Catalunya ExperienceTM
Gaudeix de la cultura: ara en format simplificat i llest per al consum
Núria Pons i Laia López
A una part dels catalans ens emociona passejar per Barcelona i trobar un restaurant d’esmorzars de forquilla entre tant de brunch i cadenes de cafeteries. Ens fa una certa gràcia anar a la botiga del barri on ens han comprat els regals d’aniversari des de petits i ens encanta sentir quatre frases en català en el concert a Barcelona de Rosalia, que, no ho oblidem, és catalana. És una mica trist que ens il·lusioni que qüestions tan bàsiques com la llengua, la tradició o la cultura del nostre país simplement continuïn presents en la nostra quotidianitat.
És l’evidència que hem normalitzat les botigues de souvenir a cada cantonada, els restaurants de fusió peruano-japonesos, on hi havia les rostisseries, haver de demanar un bocadillo en lloc d’un entrepà, o una avocado toast en lloc d’una torrada amb fuet. Però com hem arribat fins aquí? Podem tirar pilotes fora i pensar que és conseqüència de la globalització, que el turisme ens ha xuclat la identitat o podem dir que el complex de la catalanitat (tot i que forçada històricament) ens ha acabat desarrelant.
Considerem que allò nostre és de segona i hem deixat espai al Halloween, Sant Valentí, el brunch, els souvenirs o els sushis. En canvi, la mica de tradició que tenim la prostituïm per agradar més a qui la visita que no pas a qui la viu. El perill? Acabar convertint la cultura en un aparador, mercantilitzat i pensat per ser consumit.
Llisca les línies horitzontals i descobreix una nova imatge!
Cultura d'aparador
La massificació turística ha transformat Barcelona i la seva essència
Qui paga per la nostra cultura?
Quan parlem de cultura a Barcelona, ja no és tan fàcil saber a qui pertany. Els carrers plens de visitants, les cues davant del Museu Picasso, les fotos que constantment es repeteixen davant el MNAC... Cada dia, milers de persones miren aquest aparador a través de la càmera del mòbil i el converteixen en el decorat d’una experiència turística global. La cultura, aquella expressió col·lectiva que abans pertanyia als seus habitants, ara es ven en tiquets, imants i hashtags per a les xarxes socials.
Les dades responen per si soles: els turistes són els que consumeixen la nostra cultura. Segons la Memòria 2025 de la Sagrada Família, el temple va rebre més de 4.875.000 visitants.
D’aquests, només un 10% són espanyols.
La nacionalitat que més visita la Sagrada Família continua sent la nord-americana.
També destaquen els visitants de; la Xina, d'Itàlia, de França, de Corea del Sud, de Gran Bretanya i d'Alemanya.
El que va néixer com un projecte artístic i espiritual per a Gaudí, s’ha convertit en una de les “atraccions” més rendibles de la ciutat. Les entrades d’adult –que valen com a mínim 26 euros– delimiten clarament qui pot accedir-hi. Tal com ha assenyalat Domènec Ballester, director tècnic del Carnet Jove, hi ha joves que ni amb descomptes poden accedir a les propostes culturals. Així doncs, l’art deixa de ser patrimoni compartit per transformar-se en una experiència de luxe.
Aquest cas concret de la Sagrada Família només és la punta de l’iceberg. L’informe d’activitat turística de febrer del 2026 de la Direcció de Turisme de l’Ajuntament de Barcelona revela que més del 60% dels visitants dels museus municipals de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) –com el Museu Picasso, el MUHBA, el Castell de Montjuïc o el Jardí Botànic– són estrangers. Mentre que només un 27% provenen de Barcelona ciutat. Tot i tenir programes com Gaudir Més –que permeten l’entrada gratuïta a residents– o el Carnet Jove –que ofereix descomptes a joves d’entre 12 i 30 anys–, la majoria d’usuaris continuen sent d’altres països. La nostra cultura s’ha internacionalitzat fins a tal punt que sembla que tot està pensat per agradar més als qui venen de fora que no pas als qui hi viuen.
Hi ha joves que ni amb descomptes poden accedir a les propostes culturals
Domènec Ballester, director tècnic del Carnet Jove
Transformació de la ciutat
Aquesta mercantilització cultural s’estén més enllà dels museus i dels monuments: els carrers de Barcelona ja no són els mateixos. Els comerços locals de sempre, com la fleca de barri, la sabateria de confiança o la botiga de queviures, queden amagats entre botigues de souvenirs i un mar de franquícies iguals, sense essència pròpia. A l’Eixample, per exemple, la perfumeria Regia del Passeig de Gràcia, un comerç familiar de més de 100 anys, ha tancat per fer lloc a Primor.
Al mateix temps, el mapa gastronòmic del barri s’ha remodelat amb una onada de formats globalitzats: els sushis i els brunch han substituït petites tavernes i bars, on abans hi havia vermut, xerrades i el menú del dia. Mentre que els kebabs, les hamburgueses i el menjar ràpid s’han apoderat de les cantonades estratègiques de cada punt de la ciutat.
Si més no, les cadenes de cafeteries són l’exemple perfecte. Pensar en un barri que no en tingui és una missió impossible. Segons el cens municipal de locals comercials de l’Ajuntament de Barcelona, fa deu anys hi havia uns 80 locals d’aquest tipus. Ara n’hi ha 310, quatre vegades més. La llista l’encapçala el famós 365 Obrador. Aquests espais han ocupat llocs on abans es venia pa de pagès i bunyols casolans.
Per això, quan un comerç tradicional encara funciona, és vist com un acte de resistència. Sobreviure vol dir haver travessat pujades de lloguer, canvis de consum, crisis i tendències globals.
Com viuen la ciutat els veïns?
La cua que abans fèiem per anar a la cansaladeria s’ha convertit en cues de turistes per anar a comprar souvenirs. La plaça on ens reuníem per jugar quan érem petits ara és un punt de trobada de free tours. Barcelona vol complir les expectatives que tenen d’ella: una ciutat moderna, acolorida i artística. Els turistes venen aquí a buscar la “Barcelona perfecta” que veuen a Instagram. Posen el telèfon a les escales mecàniques per fer-se el famós vídeo amb la Sagrada Família de fons i marxen satisfets.
Mentrestant, molts barcelonins miren aquests espais de lluny, pensant que són massa cars. Sovint hi passem pel costat sense mirar-la, com si aquella obra immensa ja no ens impressionés. Però no és perquè realment no ens interessi; simplement volem diferenciar-nos dels turistes que converteixen els nostres carrers en una cursa d’obstacles.
Per una banda, aquesta massificació ha provocat que el veïnat se senti desplaçat i expulsat; i per l’altra, marginat, discriminat i oblidat per l’administració, com ha esmentat Martí Cusó, portaveu de l’associació Resistim al Gòtic. Els comerços que abans eren un espai de trobada entre els veïns estan desapareixent, i són substituïts per botigues pensades per als visitants: “Anaves a veure la Carmeta i et trobaves a mig barri”, explica Jordi Falcó, coordinador del Centre Social de Sants.
Potser ha arribat el moment de deixar de mirar l’aparador i entrar a la “botiga” per tornar a viure la nostra cultura. Que l’art i l’arquitectura deixin de ser un simple decorat per tornar a ser part de la ciutat en la qual vivim cada dia. Perquè Barcelona no hauria de ser només per als turistes, sinó per als barcelonins i barcelonines.
El veïnat se sent desplaçat i expulsat pel turisme; marginat, discriminat i oblidat per l'administració
Marc Cusó, portaveu de l'associació Resistim al Gòtic
Anaves a veure la Carmeta i et trobaves a mig barri
Jordi Falcó, coordinador del Centre Social de Sants
Aixecar la persiana
Els negocis històrics de Barcelona intenten sobreviure a una ciutat en venda
Núria Pons i Guiomar Sanz
Les guies turístiques defineixen Ciutat Vella com el centre històric de Barcelona o el cor de l’escena cultural. No alerten, però, que entre carrers empedrats i monuments històrics es pot visitar un catàleg de salons d’ungles, botigues de carcasses, cànnabis o records turístics. En canvi, els comerços tradicionals que habitaven el centre econòmic més important de la ciutat estan desapareixent. Si es fa una volta pels barris del districte, però, de tant en tant, encara es poden veure façanes que recorden a segles passats o plaques que commemoren els anys d’història de negocis centenaris.
XOCOLATERIA FARGAS
Cacau, mantega i tradicio
Al carrer del Pi, n’hi ha una que agraeix els anys de servei a la ciutat prestats per la Xocolateria Fargas, que, oberta des del 1827, és considerada “la xocolateria més antiga de Barcelona”. Des que s’entra per la porta de vidre, l’olor de cacau impregna tot l’espai del local, que exhibeix des de bombons fins a tauletes de xocolata de tota mena. Tot i que es mantenen elements antics, com el molí de pedra adquirit pel primer propietari, conegut com el “Marquès de la Xocolata”, el 2016, la botiga es va veure forçada a desplaçar-se, perquè els propietaris van apujar el lloguer del local i van fer fora a la xocolateria, que ara es troba a uns metres de l’original. “Van posar una marca de roba italiana que va tancar al cap d’un any”, explica en Carlos Rullan, que amb la seva dona Laia Puigdollers dirigeixen el negoci.
Hi ha coses, però, que no han canviat mai. “Cacau i mantega”, són els únics ingredients que en Jordi, el mestre xocolater de Fargas, confessa que incorporen totes les elaboracions, fetes íntegrament a la casa. Precisament, la seva fortalesa també és el seu principal repte: “som més cars, però la xocolata està feta a mà amb materials de primera qualitat”, reivindica en Carlos. Segons el propietari, el problema és que hi ha poca gent que valori i vulgui pagar-ho. “Són temps difícils”, confessa. “Abans la gent que venia eren veïns que compraven al comerç del barri, ara aquí no hi viu ningú”, aclareix. Actualment, el seu objectiu és buscar un enfocament diferent del negoci per atreure nous públics. Per exemple, han començat a fer la famosa xocolata Dubai, viral a xarxes socials i des de Sant Jordi han incorporat una gamma de gelats artesans.
SOMBRERERIA MIL
170 anys sota el mateix barret
La Sombrereria Mil és un altre negoci familiar amb gairebé 170 anys d’història. Combina la tradició artesana amb una renovació constant per continuar aixecant la persiana dos segles després dels seus inicis. Instal·lats a l’epicentre turístic de Barcelona, al carrer de Fontanella 20, han sobreviscut a guerres, crisis i a la desaparició progressiva d’altres establiments del sector. “D’haver-hi dues o tres sombrereries per illa, vam quedar nosaltres i l’Obach”, explica en Jordi, la cinquena generació i l’actual responsable de la botiga. El negoci funciona principalment com a multimarca de barrets, gorres i complements, però manté també un petit taller propi on elaboren barrets a mida i encàrrecs especials, per exemple per a produccions teatrals. Segons en Jordi, la majoria dels clients són gent de mitjana edat cap amunt, però també hi ha joves en determinades èpoques de l’any i persones amb necessitats clíniques que busquen una alternativa per protegir-se del sol. Si bé cada generació ha hagut d’adaptar-se als nous temps, el propietari del negoci explica que ara el repte principal és enfrontar-se a les noves tecnologies per adaptar-se a les tendències del mercat actual.
LLIBRERIA SELVAGGIO
El guardià de la memòria del paper
Uns carrers més avall, entre un Buenas Migas i diverses botigues de souvenirs s’hi troba la Llibreria Selvaggio un establiment que resisteix al pas del temps en un sector cada vegada més reduït. Si hi has entrat mai, segur que la recordes: la inconfusible barreja d’olor de llibre antic i de puro impregna tot el local. El seu propietari, en Fernando, va començar al barri de Sant Antoni l’any 1952; després va passar per un quiosc i, finalment, el 1973 es va establir al local actual, al carrer Freneria, al barri Gòtic. Des d’aleshores, ha treballat sol darrere el taulell, dedicant-se a la compravenda de llibres antics i de col·leccionisme, així com gravats; mapes; accions; postals i altres peces de paper amb història. "Abans hi havia molts col·leccionistes, i ara n’hi ha molt pocs”, explica en Fernando sobre la transformació d’un barri on havien arribat a ser quinze llibreries i ara en queden dues. “El mateix ha passat amb els antiquaris”, afirma sobre un món que s’ha anat encongint amb els anys. En Fernando ho té clar, avui la clau, seria dominar tres eines bàsiques: el telèfon mòbil per enviar fotografies als clients, l’ordinador per vendre en línia i l’anglès, imprescindible en una botiga on cada cop entren més turistes que veïns. “La majoria de grans compradors són italians”, confirma.
Així, el futur d’establiments centenaris com aquests depèn de la seva capacitat d’adaptació però també de que la ciutat els deixi espai. Entre souvenirs i franquícies, el risc és convertir Barcelona en un parc temàtic i abaixar la façana de tants comerços tradicionals que conserven la identitat de la ciutat. Si volem preservar la ciutat cal cuidar qui la fa viure.
Que el camp no perdi el clam!
El Barça creix com a marca global, mentre el soci local perd presència a la graderia
L’himne del Barça, escrit per Josep Maria Espinàs i Jaume Picas el 1959 en un context molt diferent al d’ara, no fa diferències ni reparteix carnets de barcelonisme. “Tant se val d’on venim, si del sud a del nord, ara estem d’acord: una bandera ens agermana”. Potser és el preu a pagar de tenir un nom que el sap tothom. O potser és un cant que s’ha de reinterpretar d’acord amb la pressió turística que viu la ciutat —amb prop de 16 milions de visitants el darrer any—, per tal de compatibilitzar la necessitat d'esprémer al màxim una de les marques més potents del món amb no perdre’n la identitat.
"L'acte més maco que té el Barça és el cant de l'himne a capella, que demostra que la cultura catalana encara és forta i diferent."
- Ramon Besa, periodista esportiu de referència a El País
Tot el camp és un clam, i ho ha de seguir sent.
Els socis coincideixen en el fet que el Barça ha de continuar representant Catalunya i els culers, i no es pot vendre al millor postor.
Antoni Guil, president del Consell de Penyes del FC Barcelona, denuncia que “des de l’arribada de l'actual junta directiva, les penyes han baixat diversos esglaons en la llista de prioritats. Segueixen tenint els seus passis, però els preus actuals són “una trava” i els descomptes per a penyistes són “del tot irrisoris tenint en compte la seva importància dins del club”.
Carles Ordiales, president de Seguiment FCB, s’hi afegeix a criticar que “amb l’excusa d’ingressar més, s’hi redueix el pes dels socis” i considera que “cal limitar la venda massiva a canals turístics i posar ordre a la revenda” per tal de no desvirtuar el model.
Marc Duch, un altre soci de l’entitat i president de Manifest Blaugrana, coincideix que el club “no ha estat capaç de posar-se al dia i repensar la seva relació amb l’aficionat culé de tota la vida”. Posa el focus en els preus, que “van desincentivar a molt abonats en l’intent de treure el mateix benefici en l’estada a Montjuïc que al Camp Nou” i en el canvi social després de la pandèmia.
“La Covid ens ha portat a replantejar-nos la nostra vida social i la nostra relació amb la cultura. Hi ha molta gent que durant molts mesos no va anar al camp a veure futbol i que ha vist que no ho necessitava”.
- Marc Duch, president de Manifest Blaugrana
Els socis també són part del problema
Segons dades oficials del FC Barcelona, en la primera temporada d’exili a l’estadi Lluís Companys hi van anar només 17.500, molt per sota de les previsions de la directiva, que en volia aconseguir 27.000.
“Tenim uns 150.000 socis i 85.000 abonats. Hi ha partits on només venen 15.000 abonats. Si els abonats alliberen el seu seient o no hi van, què ha de fer el club?”
- Jordi Penes, director del museu del Barça
Besa, en la mateixa línia, afirma que “mentre els abonats cedeixin les seves places, el Barça el que fa és fomentar la presència de turistes, i és evident que hi ha partits que tu tens la sensació de que hi ha més turistes que no pas abonats."
Malgrat tot, Penas fa èmfasi en la resistència del Barça malgrat l’allau de turistes:
“Un 20% dels nostres visitants són catalans; és una xifra molt important. A vegades pensem en llocs com la Sagrada Família i ens preguntem quants visitants deuen ser de la nostra ciutat. Quan viatgem paguem per veure monuments, però a casa nostra ens costa més”.
Les graderies del nou Spotify Camp Nou no han de perdre l’essència de les de l’antic per tal de mantenir la comunió d’un equip forjat a La Masia i culé fins a la medul·la i l’afició fidel al club. Tal com conclou Besa, no podem convertir els partits en un “showtime” o un “espectacle americà sense càrrega emocional”.
"L'imaginari queer en català està conquerint espais"
Un perfil d'Ofèlia Drags
En una sala del casal de Terrassa, convertida de manera improvisada en camerino, l’Ofèlia Drags es prepara per al xou de la tarda. Des de pestanyes postisses fins a pols matificants, passant per perfilador i barra de llavis vermells, la seva taula sembla l’aparador d’una botiga de maquillatge. “Jo soc drag queen, transformista, travesti, o com li vulguis dir. El perquè del meu projecte sempre han estat els espectacles, tot i que ara m’he posat molt en tema de xarxes socials”.
“Jo soc drag queen, transformista, travesti, o com li vulguis dir. El perquè del meu projecte sempre han estat els espectacles, tot i que ara m’he posat molt en tema de xarxes socials”.
L’Ofèlia Drags va néixer fa una mica més de dos anys, a partir d’una funció improvisada entre amics. L’èxit que van tenir les fotografies de la nit a les xarxes van impulsar-la a emprendre el projecte. Així doncs, i tenint la Jessica Pulla i la Brigitte Lamour com a referents, es va sumar una nova transformista a l’encara notablement reduït univers del drag en català. El nom de l’Ofèlia va sorgir a partir d’un joc de paraules referides al grup d’escriptors catalans Ofèlia Dracs, del qual formaven part Quim Monzó, Miquel Desclot, Carles Reig i Maria Antònia Oliver, entre d’altres. La drag va estudiar Filologia Catalana i, d’aquesta manera, podia fer un lligam amb la literatura i el món queer.
L’Ofèlia defensa activament que es pot arribar a molta gent parlant en català: “He actuat a pobles on drag queens en castellà no hi anirien mai”. El drag és un món que, tal com explica la transformista, estava molt castellanitzat fins que van aparèixer propostes com la de la Jessica Pulla. Abans, “pràcticament tot es feia en castellà i ni tan sols es qüestionava que es fes així”, recorda. “L’imaginari queer en català ara està conquerint espais”, afegeix.
“He actuat a pobles on drag queens en castellà no hi anirien mai”
Els espectacles de l’Ofèlia no només són en català, sinó que són sobre la cultura i la història catalanes. El seu projecte actual és una versió del musical anglès Six, que narra la història de les dones d’Enric VIII. L’Ofèlia, en canvi, explica la vida de les diverses parelles de Jaume I el Conqueridor, combinant història i música actual dels Països Catalans. Ho fa alternant perruques, corones i escuts i, així es transforma en cadascuna de les protagonistes per narrar (i cantar!) la seva història en primera persona.
Més enllà dels espectacles, l’Ofèlia es va començar a fer un lloc a les xarxes socials: “Inicialment, vaig crear-me un perfil per donar-me més projecció, gairebé com a mecanisme de contractacióperò al cap del temps m’ho vaig acabar prenent com a part del projecte”. Inspirada en el contingut de creadors com l’Al Roig i aprofitant les idees que havia tingut durant els anys, va començar a divulgar la cultura i la tradició catalanes publicant vídeos sobre tota mena de temes: des de narrar històries de gegants fins a fer rànquings de noms drag en català. “Aquests vídeos culturals són els que tenen més visualitzacions, no pas els que parlen sobre mi i els meus xous. Al final, es tracta de trobar un equilibri entre què volen veure les persones que em segueixen i què em ve de gust fer”. La seva tasca a les xarxes és purament voluntària: l’Ofèlia no en guanya “ni un euro”, només quan col·labora amb altres perfils puntualment.
La drag considera que estem vivint una explosió d’interès per la tradició, la mitologia i la cultura popular: 3cat està produint programes sobre aquests temes, hi ha molts perfils d’Instagram que en parlen i s’està fent molta feina per promoure l’ús del català a les xarxes.
“Rebo comentaris d’odi -explica- tant per parlar en català com per ser queer”
Malgrat tot, poden ser un espai molt hostil: “Instagram és més o menys tranquil, però TikTok és una selva important”. El problema apareix quan un dels seus vídeos es fa viral i arriba a gent a qui no li hauria d’arribar, els “heteros d’institut” que en diu ella. “Rebo comentaris d’odi -explica- tant per parlar en català com per ser queer”. Tot i que l’Ofèlia evita endur-s’ho al terreny personal, aquests comportaments li recorden que encara cal generar consciència de tot pel qual s’ha de lluitar.
Sigui com sigui, la realitat amb què tria quedar-se l’Ofèlia és que parlar de la comunitat LGTBIQ+ en la nostra llengua comença a ser una possibilitat: “Sembla que, per fi, estem impulsant la lectura i la interpretació de l’imaginari de la cultura catalana en clau queer”.
En una sala del casal de Terrassa, convertida de manera improvisada en camerino, l’Ofèlia Drags es prepara per al xou de la tarda. Des de pestanyes postisses fins a pols matificants, passant per perfilador i barra de llavis vermells, la seva taula sembla l’aparador d’una botiga de maquillatge. “Jo soc drag queen, transformista, travesti, o com li vulguis dir. El perquè del meu projecte sempre han estat els espectacles, tot i que ara m’he posat molt en tema de xarxes socials”.
“Jo soc drag queen, transformista, travesti, o com li vulguis dir. El perquè del meu projecte sempre han estat els espectacles, tot i que ara m’he posat molt en tema de xarxes socials”.
L’Ofèlia Drags va néixer fa una mica més de dos anys, a partir d’una funció improvisada entre amics. L’èxit que van tenir les fotografies de la nit a les xarxes van impulsar-la a emprendre el projecte. Així doncs, i tenint la Jessica Pulla i la Brigitte Lamour com a referents, es va sumar una nova transformista a l’encara notablement reduït univers del drag en català. El nom de l’Ofèlia va sorgir a partir d’un joc de paraules referides al grup d’escriptors catalans Ofèlia Dracs, del qual formaven part Quim Monzó, Miquel Desclot, Carles Reig i Maria Antònia Oliver, entre d’altres. La drag va estudiar Filologia Catalana i, d’aquesta manera, podia fer un lligam amb la literatura i el món queer.
L’Ofèlia defensa activament que es pot arribar a molta gent parlant en català: “He actuat a pobles on drag queens en castellà no hi anirien mai”. El drag és un món que, tal com explica la transformista, estava molt castellanitzat fins que van aparèixer propostes com la de la Jessica Pulla. Abans, “pràcticament tot es feia en castellà i ni tan sols es qüestionava que es fes així”, recorda. “L’imaginari queer en català ara està conquerint espais”, afegeix.
“He actuat a pobles on drag queens en castellà no hi anirien mai”
Els espectacles de l’Ofèlia no només són en català, sinó que són sobre la cultura i la història catalanes. El seu projecte actual és una versió del musical anglès Six, que narra la història de les dones d’Enric VIII. L’Ofèlia, en canvi, explica la vida de les diverses parelles de Jaume I el Conqueridor, combinant història i música actual dels Països Catalans. Ho fa alternant perruques, corones i escuts i, així es transforma en cadascuna de les protagonistes per narrar (i cantar!) la seva història en primera persona.
Més enllà dels espectacles, l’Ofèlia es va començar a fer un lloc a les xarxes socials: “Inicialment, vaig crear-me un perfil per donar-me més projecció, gairebé com a mecanisme de contractacióperò al cap del temps m’ho vaig acabar prenent com a part del projecte”. Inspirada en el contingut de creadors com l’Al Roig i aprofitant les idees que havia tingut durant els anys, va començar a divulgar la cultura i la tradició catalanes publicant vídeos sobre tota mena de temes: des de narrar històries de gegants fins a fer rànquings de noms drag en català. “Aquests vídeos culturals són els que tenen més visualitzacions, no pas els que parlen sobre mi i els meus xous. Al final, es tracta de trobar un equilibri entre què volen veure les persones que em segueixen i què em ve de gust fer”. La seva tasca a les xarxes és purament voluntària: l’Ofèlia no en guanya “ni un euro”, només quan col·labora amb altres perfils puntualment.
La drag considera que estem vivint una explosió d’interès per la tradició, la mitologia i la cultura popular: 3cat està produint programes sobre aquests temes, hi ha molts perfils d’Instagram que en parlen i s’està fent molta feina per promoure l’ús del català a les xarxes.
“Rebo comentaris d’odi -explica- tant per parlar en català com per ser queer”
Malgrat tot, poden ser un espai molt hostil: “Instagram és més o menys tranquil, però TikTok és una selva important”. El problema apareix quan un dels seus vídeos es fa viral i arriba a gent a qui no li hauria d’arribar, els “heteros d’institut” que en diu ella. “Rebo comentaris d’odi -explica- tant per parlar en català com per ser queer”. Tot i que l’Ofèlia evita endur-s’ho al terreny personal, aquests comportaments li recorden que encara cal generar consciència de tot pel qual s’ha de lluitar.
Sigui com sigui, la realitat amb què tria quedar-se l’Ofèlia és que parlar de la comunitat LGTBIQ+ en la nostra llengua comença a ser una possibilitat: “Sembla que, per fi, estem impulsant la lectura i la interpretació de l’imaginari de la cultura catalana en clau queer”.
L'escudella acull el sushi
Davant l’onada internacional, la gastronomia local demostra que pot abraçar el demà sense apagar el foc d’ahir
Si tanquem els ulls i passegem per la Barcelona actual a l’hora de dinar, l’aroma del sofregit i l’escudella ha deixat pas al perfum del ramen, el kebab o els tacos picants. En una ciutat globalitzada on el paladar actua com a passaport i et permet transportar-te a qualsevol racó del món, la tradició culinària catalana sembla haver perdut el pols davant l’exotisme internacional.
Una tendència que, tot i ser nova per als veterans, s’ha instaurat plenament en el dia a dia d’un jovent que quan surt de casa prefereix opcions d’altres països com la gastronomia japonesa, la mexicana, la italiana o l’americana, abans que el repertori culinari tradicional català.
L’Arnika Basarte i la Ivet Bosch de 20 anys, són un exemple clar, asseguren que quan surten fora amb les seves amigues escullen menjar ràpid o bé asiàtic. “El sushi és com la millor opció sempre, ja que és una cosa que ens agrada a totes i podem passar més estona”, explica l’Arnika, refrendada per la Ivet que aclareix el motiu pel qual no hi van a bars tradicionals, perquè busquen opcions “més econòmiques”. El Gerard Sanz, de 20 anys també, ha afirmat que quan surt fora a menjar prefereix anar a llocs no tradicionals, ja que a casa ja consumeix aquest tipus de plats: “Jo acostumo a menjar coses internacionals, tipus kebab, sushi i coses així, perquè m’agraden més. El menjar tradicional ja el menjo a casa, així que quan surto amb els amics prefereixo variar”. De fet, molts joves, quan van amb els seus pares, van a llocs més tradicionals i amb amics opten per sushis, kebabs, italians, com passa amb el Robert Guasch i el Carlos Menchón.
Aquest canvi d’hàbits va més enllà de la butxaca. Segons Jordi Pascual, CEO de la cadena UDON, el jovent busca “crear una experiència diferent, com el simple fet de menjar amb palets”. Tot i això, Pascual afirma que el menjar asiàtic ja ha perdut l’etiqueta d’estranyesa per convertir-se “en un commodity normalitzat dins de la nostra dieta”. Aquesta popularització ha fet que els joves comencin a arrossegar pares i avis cap a aquests locals, un èxit intergeneracional que s’explica perquè la cuina japonesa “comparteix bastants coses amb la Mediterrània, oferint sabors nous, però alhora reconeixibles”, assegura el directiu. En tota aquesta expansió, és clar que les xarxes socials actuen com un aparador essencial on “s’atrau un nou client, però després cal fidelitzar-lo”, aclara el Jordi.
Tot i això, no és sempre així, alguns joves encara busquen refugiar-se a la cuina de casa. Aquest és el cas del Raúl Torres, de 19 anys: “És com que tinc masses opcions i, a vegades, només em ve de gust una mica de menjar de tota la vida, amb el seu primer plat, segon plat i les postres, abans que les pizzes, els kebabs o el sushi”. La Carla Fuster, amb només 21 anys, ja ha agafat les regnes del restaurant familiar, Casa Fuster. El seu cas és una mostra de resistència de la cuina tradicional davant les noves tendències. Ella reconeix el repte de competir amb les franquícies internacionals: “Les cadenes juguen a un altre nivell, tenen els processos molt més mecanitzats i el preu és més barat”.
Els restaurants del Poblenou pel tipus de menjar
Malgrat aquesta tendència, es pot veure que no tot està perdut. Encara que la percepció pugui ser diferent, els restaurants de cuina catalana predominen per sobre dels restaurants de cuina d’altres països, com es pot observar al gràfic dels restaurants del barri del Poblenou; tot i la gran varietat d’opcions gastronòmiques, cosa inimaginable fa deu anys.
Al final, la clau és reinventar-se, ja que la tradició culinària no desapareix, sinó que es transforma i s’adapta. Tal com assenyala Jordi Pascual, la fusió entre ambdós mons ja s’està donant de manera molt natural: “Vas a un restaurant tradicional i et trobes calçots amb tempura; és una oferta que perdurarà en el temps”. Aquesta mateixa filosofia d’evolució és la que apliquen a Casa Fuster, on la Carla té clar que per continuar vius cal “apostar per la innovació constant i estar a l’avantguarda amb tendència en els nous plats”, demostrant que les receptes de tota la vida poden sobreviure si saben abraçar els nous temps. No significa una sentència de mort pel menjar tradicional, però cal adequar-se als nous temps.
Barcelona ha deixat de ser únicament un mapa de carrers i bars per convertir-se en un menú infinit on les fronteres es desdibuixen a cada mossegada. La tradició ha demostrat tenir unes arrels prou profundes per no deixar-se endur pel vent de la globalització. La cuina de casa nostra no està condemnada a agafar pols en un calaix; l’autèntica resistència consisteix a saber barrejar-se sense perdre mai l’essència.
Sant Jordi: diada (des)arrelada
La producció catalana de roses, a punt de desaparèixer mentre el llibre en català resisteix
Sant Jordi és la festa catalana per excel·lència. Des de la Renaixença, la diada té un protagonisme i importància nacional i actualment és un exemple de resistència cultural. A diferència d’altres celebracions que han perdut pes amb la globalització, Sant Jordi roman part de la identitat catalana.
Però com de catalana és la festa de Sant Jordi actualment? És una tradició arrelada a Catalunya, amb una rosa i un llibre com a protagonistes. Però d’on venen realment?
Roses exportades
Actualment, a Catalunya només hi queda un productor de roses. Respecte als 7 milions de roses que es venen per Sant Jordi, la producció catalana representa unes 20.000 flors, segons el Gremi de Floristes de Catalunya. “No hi ha futur optimista pel cultiu de rosa autòctona perquè és impossible competir amb la producció de fora”, assegura la directora general del gremi, Dolors Roig.
El 80 % de les roses venudes durant la diada provenen de Colòmbia, on el clima n’afavoreix el cultiu, la mà d’obra i l’aigua són més barats, i hi ha menys restriccions ambientals que aquí. També arriben roses de l’Equador i dels Països Baixos. “La gent no li dona gaire importància a l’origen de la flor que compra, igual que passa amb qualsevol altre producte”, explica Roig.
Origen de les roses venudes durant la Diada de Sant Jordi
Font: Mercabarna
Arrelats a la tradició
“Sant Jordi està a l’ADN de la majoria de les persones; és la festa popular amb més acceptació i participació”, afirma Roig. A més, la tradició floral està “molt arrelada a Catalunya”
Fa cent anys que se celebra amb un llibre i rosa, i encara que “s'ha intentat vendre roses grogues i blaves, la rosa vermella és la de Sant Jordi”, assegura Roig.
Demandes del sector
El Gremi de Floristes de Catalunya demana que Sant Jordi tingui una redimensió i “imposi la sostenibilitat perquè no sigui tan invasiva”. Els floristes argumenten que “cal que les roses passin per mans de professionals” i exigeixen que es redueixin les parades dels particulars per “garantir la seguretat i professionalitat”.
Per altra banda, els llibres sí que reflecteixen la resistència de la cultura catalana. Tot i viure en un context de desarrelament, en què el català normalment representa tan sols entre un 28 % i un 30 % de les vendes, per la diada de Sant Jordi aquesta dada s’apuja fins al 52 %.
El llibre en català
Segons el president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, Oriol Magrinyà, aquesta situació prové, principalment del desavantatge estructural davant altres mercats més grans, tot i que “el llibre en català està mostrant una resiliència molt gran, any rere any esgarrapa petites quotes de mercat respecte del llibre en castellà”. Malgrat això, Magrinyà admet que hi ha molts reptes pendents, com la manca de català en gèneres més nous, com el romantasy o la diglòssia lectora.
LaBreu Edicions, que edita únicament en català, publica tot allò que no es troba a les grans editorials. En Bernat Reher, un dels editors, confessa que juguen “a una altra lliga”, però es mantenen “fidels a la qualitat”. “Un pot llegir de tot en català”, explica. Tot i que la poesia sigui la branca més important de Labreu, els llibres de narrativa tenen una tirada més llarga.
Idioma dels llibres venuts a Catalunya
Font: Informe d'Hàbits de lectura i compra de llibres 2022 i Gremi de Llibreters
És perceptible que Sant Jordi reforça la compra del llibre en català per tradició, ja que inclou més de la meitat de les vendes. És l’exemple de la defensa de la cultura catalana, a diferència de les roses: tot i ser les protagonistes de la festa més representativa de Catalunya, la producció autòctona va a la baixa.
ROGER MARTÍNEZ, SOCIÒLEG
"La cultura catalana és una voluntat de ser"
Irene Pérez i Berta Ramírez Climent
Roger Martínez ha dedicat la seva trajectòria a entendre com es construeixen els gustos i les cultures en la societat contemporània. Doctor en Sociologia i professor dels Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya, forma part del Centre de Recerca Interdisciplinari en Transformacions Socials i Culturals.
Estem perdent la cultura catalana?
La cultura mai ha sigut estàtica, sempre ha canviat. Però amb la globalització hi ha hagut una onada fortíssima de canvi accelerat. Les maneres de transmissió de la cultura ara són molt diferents. Les maneres locals estan desapareixent i, per tant, estem homogeneïtzant molt els elements que estan mediats pels mitjans de comunicació i l’educació.
A què es deuen aquests canvis?
Tot és multifactorial, però jo crec que la cultura de consum i la comunicació són els dos grans factors. Si no consumeixes és difícil existir socialment. I a més són més cars. Per tant, les barreres d’aquest consum són molt més fortes. Els espais de vida cara a cara on el consum hi juga un paper petit són cada cop menors.
Desapareixeran els rituals cara a cara?
Jo estic molt convençut que revifaran en els pròxims deu o vint anys. La gent comença a adonar-se que hi ha un malestar amb la manera que tenim de relacionar-nos; hi ha símptomes d’un cansament generalitzat. Estem més connectats que mai, però també estem més sols que mai.
Segons l'Enquesta de Participació Cultural a Catalunya de l'any 2024, les pràctiques culturals que impliquen digitalització estan per sobre del 80%
La mercantilització simplifica la cultura o ajuda a mantenir-la viva?
La cultura sense el mercat no existiria. La qüestió és el grau i la manera amb què van junts. La cultura s’ha comercialitzat, però a la vegada també genera diversitat. És un joc de diversificació i homogeneïtzació que no és unívoc ni és únic. La globalització homogeneïtza, heterogeneïtza o localitza, en el sentit que a vegades també crea quelcom local.
Què comporta que s’homogeneïtzi la cultura?
La qüestió és quines parts locals mantenim, perquè hi ha parts que s’homogeneïtzen; però això ve de molt lluny. El joc de resistència sempre hi és. Actualment ho veiem amb artistes mundials com la Rosalía o el Bad Bunny, per exemple. Barregen sons i tradicions locals dins d’una tendència musical que no és només homogènia.
“La globalització accelera un canvi que sempre hi hagut en la cultura”
I en el cas de la cultura catalana?
La cultura catalana és una tradició molt forta, però és molt difícil d’objectivar. És un fet implícit i és més una voluntat de ser. En les nacions i les comunitats, és quan se senten diferents que apareix aquest element de resistència. En la cultura catalana això continua existint, però ha perdut hegemonia cultural.
Podem parlar de “desarrelament cultural”?
Jo crec que hi ha una confluència de sentiments identitaris diferents. Hi ha hagut un gran canvi demogràfic i dels qui venen, molts no se senten tan interpel·lats com es podrien haver sentit fa uns anys. Però això també existia fa seixanta anys. En el fons estem parlant també d’una barreja entre aquestes identitats nacionals i com s’articulen amb les identitats de classe. El català continua sent una llengua de prestigi, però hi ha signes que ho és menys que abans.
És igual arreu de Catalunya?
Hi ha diferència, però cada cop s’ha fet més estreta. La mobilitat per la mediació tant tecnològica com física, creixent, fa que tot es dilueixi. Cada cop s’homogeneïtzen més les celebracions populars, tot i que sí que hi ha llocs on són molt fortes les festes pròpies. I amb cada generació que passa, el català és més homogeni arreu del territori. La diferència entre camp i ciutat cada cop és més relativa. Les distàncies s’han fet curtes amb el teletreball i la connexió. Mentalment estem tots en un mateix espai.
Quin paper hi tenen les institucions i les polítiques culturals?
Enorme. L’estat té un poder molt fort de crear realitat. El fet de no tenir-ne limita les possibilitats: quines decisions es prenen tant pel que fa a educació i a institucions culturals, com a la regulació dels espais on es fa cultura i oci.
“Som la societat més connectada i alhora on hi ha més solitud”
Caldria més esforç per mantenir les tradicions?
La tradició és allò que acceptes del passat sense plantejar-t’ho. La modernitat es carrega la tradició perquè el que fa és pensar racionalment aquesta tradició. La màquina del consum, les diferents maneres de vida i el canvi tecnològic ja impliquen la pèrdua de tradicions. Per tant, s’hauria de pensar cada tradició si cal mantenir-la. La qüestió és pensar com es reformulen, si cal fer-ho.
Pot ser que tornem als rituals d’abans?
No, jo crec que seran nous; no seran els d’abans. Hi ha molts diners involucrats perquè estiguem a les aplicacions, tot i que ara estan sortint moltes veus de malestar amb el sistema, mentre abans eren només minories. Ara és el joc de la resistència.
Built with Shorthand