Un turisme

que va més enllà

El turisme negre, també conegut com a dark tourism o tanatoturisme, és una manera de viatjar que involucra visites a llocs associats a la mort. De la Zona Zero de Nova York a la ciutat de Txernòbil o el camp de concentració d’Auschwitz.

Malgrat que tots són espais àmpliament coneguts i visitats per la seva importància històrica, el fet que es vinculin a la tragèdia o el desastre humanitari, els emmarca en aquest tipus de turisme més alternatiu, que busca conèixer un barri, una ciutat o un país a través d'episodis convulsos.

Una manera de repassar la cultura i història de diversos llocs que, tot i que ha crescut al llarg dels últims anys arran de l’auge del true crime, ja es va començar a conceptualitzar a finals del segle XX de la mà dels investigadors britànics Malcolm Foley i John Lennon per entendre'n les motivacions.

De fet, en la recerca, en què analitzen casos de tots els temps, s'evidencia que el turisme negre ja es va començar a popularitzar des del segle XVII, amb l’organització de trobades per presenciar les execucions públiques. Més endavant, la França dels segles XVIII i XIX en va prendre el relleu amb les visites a les morgues de París i amb el temps s'ha anat estenent arreu del món.

Es tracta d’un tipus de turisme que d'entrada pot semblar contradictori, perquè, com detalla el sociòleg i professor dels Estudis d'Humanitats a la UOC, Francesc Núñez, la mort continua sent un tema tabú entre la societat. Una mena d’antítesi que fa preguntar-se per què la societat tria conèixer a través del crim. “La mort genera malestar i no és benvinguda, però si ens hi parem a pensar també sabem que tots morim i som mortals”, detalla el sociòleg. 

Així mateix, Núñez explica que una cosa és la pròpia mort o la de la gent del voltant, i una altra la que queda més lluny: “Amb el turisme negre, som consumidors que busquem experiències i commoció, però sense risc”. El sociòleg ho compara amb tirar-se en paracaigudes o baixar pel Dragon Khan. Hi ha emocions, però amb la certesa de saber que al turista no li passarà res. "Per això té èxit", detalla.

De la Vampira del Raval a un fals marquès

Per explorar aquest format, però, no cal anar-se’n gaire lluny de casa. Des del cas de la noia de Portbou fins al crim de la Guàrdia Urbana, a Vilanova i la Geltrú, o el cas més recent relacionat amb la mort d’Isak Andic, a Collbató. Catalunya també és terra de crims i el crim interessa els catalans. 

Així ho recull Joan Coll, fundador de l’agència de visites CultRuta, i guia esporàdic de la ruta BCN nocturna & criminal, un itinerari pels episodis més foscos dels últims 200 anys de la Rambla de Barcelona. “Vaig obrir l’agència el 2008 com a projecte personal i, al cap de poc temps, quan vam estrenar la primera ruta nocturna, ens van començar a demanar si en podíem fer alguna de crims. I val a dir que estem parlant d’anys abans del Carles Porta”, recorda Coll.

Des que la van posar en marxa el 2012, es tracta d’una visita que duen a terme pràcticament tots els dissabtes de l’any. “De les 52 setmanes que té l'any, potser la fem 45, perquè té molt d’èxit”, assenyala.

Per poder configurar la ruta, Coll explica que es van tenir en compte una sèrie de premisses per assegurar-se que podia funcionar, tant pel cos del relat, com per l’àmbit logístic. “Un primer factor és l’interès, és a dir, que els crims tinguin un ganxo, però, per altra banda, també és important que encaixin bé amb la resta”, apunta el guia. 

Que el mòbil del crim sigui diferent dels altres, que la manera de cometre’l sigui singular, així com que el tipus de criminal no sigui repetitiu al llarg de la visita, són alguns dels punts que es tenen en compte. “Hi ha d’haver diversitat, perquè això és el que permet que qui fa la ruta no deixi de sorprendre’s”, afegeix Coll. 

Així, al llarg del recorregut, la dotzena de persones que assisteixen a la visita se submergeixen en més de deu històriques fosques, cadascuna diferent de l’anterior. “M’ha agradat sobretot poder conèixer més a fons la història de l’Enriqueta Martí, la famosa Vampira del Raval”, explica la Carme, una de les visitants de la ruta. Martí va rebre aquest sobrenom per endur-se infants —malgrat que només se li pot provar el segrest d’una nena, Teresina Guitart—, i com a suposada assassina en sèrie al barri del Raval. 

En aquest sentit, la visitant destaca que havia sentit parlar del personatge abans, però conèixer-ne els detalls de més a prop i poder passar per davant del portal d’un dels pisos en els quals havia viscut, al carrer de Picalquers, atorga a la ruta un punt més immersiu. “El carrer és molt fosc i, si no fos perquè anàvem en grup, no sé pas si hi hauria entrat”, afegeix la novella en aquest tipus de turisme.

De fet, Coll assegura que aquesta impressió la tenen moltes de les persones que s’apunten a fer la ruta, sobretot a mesura que es va fent de nit: “Tant això, com les imatges que s’ensenyen o el fet que els visitants duguin una radioguia amb auriculars des d’on senten l’explicació del guia en directe, permet que s’endinsin més en el relat”. Una qüestió amb la qual coincideix la Carme: “Escoltar les cròniques dels diaris de l’època a cau d’orella o poder veure documents que formen part d’alguns dels casos és molt interessant”. 

A tall d’exemple, en un dels punts de la ruta, Coll ensenya uns dibuixos de noies nues que es van trobar l’any 1971 a l’habitació 424 de l’Hotel Le Meridien —aleshores Hotel Manila—, al costat del cos de Maria Dolors Llorens.

Un cop al mes, un home fet anomenar marquès d’Alcàntara llogava l’habitació, hi pintava noies nues, i en tornava a sortir. Amb Llorens, però, el patró es va trencar: ella no es va deixar pintar i en un atac d’ira el marquès la va acabar matant. “És un cas curiós, perquè, a mesura que avances en la història, descobreixes que ell, a més, no era marquès, sinó un professor de dibuix”, detalla la visitant.

Morbo o curiositat?

A més de l’interès que han de generar cadascun dels casos i que puguin casar entre ells, Coll exposa que també és important haver acotat el període històric en el qual s’emmarquen. “Això ho vam aprendre amb el temps, ja que quan vam començar explicàvem crims dels últims 2.000 anys”, apunta. Tanmateix, ràpidament van veure que amb els casos més antics, la gent desconnectava. 

“Un dels comentaris que més rebem és que la gent encara vol que expliquem crims més recents”, concreta el guia. El cas més recent que desgranen és dels anys setanta i, en aquest sentit, Coll assegura que fer-ne de més propers és una qüestió que veu amb més respecte. “Sempre ens podríem trobar amb algun familiar que encara visqui el cas de molt a prop i, en canvi, amb aquests, sabem que ja han prescrit i que hi ha un final en la història”, relata.

És una manera de donar valor al vessant històric, que també ajuda a preservar aquest tipus de turisme sense caure en la banalització del patiment humà. “Sovint, quan participes en aquesta manera de viatjar ho fas per veure un espectacle en el sentit més pur del terme”, assenyala el sociòleg Francesc Núñez. És a dir, el turista busca participar d’un fet commovedor, però amb poca implicació personal en el relat. “Això no vol dir que no hi hagi gent que sigui partícip d’aquest turisme i hi vagi amb una actitud de reconeixement, però no hem d’oblidar que cal fer-ho des del respecte”, afegeix Núñez.

De fet, és una qüestió que tant els visitants com Coll tenen clara: “Nosaltres expliquem la història a través del crim i a la majoria de gent que fa la ruta li agrada. Pels que volen més sang i fetge, però, potser no és la visita esperada”.