Casa Orsola, un emblema de la lluita per l’habitatge digne a Barcelona
El desnonament de Pau Manresa fa trontollar la resistència de les 27 famílies obligades a marxar de casa
Són 3.989 desnonaments els que han tingut lloc durant els dos primers trimestres d’aquest 2023 a Catalunya, segons dades del Consell General del Poder Judicial. Barcelona concentra la majoria d’ells i el cas de la Casa Orsola ha estat un dels més emblemàtics en la lluita per l’habitatge digne a la ciutat. Amb una llarga història d’amenaces, queixes i jutjats, el pis s’ha convertit en un model de resistència i organització veïnal contra els grans tenidors i els fons voltors.
El passat 6 de novembre, les autoritats van desnonar en Pau Manresa, un jove que havia ocupat un dels pisos de la casa el 2022. Aquest fet va encendre l’espurna dels sindicats per l’habitatge que van tornar a posar al punt de mira la dificultat i quasi impossibilitat de trobar pis assequible i digne a Barcelona. Per altra banda, 27 famílies residents a la casa es veuen cada cop més pressionades per abandonar els seus pisos. L’empresa Lioness Inversiones, qui s’ha negat a col·laborar en aquest reportatge, va comprar l’edifici fa més de dos anys per convertir els seus pisos en allotjaments turístics. Per fer-ho, no ha renovat cap contracte temporal dels inquilins forçant-los a marxar sense donar-los cap alternativa.
Desnonament d’en Pau Manresa
El 4 d'octubre els Mossos d’Esquadra van fer un intent de desnonament a la Casa Orsola, específicament al pis ocupat per tres joves, un d’ells en Pau Manresa. El jove de 22 anys havia ocupat un dels pisos de la casa el juliol de 2022 a causa de la impossibilitat de pagar-se un lloguer a Barcelona. En Pau estudia Filosofia i treballa en diferents feines, com la de monitor de menjador en centres escolars de la ciutat, i no vol marxar per no haver d’abandonar els estudis. “Si em quedo aquí és perquè no tinc cap altre espai, no puc assumir pagar un lloguer perquè a aquest barri estan ja als 3.000€ i amb el meu curro no m’ho puc permetre”, explica.
La Xarxa d’Habitatge de l’Esquerra Eixample (XHEE) va organitzar una concentració aquell mateix matí davant de la casa per evitar el desnonament. Al llarg de la jornada, la XHEE va fer diversos manifestos destacant la lluita de classes i la necessitat de canviar el sistema capitalista per aconseguir habitatges universals, gratuïts i sota control de la classe treballadora i no dels fons voltors com Lioness Inversiones. També van subratllar la importància de l'organització com a mitjà per assolir canvis en la situació de l’habitatge a Barcelona.
La policia va aparèixer i, en trobar-se amb la manifestació i parlar amb els representants de la casa per tal de negociar les condicions del desnonament, va decidir no actuar. Les autoritats van decidir ajornar el desnonament d’en Pau fins al 6 de novembre, donant-li un mes de marge per marxar per pròpia iniciativa. Tot i això, en Pau ho va veure complicat: “No sé si en aquest mes em donarà temps a buscar una alternativa residencial”.
El jove va agrair el suport del veïnat i de la XHEE i va dir que són gent que ha entès que la seva lluita i falta d’habitatge és una cosa que no només el perjudica a ell, “sinó que afecta la gran part de la joventut del barri”. El fet que el seu desnonament quedés ajornat va suposar a en Pau “una mica d’aire fresc” però “no deixa de ser un mes”, va explicar.
El portaveu de la Xarxa d’Habitatge de l’Esquerra Eixample, Albert Freixa, va assenyalar que aquest esdeveniment va ser una exemplificació de la situació dels joves amb l’habitatge. “Ser jove avui és sinònim de precarietat”, va explicar, “les feines són precàries i no permeten construir una vida digna”. Freixa va assegurar que un 60% dels joves tenen dificultats per emancipar-se i molts es veuen obligats a canviar de pis cada any per què els hi pugen el lloguer o se’ls hi acaba el contracte temporal. “A nosaltres ens havien venut un somni de cotxe, casa, gos i fills, i cada cop sabem que la vida dels nostres pares no la tindrem”, adverteix el portaveu.
Pel que fa a aquest intent de desnonament, Freixa va mostrar-se alegre en veure que no va acabar duent-se a terme. “Hem passat a que un company tingui un mes més per viure a casa seva”, va celebrar, “l'acte de dignitat de dir que d'aquí no ens faran fora té els seus fruits”. Davant aquest fet, el portaveu va animar a més gent a organitzar-se per “construir el món que volem”.
Però, acabat aquest “aire fresc” que el Pau assenyalava un mes enrere, el 6 de novembre va tenir lloc el segon desnonament. La convocatòria va ser a les 8h del matí davant del pis, on es van trobar un grup de joves, veïns i veïnes del barri per donar suport a la causa. Una hora més tard, van començar a arribar cossos policials i van informar, tant a la Xarxa d’Habitatges com al Pau, que el desnonament s’anava a executar. Passats 10 minuts, mentre la Xarxa i l’afectat demanaven reforços, van arribar 12 furgons dels Mossos. Els agents van delimitar la zona del desnonament i van fer fora a tothom qui no estava involucrat, inclosa la premsa. Hi havia, aproximadament, 40 policies que es van encarregar que ningú pogués veure, de prop i amb claredat, què passava al portal 137 del Carrer Calàbria.
Cordó policial tallant el pas i la visió a la porteria 137 del carrer Calàbria. Maria Toro
Cordó policial tallant el pas i la visió a la porteria 137 del carrer Calàbria. Maria Toro
Els Mossos d’Esquadra treuen a la força els manifestants contra el desnonament del 6 de novembre. Òscar Duran
Els Mossos d’Esquadra treuen a la força els manifestants contra el desnonament del 6 de novembre. Òscar Duran
Els defensors de l’habitatge es van organitzar en dos grups. Els que oposaven resistència des de fora la porteria, i els que resistien des del replà interior, per a evitar l’entrada dels agents. Els policies van estar una hora fent pressió sense contacte físic als manifestants que defensaven amb cos i ànima l’habitatge d’en Pau. Finalment, a les 10:10h i amb tres furgons més que tallaven el Carrer Calàbria, la policia va fer fora a totes les persones que estaven situades a la porteria. Després, van accedir al replà de l’edifici a través del pati interior d’aquest per la pastisseria de la cantonada. Van fer fora a totes les persones que hi havia dins. El desnonament d’en Pau va ser executat.
Un cop es van reunir tots els involucrats, el portaveu de la Xarxa d’Habitatge de l’Esquerra Eixample, l’Albert Freixa, va comunicar, als manifestants, la bona feina feta i la importància de la lluita diària que executen. Tot seguit i indignats pel que havia passat, van decidir organitzar-se per marxar cap a un altre desnonament que tenia lloc al barri del Raval aquell mateix matí.
Albert Freixa després del desnonament fent un discurs davant per als manifestants. Òscar Duran
Albert Freixa després del desnonament fent un discurs davant per als manifestants. Òscar Duran
Orígens de la Casa Orsola
Els orígens de la Casa Orsola són ben llunyans. Va ser construïda el 1909 amb l’objectiu d’allotjar els treballadors de la Fàbrica Orsola Solà i Cia, una empresa de rajoles hidràuliques nascuda l’any 1876. Amb el pas dels anys i amb la mort del fundador Giovanni Orsola, la fàbrica va arribar al seu final. Però, la Casa Orsola, va seguir en peu. Van ser molts anys de tranquil·litat fins que, l’octubre de 2021, l’empresa Lioness Inversiones va comprar l’edifici.
El fons voltor va decidir no renovar els contractes als veïns amb l’objectiu de reformar els habitatges i transformar-los en lloguers temporals. Però els plans no van sortir com estaven previstos. El veïnat es va unir per a impedir aquesta situació, amb el suport del Barri i la Xarxa d’Habitatges de l’Esquerra de l’Eixample.
“Per als veïns, és un moment angoixant, perquè tenen les nostres vides a l’aire”, exposa un veí que prefereix no revelar el seu nom. Aquesta és la sensació generalitzada del veïnat, que recalquen la bona convivència que hi ha entre ells arran d’aquesta situació, tot i que alguns d’ells visquin amb la seguretat de tenir un contracte indefinit. També esmenten que els inquilins temporals, generalment, no provoquen incidents, però tampoc s’impliquen en el barri.
De totes maneres, molts dels veïns i veïnes han estat sotmesos a judicis per a discutir els seus casos. D’altres, el tenen programat. Però, per ara, la gran majoria es troben en un moment d’incertesa en el qual no saben si l’empresa els renovarà el contracte o no.
La problemàtica de l’habitatge a Barcelona
Actualment, l’habitatge representa un problema generalitzat a Barcelona. Ja no afecta només uns determinats col·lectius, sinó que està present per a tots els ciutadans que viuen o que volen instal·lar-se a la ciutat. Les dades de l’INCÀSOL del segon trimestre del 2023 mostren un rècord del cost del lloguer de 1.123,56€ al mes de mitjana. Tot i haver-hi inversions a llarg termini de plans d’habitatge que inclouen fonts públiques, no resulten suficients per a abastir a la part de la població que es troba en situació de necessitat. A més, la inversió també s’ha vist afectada per fons voltors que compren pisos, així com la casa Orsola, situada al número 137 del carrer Calàbria.
Les circumstàncies que afecten la població i en la manera que ho fa són diferents per a cadascú, però les pujades de preus tan grans provoquen que, amb freqüència, ja no es contempli poder assumir la quantitat de diners que es demana. L’Enric Aragonés, portaveu del Sindicat de Llogateres, ho defineix com un sentiment de desesperació que es produeix quan els inquilins busquen habitatge i no en troben. “Es crea aquesta sensació d'escassetat perquè la gent es trobi en necessitat d’acceptar condicions que ni li convenen, ni ha pogut entendre bé, ni ha pogut negociar com caldria”. Tanmateix, ell menciona que no falten pisos físicament, sinó que hi ha diverses pràctiques que es dediquen a emetre aquesta pressió, a més de la desviació d’habitatges a altres usos que no són per viure, l’augment de llicències d’habitatges turístics i de temporada o l’acumulació d’habitatges buits.
Es calcula que un 40% de la població barcelonina viu de lloguer i set de cada deu inquilins no tenen previsió d’heretar un habitatge, és a dir, que hauran de llogar per necessitat durant la seva vida, segons Mites i veritats sobre la generació llogatera (Palomera, J. i González, J. 2023). Això vol dir que “està augmentant el nombre de llogaters, alhora que augmenta la concentració de les propietats que estan lligades, per tant, incrementen també els beneficis dels arrendadors i s'està estenent aquesta normalització de cobrar rendes”, segons l’Enric. Amb aquest context es produeix una desigualtat entre les persones propietàries de pisos, que podran accedir més fàcilment a l’endeutament per aconseguir més vivendes, i els arrendataris.
Davant d’aquests abusos immobiliaris, diverses entitats s’organitzen per “defensar el dret a un habitatge digne, estable i segur”, segons la descripció del Sindicat de Llogateres. Per fer-ho, segueixen unes línies estratègiques basades, entre d’altres, en la desobediència amb el lema “EnsQuedem”. Aquesta acció proposa als inquilins romandre a la casa quan el contracte ha finalitzat i l’arrendador no el vol renovar o vol augmentar el preu del lloguer, ja que la gent “marxava de casa en silenci, el que s’anomena un desnonament invisible”, com menciona el portaveu del Sindicat. Durant el temps que els arrendadors interposen una demanda, el sindicat pot organitzar-se i investigar els casos per acabar negociant i signant un nou tracte. L’entitat també segueix altres formes de treballar seguint el “suport mutu”, l’”autonomia i afiliació” o la “interpel·lació a les institucions i responsables polítics”. En addició, en l’àmbit jurídic, la Llei 12/2023 pel Dret a l'Habitatge, del 24 de maig del 2023, representa un pas crucial en la lluita per assegurar l’habitatge digne.
Aquesta nova normativa ha estat la primera regulació estatal del dret a l'habitatge des de l'aprovació de la Constitució el 1978 i ha nascut de la necessitat d’ajustar la llei al panorama actual del lloguer i aportar més avantatges als inquilins. A través dels diversos punts, s’impulsa l'habitatge públic, protegeix els inquilins amb mesures com la limitació dels preus de lloguer i evita pràctiques abusives. Sens dubte, una regulació que se suma a la lluita per l’accés a un habitatge digne a ciutats com Barcelona i a casos com el de la Casa Orsola.
Built with Shorthand