Els besnets de la memòria a la Garrotxa

“Ja han passat 80 anys i no té cap sentit continuar mantenint-ho en secret. S’ha de publicitar, donar-ho a conèixer, és el nostre patrimoni col·lectiu”. Jesús Gutiérrez, director del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca (PEHOC) entre els anys 2011 i 2019, ha explicat al Diari de Barcelona el projecte de recuperació de la memòria històrica que s’ha posat en marxa a la Garrotxa. L’estudi, que compta amb un grup de recerca de 30 persones, moltes d’elles joves, vol obtenir una visió general dels fets de la Guerra Civil i la postguerra a la comarca a través d’un buidatge exhaustiu de tota la documentació disponible, com expedients sumaríssims i condemnes, entre d’altres.

El projecte, tal com detalla Gutiérrez, que és professor jubilat, té l’objectiu de documentar els casos repressius contra una població civil, la garrotxina, que va patir un dels percentatges de repressió més alts de Catalunya —només superat per la Conca de Barberà—. Tot això sent una comarca molt allunyada de la línia de front, contràriament a la Conca, que va ser escenari de la Batalla de l’Ebre. “Poder respondre a aquesta pregunta és una mica el que em va portar a impulsar el projecte”, assenyala l’antic director del PEHOC. Hi ha gairebé 900 persones a la Garrotxa afectades per expedients sumaríssims repressius, sense comptar els morts per les accions armades republicanes, al front o a l’exili, dels quals no es tenen dades. “Aquest és un deute que encara mantenim amb els represaliats, i es podrà saldar només amb el retorn de les causes obertes contra totes les víctimes del franquisme al nostre arxiu comarcal”, afirma Jesús Gutiérrez.

Legislar en memòria històrica

“Hi ha assajos acadèmics que reflexionen sobre un boom de la memòria històrica en el món occidental des dels anys 70, que ha transformat les interrelacions entre història, patrimoni i memòria”. Josep Font, responsable de l’espai Memorial Democràtic, indica al DdB que Catalunya va ser pionera, a l’Estat espanyol, en legislar sobre memòria democràtica amb la creació d’aquest memorial. L’objectiu de la institució es basa en desplegar les polítiques públiques del Govern adreçades a la recuperació, la commemoració i el foment de la memòria democràtica al país.

Josep Navarro Santaeulàlia

"Cal recordar, cal salvar el nostre passat de l’oblit. Cal que les noves generacions coneguin la història més immediata, aquella que va tenir lloc allà mateix on viuen.”

Recuperació de la memòria d’un familiar

Els integrants del projecte solen tenir lligams familiars amb exiliats o represaliats, i una bona part són jovent de la comarca. La majoria de joves que formen part d’aquesta iniciativa van tenir contacte amb el PEHOC fent el Treball de Recerca de Batxillerat sobre la recuperació de la memòria d’un familiar proper. El més habitual, explica Gutiérrez, és la relació besnet-besavi, tot i que també formen part de l’estudi joves que no tenen una vinculació directa amb cap familiar.

La seu del PEHOC a Olot.

La seu del PEHOC a Olot.

L’exdirector del PEHOC afirma que la implicació dels joves en aquest projecte “no és només una qüestió generacional de necessitat de recanvi. A més, els que tenim una edat hem de deixar pas al jovent amb inquietuds de caràcter històric”. Tal com explica Gutiérrez, “és important ser conscients que en aquest país encara no s’ha recuperat la memòria històrica, i no només amb el tema de les fosses comunes, que és el que més es parla, sinó que no s’ha restituit la dignitat de la majoria de les persones que van ser jutjades i condemnades pels tribunals franquistes”.

En aquesta línia, Estel Batlle, una de les joves que forma part de la iniciativa, assenyala al DdB que el fet de poder participar en projectes així és una gran oportunitat per als joves. A més, afirma Batlle, “un treball intergeneracional aporta molta més riquesa, ja que es barregen els diferents mètodes de treball i les perspectives”.

"La meva serenitat en aquests moments és la inocència" - Miquel Espigulé

"La meva serenitat en aquests moments és la innocència"

“Diuen que els joves passem de tot últimament, que no ens interessa la història o que només ens preocupem pel futur”, diu al DdB Marc Espigulé, un dels integrants del projecte del PEHOC. Té 26 anys, és d’Olot i és advocat, però no exerceix, sinó que treballa a la corredoria d’assegurances de la seva família.

El besavi d’en Marc, Miquel Espigulé, és un dels represaliats pel franquisme que va ser empresonat i condemnat a mort pels Consells de Guerra franquistes. A partir de la correspondència que Espigulé va mantenir amb familiars i coneguts des de la presó per aconseguir l’alliberament, el seu besnet va poder reconstruir la història del seu besavi, des de l'ingrés al camp fins a l’execució. Va recuperar la seva memòria en el Treball de Recerca del Batxillerat.

Una de les frases que repetia a les seves cartes Miquel Espigulé des de la presó va ser: "La meva serenitat en aquests moments és la innocència". També va enviar dibuixos al seu fill petit durant tot el temps que va estar empresonat.

En Marc creu que és essencial que el jovent s’impliqui en aquest tipus de projectes perquè “formem part d’aquesta societat i no ens en podem excloure de participar-hi”. La perspectiva dels joves, explica Espigulé, “és interessant en aquest projecte i també en d’altres relacionats en termes de memòria històrica”. El corredor d’assegurances d’Olot explica que el que veu rellevant de la iniciativa és "poder aportar una base documental al que realment va passar al nostre territori, que interessa moltíssima gent”.

Dibuixos que Miquel Espigulé enviava al seu fill petit des de la presó.

Un projecte sense precedents que busca ser una taca d’oli

“La Garrotxa és la primera comarca catalana que ha realitzat aquest intens procés de reflexió i d’introspecció històrica”, destaca Jesús Gutiérrez al DdB. “Això no s’ha fet enlloc, d’aquesta manera, no”, subratlla. “L’objectiu és buscar tot el que va passar durant aquest període, fins a l’últim poble de la comarca, fent-ho per zones i de manera exhaustiva perquè d'aquí tres, quatre o cinc anys puguem saber absolutament tot el que va passar”.

Per això, Gutiérrez explica que ell ja es conformaria amb què “es pogués tenir com a referent per altres comarques i que això es convertís en una mena d’onada, o taca d’oli que es va expandint”.

En aquesta línia, Josep Font, subratlla que “la taca d’oli s’està estenent i de ben segur que ja és un referent”. Tot i això, el responsable de la xarxa d’espais del Memorial Democràtic afirma que “la realitat dels centres d’estudis i dels investigadors a cada comarca segueix dinàmiques i línies de recerca diverses, fet que constitueix una riquesa”.

“M’agradava la muntanya i vaig decidir investigar les rutes de contraban que utilitzava el meu besavi per passar gent cap a l’exili”

“Quan cursava l’ESO vaig descobrir que els meus besavis havien estat passadors i contrabandistes a la zona de l’Alta Garrotxa. Arran d’aquest coneixement vaig començar a interessar-me molt per l’època de l’exili, sobretot a la meva comarca”, explica Estel Batlle, una noia de 23 anys de Sant Joan les Fonts que ha estudiat Geografia, Ordenació del territori i Gestió del Medi Ambient.

“Com que sempre m’havia agradat la muntanya, vaig decidir fer el TdR de Batxillerat sobre els passos i rutes que utilitzava el meu besavi per fer contraban i passar gent a França”, explica la geògrafa. D’aquesta manera, va començar a formar part del projecte del PEHOC aportant els seus coneixements del territori. “Si es perd la memòria històrica, es perd part de la nostra història i l’oportunitat de saber què va passar realment”, afirma l’Estel, que diu que conèixer el passat és vital per no perdre la nostra identitat.

Estel Batlle a la zona de l'Alta Garrotxa.

L'Estel Batlle s'ha encarregat de fer els mapes de zonificació de la comarca.

Mapes de zonificació

Com que el projecte està ambientat en els temps de la Guerra Civil, és important tenir en compte que antigament les divisions territorials no eren les mateixes. Actualment la Garrotxa té 21 municipis, però l’any 1936 en tenia un total de 30, explica la santjoanenca al DdB.

El projecte del PEHOC va decidir incorporar aquests mapes de zonificació perquè la comarca té realitats molt diferents, no és el mateix la zona de l’Alta Garrotxa que la Vall d’en Bas i és imprescindible treballar cada una d’elles de manera concreta i diferenciada.

A més, aquests mapes també reflecteixen casos com el de Camprodon i Albanyà, que en l’actualitat ja no formen part de la comarca de la Garrotxa però per l’estret lligam que hi havia antigament s’ha vist imprescindible incloure’ls a l’estudi, afirma Batlle.

Continuació de l’obra de Jordi Pujiula

Un dels motius pels quals es va iniciar aquest projecte, explica el director del PEHOC, va ser per la necessitat de continuar amb l’obra de l’antic president del Patronat Jordi Pujiula (Olot, 1947-2011). Pujiula va ser de professió psiquiatre i integrant de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya però també va ser historiador. Al capdavant del PEHOC, des de l’any 1994 fins el 2011, va començar a fer recerca sobre la Guerra Civil a la Garrotxa.

Jordi Pujiula i Ernest Lluch durant la presentació del llibre El carlismo de Jordi Canal a la llibreria Drac.

Jordi Pujiula i Ernest Lluch durant la presentació del llibre El carlismo de Jordi Canal a la llibreria Drac.

Tot i això, Pujiula, tal com explica Gutiérrez, estava molt centrat en el que havia passat a la capital de la comarca, a Olot, i molt poc en el que havia passat als voltants, a la resta de pobles. És per això que Gutiérrez afirma que una de les motivacions que el van empènyer a tirar endavant el projecte va ser “la necessitat de seguir amb el treball i els projectes de l’historiador i psiquiatre olotí”. Per fer-ho de manera que es pogués arribar a cada racó de la comarca, detalla l’exprofessor, “es va dividir la Garrotxa en sis zones i es van establir sis grups de recerca especialitzats per a cada territori”.

“Rere cada número hi ha una persona amb una història al darrere”

“La participació de joves és necessària de cara a que el projecte tingui una continuació en un futur”, afirma Sandra Guix, una olotina de 24 anys, graduada en Criminologia i Polítiques Públiques de Prevenció. La Sandra és la besneta d’en Miquel Serra, l’últim alcalde republicà de Les Preses que va marxar a l’exili a França. Serra forma part de la llarga llista de gairebé 900 afectats per expedients sumaríssims a la comarca. La seva besneta explica que forma part del projecte perquè “pensa que pot aportar un cas concret dels molts exiliats per culpa de la guerra, i col·laborar a destacar que rere cada número hi ha una persona amb una història al darrere”.

La firma de Miquel Serra, últim alcalde republicà de Les Preses.

La firma de Miquel Serra, últim alcalde republicà de Les Preses.

La Sandra comenta que ella no el va conèixer, però la seva àvia els havia explicat a ella i la seva mare moltes històries sobre ell, la guerra i l’exili. “La història serveix sobretot per aprendre dels errors, és important no oblidar”, afirma la Sandra. A més, l’olotina creu que “seria interessant exportar aquesta iniciativa a altres territoris per donar llum a altres casos semblants al del seu besavi”.

Retrat del batlle republicà Miquel Serra.

Històries personals que sintetitzen el drama

“La nostra idea era trobar personatges a cada municipi que sintetitzessin tot el drama de la guerra adoptat com a forma de vida”, assegura l’exdirector del PEHOC. Gutiérrez afirma que el valor afegit és que a cada poble “han aconseguit trobar una persona que sigui representativa de totes aquestes històries”. Per exemple, explica l’exprofessor, “hi ha un grup de recerca que gairebé ha culminat la seva feina de recuperació de la memòria d'en Cisquet, un maqui que va morir als 24 anys al camp de la bota de Barcelona i era d’Olot, fill de l’últim alcalde republicà de la capital de comarca”.

En Cisquet havia estat “pràcticament en l’oblit” fins que aquest projecte va recuperar la seva memòria. Segons Font, la iniciativa és un exemple paradigmàtic de relació win-win entre investigadors, associacions, administració local i el mateix Memorial. El documental Cisquet i el seu germà “és la mostra d’un teixit social molt implicat i amb molta professionalitat”. A més, el responsable de la xarxa d’espais de memòria afirma que “a la Garrotxa, la feina que s’està duent a terme, a més del que ja aporta en termes històrics i de foment de la memòria democràtica, és també un valor afegit al paisatge, una nova capa que aporta noves lectures als itineraris de la comarca”.

Trailer del documental "Cisquet i el seu germà"

“Tot això servirà per posar al seu lloc tots els fets de la guerra i també de la repressió”, afirma l’exdirector del PEHOC. “Això és bonic perquè vol dir recuperar i posar en primer terme aquestes persones que per una raó o altra van ser capaços de donar la seva vida per uns ideals”, explica Gutiérrez. A més, l’impulsor del projecte ha volgut recordar que “no es tracta de perseguir judicialment a les persones que van testimoniar en contra, moltes vegades simplement per qüestions de revenja”, sinó que toca “posar les coses al seu lloc i recuperar el nom i la història d’aquestes persones, que és una cosa que fins a dia d’avui no s’ha fet”.

“La història de la meva família és la de moltes altres i això m’ha portat a formar part d’aquest projecte”

“La història de la meva família és la de moltes altres i això m’ha portat a formar part d’aquest projecte”

Per acabar, passo a emprar la primera persona del singular per parlar de la història de la meva família. Fa uns anys vaig trobar a Can Cabratosa, la nostra masia, una maleta vella plena de cartes i documents que amagava la història del meu besavi i el seu germà. El meu besavi va ser alcalde franquista de Sant Ferriol després de la Guerra Civil, i el seu germà, Joan Cabratosa Font, va ser soldat republicà exiliat i assassinat al camp de concentració nazi de Mauthausen-Gusen. La Pilarín, la seva filla, que va acompanyar-lo a l’exili amb 5 anys i ara en té gairebé 90, és qui em va ajudar a reconstruir la història del seu pare. La història que va viure la meva família és la de moltes altres també, i és la que m’ha portat a formar part del projecte del PEHOC.

La guerra va suposar la separació de famílies entre els dos bàndols, de vegades sense cap motiu concret, només pel sol fet de trobar-se a un costat o l’altre. El meu besavi, batlle franquista, va intentar ajudar el seu germà a tornar de l’exili. De fet, en Joan Cabratosa ja havia aconseguit retornar de França per la zona de l’Alta Garrotxa, però per temor va marxar de nou. A París va ser detingut per les SS i va ser assassinat com tants altres espanyols, dels que Franco va desentendre’s, a mans del nazisme.

En aquest país, el reconeixement a les víctimes, o ha arribat tard —perquè amb la dictadura era impossible i amb la democràcia tampoc ha sigut fàcil— o directament no ha arribat. Encara queda molta feina per fer, molt camí per recórrer. Tants anys després, ara ens toca als besnets lluitar perquè aquesta memòria col·lectiva, que és de tots, no caigui en l’oblit.