Centralisme, també al català
El model normatiu és policèntric, però els lingüistes denuncien que els referents mediàtics i educatius continuen afavorint el català de Barcelona
—Com es diu el català que es parla a Barcelona?
—El normal!
Amb aquesta anècdota, Anna, aleshores professora castellonenca de català al Prat del Llobregat, va visualitzar, involuntàriament, un dels fonaments que sustenten el centralisme lingüístic. Aquest fenomen es basa en la percepció que existeix una varietat del català —en aquest cas, la central— considerada més correcta, més neutra o més pròpia que les altres. Aquesta idea sovint acaba relegant les altres variants lingüístiques a una posició de menor prestigi i reconeixement, la qual cosa genera diferents problemàtiques polítiques, socials i culturals.
Quin és l’origen d’aquest centralisme?
Al segle XIX, Barcelona era la gran capital política, literària i cultural. La ciutat va ser el centre neuràlgic de la Renaixença a Catalunya, durant la qual autors com Àngel Guimerà o Jacint Verdaguer van retornar gran part del prestigi al català, que aleshores estava en decadència.
Amb el rerefons d’aquesta recuperació, i tot i que el moviment politicocultural entraria en declivi a finals de segle, Pompeu Fabra va elaborar una sèrie de publicacions per normativitzar i estandarditzar el català. Les més destacades van ser les Normes Ortogràfiques (1913) i el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932).
Segons afirmen diferents estudis, Fabra, en els casos d’incompatibilitat entre la llengua medieval i el català modern de Barcelona, optava per la solució que més s’ajustava al parlar de la capital, en detriment d’algunes formes de caràcter més arcaic pròpies del dialecte nord-occidental.
No obstant això, en l’article La tasca dels escriptors valencians i balears (1918), el teòric instava els autors a introduir de manera orgànica algunes de les seves formes regionals tradicionals en les seves obres i, així, proporcionar-les un prestigi que els permetés incorporar-les a l’estàndard, aleshores unitari.
Actualment, però, el model lingüístic català és de caràcter policèntric i/o composicional. En aquests dos models, l’estàndard es construeix a partir de les diferents varietats territorials de la llengua, de manera que no existeix un únic centre normatiu. Això permet reconèixer i incorporar formes pròpies dels diversos dialectes, sempre que siguin compatibles amb la unitat del sistema lingüístic.
Quin impacte té el centralisme a Catalunya?
L’any 2015, un estudi dels lingüistes valencians Raquel Casesnoves i Josep Ángel Mas va analitzar l’opinió que suscitaven les diferents parles i accents del català entre un centenar de barcelonins, valencians i palmesos.
L’anàlisi avaluava tres aspectes: l’estatus que els entrevistats atribuïen a cada varietat (intel·ligència, seguretat en si mateixos, qualitats d'un bon treballador); la solidaritat (generositat, empatia, diversió) i la proximitat, mesurada a través de la confiança que transmetien en àmbits com l’amistat o el lideratge professional.
L’informe va concloure que, generalment, els barcelonins tenen una “consideració notablement més baixa de les exovarietats —les varietats lingüístiques no pròpies— que de l'endovarietat —la pròpia—”. La diferència va ser especialment significativa en la primera i la tercera categoria, en què els de la capital catalana es consideraven “superiors” per més d’un punt.
En aquest mateix article, en citar l’austríac Rudolf Mühr, Casesnoves i Mas assenyalen algunes possibles conseqüències d’aquesta tendència en relació amb el classisme i l'exclusió nacional. Segons Mühr, aquestes dinàmiques poden generar una jerarquia entre varietats en què la dominant concentra el prestigi, la legitimitat normativa i la funció identitària, mentre que les altres tendeixen a ser percebudes com a dialectals, menys estàndard o fins i tot arcaïtzants.
En aquest sentit, Albert Turull, doctor en Filologia Catalana i professor de sociolingüística a la Universitat de Lleida, argumenta que, en alguns casos, aquest centralisme pot alimentar el secessionisme lingüístic i, fins i tot, l’anticatalanisme.
Segons el lingüista, quan els parlants no es veuen representats en el model de llengua predominant, és més fàcil que desenvolupin rebuig cap a aquest estàndard i que determinats discursos polítics aprofitin aquest malestar. Turull assenyala el blaverisme —un corrent dretà i anticatalanista que rebutja la unitat de la llengua— com una força que es pot alimentar d’aquesta situació.
Però, per a alguns, aquest centralisme pot anar més enllà de la qüestió política. Turull, que també ha exercit com a professor de català al grau d’Educació Primària, recorda com diversos alumnes creien que part del lèxic de la varietat nord-occidental, com ara les paraules "roig" i "mançana", típica de Lleida, eren incorrectes.
A més de ser una mostra d’inseguretat lingüística, aquest fet, declara el lingüista, pot comportar “pèrdua de riquesa” i la “folklorització i caricaturització” del llenguatge propi de la zona. De manera semblant, Mar Massanell, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, va estudiar l’any 2011 com la influència de l’estàndard difós pels mitjans de comunicació i pel sistema educatiu afectava el català nord-occidental. Entre les conclusions, assenyala que molts joves deixaven d’utilitzar trets propis de la varietat, com la transformació final en "e", perquè els percebien menys adequats que les formes de l’estàndard.
“Resulta que és tan senzill com consultar el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans i veure que "mançana" no és un castellanisme, per molt que s’assembli al castellà. Ve del llatí mala mattiana, i ja està. Hi ha molta feina per fer en aquest sentit: s’ha de normalitzar el que a nivell acadèmic ja tenim ben establert”, denuncia Turull.
Es pot trencar amb el centralisme?
La representació mediàtica, clau per superar els estereotips
Per acabar amb aquestes dinàmiques socials, els tres experts coincideixen en el paper cabdal dels mitjans de comunicació per “trencar l’estereotip que existeix un català millor o més correcte”. Així, consideren que una de les vies més efectives és afavorir una representació real de la diversitat lingüística a través de la contractació de periodistes dels diferents territoris catalanoparlants, com ara professionals valencians a TV3 o catalans a À Punt. Destaquen, a més, la importància de permetre’ls expressar-se amb naturalitat en la seva pròpia variant, sense neutralitzar els trets dialectals.
Casesnoves, no obstant, no es mostra optimista pel que fa a la televisió pública del País Valencià, ja que considera que la creixent ingerència política en la línia editorial i en l’estructura empresarial dificultaria el paper de l’emissora en la difusió lingüística.
Un altre aspecte clau des del punt de vista comunicatiu és la reciprocitat audiovisual entre els territoris de parla catalana. Gràcies als acords entre el govern balear i el català, IB3 i TV3 es poden veure a través de la TDT —sintonitzades de manera convencional al televisor— en ambdós territoris.
Aquest escenari, però, no existeix al País Valencià. L’any 2011, una sèrie de pressions polítiques i econòmiques del govern de Francisco Camps (Partit Popular) van forçar l’aturada de les emissions de TV3 al territori després de 26 anys d’emissions.
L’arribada del Botànic —coalició formada per Compromís, PSPV, Podem i Esquerra Unida— va prometre el retorn de la reciprocitat entre les televisions de l’àmbit lingüístic comú. Tanmateix, aquests acords mai no es van arribar a materialitzar i, amb la nova legislatura de dretes, la recuperació d’aquest sistema ha quedat definitivament descartada.
Què passa amb l'escola?
D’altra banda, els experts també assenyalen la necessitat d’una reforma educativa com un dels eixos principals per enderrocar les percepcions centralistes. Actualment, els currículums escolars de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears reconeixen l’obligatorietat d’ensenyar les diferents variants geogràfiques de la llengua, cosa que es duu a terme, entre altres maneres, a través de l’anàlisi lèxica, morfològica i textual.
Turull, però, alerta que presentar aquestes varietats com una alteritat pot provocar un efecte rebot. “Si quan introdueixes a l’alumnat la qüestió del registre estàndard no esmentes que aquest no té només una única forma —que no és millor dir "meva" que "meua", ni "pensis" que "penses"—, estàs perdent una oportunitat preciosa i molt necessària. Perquè, aleshores, quan s’expliquen les varietats diatòpiques, moltes vegades es cau en l’error de presentar-les com quelcom de segona categoria.
És com dir: "Ara que ja coneixes la llengua correcta, sàpigues, a més, que al sud hi ha gent molt estranya que diu 'cante' en lloc de 'canto'; i que allà, a l’oest, per Lleida, en lloc de dir 'mara', es diu 'mare'", afirma.
La introducció de referents culturals i literaris de tot el territori també és, segons Mas, una peça clau a l’hora de difondre les varietats lingüístiques.
Dels 58 autors i autores recomanats per la Generalitat de Catalunya per al batxillerat, només 13 —un 22 %— són valencians o illencs, gairebé la meitat dels quals, a més, són medievals.
A més, cap dels autors obligatoris per a la selectivitat, tant a l’assignatura de Literatura Catalana com a la de Llengua Catalana,és de fora del Principat. En cap moment, per tant, s’esmenten figures cabdals com ara l’ideòleg Joan Fuster o l’escriptora Isabel Clara Simó, clau per a la difusió lingüística i el pancatalanisme durant el segle XX.
“El català de Barcelona ha estat molt més difós a través de mitjans de comunicació més potents, de la literatura, del món escolar. No hi ha cap xiquet valencià que no hagi llegit La Plaça del Diamant. Però a Barcelona sí que poden acabar pràcticament l'escolarització obligatòria i postobligatòria sense haver llegit cap lectura valenciana, més enllà d'alguna cosa anecdòtica”, denuncia Mas.
Tot i això, el passat mes de febrer, el govern valencià de PP i Vox va anunciar la retirada dels autors catalans i balears del currículum educatiu. Segons la Conselleria d’Educació, la mesura pretén “adequar el currículum a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia”. Així, se substitueixen les referències al “català” del Decret 108/2022 per la denominació “valencià”, amb la finalitat de “reforçar la identitat lingüística pròpia i el coneixement del patrimoni valencià”.
Quant a l’eliminació dels autors catalans i balears, però, la Conselleria afirma que es manté “un enfocament obert que no limita l’elecció d’obres” , ja que aquesta concreció final correspon, en darrer terme, a cada centre educatiu.
Built with Shorthand