Kontrakulturals
De la resistència al consum, radiografia de la cultura underground
Retrat del que no es veu
Un recorregut pel cinema i el fotoperiodisme que donen veu a les identitats dissidents
Teresa Aparicio i Víctor Azor
La contracultura parla de qui queda fora de la societat, i qui queda fora de la societat és qui fa contracultura. Des que es va començar a fer pel·lícules, van començar a aparèixer curts que es posicionaven en contra de la ideologia dominant. Un exemple en són Salomé o Lot in Sodom, dos curts dels anys trenta que ja parlaven d’homosexualitat i crítica social. En fotografies, pel·lícules, música i moda s’hi troben proves que sempre han existit actituds dissidents.
Llums, càmera, contracultura!
Javier Parra, escriptor de Scream Queer i fundador del festival de cine de terror queer Walpurgis, defensa una contracultura amb una intenció de parlar “d’allò que no es tracta a la cultura majoritària”. Explica que aquestes històries acaben popularitzant-se: “a mi em sembla molt fascinant que molts cops la sèrie B. Ha marcat les tendències després al cine d’acadèmia”. El cinema de sèrie B és aquell que es fa amb poc pressupost i que sol explotar les històries i estètiques sobrecarregades. Un exemple ha sigut l'exposició del cinema porno dels 70, en què la sexualitat no es tractava gaire al cine comercial i que mica en mica va anar-se incloent fins al punt on està ara.
Javier Parra, autor de Sream Queer i fundador del festival Walpurgis / crèdits: Blanca Batista i Mireia Guàrdia
Javier Parra, autor de Sream Queer i fundador del festival Walpurgis / crèdits: Blanca Batista i Mireia Guàrdia
L'escriptor defensa que el que importa de la pel·lícula és qui la fa, no si és més o menys comercial. Explica que “si el director de la pel·lícula és una persona que de veritat estima de veritat el cinema de terror, s’hi poden trobar referències i codis que abans es trobaven en el món del cinema independent”, posa l’exemple de La substància, pel·lícula nominada als Oscars però amb un clar homenatge a la sèrie B.
L’audiovisual contracultural, segons Javier Parra, es troba principalment en equips petits, independents, allunyats dels canons de Hollywood, “quan no has de donar explicacions a cap productor, és quan pots fer coses més transgressores”. És així com John Waters o Ed Wood, dos noms contraculturals que comenta Javier Parra, van poder dur a terme les seves idees, ja a mitjans dels segle XX.
Fotografies amb objectiu
Més enllà de la ficció i de les pantalles, la contracultura batega als carrers, i és aquí on el fotoperiodista Joan Mateu Parra captura aquesta realitat amb la seva càmera. Des de la seva joventut s'implicava com a voluntari en iniciatives com el Correllengua, i ara a la seva feina documenta els moviments que desafien el discurs oficial.
El fotògraf Joan Mateu Parra / crèdits: Gorka Leiza
El fotògraf Joan Mateu Parra / crèdits: Gorka Leiza
L'òptica de Joan Mateu sol cobrir l'efervescència dels moviments socials: "Els sindicats d'habitatge estan molt potents ara mateix; això ho podem considerar contracultura política i és del més potent que estic cobrint", explica, sumant-hi també les mobilitzacions pel poble palestí. Segons el fotògraf, la potència d'aquests moviments polítics rau en el fet que mai venen sols: "van acompanyats d'una cultura, de concerts, activitats i pensaments contraculturals".
Treballar en aquests entorns implica moure's en la imprevisibilitat del carrer, un escenari radicalment oposat a la rigidesa dels congressos de partits polítics. "Un congrés és una cosa quadrada: hi ha una acreditació, un espai de premsa i unes fotografies que ja s'esperen", contrasta. En una manifestació o en un concert contracultural, en canvi, "no hi ha tant de control, has d'estar molt més pendent i poden passar altres coses". Aquesta llibertat també xoca de vegades amb les dinàmiques dels mitjans de comunicació convencionals per als quals treballa com a freelance.
Retratar l'ocult és, en el fons, donar veu als silencis de la història. Tant se val si és a través del guió d’un cinema independent que esquiva els budells d’Hollywood o des de l’òptica d’un fotoperiodista que camina descalç entre la imprevisibilitat del carrer: la dissidència no es demana, es captura. Creadors com el Javier i el Joan Mateu ens recorden que la contracultura no és un concepte de museu, sinó un pols viu; la certesa que, mentre hi hagi algú disposat a no donar explicacions, l'art continuarà sent l'últim refugi de la veritat.
La dissidència fora de les grans ciutats
La contracultura als pobles continua viva, tot i la falta de visibilitat
Blanca Batista i Mireia Guàrdia
"La contracultura als pobles ens serveix d'altaveu per fer soroll i visibilitzar els nostres problemes" Júlia Balés
Quan pensem en contracultura, sovint només pensem en Barcelona, Madrid, Londres o Nova York. Històricament, les capitals han estat els principals focus de moviments alternatius perquè és on s’ha concentrat el jovent, les universitats, els espais culturals i on han crescut les idees arribades d'altres ciutats d’Europa o dels Estats Units. Però la contracultura no és exclusiva de les ciutats. Als pobles també existeixen escenes alternatives pròpies, encara que sovint quedin invisibilitzades. Així ho ha viscut Júlia Balés, una jove rapera de Besalú, la Garrotxa, que utilitza la música com una eina d’expressió política i social.
“En una ciutat hagués tingut més influències de tot tipus, però estar en un poble et fa veure les coses desde una altra perspectiva”, afirma l’artista. Balés, coneguda també amb el nom artístic de La Balas, considera que haver crescut allunyada de la ciutat ha influït directament en la seva manera d’entendre el món, mentre que les grans capitals li semblen espais més intensos i accelerats. “Estar una mica més aïllat et permet treure les teves pròpies conclusions sense viure el dia a dia tan intensament”, assegura.
Mentre que a les ciutats la contracultura gira al voltant de l’oci nocturn, l’anonimat o els espais underground, als pobles acostuma a estar més vinculada al territori, l’ecologisme, l’autogestió i la llengua. Per a la rapera el català és “la reivindicació més gran dels pobles” i considera que allà la llengua és una forma de resistència cultural, mentre que a les ciutats queda més diluïda per uns entorns més castellanitzats i globalitzats.
Durant la dècada dels 80, els moviments contraculturals a Catalunya es van instalar principalment a Barcelona i la seva àrea metropolitana (Cornellà, l'Hospitalet) i ciutats com Terrassa o Manresa. A Barcelona, la ciutat permetia passar desapercebut o moure's en col·lectius grans, en canvi, en un poble petit no era possible perquè tothom es coneixia i eren molt pocs els que formaven part d’aquest col·lectiu. No va ser fins als anys 90 que van tenir una presència més forta i estesa per tot el territori, tot i que, al llarg dels 2000, encara ha perdurat una contracultura sobretot centralitzada.
La rapera també considera que a les grans ciutats és més fàcil guanyar visibilitat i fer-se viral, mentre que a les petites localitats les xarxes es construeixen des de la proximitat i el suport mutu. “Els que tenim menys visibilitat som els que acabem fent més grup”, afirma La Balas. Gran part dels artistes amb qui la Júlia comparteix escena provenen també de petits municipis de la Garrotxa i del Pla de l’Estany.
Si bé els mitjans de comunicació han associat la contracultura a les grans ciutats i han invisibilitzat les experiències culturals alternatives dels pobles, molts han estat espais de creativitat i resistència cultural, tot i tenir menys visibilitat mediàtica i menys recursos. “Les necessitats a vegades són diferents i és important donar visibilitat a totes les problemàtiques”, explica La Balas. Per això, considera que el seu art és una “eina que serveix d’altaveu per fer soroll i visibilitzar els problemes que hi ha als pobles”.
La contracultura i el rap continuen arrossegant molts estereotips, especialment en entorns petits. La Balas pensa que encara existeix una imatge preconcebuda sobre els rapers i els activistes, associada a determinades maneres de vestir o de pensar, quan en realitat hi ha perfils molt diferents. També reconeix que, pel fet de fer música reivindicativa des d’un poble, ha rebut crítiques. “De la mateixa manera que m'he sentit jutjada negativament, també hi ha hagut moltes vegades que he tingut suport”, explica. Per a ella, moltes d’aquestes opinions neixen del desconeixement i creu que si hi hagués més espais de conversa, es podria entendre millor el missatge que hi ha darrere de la seva música i de la contracultura als pobles.
Espais alternatius, militància i barri
Els espais autogestionats agafen força com a lloc de contrapoder
Natàlia Aran i Jana Aubanell Martín
Històricament, les persones dissidents no s’han conformat amb els espais convencionals i han buscat l’alternativa. En no sentir-se còmodes amb l’establert, han creat els seus propis espais autogestionats que trenquen amb el model hegemònic. Aquests s’han convertit en llocs de resistència, on fer comunitat i participar del poble o barri, o on sentir-se a gust amb els propis gustos o aficions. Sempre han servit com a lloc de contrapoder, però actualment han agafat més força davant l’auge de l’extrema dreta.
Can Ricart
Can Ricart és el casal de joves autogestionat de Poblenou. Forma part del paraigües d’entitats del Poblenou anomenat “La Xemeneia”, compost per dos caus, un esplai, ARRAN i la gestora del casal. Segons Bru Bernadí, membre de Can Ricart, el local va néixer “com una alternativa al consum capitalista tradicional”, i s’està convertint “en un espai clau pel jovent d’esquerres amb ganes de passar l’estona en un lloc que promociona els seus valors”. La línia política del casal, representada per ARRAN del Poblenou, defensa l’anticapitalisme, l’antifeixisme, l’antiracisme, el feminisme i la promoció de la llengua i la cultura. En un context d’auge reaccionari, Bernadí destaca aquests ideals i explica que “sense aquests llocs no seria viable combatre l’extrema dreta”.
Can Ricart ha fet 10 anys aquest 2026. En un inici, estava abandonat, i es va aconseguir “després de molta lluita del jovent que en aquell moment necessitava un espai d’oci alternatiu”. Tot i que l’Ajuntament aprovés l’ús d’aquest espai i comptin amb un treballador dins, el casal no sent que tinguin el seu suport: “No estan al nostre costat”. Bernadí explica que acaba de finalitzar una reforma que han trigat anys a arrencar, i que actualment estan en disputa per la propietat del pati de l’espai. Tot i això, ho té clar: “Can Ricart el sentim molt nostre”.
ECM Can Batlló
Can Batlló és un dels espais autogestionats més grans de Barcelona. És una antiga fàbrica de Sants on hi ha més de trenta associacions; entre elles editorials, un cau, una biblioteca, un bar portat per voluntàries… Martina Bo és membre de l’Espai de Creació Musical (ECM) de Can Batlló, un col·lectiu autogestionat de músiques i tècniques que mensualment organitzen concerts. Bo explica que les activitats s’emmarquen fora del capitalisme: “Espais com aquests fan un canvi real al món. Dins de les nostres capacitats demostrem que poden existir espais fora d’aquest sistema”.
L’ECM segueix uns ideals antifeixistes, feministes, anticolonials, anticapitalistes, i transinclusius. La música i la política són molt importants en aquesta organització, com explica Bo: “Aprofitem molt de la visibilitat que ens donen (els concerts) per promocionar-nos com a entitat política”. En els últims anys, a més, hi ha hagut un creixement general de voluntaris: “Ha crescut la gent que milita. Davant l’auge de l’extrema dreta, la gent té més ganes de ser combativa”. Alhora, molts artistes “se n’han adonat i volen participar més d’aquests espais”. Més enllà d’això, Bo comenta que l’ECM és un “espai segur i còmode per la gent” i subratlla que són molt més que una sala de concerts: “volem que hi hagi un vincle, que sigui un espai de trobada”.
Casal l'Octubre
L’Octubre és un ateneu popular autogestionat del Poblenou nascut l’any 1996 dins el moviment de l’Esquerra Independentista. Funciona a través d’una assemblea de sòcies horitzontal. A més de l’independentisme, també s’enmarquen en el feminisme i el socialisme, i els transmeten en les seves activitats culturals (activitats del calendari festiu, festes majors, el Correllengua Agermanat, etc.). Segons en Raúl i el Bernat, membres de l’ateneu, “en tots els esdeveniments dels quals participes o organitzes imprimeixes aquest discurs”. El casal també es posiciona en contra de la gentrificació, sobretot considerant que formen part d’un dels barris més afectats per aquest fenomen, el Poblenou: “Amb la gentrificació desintegres la xarxa humana. Per això és important mantenir espais com aquests, encara que cada cop resulti més agressiu fer-ho”.
Aquests espais no només són un lloc de reunió alternatiu, sinó que tenen un paper crucial a l’hora de combatre l’auge reaccionari d’avui dia. Serveixen per crear comunitat entre persones amb ideals similars i amb ganes de formar part de la dissidència. Can Ricart i l’ECM de Can Batlló són una part del que avui dia és una xarxa gegant d’espais: La Filadora, el casal l’Anònima, el casal d’Octubre, Cal Temerari, l’Ateneu Popular de Les Corts… cadascun a la seva manera posen el seu granet de sorra per fer d’altaveu a persones disconformes amb els sistema establert i, com explica Bernadí, “s’estan convertint en un espai clau pel jovent d’esquerres”.
Sodio Banda
Natàlia Aran, Jana Aubanell
Sodio Banda és un grup de música sorgit de l’ECM de Can Batlló i format per la Martina (veu-teclat), el Martí (guitarra), en Gerard (bateria) i l’Alba (baix). Es va crear un mes després que dos dels seus integrants entressin a l’espai de Sants, que va servir-los com a inspiració i actualment és el seu lloc d’assaig. La banda expressa l’agraïment d’un espai com l’ECM, ja que “és un privilegi tenir un lloc per assajar gratuïtament i de conèixer altra gent de l’escena que pot ajudar-nos en el nostre projecte”.
Sodio fa cançons amb reivindicació política, de desamor i amb reclams. En general, segons elles, l’existència de qualsevol grup que estigui a l’ECM i hi militi ja és política: “Formar part d’un espai autogestionat, on només pots ser-hi si hi participes, intrínsecament ja és polític”.
També posen molt d’èmfasi en la importància de “lluitar per mantenir els espais alternatius” i un fet diferencial és la seva perspectiva “més divertida de la vida”: “Sovint, la militància se centra molt en allò negatiu, combatiu i acadèmic, que és importantíssim; però pot faltar-hi una part més propositiva, de passar-t’ho bé mentre ho fas”. Per aquest motiu, quan toquen en concerts decideixen fer-los més dinàmics i propers; bevent cerveses, explicant històries o fent bromes.
Un altre fet característic de la banda és que rebutgen el binarisme de gènere “per anar contra el patriarcat i contra l’estructura de gènere que ens oprimeix”. Creuen que és important que hi hagi “una unitat dins de la diferència” i que persones amb el mateix punt de vista “se sentin representades quan veuen algú com elles a dalt de l’escenari”. En definitiva, busquen demostrar que aquest tipus d’identitats existeixen i que és crucial donar-los una veu.
Amb tot, el seu objectiu és ben clar: “Fem contracultura des de la dissidència, donant visibilitat a espais alternatius i agraint la que ens donen a totes nosaltres”.
VÍDEOS: Teresa Aparicio, Júlia Ciruelo, Carla Martínez i Berta Ramírez
L'underground que cotitza
Ariadna Castelló, Paula Castro i Martí del Valle
Històricament, Barcelona, i Catalunya del bracet, s’han erigit com a avantguarda, epicentre cultural i bressol de la creativitat i dels nous corrents; una pulsió en constant consonància amb altres capitals europees de l’època. Els cicles anaven brollant en relleus infinits que semblaven dotar el territori d'una màgia quasi rutinària per a la novetat creativa, alimentada constantment per iconoclastes i artistes insurrectes que volien capgirar-ho tot.
Tanmateix, enmig d’aquest èxtasi de segles passats, l’efervescència cultural es va topar, de cop, amb un sobtat tallafoc: gris, amb olor de cremat i amb la veu mecànica i odiosa d’un tal NO-DO. La Guerra Civil i la censura del franquisme ho va parar tot. Després d’uns anys durs de clandestinitat i d’un extermini sever de qualsevol mena d’art que no fossin bustos del Caudillo o estructures brutalistes copiades de l’Alemanya nazi, la dècada dels 60 i 70 va portar un canvi. I és que malgrat l’autarquia, un combustible revolucionari internacional va començar a contagiar els carrers d’aquí: els hippies d’Amèrica, els pacifistes post-Vietnam, una nova onada feminista, el rock, el punk, l’explosió dels fanzines, la revolució sexual i l’ecologista. Al cap i a la fi, l’experimentació amanida amb un toc de psicodèlia de l’LSD i drogues diverses.
Aleshores, la Ciutat Comtal es va consolidar com la gran referència estatal. Bevia directament de l’explosió que patien metròpolis com Nova York, Amsterdam, San Francisco o una Londres a remolc. Es convertia, així, en la ciutat que Pepe Ribas —fundador d'Ajoblanco i activista cultural— definiria com “la capital cultural de l’estat”; un sorprenent fortí davant del franquisme que ennegria la resta de l’Estat i que va establir les bases del que es va denominar com a underground o contracultura.
CRÈDITS: Blanca Batista i Mireia Guàrdia
Ara, per contra, tot allò s’ha diluït. El que un dia va néixer com una resposta orgànica a la repressió i a l’arbitrarietat de les elits i el poder, ara és un altre producte espremut fins a l’última gota, deixant una contracultura buida, mancada de significat i despullada de tot allò que la va veure néixer: “Hi ha un moment en què, sobretot quan aquests espais es consoliden i amplien la seva base, sigui a través d’indústries culturals o mitjans de comunicació, és complicat escapar de les xarxes del sistema capitalista” afirma Fernán del Val, sociòleg de la UNED.
El fantasma de la repressió que en els seus inicis encarnava el franquisme, ara té una altra cara; una etapa del capitalisme molt concreta: “El neoliberalisme és ara la lògica dominant i arrelada en múltiples espais”, assevera del Val. D’altra banda, les noves lògiques del mercat venen acompanyades d’una de les transformacions més profundes del sector —contra— cultural; la seva democratització a través d’internet. Avui, amb aplicacions com Spotify o SoundCloud, qualsevol pot fer música des de casa seva amb la potencialitat d’arribar a milers de persones, sense necessitat de passar per cap escena local ni espai físic compartit. “L’era digital facilita la divulgació dels processos culturals, i sobretot a través de les xarxes es poden popularitzar o dinamitzar processos culturals alternatius”.
“El neoliberalisme és ara la lògica dominant i arrelada en múltiples espais”
Com a resultat d’aquesta democratització, però, la cultura també es fragmenta; i entre totes les parts ja no existeix una cultura dominant tan clara contra la que rebel·lar-se. El resultat d’això, segons afirma el sociòleg, és que la “idea de l’hegemònic i el contrahegemònic ha canviat, i s’ha de problematitzar l’ús d’aquests termes”.
D’altra banda, a les potencialitats i davallades d’aquest boom digital de cara a la contracultura s’hi suma la problemàtica de la gentrificació i turistificació dels espais: “A la música, per exemple, els espais clàssics d’interacció, com podien ser els locals d’assaig, sales de concert o bars, estan desapareixent o s’estan convertint en espais pensats en el turista i no en el local”. A més a més, aquesta gentrificació de què parla el sociòleg s’expandeix més enllà d’edificis, locals i Airbnb; en un fenomen que comercialitza amb emocions com la nostàlgia: les memòries i produccions culturals del passat són apropiades, extirpades del seu context social i polític original, i transformades en béns de consum. D’aquesta manera, els significats i les narratives populars que els hi van donar origen queden relegats a un segon pla i la nostàlgia deixa de ser un sentiment col·lectiu per convertir-se en capital cultural que existeix per la compra i exhibició.
Un exemple d’aquesta estetització de la nostàlgia el posa Àngel Querol, director i organitzador del Firadisc: “Hi ha un estudi que diu que el 50 % de la gent que té discos no té tocadiscos, simplement en tenen per tema de decoració o imatge. Els posen a un prestatge o compren marcs de l’Ikea o el Tiger que estan fets per posar vinils. Antigament, jo recordo posar pòsters, a la paret. Ara, molta gent jove posa portades de discs”.
La comercialització d’aquests elements del passat, doncs, seria només un dels símptomes del nou capítol de la contracultura, que sembla definir-se més per tot allò que hem perdut. Segons Carles Viñas, historiador de la UB i autor del llibre “Rapats”, “poca cosa queda, de la ràbia que tenien les subcultures. Queden la nostàlgia, els records; però tot s'ha explotat comercialment”.
Crèdits: Blanca Batista i Mireia Guàrdia
Crèdits: Blanca Batista i Mireia Guàrdia
Crèdits: Blanca Batista i Mireia Guàrdia
Crèdits: Blanca Batista i Mireia Guàrdia
La metamorfosi dels macrofestivals
És precisament en els festivals, on aquesta transformació s’accentua encara més. La música contracultural i els festivals underground han sigut, històricament, espais amb uns valors ideològics polititzats molt clars. Llocs que potenciaven la música i els artistes fora del carril de les institucions i dels interessos del mercat. Però la dissidència d’això s’ha convertit en una estètica que ha entrat a la roda del comerç. El que en un inici era alternatiu i contrari als valors capitalistes, ara ven entrades, samarretes i tote bags.
Els festivals són l’exemple perfecte de la transformació d’allò contracultural en un producte per satisfer les masses. Un producte amb una estètica independent que, a la pràctica, depèn de patrocinadors i estratègies de màrqueting pròpies de qualsevol gran indústria.
Sónar, Primavera Sound o Coachella, festivals que cobren i mouen milers de persones. Amb col·laboradors i patrocinis de grans empreses de diferents sectors i amb un model orientat al consum massiu. El Primavera Sound, per exemple, va celebrar la primera edició l’any 2001 amb una entrada que costava 4.500 pessetes (27 euros) i comptava amb artistes com Los Planetas, grup conegut per representar la contracultura i l’indie liberal. De fet, amb les idees tan clares que va negar-se a cantar fent playback davant del seu públic durant la gravació d’un programa televisiu. Ara, l’entrada d’un sol dia al festival no baixa dels 135€, i el millor que els pot passar és aconseguir portar a l’artista de moda del moment.
Nando Cruz, al llibre Microfestivales y otros escenarios posibles, parla del percentatge perillosament elevat de polítics espanyols que entenen la cultura només en termes econòmics. Un fet que deriva en que “se segueixin malbaratant diners públics en macroesdeveniments mentre es limita el suport a projectes d’escala local, sovint més fertilitzadors i crítics”.
Des dels departaments de màrqueting d’aquests gegants amb peus de fang es busca una estètica i una imatge que, segons Cruz, després els mitjans de comunicació repliquen de manera acrítica. Així, es blanquejen les dinàmiques de mercat sota una aparença de modernitat, autenticitat, joventut i cultura alternativa.
Malgrat això, encara hi ha qui organitza, lluny dels centres de poder de la indústria, festivals de manera autogestionada i sense grans empreses al darrere. És justament en aquests marges on neixen propostes com el Microclima, el festival irònic i genuí que organitza la botiga de discos Ultra Local Records del Poblenou. El que va començar com una broma per fer el "catxondeo" coincidint amb les dates del Primavera Sound, amaga en realitat un fons crític contra el capitalisme de consum i l'engranatge dels macroesdeveniments.
Mentre les multinacionals converteixen la música en un aparador turístic, el Microclima es regeix per la lògica, també sarcàstica, de “decréixer.” Ni patrocinadors, ni marques de cervesa que financin l'esdeveniment a canvi de res. Amb una manera de fer orgànica i autogestionada, els grups hi van a tocar perquè volen; alineats amb uns ideals comuns on ningú busca guanyar diners, sinó simplement oferir un altaveu “a qui s'ha currat un disc”.
En un sistema on tot ha de ser rendible per sobreviure, aquests “microclimes” —com el festival Salt Mortal a l'antic convent ocupat de Berga— reivindiquen la contracultura des de la insubmissió comercial. Són iniciatives que abracen el valor del que la indústria considera “inútil”, recordant-nos que la cultura més pura i bonica no serveix per a omplir les butxaques de ningú, sinó per mantenir viva la dissidència als carrers.
El FABA, Festival Artístic del Barri Antic de Manresa, n’és un altre exemple. La Núria Barrera, de l’equip de comunicació del festival, explica que “és un espai que acull als artistes que necessiten un lloc on expressar els seu art”. L’esdeveniment no està lligat a l’Ajuntament de la ciutat, i Núria Barrera assegura que això els ha impedit, en algun moment, dur a terme propostes per falta de recursos. Però afegeix que, “tot i que econòmicament a vegades ens hem de frenar els peus, sempre hi ha alternatives que es poden fer”.
Si els festivals exemplifiquen com la contracultura s’ha convertit en una subhasta per adjudicar al més-dient, l’evolució de la moda il·lustra com les estètiques que abans caracteritzaven subcultures i les seves idiosincràsies corresponents s’han convertit avui en disfressa. Queden les crestes, les bombers i les Dr. Martens, però com a modes innòcues categoritzades com a diferents “estils” a Tiktok, evaporant tot allò que les feia transgressores: la classe, la ràbia, la necessitat de marcar una distància amb la cultura hegemònica.
La coneguda marca Nude Project n’és un cas paradigmàtic. Els mateixos fundadors declaraven a Vogue que l’objectiu era crea una comunitat per als “misfits” (inadaptats), “gent que amb la nostra roba sap que cridarà l’atenció i, al final, seran apreciats pels looks que porten posats”. La comunitat, doncs, es construeix sobre un sentiment de pertinença que passa per l’exclusivitat, generar un engagement fals i reacció a l’entorn per “sentir-se especials”; defugint de qualsevol missatge o univers coherent i amb rerefons. Inspirats en la “moda urbana i streetwear americà”, han buidat tot el significat que sí que engloben marques de les quals s’inspiren, com la Wolf Gang de Tyler the Creator. Firma que, almenys en els seus inicis, bevia del món del monopatí, del hip-hop alternatiu i under. Al cap i a la fi, d’una cultura (racialitzada) que naixia als carrers i que tenia l’objectiu real d’incloure aquests “misfits”. Un origen que sí que sorgia d’un context cultural i d’una justificació real de respondre a la cultura americana establerta amb un llenguatge propi.
Així doncs, el que hauria canviat de fons és la funció social de les subcultures. Segons explica Carles Viñas, “Avui la gent jove té una multiplicitat de fórmules de lleure que no eren les mateixes dels anys vuitanta, quan formar part d’una subcultura juvenil era també un pas de construcció d’una identitat pròpia”. Viñas vincula aquesta transformació a una paradoxa més àmplia, marcada pel neoliberalisme i les noves lògiques de consum: “En l’època de més individualisme és quan estem arribant a una uniformització més total de les estètiques i els hàbits de lleure”, assevera. Així doncs, els codis visuals de les antigues subcultures sobreviuen, però desvinculats del context social i polític que els havia fet néixer. “Abans als instituts veies estètiques molt diferents; ara hi ha una generalització”, afegeix l’historiador.
Fernán del Val infereix que tot plegat no significa que les estètiques contraculturals hagin desaparegut, o que visquin ara completament espoliades de significat; sinó que conviuen diverses tendències: “Les persones, tot i anar envellint, no abandonen aquesta estètica subcultural”, assevera el sociòleg. “El punk va començar fa gairebé cinquanta anys; podem trobar gent de quaranta, cinquanta o seixanta anys que sostenen aquestes estètiques amb el seu sentit”. Del Val diu que aquesta tendència conviu amb qui “porta una samarreta de Los Ramones i sense saber el que significa o no saber qui són”.
Des d’aquesta òptica, la comercialització no hauria passat a substituir completament la militància, sinó que ambdues dinàmiques poden conviure simultàniament. “Sí que hi ha aquest consum més epidèmic en el que et poses una samarreta perquè et mola i està de moda; però també un altre tipus que encara és militant i encara beu dels seus significants”.
Contracultura en perill d'extinció
El capitalisme depredador arriba a l’underground barceloní i substitueix els seus locals, públics i registres
Qui diria que a la gran Barcelona, ciutat-aparador pels turistes, també hi ha hagut símbols de l’escena alternativa? Si bé és cert que la majoria de barcelonins encara coneixen els referents de la música alternativa i punk de la ciutat, com Razzmatazz, Nevermind o Apolo, a Barcelona hi ha un corrent silenciós que menysprea la contracultura entesa com una forma artística i creativa. La música fàcil o mainstream s’està apoderant subtilment de cada sala emblemàtica i, per a més inri, l’arribada de l’era digital ha acabat per configurar una contracultura més individualista que comunitària. Estem molt lluny dels corrents dels anys 70s que desafiaven les normes establertes, perquè avui la contracultura ja no és resistència, sinó una estètica domesticada al servei de l’oci i el consum.
Razzmatazz, una sala de festes vinculada a la cultura alternativa del Poblenou, està patint totes les conseqüències d’un sistema que s’ha deixat d’interessar per la contracultura; i això es deixa entreveure amb els artistes i registres musicals que s’escullen o pel tipus de públic que cada cop va més a aquests espais; el dels turistes. Aquesta degradació cultural també està contribuint a la clausura d’altres locals d’oci de la zona, com Hijos de Caín, D9 o Coyote.
L’exemple d’Hijos de Caín
El tancament d’espais alternatius té a veure amb la crisi de l’habitatge que pateix Barcelona, de la mà d'hotels i colivings. Segons l’exdirector de Razzmatazz, molts locals d’oci han acabat tancant per les molèsties que, segons hotels i colivings, genera l’activitat nocturna, una situació que considera “abusiva” perquè aquests locals de nova planta “no respecten la cultura que s’ha creat durant moltíssims anys”.
Els hotels que s’estableixen a Barcelona, un cop construïts, reclamen que es clausurin els espais alternatius perquè, segons aquests nous inquilins, molesten i fan nosa. El tancament d’Hijos de Caín s’ha convertit en un cas paradigmàtic de la tensió entre els interessos immobiliaris i la continuïtat dels negocis locals. Segons expliquen els responsables del local, el conflicte va començar després que l’Hotel Sallés adquirís l’edifici l’any 2023 amb la voluntat d’ampliar les seves instal·lacions. Des d’aleshores, denuncien haver patit pressions constants: “Ens tallaven l’aigua, ens feien forats al sostre i ens deixaven sense teulada perquè marxéssim a les bones o a les dolentes”.
L'oci fet 'mainstream'
En els últims anys, s’han retirat 60 o 70 llicències de discoteca a Barcelona. Avui, segons la Federació Catalana de Locals d’Oci Nocturn (FECALON), la supervivència del sector és molt limitada: pràcticament només queden deu locals actius a tota la ciutat i tres sales principals en funcionament, que son Razzmatazz, Wolf i Bóveda. És a dir: l’oci nocturn queda limitat a tres espais que s’han convertit en mainstream.
És una tendència que es contraposa amb l'herència d'espais com Razzmatazz, que prové directament dels primers moments posteriors a la dictadura franquista. Amb l'obertura de La Zeleste (el local del qual, vint-i-set anys després, naixeria Razzmatazz) al bell mig del Born, es posava fi a una etapa de repressió amb l'objectiu de fer una Barcelona amb més personalitat i amb llibertat d'opinions, també ferma davant les injustícies i la manca de drets humans.
La decepció entre els qui freqüentaven aquests locals també s’ha convertit en mainstream, com gairebé tota la música que sona a Barcelona: “Razz va començar l’any 2000 amb l’objectiu de crear un referent musical a la ciutat”, explica un ex-encarregat de la discoteca.
Ara les llibertats individuals passen a ser controlades pel sistema: controlen quina música escoltem, quins han de ser els artistes que hem d’idolatrar o pels quals ens hem de gastar una infinitat de diners per veure en directe. Ha passat recentment amb els concerts massius de Bad Bunny a la ciutat.
Si bé és cert que el cantant de Puerto Rico es mostra crític amb el sistema, un element suficientment contracultural, la seva música és de les que més es comercialitzen. Llavors: la contracultura és contrària al 'mainstream' o es troba atrapada dins d'aquest últim?
És innegable que Barcelona ha deixat de ser un dels principals espaís vinculats a les escenes punk i alternatives, malgrat que altres artistes puguin fer música amb crítica social. Diversos sectors consideren que aquest paper ha canviat paulatinament amb el pas dels anys. En aquest context, l’ex-encarregat de Razzmatazz defensa que la capital catalana podria prendre com a referència altres ciutats europees, com Berlín o Minsk, pel que fa al desenvolupament de les escenes alternatives. També apunta que les polítiques urbanes i culturals actuals dificulten l’aparició de nous moviments contraculturals, malgrat el discurs institucional a favor de la diversitat cultural.
La capital catalana podria prendre com a referència altres ciutats europees, com Berlín o Minsk, pel que fa al desenvolupament de les escenes alternatives.
- Extreballador de Razzmatazz -
Crèdits: Blanca Batista i Mireia Guàrdia
Dins d’aquest panorama, marcat per visions diverses sobre l’evolució de l’oci nocturn i la cultura alternativa, alguns locals de Barcelona continuen mantenint-se gràcies al suport d’un públic vinculat a aquestes escenes. Tot i això, el futur d’aquests espais continua envoltat d’incertesa davant les dificultats econòmiques i urbanístiques que afecten el sector. Queda per veure si aquestes escenes alternatives podran mantenir el seu lloc dins una Barcelona cada vegada més orientada al consum i al turisme.
L'era digital: la mort de la contracultura?
Dels fanzins i els bars a les comunitats digitals: un canvi d’era que divideix opinions sobre el futur de la contracultura
MARTÍ FONTANÉ COLLELL I MAR CABALLERO GARCÍA
Espais com el bar Nevermind a Barcelona, Hijos de Caín o la discoteca Bóveda han sigut espais compartits on fer comunitat, i històricament contraculturals. Artistes i consumidors es reunien a aquests espais per poder crear una realitat compartida. A l’actualitat, aquests espais físics han començat a desaparèixer mentre prolifera la presència a les xarxes socials. La pregunta és: l’era digital ha suposat la mort de la contracultura (fent-la mainstream i viral) o l’algoritme ha creat espais digitals on es pot compartir d’una forma nova? Hi ha diverses opinions d’usuaris i experts, i molts cops aquestes es contraposen.
Manuel Castells, sociòleg espanyol, diu que vivim a una societat en xarxa. Tot i que en els inicis aquesta teoria no feia referència a les xarxes socials com a tal, l’internet ja formava part de la interconnexió mundial. Castells ja accentuava el canvi que pateixen els individus, que passen a ser emissors i receptors, com passa amb les xarxes socials. Es creen mini bombolles comunicatives on la gent pot compartir en un espai conjunt cultura, economia o política.
Les comunitats en línia poden ser espais on gent amb gustos o interessos similars creïn grups de difusió tancats. Sandra Sanz, doctora en comunicació, comenta que les xarxes socials tenen molts avantatges, sobretot si es parla de comunitats tancades. “Permeten la sincronia, no tenen limitacions geogràfiques, permeten enregistrar o conservar les intervencions dels membres d’una comunitat… En aquest sentit, dona moltes facilitats en qüestions d’organitzacions d’agendes, de temps, d’espais…”, afegeix. Els algoritmes d’aquestes xarxes permeten que la contracultura es mogui dins de comunitats on aquesta està acceptada i es comparteix per poder seguir crear-ne més.
L’era digital és massa superficial pel que fa a l’aprofundiment de la informació. En aquesta línia, els discursos contraculturals, que solen tenir una intenció política o ideològica molt elaborada, es caracteritzen per englobar un pensament reflexiu que no és gens immediat. I això és tot el contrari del que agrada a l’algoritme tecnològic. És per això que algunes persones pensen que la contracultura canvia de valors amb internet i sense internet: “la contracultura abans de l’era digital era dura, seriosa i amb molt de valor. Era una altra època política i social, amb un àmbit cultural més radical. No sé si era millor, però sí que tenia valors reals”.
Fora de les xarxes socials, abans els referents contraculturals barrejaven molt més els moviments socials i la música. Ara, el César afirma que el sistema s’ha convertit totalitari i controlador. La importància fora de l’era digital és la manera en què es distribuïa la contracultura. Per contra del que podria semblar, les xarxes socials no ho posen més fàcil a l’hora de difondre l’esperit contracultural: “abans, la trobaves si la volies trobar. I quan hi eres dins, ja formaves part d’alguna cosa diferent”. La manera més habitual eren els fanzins, els cartells, la ràdio, els concerts, les performance i els bars”.
Aquells qui han nascut amb les xarxes socials, tampoc creuen que les comunitats digitals siguin el futur de la contracultura. Valoren l’accessibilitat d’internet per difondre, consumir i conèixer la contracultura, però no només això. Kyle ens parla també de la contracultura com un moviment molt arrelat als espais físics. Les xarxes superficialitzen i “definitivament han fet de la contracultura una cosa més superficial. Tinc la sensació que actualment ens fan creure que tenim més llibertat d’expressió de la que realment tenim a les nostres mans”. Això sí: tenen un paper molt més marcat que d’altres generacions, per seguir lligats a la resistència davant certes reptes com l’autoritarisme o la guerra: “gràcies a les xarxes socials, hi ha gent que s’ha descobert a si mateixa en veure, de manera potser superficial, algun vídeo a les xarxes, però que després ha investigat el tema molt més a fons i no s’ha quedat només en la superfície”.
Les xarxes creen un espai molt més accessible per poder aconseguir informació i poder difondre-la amb més facilitat. Tanmateix les comunitats més contra culturals ho veuen com una nova forma de control del sistema, veuen comen aquestes xarxes totes les reivindicacions més polítiques queden sotmeses a l’algoritme. Ara bé, les comunitats contraculturals defensen que en el món físic també és fàcil crear aquestes comunitats.
Fades: “Tenim un doble sostre per fer música en català i queer"”
Durant un estiu de Mallorca Verbena Tour, com diria Maria Jaume; en Ferran Pi, n’Àngel Exojo i en Vicenç Calafell varen començar un projecte que s’ha anat fent gran, Fades. Amb una proposta que combina cultura queer, cultura popular i mirada crítica, Fades ha aconseguit ocupar espais cada vegada més centrals de l’escena catalana sense renunciar a res. Des de l’èxit de Mon Cheri Go Home fins al nou disc que preparen, el trio reivindica la creació en català des d’un imaginari pop que beu de referents globals però que, alhora, busca “descodificar amb codis pop la cultura catalana”.
Per què va néixer Fades? Quan i com us vàreu conèixer?
Ferran Pi: Ens vàrem conèixer fent filologia catalana a la UIB i després aquell estiu vàrem sortir a totes les revetles de Mallorca. I entre revetla i revetla vàrem fer cançons.
Àngel Exojo: Soc molt pick me, i en comptes d'anar a Itàlia, doncs vaig decidir que volia anar a fer país, i me'n vaig anar a Mallorca. M'hi volia quedar només un semestre, i al final m'hi vaig quedar tot l'any sencer.
Ferran: I tanta sort, perquè va ser quan va sortir Fades.
Fades és un grup amb discurs LGTBIQ+, nacional, lingüístic, de classe, etc, però ha aparegut en un moment en que pareix que l’escena en català s’ha despolititzat.
Ferran Pi: Acabes d’obrir el tema del meu TFM, literalment.
Àngel: Òbviament l’escena s’ha despolititzat venint d’on veníem, que era una cosa 100% política. Totes les cançons es podien vincular amb moviments socials, d'alguna manera. Ara no estem en aquest punt, també perquè tota la gent que forma part de les dissidències o forma part del panorama i no està contemplat dins d’aquesta gran cultura de masses doncs estem tota l’estona aquí enfrontades de cara al públic. Nosaltres, per exemple, estem rebent atacs homòfobs pràcticament a cada concert de festa major.
Ferran: Total.
Àngel: Ens tiren ampolles, ens apunten amb làsers a la cara… Que ens molestin a nosaltres a les escenes és una decisió política, que es fa des d’una consciència de superioritat i d’humiliar la persona dissident aprofitant un moment de vulner-abilitat. Que els grans artistes no hagin de patir això i nosaltres sí i la vida segueixi…
Ferran: Jo crec que els músics són un reflex de la societat. Després de la pandèmia tothom s'ha oblidat del procés independentista, tothom s'ha oblidat de les seves lluites, i ara tothom simplement vol evadir-se. Sí que és cert que l’escena queer som molt polítics encara però perquè la nostra posició damunt l’escenari causa tanta controvèrsia, que no podem evitar ser-ho, en certa manera. A nivell de missatge la música s’ha despolititzat però perquè també s’han despolititzat les escoles, les assemblees i la resta de la societat, no crec que sigui una cosa exclusiva dels músics.
Àngel: No crec que s’hagi despolititzat la música, ni tampoc els moviments socials. Ara hi ha una mobilització que flipes per l’educació, tant aquí com al País Valencià. El Correllengua Agermanat ha estat un èxit…
Ferran: Ha estat un èxit, però quants d’artistes li han volgut donar suport? Aquesta és una altra. No diré aquí noms ni obriré llistes, però ja ho sabem.
Àngel: Ja. O sigui, no és que estiguem despolititzades, sinó que estem tan decebudes i ho veiem tot tan impossible que se’ns fa bola.
Ferran: És això, que se’n parla en psicologia, de que tu has après que no tens un poder col·lectiu, per canviar les coses. I això duu a comportaments súper nihilistes i a assimilar que no pots fer res.
Ara anam a una altra qüestió també política, que és la part més queer. Sempre heu jugat amb els estereotips relacionats amb el gènere i la sexualitat i fa uns dos mesos vàreu llançar Treu-te el biquini, en què cantava el vostre alter ego hetero, els F-BOYZ. Tornaran a aparèixer en més cançons?
Ferran: Ja ho veurem. A les gires sí que surten molt, i és molt paradoxal perquè justament la nostra gira anava tematitzada al voltant de sofrir violència d'uns mascles i justament el que ha passat és que hem començat la gira i hem literalment patit bastanta violència per part del públic.
Àngel: Doblement humiliant. Nosaltres ens denominàvem maricons avorrits whatever i literalment hi havia nens de 12 anys dient-nos maricons avorrits. D’alguna manera allò meta se’ns ha anat de les mans.
Ferran: Els F-BOYZ eren un alter ego nostre per demostrar que la performativitat del gènere també afecta al gènere masculí, era òbviament un joc. El que ha passat és que ha aparegut bastant de sentiment de disfòria amb nosaltres, no sé si voldria repetir.
La cultura queer és contracultura?
Ferran: Depèn d’on ubiquis allò Queer. Si ho ubiques a la perifèria serà contracultura. Costa moltíssim desubicar la cultura queer de la perifèria, desgraciadament o afortunadament.
Àngel: també s'ha de tenir en compte que la cultura en si mateixa, la cultura pop, la cultura de masses sempre beu d’allò Queer. Per tant, definir com a contracultura una cosa que influeix tan en la cultura hegemònica, doncs se’m fa estrany.
Creis que l’escena LGBTIQ+ en català té prou espais?
Ferran: Et diré que sí, perquè ha ocupat espais centrals i això és molt fort. Hem ocupat espais grossos, Svetlana, Ouineta i nosaltres, i cadascú ho ha fet per circuits diferents. I hem estat acceptats al centre fins a un cert punt. Fins que han aparegut altres productes molt més hegemònics que ens han desbancat una altra vegada i ens han retornat a la perifèria.
Tenim prous espais, ens criden a molts de llocs, a la Corpo li agrada moltíssim l’escena Queer, Svetlana fa feina a Catalunya Ràdio, a nosaltres ens criden cada dos per tres a TV3 i està tothom molt content. Ara, a la mínima que qualcú de nosaltres té més exigències a nivell artístic, a nivell contractual, discogràfic, etc sempre se'ns recorda que pertanyem a l’escena Queer i que per tant estam reduïts a un altre lloc.
En una entrevista que vàreu fer a l’Ara fa un any la vostra resposta a aquesta pregunta era molt més pessimista.
Ferran: Ha millorat, però perquè ens ho hem guanyat a pols i perquè la gent ho demanava, no hi havia altra opció. No ha estat voluntat seva incloure’ns, ha estat perquè no els n’hi quedava altra.
Creis que la vostra música té sostre?
Àngel: És una conversa que hem tengut molt últimament, i ens adonem que comencem a tocar sostre una miqueta. Veiem que vulguis o no sempre estarem col·locades a un lloc i d’allà costarà molt que ens moguin, que vulguis o no la gent està disposada a pagar una quantitat i no més pel nostre show. També amb el públic català ens agrada moltíssim, però hi ha coses que dius “què collons m’està passant aquí a casa”.
Ferran: És com que tenim un doble sostre. Un és el de la música en català, que ja de per sí és un sostre, ho és, però és que nosaltres li afegim allò Queer i fa que sigui doble sostre. Em sap greu donar la raó a aquella gent que deia “no és que sou tres maricons fent música en català, no arribareu enlloc”. Hem arribat a molts de llocs però veim que a vegades els llocs on podem arribar són molt limitats, hi ha espais on potser no ens acceptaran. Després n’hi ha d’altres que no són molt partidaris que de la música en català però els agradarà per l'estètica i per el rotllo o al revés, pot ser que siguem tres maricons els ofén completament però que sigui música en català encara els convenç. Però si vas a un lloc on cap d'aquestes dues coses els sembla bé estàs perdut. La teva presència és tan poc hegemònica i estàs tan connotat que es veuen molt legitimats per fer-te fora i rebutjar-te.
També hi ha molta gent que no és del col·lectiu que us escolta.
Àngel: No sé què dir-te, ens escolten d’una manera no irònica o ens escolten només per Mon cheri? Nosaltres hem botat al mainstream per Mon cheri, perquè ha estat una cançó que ha hagut d'agradar a gent hegemònica. També et dic, aquesta gent després escolta la resta de discografia? Tampoc em queixaré gens ni mica eh, però una flor no fa estiu, que escoltin Mon cheri no vol dir que ho hagin acceptat.
Ferran: Jugam amb tantes cordes de sensibilitat que a la gent que no empatitza amb alguna d’elles és fàcil causar-los rebuig. Justament Mon cheri ha arribat al gust genèric i gràcies a aquesta cançó doncs tendrem una carrera més llarga i tocarem a més concerts, però és problemàtic perquè el nostre projecte va molt més enllà d’aquesta proposta que ha trencat barreres d’hegemonia.
Àngel: Per exemple, vam tocar a Múrcia fa molt poc, i a Múrcia va anar super bé. Jo patia molt, no m’ho imaginava. I llavors el concert va ser un dels millors que hem fet mai. El que va passar és que es va fer una criba del gust i del perfil de la gent brutal.
Ferran: Aquí hi ha el debat. S’ha de privatitzar l’art per tenir espais segurs? Aquesta és la pregunta, perquè això era un festival.
Àngel: Clar, posa’m tu a mi davant d’una plaça oberta a Múrcia i a veure com em tracten. O posa’m aquí, a Catalunya, a la Festa Major grossa en lloc de l’alternativa, a veure què passa. El perfil de gent canvia moltíssim. Ja no tens a les tres rares a les que pots arribar a agradar sinó que tens a quatre homes que et volen pegar.
Passam un poc més a la música. El 2024 vàreu treure Metallix, que explicàveu que representava la festa i el 2025 Metallix: Afterparty, que era això, un after. Ara què ve, un disc més introspectiu, de ressaca?
Ferran: (riu) No, no ve ressaca. El disc sortirà entre octubre i novembre, i parla de la música, és el tema central. És un poc meta, en el sentit de que és música que parla de música. Treu-te el biquini sí que se’n va una mica més, perquè parla d’aquest alter ego, però sí que evidencia que amb la música tu pots jugar justament amb la teva personalitat, amb el gènere, amb personatges…
M’agrada, I like it, J’adore parla del paper de la música a les xarxes socials, que estan plenes de brain rot, d’inputs buits de contingut, però entre contingut i contingut pots ficar una cosa política. N’Àngel diu “accepta galetes accepta galetes” però de sobte el que volen és que et sexualitzis, i diu “mira’m les tetes”. O jo, per exemple, dic “coco loco, caputxino, caputxino” i després et dic “bé però m’agradaria xerrar català quan vaig a Gràcia”.
Àngel: Et dona aquesta sensació de què ho estàs escoltant tot i alhora no escoltes res. Ja ens feia ganes fer alguna cosa per passar-nos-ho bé. Amb aquesta cançó veus quines són les bromes, els codis i com interactuem entre nosaltres. Cada cançó xerrarà una mica de la música i de com nosaltres la vivim, per tant sí que és una mica més introspectiu… Bé, no ho sé, pots posar que encara seguim de festa.
Àngel: Jo crec que sí que té un punt introspectiu, però perquè quan havíem de plantejar-nos fer aquest àlbum, que quasi ens morim, no exagero. Ens vam deixar el gas obert i vam estar moltes hores tancades mentre parlàvem de com havia de ser l’àlbum.
Ferran: Sí, que ens vàrem intoxicar de gas butà.
Àngel: Ens vàrem fer la pregunta, som un grup català i queer, com ha de ser el pròxim àlbum, més català i més queer, súper exagerat tot? I també vam pensar com volem que ens percebi la gent, si volem ser pamfletàries o no, la nostra relació amb el públic, la indústria i el capitalisme.
Vam pensar que del que podem parlar és del que fem. Parlar de ser queer, de ser català però d’una manera manco exagerada. Amb això volem dir que som crítiques amb la indústria. Amb els F-BOYZ estam ensenyant la nostra part més íntima i més crítica que és imitar els homes homòfobs amb els que potser algun dia compartim escenari, ves a saber.
El disc parlarà de com es relaciona Fades amb la indústria i què hi pot dir. Ara treurem una cançó per Sant Joan.
Quines són les vostres inspiracions?
Ferran: Nosaltres, com qualsevol persona actual practicam l’omnivorisme cultural. Aquest argument de “jo escolt des de Beethoven a na Bad Gyal”… Bé, tu i tothom. És cert que entre nosaltres tenim gustos molt diversos, i això fa que el món de Fades sigui molt ric. També a mi el cine m’inspira moltíssim, la literatura als tres ens inspira moltíssim, al final som filòlegs.
Jo esperava que en Ferran digués Antònia Font, que és la resposta clàssica de músic mallorquí.
Ferran: Òbviament. Quan en Joan Miquel Oliver ens reconeix pel carrer jo m’emocion. Miram cap a defora i tenim una influència internacional molt forta, però també estam molt obsessionats amb a la producció en llengua catalana. Escoltam tots els artistes que tenen 20 oients a Spotify, i els comentam. Que tothom sàpiga que us hem escoltat a tots.
Àngel: Fades beu d’un imaginari pop —per dir-ho d’alguna manera, perquè pop ho engloba tot— i ens estem esforçant molt en crear un imaginari propi català. Busquem i creem símbols propis. Amb minifalda reconvertim un símbol català com la Moreneta en un símbol encara més pop.
Ferran: Descodificam amb codis pop la cultura catalana.
Àngel: Exacte tia.
Entrevista a Pepe Ribas
“Quan una cultura es converteix en moda, mor”
El fundador d’Ajoblanco defensa l’esperit comunitari davant d’una societat marcada pel neoliberalisme, el consum i l’individualisme
Paula Castro i Guiomar Sanz
Pepe Ribas (Barcelona, 1952) és periodista, escriptor i fundador de la revista Ajoblanco, una de les publicacions més representatives de la contracultura durant els últims anys del franquisme i la Transició. Vinculat als moviments llibertaris i culturals de la Barcelona dels setanta, Ribas s’ha convertit en una de les figures més reconegudes d’aquella generació contracultural marcada per les comunes, la música, els viatges i les formes de vida alternatives.
Vostè ha explicat que la contracultura a Barcelona no va començar amb la mort de Franco, sinó molt abans.
Sí. Barcelona va ser una excepció, perquè el franquisme es va acabar abans per a la gent jove. El primer concert a l’aire lliure va ser l’any 68, al Parc de la Ciutadella. La Plaça Reial es va convertir en el centre aglutinador de tots els hippies europeus que anaven a Eivissa.
Com es va gestar aquest moviment?
Els primers moments van impulsar-se per universitaris molt desencantats pel fracàs del moviment estudiantil. Aleshores es van crear dos fronts: els que s’integraven dins dels partits clandestins, i els que marxaven de la universitat i es van tornar gamberros, van començar a llegir llibres estranys i a experimentar altres formes de vida.
També renegaven de l’esquerra tradicional?
Sí, és clar. Ja va quedar demostrat al 68 francès que la democràcia per delegació no funciona. Nosaltres no volíem que ens diguessin com havíem d’anar vestits, què havíem de menjar i com havíem de viure. El valor suprem era la llibertat, no la jerarquia. Homes i dones eren iguals. Nosaltres vam aprendre a cuinar, a cosir, vivíem en comuna. Hi havia molta més llibertat.
Creu que avui els joves ja no assumeixen aquell risc vital?
Ara hi ha por. El neoliberalisme crea individus aïllats que necessiten competir constantment. Aleshores tot era entre nosaltres, ens ajudàvem. Nosaltres no sabíem els cognoms de la gent.
La música era pura energia vital. Després les drogues, la marihuana, el sexe lliure… Tot això ajudava a trencar la culpa i la moral rebuda del franquisme i de la religió. Hi havia passió, i la passió feia que no tinguessis por.
Quina herència queda avui d’aquella contracultura?
El feminisme, l’ecologia, els valors humanistes, la ruptura de l’autoritarisme dins de la família. Hi ha una sèrie de llibertats en la vida quotidiana que venen directament d’aquella època.
Creu que la Transició va acabar absorbint aquella energia?
Es va acabar quan els partits polítics van començar a administrar els municipis, perquè van agafar tots els líders socials i els van integrar dins del seu sistema partidista. La contracultura feia terror perquè era democràcia directa.
Ha dit diverses vegades que no li agraden les ideologies. Per què?
Les ideologies sempre són “jo mano sobre tu, perquè jo tinc raó”. Cal tenir idees i debatre-les, però les ideologies són corpus tancats. L’anarquisme no és una ideologia, són idees, és diàleg.
El capitalisme ha convertit la contracultura en una estètica?
Quan una cultura es converteix en moda, mor. El neoliberalisme ha matat definitivament la cultura. Abans hi havia un capitalisme productiu que descentralitzava i permetia més llibertat. Ara domina l’especulació, el narcisisme i la competitivitat. Es trenca la solidaritat i arriba l’era del “jo”.
Internet també ha acabat amb aquells espais físics?
Cal tocar, ballar, sentir. No es pot fer tot això a través d’una pantalla. Nosaltres vam aprendre moltíssim a través del viatge. El viatge era una aventura sense data de retorn.
Quin paper va tenir Ajoblanco?
Donar joc, obrir el joc. Comunicar, intercanviar, ser un centre de tota una moguda. Vam arribar a vendre 100.000 exemplars. La contracultura no era una qüestió de classes socials. Ens unien els concerts, les Rambles, els debats, el crear i el compartir.
Com definiria avui una vida lliure?
La llibertat es basa en el respecte al proïsme. Viure en llibertat vol dir que el teu cap no està aterrit ni condicionat. Sempre hi ha d’haver un punt d’experimentació, d’activisme i de viatge. El món convertit en mercaderia i la societat convertida en mercat no són lliures.
I si avui tornés a tenir vint-i-cinc anys?
No podria. Ara per fer qualsevol cosa necessites diners i dependre d’institucions. Nosaltres vam poder viure d’una altra manera perquè ho compartíem tot. Allò és irrepetible.
Built with Shorthand