Els castellers de Madrid construeixen comunitat lluny de Catalunya: "El més important dels castells no són els castells"

Cada dimecres a les set del vespre i cada divendres a dos quarts de vuit, un local de Vallecas, a Madrid, es transforma. Les faixes negres comencen a aparèixer, la canalla corre d'una punta a l'altra mentre els adults s'escalfen, i les primeres indicacions ressonen entre les parets. Alguns hi arriben directament de la feina, d'altres, de la universitat o de l'escola. A simple vista, sembla l'assaig d'una colla castellera qualsevol. Però, a gairebé sis-cents quilòmetres de Catalunya, els castells adquireixen un significat diferent: són una manera de construir comunitat.

Entre els seus membres hi conviuen catalans que han arribat a la ciutat per motius laborals, famílies madrilenyes, estudiants, persones estrangeres i infants que han descobert els castells sense haver trepitjat mai una plaça castellera catalana. "No venim a reproduir el món casteller de Catalunya, sinó a explicar-lo" afirma el cocap de la colla: Chema Leal.

Chema Leal, cocap de la colla: "M'encantaria que algun dia la colla estigués formada només per persones que haguessin descobert els castells aquí”

La imatge és coneguda a Catalunya: una pinya compacta, una estructura humana que creix pis a pis i una enxaneta que corona la construcció. Els castells són una de les expressions culturals més singulars del país i, alhora, una escola de convivència basada en els valors que resumeix el lema casteller: força, equilibri, valor i seny.

Amb més de tres segles d'història i reconeguts per la UNESCO com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat des del 2010, els castells han deixat de ser una pràctica exclusivament catalana.

Actualment existeixen més d'un centenar de colles repartides arreu del món, des de Catalunya fins a ciutats com Londres, Brussel·les o París, i fins i tot en països tan allunyats com Austràlia, la Xina, el Canadà, l'Argentina o Xile.

Una colla catalana que neix a Madrid

La Colla Castellera de Madrid es va constituir oficialment el 21 de gener de 2017 sota el paraigua del Cercle Català de Madrid, una entitat amb més de seixanta anys d'història dedicada a la promoció de la cultura catalana a la capital espanyola. La seva aparició respon a una idea senzilla: portar els castells allà on no existien. "Un conjunt de persones catalanes que vivien a Madrid van pensar que podien fer castells aquí", recorda Chema. "Va ser una inquietud de persones que trobaven a faltar aquesta part de la seva cultura”.

Eren una vintena de persones, moltes amb experiència castellera prèvia i, sobretot, amb moltes ganes. Marc Rosselló Fontanals, president de la colla i membre fundador, ho recorda: "Vam muntar primer alguns tallers en un parc. Llavors vam presentar el projecte i vam decidir començar a assajar de veritat”.

Marc Rosselló, president de la colla: "Tenir local és un gir copernicà: és el que permet crear comunitat, generar sentiment de pertinença i tenir un espai on la gent se senti a casa”

Per a una colla castellera, disposar d'un espai propi representa molt més que una qüestió logística. Els primers anys no van ser fàcils. La colla va haver d'assajar en poliesportius, equipaments municipals i espais cedits temporalment. No va ser fins després de la pandèmia que van aconseguir un local estable al barri de Vallecas, al carrer Teniente Muñoz Díaz, a tocar del camp del Rayo Vallecano.

La dinàmica d'un assaig

Dos cops per setmana, el local s'omple de castellers de totes les edats. L'assaig no comença de cop: durant la primera mitja hora, la gent va arribant, es fan columnes i els més nous reben l'atenció d'una comissió d'acollida que els explica en quin punt estan i com poden participar. La canalla, mentrestant, practica els poms a part.

Passada aquesta fase de calfament i formació, arriba el torn dels pilars: primer en sec, sense pinya, i després amb estructura. La part final de l'assaig es reserva per als castells amb pinya, on es treballen les construccions objectiu de la temporada. Ara mateix, la colla està preparant el tres de sis per sota, una figura que posa en valor especialment el paper de la pinya des de baix.

"Es fa una comunicació conjunta perquè tothom sigui conscient del que ha passat"

"El tronc ha d'aguantar el castell", explica Leal, "però qui l'aixeca és la pinya des de baix. Per això valorem molt aquest tipus de construccions”. L'assaig no s'acaba amb el darrer castell: hi ha sempre una posada en comú on tota la colla avalua col·lectivament el que ha anat bé i el que cal millorar.

Per incentivar l'assistència, la colla fins i tot ha creat un sistema de registre amb codis QR que puntua la puntualitat i la constància, generant una classificació interna amistosa. "Hi ha una mica de ‘pique’ també amb això", reconeix Leal amb un somriure, "perquè la gent vulgui venir més vegades i li agradi més venir a l'assaig”.

Quan els castells es converteixen en una eina d'integració

Si hi ha una característica que defineix la Colla Castellera de Madrid, és la diversitat. A diferència de moltes colles tradicionals catalanes, on el component territorial és determinant, a Madrid hi conviuen persones amb trajectòries molt diferents: hi ha catalans que han arribat per feina o estudis; hi ha madrilenys que s'hi han apropat per curiositat; hi ha famílies del barri de Vallecas que hi han trobat una activitat comunitària, i també hi ha membres procedents d'altres països. El responsable del tronc de la colla, per exemple, és britànic.

"M'encanta veure famílies que viuen aquí, que porten els fills, que no són del context de Catalunya, sinó que volen fer barri", diu Leal. "Tinc nens que han nascut aquí, que fan castells aquí i que van al col·legi i expliquen que fan castells. Per a ells no és una cosa catalana o madrilenya: és simplement una cosa seva”.

Rosselló coincideix que el repte principal és precisament aquest: "El més difícil és fer entendre a la gent que pot participar obertament, que és una activitat on tothom hi té lloc". I afegeix que la colla no es pot entendre com una extensió de Catalunya: "La Colla Castellera de Madrid és la meva família aquí a Madrid”.

“Quan es pregunta als membres què significa la colla per a ells, la paraula més repetida no és ‘castells’, és ‘família’”

Flipper hi va arribar acompanyant un amic que no volia venir sol. "Jo deia que hi aniria, però que no m'hi posaria", confessa. "Al final vaig acabar entrant-hi i ja porto vuit anys. La colla és la meva casa a Madrid. Aquí no tenia ningú i ha estat com un nucli molt fort d'unitat i de comunitat”.

Martí Odriozola, encarregat de comunicació de la colla, va descobrir-la gràcies a una trobada casual amb un amic de Barcelona durant un concert. "Havia arribat a Madrid un any i mig abans i no coneixia els castells. Vaig trigar dos mesos a animar-me a venir, i al final vaig anar un dia; l'endemà hi havia actuació i ja m'hi vaig quedar". Ara, quan mira enrere, lamenta haver esperat tant. "Sempre em queixo d'haver trigat un any i mig. Els meus amics més propers a Madrid són aquí”.

“Per a molts membres, especialment aquells que han deixat enrere la seva ciutat d'origen, la colla funciona com una xarxa d'acollida”

Per a Odriozola, els castells són sobretot una excusa. "Vens pels castells, però vens sobretot per la gent. Al final els castells són un vehicle per trobar-nos, per veure'ns i per fer coses junts. I, com que som un grup petit, és més fàcil conèixer tothom: és un cicle constant en què sempre hi ha algú nou que de cop es converteix en un gran amic”.

Els valors que no s'ensenyen a cap altre lloc

Els castells comparteixen alguns elements amb l'esport: esforç, disciplina, entrenament i superació. Però els membres de la colla insisteixen que hi ha alguna cosa diferent. "No ens dividim per edats", explica Lucía, cocap de colla. "Aquí hi ha una barreja cultural i generacional increïble. En un mateix castell poden participar nens de cinc anys i adults de seixanta-cinc. Tothom té una funció. Tothom és imprescindible”.

Aquesta convivència intergeneracional genera aprenentatges que, segons Leal, difícilment es troben en cap altra activitat. "Quan estic compartint pis a quatre o cinc metres del terra i hi ha una canalla petita en un moment complicat, una altra canalla més gran genera un espai de comoditat i de confort per a aquell nen. Però això només s'aprèn aquí”.

Lucía, cocap de la colla: "Estiguis on estiguis, aportes alguna cosa. Tot fa falta perquè el castell existeixi”

Chema Leal recorre sovint a l'exemple de la crossa, una de les posicions menys visibles i més exigents. "És una feina molt dura. Ningú la veu. Ningú l'aplaudeix. Però sense aquella persona no hi ha castell". Lucía hi afegeix un matís: "Mentre els ‘segons’ celebren que el castell s'ha carregat, les crosses continuen treballant. És doble mèrit”. És una metàfora que resumeix bona part de la filosofia castellera: l'èxit no depèn d'un sol individu, sinó de totes les persones que hi participen, fins i tot —i sobretot— les que no es veuen.

Els més petits, els més grans

Com passa en qualsevol colla castellera, la canalla és una de les grans prioritats. No només perquè els nens i nenes ocupen les posicions superiors dels castells, sinó perquè representen la continuïtat del projecte. "El més difícil sempre és tenir canalla", reconeix Rosselló. Per això la colla participa regularment en activitats infantils, tallers escolars i esdeveniments de barri per donar-se a conèixer. Un dels records més especials de Rosselló és precisament un castell aconseguit el 2018 a Marchamalo, a Guadalajara.

"Havíem aconseguit completar un quatre de sis amb una canalla completament formada aquí, a Madrid. Aquell dia vam pensar que la colla tenia futur”

La Luna té deu anys i és d'aquesta nova generació. Va descobrir la colla perquè el local era a prop de casa seva i una amiga la va animar a provar-ho. Al principi, les altures li feien una mica de respecte. "Però li vaig anar agafant confiança i vaig poder pujar més amunt", explica. Ara fa de dos, terça i de pilar, i quan se li pregunta per la seva posició preferida, la resposta arriba sense dubtar. Quan algú li pregunta si té por, respon: "No. Ara ja no. Al principi sí, però ara em sento segura”.

Si hi ha una paraula que la Luna triaria per definir la colla, seria la mateixa que triaria qualsevol dels adults. Si algú dubtés si venir o no, té clar el que diria: "Que vingui. És molt xulo i impressionant tot el que es fa”.

“Quan es demana als més petits que defineixin la colla amb una sola paraula, les respostes es repeteixen: ‘família’, ‘suport’, ‘unió’, ‘diversió’”

El repte de començar de nou

Si hi ha una característica que diferencia les colles internacionals de moltes colles catalanes, és la rotació constant. A Madrid, molts membres hi arriben temporalment. Alguns estudien un màster. Altres fan un doctorat. Altres hi són destinats per feina. Al cap d'uns mesos o uns anys, marxen.

"En una foto que teníem abans de la pandèmia érem quaranta-cinc persones", recorda Leal. "Avui només en quedem set. I dues d'aquelles set som la Lucía i jo". Però, lluny de considerar-ho un fracàs, la colla ho assumeix com una realitat inherent al projecte. "Cada persona que marxa s'endú el seu record de l'etapa que ha viscut aquí".

Lucía ho veu des d'una perspectiva diferent: "Has de recordar-te constantment què és el que tenim i que hem de fer tot el que puguem amb la gent que tenim. Aconseguir coses molt bones amb el que tenim, perquè alguns es podran quedar i d'altres no”.

Potser la millor manera d'entendre la Colla Castellera de Madrid és deixar de pensar-hi com una extensió de Catalunya. Perquè, després de gairebé una dècada d'existència, la colla ja és una realitat pròpia. Manté l'essència dels castells, però ha desenvolupat una personalitat singular marcada per la diversitat, la mobilitat i la convivència.

"Tinc la sort d'haver fet castells a la universitat, en una colla convencional a Catalunya i en una colla internacional", reflexiona Leal. "Les tres experiències t'ensenyen que el menys important dels castells sempre és el mateix: els castells. L'important és el grup de persones”.

Els seus membres coincideixen en una idea aparentment paradoxal. Els castells són importants. Però no són el més important. "El que menys m'importa dels castells és fer un castell", diu Leal. La frase sembla contradictòria fins que s'observa un assaig.

Mentre uns preparen pilars, altres juguen amb la canalla. Alguns recullen material. D'altres conversen després de la feina. Tots formen part de la mateixa estructura. Una estructura invisible que no es veu a les places. La pinya humana que sosté els castells. I que, a centenars de quilòmetres de Catalunya, ha trobat a Madrid una nova manera de créixer.

DIARI DE BARCELONA

Imatges i Text fets per: Lucía Llargués Vilaldach