Conèixer el Tibidabo a través de deu històries
El parc d'atraccions celebra el seu 120è aniversari
El 29 d’octubre de 1901, un dels llocs més emblemàtics de Barcelona va iniciar un viatge d’il·lusió i diversió que es manté fins els nostres dies. Al llarg d’aquests 120 anys, han nascut milers d’històries i records al Parc d’Atraccions del Tibidabo. A través del testimoni d’extreballadors, d’una historiadora, del mossèn del temple del Sagrat Cor, de la directora, dels castellers de Sarrià, d’un treballador actual, i de les famílies i socis, podem conèixer què significa el Tibidabo en l’imaginari col·lectiu de totes les persones que hi han pujat alguna vegada, ja sigui per passar-hi un dia o per viure-hi tota una vida.
Mario Farran i Montserrat Amat, extreballadors del Tibidabo: “Portem el Tibidabo a dintre”
Conèixer el Tibidabo a través dels testimonis del Mario Farran i la Montserrat Amat és descobrir la història més íntima i entranyable del parc. “El Tibidabo és la nostra vida i la nostra casa”, així descriuen el que significa per ells el lloc on van néixer, van treballar, es van enamorar i continuen vivint fins ara.
El Mario i la Montserrat ens van obrir les portes de casa seva, a la part de dalt de l’Estació del Funicular, per viatjar fins al 1955, quan el Mario va començar a treballar al Tibidabo com a aprenent de mecànic del Tramvia Blau. Al llarg de 43 anys es va encarregar del manteniment del Funicular, de les atraccions i del Museu d’Autòmats. Tanta era la passió que tenia per la seva feina, que va estar 25 anys construint el seu propi autòmat i ara el mostra orgullós al menjador de casa seva.
La Montserrat també va treballar al Tibidabo durant 9 anys, en el seu cas, a la botiga de souvenirs. Ara molts d’aquests records els tenen guardats als àlbums de fotos i penjats a les parets de la casa.
“Tota la família treballant al Tibidabo. Som una saga”. Tant el pare del Mario com el de la Montserrat van ser maquinistes del funicular; un durant 23 anys i l’altre durant 50. Quan van entrar a treballar al parc, el doctor Andreu els va cedir una casa a la seva colònia i, el Mario i la Montserrat parlen dels anys viscuts allà amb molta estima; “era tot una germanor molt maca”.
Ambdós recorden amb nostàlgia el temps treballant al Tibidabo, però encara hi continuen molt vinculats. “Jo el Tibidabo m’ho estimo tant, que qualsevol cosa que es faci m’encanta”, explica el Mario sobre la festa que va tenir el lloc el passat 7 de novembre per celebrar el 120è aniversari del parc. Després de tota una vida, ho té ben clar: “jo sempre dic que soc tibidabenyo”.
Fotografies de la dreta: cedides per Mario Farran i Montserrat Amat.
Raquel Castellà, historiadora i autora de Tibidabo desaparegut: “El Tibidabo em té el cor robat”
Conèixer el Tibidabo a través del testimoni de Raquel Castellà és descobrir els orígens del parc. El llibre Tibidabo desaparegut recull centenars d’instants captats al llarg dels seus 120 anys d’història. Per la Raquel, l’elaboració d’aquest llibre ha estat un projecte molt especial perquè se sent molt vinculada al parc.
Tal i com explica, el Tibidabo va néixer com a solució davant la necessitat de la burgesia barcelonina de trobar espais d’esbarjo on l’aire pur fos el protagonista. El doctor Andreu, juntament amb la creació de la Societat Anònima del Tibidabo, va materialitzar aquesta idea a través d’un procés de transformació de la muntanya, que va començar amb la inauguració del funicular el 29 d’octubre de 1901.
Fotografia portada: cedida per Raquel Castellà.
Antoni Pardo, mossèn salesià: “El Tibidabo pensat pel Doctor Andreu és salut, entreteniment i espiritualitat"
Conèixer el Tibidabo a través del testimoni del mossèn Antoni Pardo és descobrir la història més espiritual del parc. El 28 de desembre, el Sagrat Cor celebrarà el seu 118è aniversari. És un temple petit, perquè es troba al cim del Tibidabo, el punt més alt de Barcelona.
L’escultura del Sagrat Cor, de braços oberts i amb el rostre serè i amable, fa de vigia de tota la ciutat. Per l’Antoni, l’art cobra molta importància en el temple.
La Mònica Lizandra té una vinculació familiar amb el temple: el seu avi, Ricard Lizandra Gil, va portar des d’Olot en el seu camió la part superior del Sagrat Cor fet per Miret. Comparteix amb el Diari de Barcelona l’anècdota i la foto el dia de la festa pels 120 anys del parc del Tibidabo, on la Mònica vingué amb la seva família, que són socis del parc “des de fa una bona colla d’anys”, vestits a la moda de l'època.
Mònica vestida de senyora burgesa, el seu marit disfressat de capità de vaixell i el seu fill, d’aviador, posant davant la nòria
L'estàtua va ser portada en tres peçes pel seu pes i mida: 5 tones i 7 metres d’alçada. Font: cedida per Mònica Lizandra.
El matrimoni coincideix en què cal reivindicar el passat històric del Tibidabo, ja que és “el parc més antic d’Espanya i el segon d’Europa”. És per això també que les atraccions que més els agraden són les més antigues. A més, ressalten que “el Tibidabo té màgia”, perquè és “un museu que està viu”.
Matilde Giménez, extreballadora del Tibidabo: “El Tibidabo ho ha estat tot per a mi”
Conèixer el Tibidabo a través del testimoni de Matilde Giménez és descobrir la història d’una vida d’esforç i dedicació completa al parc d’atraccions. La Matilde narra una autobiografia d’adoració pel Tibidabo, on va treballar gairebé 50 anys: “el Tibidabo m’ho ha donat tot i jo també ho vaig donar tot pel Tibidabo. Sempre el portaré a dins.”
La Matilde va arribar a Barcelona des d’Alborea, un municipi d’Albacete. La seva germana, que ja feia anys que treballava al Tibidabo, la va ajudar a entrar al parc. Elles, però, no van ser les úniques que van emigrar a la ciutat. En aquella època, moltes persones ho feien amb l’esperança de trobar una feina diferent al treball del camp.
Quan va arribar, la Matilde vivia a l’Hotel Florida, durant l’estiu, i a la Masia, durant l’hivern. Allà tenien habitacions reservades on hi entraven set o més empleats i compartien moments “molt personals”. El que més li agradava era “obrir les finestres i gaudir de la vista de tota la ciutat”. Recorda amb enyorança aquells anys en què “el Tibidabo era una família”.
“La Mati”, nom que li havien posat els seus companys i amics, contagiava energia i il·lusió per la feina. S’encarregava del supermercat i de la preparació de plats en “grans quantitats” perquè “pujaven moltes famílies amb els nens i els avis per passar tot el dia”. Fins i tot, la Matilde afirma que en algunes ocasions “havien rebut 1.000 pessetes de gratifiació per la feina extra”.
Fotografies de la dreta: cedides per Matilde Giménez.
Rosa Ortiz, directora del Tibidabo: “El Tibidabo forma part de mi, és casa meva”
Conèixer el Tibidabo a través del testimoni de Rosa Ortiz és descobrir la història més recent del parc. La Rosa és directora del Tibidabo des del 2002, i durant aquest temps el parc ha ampliat la seva superfície, ha acollit nous espectacles i atraccions, i ha vist com alguns dels seus punts més emblemàtics evolucionaven. Des de la direcció, la missió ha estat adaptar el Tibidabo als canvis que demanava la societat, però mantenint sempre l’essència del parc.
La Rosa ha viscut la història d’aquests últims 19 anys de molt a prop; des que es va convertir en directora fins arribar al 120è aniversari del parc. Un dels moments més complicats als que s’ha hagut d’enfrontar ha estat la gestió de la crisi sanitària de la Covid-19. És per això que valora molt haver pogut celebrar en persona l’aniversari del Tibidabo.“Ara és un moment molt bonic, d’esperança i positivisme”, explica.
Pel que fa al futur, la Rosa està convençuda que el Tibidabo seguirà sent durant molts anys aquest “espai màgic amb vistes meravelloses a la ciutat” on les famílies van a viure experiències que quedaran a la seva memòria per sempre. “Aquestes moments formen part del record de tots nosaltres”, assegura. Ella, la seva primera vegada al parc, encara no l’ha oblidat.
David Porta, co-cap de la colla dels Castellers de Sarrià: “El Tibidabo forma part del que som nosaltres dins del barri”
Conèixer el Tibidabo a través del testimoni del David Porta és descobrir el vincle del parc amb el seu barri. La primera vegada que la seva colla va alçar un castell al Tibidabo va ser el maig de 2019, a la Diada Castellera que se celebra al parc des del 2002. Llavors ja havien guanyat el color de la seva camisa: el vi, i el David ho recorda com un dia molt especial. Des d’aquell dia, la seva relació amb el parc no ha fet més que créixer. “Ho sentim com casa nostra”, explica.
A més de castellers, el Tibidabo també acull a muixeranguers, músics i geganters a esdeveniments com el festival Simfònic o la Jornada Gegantera. Allà, mai hi falten les colles i formacions musicals del barri, que, tant si estan a dalt de la muntanya com si són als carrers, senten el parc molt proper. Segons el David, “sempre ha estat un emblema mirar la muntanya i veure l’església, el parc, i tot el que és el Tibidabo des del nostre barri”. Per això, la seva presència al 120è aniversari del parc va convertir la celebració en una autèntica festa major.
Andreu Sánchez, treballador actual: “Poder dedicar-te a una feina que t’agrada en un lloc tan emblemàtic com el Tibidabo és el somni de qualsevol treballador”
Conèixer el Tibidabo a través del testimoni d’Andreu Sánchez és descobrir la cara més teatral de les atraccions del parc. Al llarg dels 30 anys que porta treballant al Tibidabo -“més de mitja vida”-, ha actuat en dues de les atraccions més emblemàtiques del parc: l’Hotel Krüeger i l’Embruixabruixes. Va començar, però, fent animacions i no va ser fins més tard que es va endinsar en el món del Krüeger, on ara és productor executiu mentre que continua fent de Buri-Buri a l’Embruixabruixes.
Andreu explica al DdB que el que més gaudeix és que la gent s’espanti, ja que en una atracció de terror teatralitzat els crits substitueixen els aplaudiments. Per saber si la feina ha agradat, cal fixar-se en la reacció de la sortida. “Fer feliç a la gent és allò que jo més valoro de la meva feina. Poder formar part d’això fa d’aquesta professió de les més meravelloses del món per mí”, confessa.
Roger Blanes, soci i creador de @tibifanaticsandmore: “Quan vaig al Tibidabo sento la mateixa màgia que quan tenia cinc anys”
Conèixer el Tibidabo a través del testimoni de Roger Blanes és descobrir la cara més fanàtica del parc. Des de ben petit és un gran admirador del Tibidabo; allà gaudia de “moments de diversió i podia ser jo mateix”, recorda. Ara d’adult, quan va al parc li encanta veure la il·lusió dels nens i nenes i recordar moments de la seva infància. Amb el seu primer sou, el Roger es va pagar el pas del Tibiclub i és tanta la seva fascinació que va decidir obrir un compte d’Instagram dedicat al parc: @tibifanaticsandmore.
Al seu perfil d’Instagram, el Roger fa una gran promoció del parc d’atraccions i comparteix els sentiments que genera el lloc a grans i petits per donar-li visibilitat més enllà de Catalunya. Gràcies a això, el seu compte rep interacció del perfil oficial del Tibidabo. La seva tasca fanàtica a Instagram deixa palès el vincle que ha generat amb el parc. “Puc anar amb la meva parella, els meus amics o jo sol i sóc el més feliç del món”, explica.
Fotografia portada: cedida per Roger Blanes.
La veritable essència del Tibidabo
Aquest reportatge ha volgut donar veu a la història del Tibidabo que hi ha més enllà dels llibres, notícies, documents o fotografies; aquella que es troba a les persones. Totes elles, d’alguna manera o una altra, ens han transmès la màgia d’aquest parc, que senten com casa seva.
Després de 120 anys, el Tibidabo conserva el mateix esperit d’il·lusió i diversió amb què va començar el seu viatge. Sense testimonis com el del Mario, la Montserrat, la Raquel, l’Antoni, la Mònica, la Matilde, la Rosa, el David, l’Andreu i el Roger, però, mai l’hauríem pogut conèixer així.
Built with Shorthand