Cinc reines: la catalana, l’espanyola, la gitana, la veneçolana i l’escocesa comparteixen la seva experiència sobre el moviment Drag

L'èxit de programes com RuPaul's Drag Race i el seu format en espanyol Drag Race España en 2021 han fet possible que avui el Drag i el transformisme tinguin major visibilitat i acolliment dins de la societat. L'estètica trencadora, els vestuaris cridaners o les performances humorístiques i plenes d'elements reivindicatius són algunes de les claus del gran boom que ha tingut a Espanya. La Mega Pubilla, Adrián Amaya, Jota Carajota, Wayúu Queen i Bonnie Oui Laddie són exemples de com, a través del Drag i el transformisme, és possible la convivència de la diversitat cultural: catalana, espanyola, veneçolana i escocesa.

Si hi ha una cosa en la qual totes les Drags coincideixen és que Drag Race ha donat una gran visibilitat al fenomen i ha ajudat a ampliar la visió d’aquesta modalitat artística. Ara bé, no tot és de color de rosa. “Ara és més conegut, però hem de fer que sigui més mainstream”, comenta Ferran Poca, director d'El Gran Hotel de las Reinas, espectacle derivat de Drag Race. “No podem deixar el món Drag només a Drag Race, sempre dic que m’agradaria que Atresmedia posi el programa en obert. És just”, afegeix.

Tota una vida als escenaris

Els espectacles Drag son una festa. Un calaix de sastre ple de disciplines molt dispars que construeixen un collage format per tot tipus de Drag Queens. “El Drag és una forma de fer tot el que m’agrada en un cotxe de payaso”, bromeja Jon Gerrard (Bonnie Oui Laddie), qui en els seus espectacles integra concerts de saxofon, jazz, cant en directe i lipsync, tot amb un to d’humor.

Va venir a España per viure un any de transició i tornar a Escòcia. No ha fet mai Drag al Regne Unit. Des de ben petit apuntava maneres perquè amb tan sols 4 anys ja es posava els tacons de la seva mare, els vestits de la seva germana… “Sempre m’he sentit atret a aquest món de glamur i lentejuelas”. 

Com ja s’ha mencionat, el nom Bonnie Oui Laddie és un homenatge a la seva àvia. Bonnie no és l'única que s’ha recolzat en la seva àvia. Jota Carajota va trobar el refugi  en la seva àvia per mai deixar de ser qui era, “un artista”. 

La seva fascinació pels símbols del flamenc l’han portat a buscar noves formes d’expressió que la fan una flamenca neofolkòrica. “El flamenc és una part de la meva ètnia gitana, però el deconstrueixo per crear una cosa més avantguardista i moderna”, comenta Jota Carajota que, implementa beats electrònics als seus a balls flamencs tradicionals com poden ser els Tanguillos de Cadiz o les barreja amb ritmes de rock i punk. “A mi m’agraden les rockeres, però sento que el ser rocker i punky és una actitud que tenen les folklòriques”, explica.

Adrián Amaya, en canvi, encara es manté en les imitacions d’aquelles dives de la copla que admira com ara Lola Flores. “Sempre que penso un espectacle tinc present si la Lola ho faria o no. Si no, no ho faig”, comenta.  

La performance al Drag és entesa com una carta de presentació, cinc minuts de glòria per mostrar al món qui ets i moltes no perden la seva oportunitat de fer-ho. “Connecto una corporalitat amb una música, a vegades, també el maquillatge que, per algunes persones són unes ratlles, però a mi em connecten amb els meus avantpassats”, explica Wayúu Queen. Però, Drags com la Wayúu, que no han crescut amb l’ambient espanyol, han hagut de fer front a un altre repte: el palique. El “palique” és una part central dels espectacles Drag a Espanya. Consisteix en una interacció canalla amb el públic i amb les companyes que consisteix en comentaris, bromes, sarcasme, dobles sentits i un to molt personal. “Quan comences al Drag costa molt”, comenta La Mega Pubilla respecte al palique que considera que “és una por que s’ha de superar”.

L’Eduard Molina, des de ben petit sempre ha fet teatre amateur al seu poble Els Prats de Rei, on el seu primer paper va ser interpretant un dels personatges del pessebre vivent. La seva trajectòria artística li va portar a experimentar amb quinze anys fent un personatge femení que li va agradar molt. Així va sorgir la inquietud de poder fer un personatge creat i propi. Amb el temps aquest personatge ha crescut, s’ha fet més fort i ha definit la seva essència.

Shows que criden folklore

Ara bé, si ja afegim la cultura, el folklore i les tradicions la cosa es posa interessant. En molts casos, fer de la tradició cultural part o centre de l'espectacle significa una reafirmació d’aquesta i una reinterpretació. De manera més o menys forta, en tota Drag existeix un aspecte reivindicatiu. “El fet de ser així com soc”, comenta la Jota Carajota, “ja és en si mateix un discurs polític. Potser no hi ha un discurs al meu espectacle, però el fet de ser un home un que es vesteix de dona i que enalteix a la Lola Flores és polític”, conclou.

Hi ha una reivindicació constant al Drag que és innegable degut a que, en la seva essència, és un art que critica i replanteja les bases del gènere i la identitat i que, per descomptat, reivindica els símbols culturals a mode de celebració. Cadascú és del seu pare i de la seva mare. La Mega Pubilla, per exemple, és un personatge íntimament relacionat amb la cultura catalana del pubillatge i la cultura popular. Sempre present, potencia l’ús del català als seus espectacles per “tornar a vincular la llengua en el transformisme”. Un altre aspecte a destacar és com el Drag és majoritàriament un sector blanc. Tot i que a poc a poc, més persones pertanyents a minories s’incorporen a l’escena Drag per omplir de pluralitat l’art. 

El fet de pertànyer a una minoria, provoca un sobre estigma en la persona, molts cops ja no és només la sexualitat la que determina la discriminació, sinó que s’afegeix l’ètnia. “Tot i que jo no vulgui es reflecteix. És una cosa que segueixo explorant i preguntant-me com a persona, artista i Drag”, comenta Diego Mora (Wayúu Queen), artista veneçolà i part de l’ètnia indígena wayúu. 

En altres casos, fins i tot la reivindicació de la cultura és un homenatge: “El flamenc ha estat sempre una forma d’expressió de les nostres vivències (del poble gitano) i de la nostra cultura. Jo faig ús del flamenc com a persona gitana i gay i fa que sigui molt bonic”. Fins i tot per la reminiscència d’allò que mai deixes d’admirar. "No ens podem oblidar del que és nostre", va afegir Adrián, "Jo em sento folklòric, tant com transformista com cantant perquè jo el que canto és copla".

En definitiva, una eina de record, lluita i empoderament per a persones que pel seu context, han hagut de passar per penúries a causa de la seva identitat.

Fins i tot, les Drag Queens poden esdevenir referent i pont perquè la gent del carrer es retrobi amb la seva cultura. Ferran Poca, director del Gran Hotel de las Reinas comenta que “molta gent jove que ve a veure l’espectacle, potser fruit de veure Drags com la Jota Carajota acaba coneixent la Lola Flores i veiem que un personatge històric es torna a posar de moda”. 

Repensar la cultura

Les Drags es plantegen un canvi de paradigma dintre de la idea de cultura imposada fins als nostres dies. En primera persona comparteixen com es qüestionen el fet de reinventar i fusionar la cultura per mantenir-la viva. Així és com donen una lliçó de com els elements representatius de cada cultura no només poden conviure sinó enriquir-se. 

Eduard Molina defensa que les Drags s’han convertit en una peça fonamental de la nova educació perquè donen visibilitat al col·lectiu en primera persona. Gràcies al seu discurs inclusiu tenen el poder de captar emocions i obrir moltes portes a través de l’art de la paraula. Adrián Amaya parteix de la base que “antigament la gent que es volia dedicar al món de l’espectacle era una deshonra per la família” perquè s’associava a la prostitució o ser d’una sexualitat o un altre. Amaya insisteix que encara això continua passant i cal replantejar-se la nostra cultura per donar-li al transformisme el valor que mereix. 

Per a la cultura gitana és molt difícil plantejar-se que un gitano pugui ser gay, molt menys que pugui ser Drag. Per replantejar aquesta cultura, ser Drag ajuda a donar visibilitat a noves realitats que no s’havien contemplat abans però que també existeixen. 

Per a la Wayúu Queen, el terme “exòtic” que els europeus utilitzen per denominar el seu estil no li sembla gaire apropiat. Tot i que Venezuela compta amb una musicalitat diferent aquesta paraula no encaixa amb el significat de la seva cultura i prefereix parlar de folklore. 

Gerrard com a professor de dia i Bonnie de nit, defensa el fet de replantejar la cultura des d’edats primerenques fent tallers de Drag Kids perquè “l’art és per tothom ”.