagonitzada per Zac Efron i Vanessa Hudgens és una de les més icòniques de Disney. L’any 2019, la plataforma Disney + va estrenar una sèrie centrada en els nous estudiants d’East High (entre ells, la cantant Olivia Rodrigo), que preparen el musical d’hivern. Aquestes quatre temporades han versionat himnes que tothom recorda, com We’re All In This Together, i han assolit gran èxit entre les noves generacions.
Brunch vs Esmorzar de forquilla
MARTÍ JUNCÀ I JÚLIA LLIGOÑA
Seiem a la taula de dos locals per tastar quina opció d’esmorzar és millor: una t’omple l’estómac i l’altre l’Instagram
Dues formes de començar el dia, una amb l’esmorzar tradicional de forquilla i l’altra amb els ous benedictins dels nous brunch. Sobre la taula dues opcions d’aquest àpat que són l’antítesi. La primera opció és Brunch & Cake de Sagrada Família en ple nucli turístic de Barcelona i la segona és Can Casadellà, a Serra de Daró (Baix Empordà). Fem una radiografia de què ens ofereix cada restaurant per conèixer les diferències entre un i l’altre. És una guerra de coberts que es juga a taula.
Brunch a Barcelona
Del Regne Unit a Barcelona, el brunch ha vingut per quedar-se. La paraula sorgeix de la combinació de Breakfast i Lunch, que fan una fusió entre l’esmorzar i el dinar i se serveix entre les 11 i la 13 del migdia. És molt més que una experiència gustativa, ja que es tracta d’una tendència on predomina el fet visual. L’estètica és digna de fotografiar i tots els detalls omplen els perfils de les xarxes socials. Els colors neutres, l’ordre i el minimalisme són el primer que destaca en entrar al local.
S’hi poden trobar tant opcions dolces com salades. Des d’unes french toasts o uns pancakes amb crema de cacau o melmelada, molt d’esmorzar típic de les pel·lícules estatunidenques, fins a uns ous benedictins o una amanida amb tots els ingredients ben col·locats i amb molts colors. D’una extensa carta és complicat escollir, ja que els plats són molt temptadors, però alhora s’ha de tenir en compte que són força densos i poden ser cars. En general, les opcions s’allunyen del que estem acostumats a esmorzar en la nostra cultura.
A les 12 del matí d’un dijous, al local de Sagrada Família la majoria de comensals són turistes de parla anglesa i els cambrers atenen també en anglès. L’ambient és tranquil amb un fil de música agradable i racions que omplen, convertint-ho en una opció que arrasa a Barcelona.
Esmorzar de forquilla
A la gran ciutat hi podem trobar de tot? Sembla que no. Si vols gaudir d’un bon esmorzar de forquilla s’ha de sortir de l’ambient cosmopolita per aterrar a una bombolla on el temps s’atura. Arreu de Catalunya podem trobar molts llocs on el metro no arriba. Sortir de Barcelona per obrir el cercle i arribar a l’Empordà, i per camins de sorra on la gent que hi surt a caminar o a fer una ruta en bicicleta et va saludant fins que arribes a Can Casadellà.
El restaurant és una masia rural que a l’edat mitjana era un convent situat a Serra de Daró, un poble del Baix Empordà.
A l’entrada et deixen més que clar quan pots anar-hi a menjar: “Obert quan hi som, tancat quan no hi som, i si vens i no ens trobes és que no hem coincidit”. Abans de passar per la porta, et pot rebre un dels gossos de la casa que després t’observarà mentre esmorzes, o alguna gallina que s’ha escapat del corral.
L’interior, un museu: quadres penjats a les parets; obres en memòria de Salvador Dalí; taules cobertes amb mantells quadriculats blanc-i-blaus i acompanyades amb les clàssiques cadires de mas català. Però les vertaderes relíquies són les converses d’aquells qui des de primera hora del matí hi són asseguts, mentre el so de la televisió amb les notícies intenta endinsar-se entre les frases dels presents. Cap telèfon sobre la taula. Ni una paraula en idiomes forasters. A Can Casadellà s’hi respira Catalunya, i també es tasta. Per quatre rals tens la taula plena de menjar i beure, i en surts amb la panxa més que plena. Carn amb guarnició, peix, embotits i un pa torrat amb tomàquet per acompanyar-ho tot. Poc més pots demanar per començar el dia amb energia.
Can Casadellà és un dels secrets del qual pocs en saben l’existència que trobem repartits pel territori i que representa la identitat catalana de cap a peus.
A favor
ELSA FLÓREZ COMINO
En temps de reggaeton, de Bad Bunny i de l’iPad, ha sorgit una febre per allò vintage, reflectida en la roba ampla, els vinils i les càmeres analògiques que ara usen els joves. Sèries de televisió com Stranger Things han posat de moda les cançons de Sting o The Clash entre els nens de 16 anys, un fet que, per fi, fa que les noves generacions apreciïn la música o la moda ‘de veritat’. La memòria cultural ha deixat d’estar present només als comentaris de l’estil “A la meva època es feia cinema de veritat…”, que fan la gran majoria de pares i mares, i han aconseguit finalment calar en les joves mentalitats de les noves generacions. Això suposa una revalorització de la nostra cultura i de la nostra identitat.
Enriquir-se amb l’oci
Sovint, recordar cançons que es ballaven de festa o gaudir de programes de televisió que miraves amb la família és una forma més de connectar amb el nostre passat. Mirar aquell programa o xerrar amb els amics de tota la vida ens transporta a aquells moments idealitzats, en els quals vam ser altres persones. Aquesta nostàlgia dels més grans podria i hauria de transformar-se en un nou ventall educatiu per als joves. L’oferta d’oci es veu ampliada, i aquesta no deixa de ser també un testimoni dels costums d’abans, dels pensaments i de les condicions de vida dels nostres avantpassats. Idealment, consumir aquest contingut ens aproparia un pèl més a ells. En definitiva, la cultura és la font d’aprenentatge més potent i atractiva de la qual gaudim actualment, i és una sort que els joves s'hi interessin.
En contra
JOAN DE CASTRO
Ara ja no es diu que quelcom és vellet o antiquat, es diu vintage; un cotxe vintage, un sofà vintage o una peça de roba vintage. Aquest rebranding ha permès al mercat poder seguir creant productes amb la llei del mínim esforç, bàsicament perquè ja estan creats. El capitalisme ha desenvolupat un nou mètode per poder generar una demanda tenint ja l'oferta. Aquest fenomen no és més que una estratègia de màrqueting per reciclar productes obsolets i vendre'ls com a objectes de culte.
La manipulació de la nostàlgia
La indústria ha trobat la manera d'explotar la nostàlgia i el desig de "autenticitat" dels consumidors, especialment dels més joves que no van viure l'època original dels productes. La moda del vintage no es pot entendre sense la manipulació emocional i nostàlgica dels seus clients. Es ven la idea que els productes analògics són d'alguna manera més "autèntics" i “reals”, quan en realitat són objectes moderns però amb un disseny descatalogat. Un exemple són els tocadors de vinils. Entre els seus compradors existeix aquesta falsa nostàlgia, en la que un es sent com a part del passat, encara que no hagi viscut a l’època. Aquesta concepció ve alimentada per la pròpia moda vintage, que fa creure als joves que temps passats eren millors sense que ells els hagin experimentat. A més, la tendència dels productes vintage està provocant una divisió elitista a la societat. Sovint, al ser més cars i menys accessibles, fomenten un consum basat més en l'estatus que en la utilitat dels productes. El sistema ha pervertit els ítems de segona, convertint-los en productes luxes.
Built with Shorthand